Les acaballes del segle XX i, per suposat, aquest principi del segle XXI, ens estan fent viure veritables temps de dilemes. Si a les persones sempre ens ha caracteritzat, com a tret diferencial davant altres espècies, la capacitat de poder triar entre dues alternatives contraposades, aquesta nova època ens està mostrant una realitat certament complexa. De vegades no es tracta de triar entre el blanc i el negre. La nostra realitat social no té una interpretació tan simple, ni respon a una única representació del món. Tant és així que davant alguns fenòmens no podem respondre amb la simplicitat de donar una única resposta, per molt que aquesta sigui correcta.
El món ha experimentat una celeritat tan extraordinària, que respostes que, fa unes dècades, ningú hauria qüestionat, avui podem aplicar-li valors, no només complementaris, sinó inclús –aparentment- contradictoris. D’aquesta manera, molt sovint, quan volem donar valor a un argument concret, ens trobem amb la dificultat d’haver de discernir entre dues proposicions contràries, però que formen part d’una mateixa realitat. O dit amb altres paraules: intel·lectualment no sembla massa correcte donar una resposta simple, davant la complexitat d’alguns fenòmens socials que ens envolten. Com no podria ser d’altra manera.
Tenim així que conviure amb valors semànticament contraris, però que no podem destriar, si no volem perdre de vista una part de la realitat, que, necessàriament, ens ajuda a entendre –i solucionar- l’altra part.
Intentar trencar aquests dilemes, i quedar-nos amb valors únics, és caure en el més absurd dels simplismes... o fer-ho per mala fe (cosa encara pitjor).
Seré més concret... i passaré a algun exemple...
No podem parlar d’individus, sense considerar els col·lectius. Què són sinó els col·lectius, que la pluralitat d’individus?. O què és l’individu, sinó un membre del col·lectiu?
Parlem –també- d’identitat, però sense deixar de banda la pluralitat. És lícit identificar-nos amb allò que creiem... però també ho ha de ser per als altres.
I si pensem en la igualtat, com a tret homogeni de les persones, no hem d’oblidar la diversitat que aquestes representen.
I quan parlem del proteccionisme –necessari- d’allò que tenim més a prop, no podem contraposar-lo a la solidaritat –obligatòria- d’allò que trobem més enllà.
Tampoc no és possible parlar de nacionalisme, sense mirar de reüll la globalització del món en què estem immersos. En un món interactiu i de ràpida evolució, com el nostre, els valors nacionals no poden ser l’estendard d’una societat egocèntrica i tancada en si mateixa; molt al contrari, han de constituir-se en elements d’intercanvi, interacció, convivència i creixement en la relació amb els altres pobles.
Estem –ja ho podem veure- vivint i convivint en un temps de veritables dilemes. L’èxit o el fracàs dependrà de la nostra capacitat de comprensió, adaptació i vivència de la realitat complexa. La simplicitat, per incompleta, no és la resposta adequada...
dilluns, 15 d’octubre del 2007
dilluns, 24 de setembre del 2007
Polítiques socials
Tornem a la feina. Les vacances, progressivament, ens han retornat al món real, i ja comencen a formar part de les històries que donen forma i consistència a la nostra memòria personal. D’altra banda, els més atrevits ja comencen a engruixir el seu imaginari, pensant tímidament com serà el proper període vacacional. I és que en la vida personal, a l’igual que en la política, s’ha de tenir una bona dosi d’il·lusió. I a mi, sincerament, em produeix molta il·lusió quan veig que hi ha un govern que, des de l’inici del seu mandat, està apostant per les polítiques socials. I no vol dir això que hagi de deixar de banda altres polítiques (com no ho està fent) que també ajuden a millorar el benestar i la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Hem tornat de vacances, i el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ens ha sorprès gratament amb un seguit de propostes de millores socials, que els opositors del “pp” han intentat minimitzar i devaluar amb qualificatius tan poc seriosos com què aquestes són propostes electoralistes, sense consistència i poc valorades econòmicament. Els "peperos", com bons representants de la dreta extrema d’aquest país continuen amb les seves manifestacions desqualificadores de tot allò que va en contra dels principis conservadors que defensen i de la societat neoliberal que diuen representar. Sembla que els hi dolgui que s’intenti fer una tímida redistribució de la riquesa que genera aquest país, a través de potenciar algunes polítiques socials que, en la major part dels països que ens envolten, estan més que superades. Segons l’ideari del “pp” els governs haurien de facilitar les condicions favorables per a què el propi mercat –i el capital que el controla- fos el generador i distribuïdor de la riquesa del país. ¡Quin error, arribar a pensar que el propi mercat equilibri allò que, sistemàticament, ha desequilibrat! Hauria de recordar el “pp” que Espanya, i també Catalunya, és dels països de la UE –dels quinze- que aplica un menor índex del seu IPC a polítiques socials. Portem massa anys de retard per a què a aquestes alçades s’atreveixin a alçar una veu dissonant en aquestes qüestions. És ben segur que si el govern no fes propostes de tipus social, criticarien – en aquest cas amb raó, però sense convenciment -. I si el govern fa propostes, també critiquen. És part del parany en el que s’ha instal·lat una oposició sense idees, sense visió de futur i amb poca sensibilitat social. A part que el “pp”, evidentment, no és partidari de mesures que puguin tendir a reajustar el desequilibri social i econòmic del país, hauríem de preguntar-li quin és el moment més escaient. Perquè si el moment més adequat no és quan el país està gaudint de superàvit en els seus pressupostos i l’economia està creixent en els darrers anys per sobra del creixement dels països industrialitzats del nostre entorn, quan és el moment? Segurament el “pp”, entestat en tornar a reproduir la societat controlada, reprimida i dòcil que enyoren els seus dirigents, no pot suportar que el país creixi en llibertat, igualtat i solidaritat. Són conceptes que, ben segur, no deuen aparèixer en el seu llibre de ruta. |
dilluns, 23 de juliol del 2007
Quan l’oposició deia “SI” a l’AVE
Al ple de l’Ajuntament de Barcelona del passat divendres 20 de juliol l’oposició, conformada per CiU, PP i ERC, van aprovar un acord en contra del traçat de l’AVE per la ciutat de Barcelona. Fins aquí res de particular. És freqüent que els grups de l’oposició votin en contra d’allò que proposa o dóna suport qualsevol govern. I el cas de Barcelona, en aquest tema, no és un cas excepcional.
Quina és, doncs, la particularitat de Barcelona al respecte?
La particularitat no és altra que, ara fa justament cinc anys, quan el plenari barceloní ratificà els acords subscrits amb el Ministeri de Foment, que és l’òrgan administratiu competent en executar les obres de l’AVE, els tres grups, ara a l’oposició, varen votar favorablement, allò que ara voten en contra.
En aquell moment tot eren lloances al projecte presentat:
- “És un acord estratègic per a Barcelona i per a tota Catalunya” (CiU)
- “És extremadament positiu per a la ciutat perquè recull les seves aspiracions” (PP)
- “És una gran notícia des del punt de vista estratègic per als propers anys” (ERC)
Cap dels tres grups, ara a l’oposició, va fer referència als riscos que sembla que ara té el fet que l’AVE circuli a prop de la Sagrada Família. En aquells moments el PP ni somiava amb l’alternativa del litoral, ERC no havia plantejat la seva preferència pel carrer Aragó, ni CiU havia esmentat el traçat pel Vallès.
Què ha passat, doncs, per a què els tres grups de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona hagin fet un canvi tan radical? (màxim tenint en compte les extremades mesures de seguretat i control adoptades per totes les administracions implicades, després de l’accident del Carmel).
Segurament han passat vàries coses que, al marge del Carmel, i sense voler ser malintencionat, podrien descriure’s d’aquesta manera:
a) Fa cinc anys –malgrat el PP estava a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona- qui signava el conveni des del Ministeri de Foment era Francisco Álvarez Cascos (ministre del PP).
b) Fa cinc anys –malgrat CiU gaudia d’una destacada posició a l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona- qui signava el conveni amb el Ministeri de Foment des de la Generalitat de Catalunya era el Conseller de Política Territorial de l’època, Felip Puig (conseller de CiU).
c) Malgrat durant el mandat actual ERC ha decidit traslladar-se a les banquetes de l’oposició, fa cinc anys Jordi Portavella (tinent d’alcalde d’ERC) era un membre destacat del govern municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Segurament m’estic equivocant, però... la realitat no canvia en funció d’estar al govern o a l’oposició; el que sí canvia és la interpretació que en cada moment es pugui fer de la mateixa realitat ... i més encara si la interpretació de la realitat és interessada, avantatjosa o partidista.
Temps era temps (que cantaria el poeta).
Quina és, doncs, la particularitat de Barcelona al respecte?
La particularitat no és altra que, ara fa justament cinc anys, quan el plenari barceloní ratificà els acords subscrits amb el Ministeri de Foment, que és l’òrgan administratiu competent en executar les obres de l’AVE, els tres grups, ara a l’oposició, varen votar favorablement, allò que ara voten en contra.
En aquell moment tot eren lloances al projecte presentat:
- “És un acord estratègic per a Barcelona i per a tota Catalunya” (CiU)
- “És extremadament positiu per a la ciutat perquè recull les seves aspiracions” (PP)
- “És una gran notícia des del punt de vista estratègic per als propers anys” (ERC)
Cap dels tres grups, ara a l’oposició, va fer referència als riscos que sembla que ara té el fet que l’AVE circuli a prop de la Sagrada Família. En aquells moments el PP ni somiava amb l’alternativa del litoral, ERC no havia plantejat la seva preferència pel carrer Aragó, ni CiU havia esmentat el traçat pel Vallès.
Què ha passat, doncs, per a què els tres grups de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona hagin fet un canvi tan radical? (màxim tenint en compte les extremades mesures de seguretat i control adoptades per totes les administracions implicades, després de l’accident del Carmel).
Segurament han passat vàries coses que, al marge del Carmel, i sense voler ser malintencionat, podrien descriure’s d’aquesta manera:
a) Fa cinc anys –malgrat el PP estava a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona- qui signava el conveni des del Ministeri de Foment era Francisco Álvarez Cascos (ministre del PP).
b) Fa cinc anys –malgrat CiU gaudia d’una destacada posició a l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona- qui signava el conveni amb el Ministeri de Foment des de la Generalitat de Catalunya era el Conseller de Política Territorial de l’època, Felip Puig (conseller de CiU).
c) Malgrat durant el mandat actual ERC ha decidit traslladar-se a les banquetes de l’oposició, fa cinc anys Jordi Portavella (tinent d’alcalde d’ERC) era un membre destacat del govern municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Segurament m’estic equivocant, però... la realitat no canvia en funció d’estar al govern o a l’oposició; el que sí canvia és la interpretació que en cada moment es pugui fer de la mateixa realitat ... i més encara si la interpretació de la realitat és interessada, avantatjosa o partidista.
Temps era temps (que cantaria el poeta).
dimarts, 26 de juny del 2007
Pactes... i “pastetes”
Un cop finalitzada la constitució dels nous ajuntaments ens torna a envair una estranya sensació de no entendre massa bé que ha passat en la composició d’alguns dels seus governs.
És evident que el joc democràtic i la pura lògica matemàtica permeten composar unes majories que, previ a la celebració de la contesa electoral, cap polític que es preï tindria el valor –i la gosadia- de fer-les públiques.
Un cop que els ciutadans han passat per les urnes, i verificat que és possible establir majories sumant, si és necessari, naps i cols, els aritmètics de la política es posen mans a l’obra. El final de l’operació és sumar suficient per a obtenir una majoria que permeti fer-se amb el poder. Les “justificacions” vindran després... evidentment. Tot es fa –fins i tot a contracor i en contra d’allò que la lògica i la raó aconsellaria als sacrificats aritmètics ficats a polítics- pel bé de la ciutadania i del futur de la població. És com si alguna estranya força interna els hi empenyés a fer alguna cosa que estan convençuts que no haurien de fer. Però... tot sacrifici és poc pel governament del poble, la vila, la ciutat.
Els arguments seran més o menys convincents, però hi seran:
“No ens agrada la mateixa música”, “Anem amb el pas canviat”, “Tenim un model diferent de ciutat”, “No em saluda pel carrer”, “No compartim els mateixos gustos”, “Jo les prefereixo rosses”... i un llarg etcètera.
Al final els interessos personals i partidistes dels artífexs dels –estranys- pactes se sobreposen als interessos reals de la ciutadania i a les veritables necessitats dels pobles. I els aritmètics polítics, amb la cara vermella i la mirada perduda, pensen –justificant les consciències- que tenen quatre anys per a demostrar als ciutadans que la decisió, encara que incompresa, era la justa i encertada.
Però la realitat és una altra. Els ciutadans, un xic despistats, deixen de representar el seu paper d’elector passiu, i passen a engruixir les files dels abstencionistes actius.
És evident que el joc democràtic i la pura lògica matemàtica permeten composar unes majories que, previ a la celebració de la contesa electoral, cap polític que es preï tindria el valor –i la gosadia- de fer-les públiques.
Un cop que els ciutadans han passat per les urnes, i verificat que és possible establir majories sumant, si és necessari, naps i cols, els aritmètics de la política es posen mans a l’obra. El final de l’operació és sumar suficient per a obtenir una majoria que permeti fer-se amb el poder. Les “justificacions” vindran després... evidentment. Tot es fa –fins i tot a contracor i en contra d’allò que la lògica i la raó aconsellaria als sacrificats aritmètics ficats a polítics- pel bé de la ciutadania i del futur de la població. És com si alguna estranya força interna els hi empenyés a fer alguna cosa que estan convençuts que no haurien de fer. Però... tot sacrifici és poc pel governament del poble, la vila, la ciutat.
Els arguments seran més o menys convincents, però hi seran:
“No ens agrada la mateixa música”, “Anem amb el pas canviat”, “Tenim un model diferent de ciutat”, “No em saluda pel carrer”, “No compartim els mateixos gustos”, “Jo les prefereixo rosses”... i un llarg etcètera.
Al final els interessos personals i partidistes dels artífexs dels –estranys- pactes se sobreposen als interessos reals de la ciutadania i a les veritables necessitats dels pobles. I els aritmètics polítics, amb la cara vermella i la mirada perduda, pensen –justificant les consciències- que tenen quatre anys per a demostrar als ciutadans que la decisió, encara que incompresa, era la justa i encertada.
Però la realitat és una altra. Els ciutadans, un xic despistats, deixen de representar el seu paper d’elector passiu, i passen a engruixir les files dels abstencionistes actius.
diumenge, 10 de juny del 2007
Bases per al futur
A MdR, des del passat 27 de maig, alguns li estan donant voltes al que hauran de ser les bases per al futur de la Vila. Un futur que, en principi, es dibuixa per als propers quatre anys, però, que si fossin capaços de deixar de banda una certa miopia política que, de vegades, no té mires més enllà, hauríem de plantejar-lo amb més projecció de futur.
MdR necessita una visió més ampla del que dóna de si un mandat electoral. De fet, fa anys que necessita treure’s les ulleres de mirar de prop. Hem de mirar cap el futur. I en aquesta mirada a mig i llarg termini (sense deixar en l’oblit la nostra realitat actual) hem de tenir la capacitat –com dirien els experts organitzacionals- de fomentar les nostres fortaleses, impulsar les potencialitats i superar les nostres debilitats i amenaces.
Per primer cop, des de fa temps, MdR té veritables possibilitats de que això sigui possible. En aquests moments s’inicia una nova etapa amb tots els elements per a poder fer-lo factible: partim d’un nou escenari, amb nous actors principals i secundaris, i amb un guió adaptat a aquesta nova realitat que té la ferma voluntat de què l’obra sigui un veritable èxit (immediat i de futur).
Sens dubta davant una voluntarista realitat com la descrita, alguns guionistes tenen més responsabilitats que d’altres perquè l’obra arribi a bon port. És més, la responsabilitat està ens mans de pocs...
MdR necessita deixar de banda picabaralles irracionals, superar pors ancestrals i eliminar les absurdes temeritats de l’abraçada d’un ós imaginari. MdR necessita (té l’obligació) de centrar el seus esforços en vetllar pel futur dels seus ciutadans i ciutadanes..... No podem continuar, com el gat escaldat, justificant les nostres accions de present com a reaccions a errors del passat.
MdR necessita una visió més ampla del que dóna de si un mandat electoral. De fet, fa anys que necessita treure’s les ulleres de mirar de prop. Hem de mirar cap el futur. I en aquesta mirada a mig i llarg termini (sense deixar en l’oblit la nostra realitat actual) hem de tenir la capacitat –com dirien els experts organitzacionals- de fomentar les nostres fortaleses, impulsar les potencialitats i superar les nostres debilitats i amenaces.
Per primer cop, des de fa temps, MdR té veritables possibilitats de que això sigui possible. En aquests moments s’inicia una nova etapa amb tots els elements per a poder fer-lo factible: partim d’un nou escenari, amb nous actors principals i secundaris, i amb un guió adaptat a aquesta nova realitat que té la ferma voluntat de què l’obra sigui un veritable èxit (immediat i de futur).
Sens dubta davant una voluntarista realitat com la descrita, alguns guionistes tenen més responsabilitats que d’altres perquè l’obra arribi a bon port. És més, la responsabilitat està ens mans de pocs...
MdR necessita deixar de banda picabaralles irracionals, superar pors ancestrals i eliminar les absurdes temeritats de l’abraçada d’un ós imaginari. MdR necessita (té l’obligació) de centrar el seus esforços en vetllar pel futur dels seus ciutadans i ciutadanes..... No podem continuar, com el gat escaldat, justificant les nostres accions de present com a reaccions a errors del passat.
dimecres, 2 de maig del 2007
La recta final
| Torno al blog després d’una certa inactivitat que no desitjaria. Crec que hauria de mimar-lo una mica més, però la feina em té un pèl atrapat... Malgrat tot aquí estic de nou, amb ànims de comentar alguna cosa, en relació a les eleccions municipals del proper 27 de maig. A Molins de Rei (MdR), la meva estimada vila (ho aclareixo per als visitadors forans), el dissabte 21 d’abril el PSC va presentar la candidatura per a les properes municipals (crec que el Xavi Paz és un bon candidat, i fins i tot, arribat el cas, podria ser un bon alcalde). Amb aquesta posta en escena ja han sorgit a la llum les principals ofertes dels partits polítics que acabaran configurant el proper consistori. Com ja és habitual, a MdR ens trobem en la recta final d’una cursa que promet una arribada a meta certament imprevista, com diríem en termes esportius. Fins i tot podríem dir que hi ha una doble incertesa en els resultats. D’una banda la incertesa de saber quina serà la força política que obtindrà més nombre de butlletes favorables; d’altra banda la imprevisió de saber qui serà la persona que estarà al front del nou govern municipal (hem de recordar que sense majoria absoluta l’alcaldia només s’aconsegueix gràcies als pactes post electorals i al marge dels vots aconseguits. Justament el que va succeir a les darreres eleccions municipals, quan el PSC, malgrat guanyar per un estret marge de vots, va estar condemnat a escalfar durant quatre anys la banqueta de l’oposició). En la propera contesa ens trobem, com ja és habitual en les eleccions municipals a MdR, amb dues forces polítiques amb un potencial similar (PSC i IE) i altres dues que, en funció de la conjuntura, cotitzen la seva aliança amb una rendibilitat política –de vegades- per sobre de la seva representació real (ERC i CiU). Sorprenentment aquests resultats no es reprodueixen en les eleccions autonòmiques, generals ni europees, on el PSC (en el seu conjunt) treu millors resultats que la resta. Aquesta paradoxa, que no és exclusiva de Molins, ens porta a pensar que els ciutadans, a l’hora de triar, fan servir criteris diversos, segons que les eleccions siguin municipals, autonòmiques o generals. A banda d’una base ideològica indefugible, cada elector utilitza altres criteris de pragmatisme personal que el porten a elegir la força política que creu que defensarà millor els seus interessos (del propi elector) en cada moment. Cosa similar, però no idèntica, succeeix en el moment de tancar els pactes de govern post electorals. Hi ha (o deuria haver) una base ideològica important. De fet aquest element hauria de ser el fonament de l’aliança, per tal de ser el més rigorosos possibles amb els respectius electors. A banda també es valoren criteris de pragmatisme polític que, en contra del que podria ser l’interès particular de cada elector, els grups polítics -a l’hora dels pactes- han de vetllar per l’interès general de la població a la que representen, i no dels interessos partidistes del seu grup. Per tant, un pacte de govern ha de ser un acte d’humilitat on els grups polítics han de pensar en primer (i en segon i en tercer...) lloc en els interessos dels ciutadans i en allò que aquests estan esperant dels polítics. Fonamentalment un pacte de govern ha de servir –a banda de governar - per a afegir esforços, energies, capacitats, voluntats i recursos al governament d’un poble. El sumar, i no el restar, és el millor servei que des de la política es pot fer als electors, que no són altra cosa que els ciutadans a qui han de servir els poders públics. Ara, situats en la recta final, és el moment de començar a imaginar quina serà la foto d’arribada a la meta. Les diferents opcions polítiques han de fer l’últim esprint, i, de la mateixa manera que en el ciclisme, recordar que la política és una acció d’equip, on els millors resultats són fruit de l’esforç col·lectiu i les bones aliances durant la cursa. I parlant de ciclisme... ningú no pot obviar les condicions a l’alça d’en Xavi Paz. |
dissabte, 24 de març del 2007
El got a punt de vessar
Parlem novament, i per enèsima vegada del pp, partit popular, (que, em nego a escriure en majúscula, com si es tractés d’alguna cosa amb nom propi, extraordinària o digna, que mereix la distinció d’una lletra majúscula, gran i rellevant, per a distingir-la de les lletres minúscules que l’acompanyen, amb l’única finalitat de formar una paraula... Les lletres majúscules, ho sento, les reservo per a paraules que cal distingir per la seva pròpia importància, particularitat, exclusivitat o distinció. I no és el cas). Dons bé, els amics –o tot el contrari, per les actituds i comportaments que exhibeixen- del pp acaben d’obsequiar-nos, fent gala de les seves més extraordinàries qualitats democràtiques, cíviques i lliberals, amb un boicot amb tota regla al Grupo Prisa (editor, entre d’altres del diari EL PAÍS, la cadena SER i l’emissora CUATRO TV). Les declaracions del president del Grupo Prisa, crítiques amb allò que el pp representa en aquests moments, ha estat el detonant, i l’excusa, per a què el partit popular (conegut ja per alguns com partit de la por) hagi col•locat al Grupo Prisa entre els seus enemics a batre.
I la veritat és que comença a preocupar, i desconcertar, que el pp continuï amb la seva delirant obsessió de voler destruir tot allò que no està d’acord amb la seva idea del que ha de ser un Estat Espanyol democràtic i modern, i de quins han de ser els principis i les regles de joc que la societat espanyola vulgui atorgar-se per al desenvolupament d’un estat obert, democràtic, diferencial i plural.
Tant és així que semblaria que l’estratègia del pp va molt més enllà de torpedejar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, veritable “bèstia negra” d’una dreta carca i retrògrada que no vol perdre els privilegis de què sempre ha gaudit la classe dominat d’aquest país.
La ferotge i destructiva oposició que el pp està aplicant en aquesta legislatura semblaria orquestrada des d’un grup de gent (no m’atreveixo a dir persones) que no només volen recuperar –a qualsevol preu- un govern que, democràticament, van perdre en unes eleccions, sinó que allò que volen recuperar realment és el poder (en tot el sentit més ampli de la seva expressió).
Els dirigents del pp estan convençut, com sempre ha estat la dreta extrema (forma refinada de descriure l’extrema dreta, que estic a punt de desterrar) que el poder és una posició o condició social que només poden exercir aquells que han estat ungits per alguna divinitat estranya, que ha decidit que els poderosos tenen dret a disposar de les vides, les voluntats i els patrimonis de tots aquells –pobres desgraciats- que no són capaços de pensar ni decidir per si mateixos.
Amb aquesta mentalitat no és cosa estranya que el pp continuï amb la seva estratègia: esbombar la democràcia; carregar-se a aquells –grups o persones- que lluiten per una societat més justa, solidària i de progrés; potenciar les baixes passions de nostàlgics anònims; sembrar el dubte i la incertesa en els ciutadans pacífics i sensats; potenciar les desavinences existents; magnificar, com a elements destructius, aquelles coses que ens puguin diferenciar ... Està buscant la còlera d’uns i el desencís d’altres per a fer-se amb el control del caos. És l’estratègia que utilitzen, i han utilitzat en altres èpoques, els defensors de les pàtries.
El pp està posant en marxa una locomotora... que podria fer vessar el got.
I la veritat és que comença a preocupar, i desconcertar, que el pp continuï amb la seva delirant obsessió de voler destruir tot allò que no està d’acord amb la seva idea del que ha de ser un Estat Espanyol democràtic i modern, i de quins han de ser els principis i les regles de joc que la societat espanyola vulgui atorgar-se per al desenvolupament d’un estat obert, democràtic, diferencial i plural.
Tant és així que semblaria que l’estratègia del pp va molt més enllà de torpedejar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, veritable “bèstia negra” d’una dreta carca i retrògrada que no vol perdre els privilegis de què sempre ha gaudit la classe dominat d’aquest país.
La ferotge i destructiva oposició que el pp està aplicant en aquesta legislatura semblaria orquestrada des d’un grup de gent (no m’atreveixo a dir persones) que no només volen recuperar –a qualsevol preu- un govern que, democràticament, van perdre en unes eleccions, sinó que allò que volen recuperar realment és el poder (en tot el sentit més ampli de la seva expressió).
Els dirigents del pp estan convençut, com sempre ha estat la dreta extrema (forma refinada de descriure l’extrema dreta, que estic a punt de desterrar) que el poder és una posició o condició social que només poden exercir aquells que han estat ungits per alguna divinitat estranya, que ha decidit que els poderosos tenen dret a disposar de les vides, les voluntats i els patrimonis de tots aquells –pobres desgraciats- que no són capaços de pensar ni decidir per si mateixos.
Amb aquesta mentalitat no és cosa estranya que el pp continuï amb la seva estratègia: esbombar la democràcia; carregar-se a aquells –grups o persones- que lluiten per una societat més justa, solidària i de progrés; potenciar les baixes passions de nostàlgics anònims; sembrar el dubte i la incertesa en els ciutadans pacífics i sensats; potenciar les desavinences existents; magnificar, com a elements destructius, aquelles coses que ens puguin diferenciar ... Està buscant la còlera d’uns i el desencís d’altres per a fer-se amb el control del caos. És l’estratègia que utilitzen, i han utilitzat en altres èpoques, els defensors de les pàtries.
El pp està posant en marxa una locomotora... que podria fer vessar el got.
divendres, 9 de març del 2007
¿... Hay alguién más?
Qui ens havia de dir que després de 30 de anys de recuperar la democràcia, la dreta d’aquest país ocuparia els carrers i les places a l’antiga usança dels qui lluitaren per la democràcia, la llibertat, la igualtat i la justícia. La gran diferència –sempre ha d’haver diferències!- és que aleshores una part d’aquesta dreta no es manifestava. Una part de la dreta que, sospitosament, sembla que ha ocupat el poder dins l’espai polític i mediàtic de la sociologia conservadora del país.
Abans, els defensors de la democràcia es manifestaven en defensa d’un estat de dret i llibertats que, anys enrera, havien estat segrestats per una dictadura militar. Ara, una dreta extrema, com no hi ha altra en el món civilitzat que ens envolta, que ha governat aquest país i aspira a tornar a fer-ho, ocupa els carrers de manera virulenta, provocadora i ofensiva. Sembla que han perdut alguna cosa i no estan disposats a trigar quaranta anys a recuperar-la (com van trigar els demòcrates en recuperar la llibertat).
Aquest és un país complex i difícil on les passions molt sovint superen la raó. I quan aquest fenomen envaeix la vida pública, correm el risc de trobar-nos en una situació com l’actual, en què un partit polític, per afany d’arribar al poder –que considera genèticament propi- no dubta en utilitzar vies poc democràtiques per a recuperar-lo de la manera més ràpida possible.
Semblaria que aquesta dreta, acostumada a ostentar (també) el poder polític del país, té una certa enyorança per tornar a recuperar-lo. Fins al punt d’importar-li ben poc la manera com aconseguir-lo.
No oblidem que en el decurs del temps només ha hagut tres períodes en aquest país en què la dreta ha estat descavalcada de la cúpula del poder. Tres períodes en què, lògicament, han governat els partits d’esquerres. El primer, la segona república, que va acabar amb un cop d’estat; el segon, els anys del primer període socialista presidit per Felipe González, que ja va patir en els seus darrers temps l’embat del partit de la por (pp); i el tercer, l’actual, en què l’atàvica i ancestral dreta reaccionaria s’ha apoderat de l’espai polític del conservadorisme del país, i vol fer fora, a qualsevol preu, l’actual president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Quin miratge, quan al principi de la transició la dreta s’aixoplugava majoritàriament sota les moderades sigles de la UCD, i AP (embrió de l’actual partit de la por) era només un partit minoritari. Amb la desaparició d’UCD, la dreta, orfe, acabà engruixint les files d’AP, per a convertir-se, posteriorment en allò que és ara, el partit de la por (PP).
El miratge s’ha esvaït, i la dreta ha emergit de les cendres del passat mostrant la seva cara menys amable (per ser suau en l’expressió, i no haver de buscar en la part més fosca del diccionari).
I veient el panorama de la dreta política que ens ha tocat patir (amb perdó... per a aquells que no se senten representats per aquestes celebritats dretanes), podríem atrevir-nos a dir, recordant al seriós Eugeni “Pero... hay alguien más?”.
Abans, els defensors de la democràcia es manifestaven en defensa d’un estat de dret i llibertats que, anys enrera, havien estat segrestats per una dictadura militar. Ara, una dreta extrema, com no hi ha altra en el món civilitzat que ens envolta, que ha governat aquest país i aspira a tornar a fer-ho, ocupa els carrers de manera virulenta, provocadora i ofensiva. Sembla que han perdut alguna cosa i no estan disposats a trigar quaranta anys a recuperar-la (com van trigar els demòcrates en recuperar la llibertat).
Aquest és un país complex i difícil on les passions molt sovint superen la raó. I quan aquest fenomen envaeix la vida pública, correm el risc de trobar-nos en una situació com l’actual, en què un partit polític, per afany d’arribar al poder –que considera genèticament propi- no dubta en utilitzar vies poc democràtiques per a recuperar-lo de la manera més ràpida possible.
Semblaria que aquesta dreta, acostumada a ostentar (també) el poder polític del país, té una certa enyorança per tornar a recuperar-lo. Fins al punt d’importar-li ben poc la manera com aconseguir-lo.
No oblidem que en el decurs del temps només ha hagut tres períodes en aquest país en què la dreta ha estat descavalcada de la cúpula del poder. Tres períodes en què, lògicament, han governat els partits d’esquerres. El primer, la segona república, que va acabar amb un cop d’estat; el segon, els anys del primer període socialista presidit per Felipe González, que ja va patir en els seus darrers temps l’embat del partit de la por (pp); i el tercer, l’actual, en què l’atàvica i ancestral dreta reaccionaria s’ha apoderat de l’espai polític del conservadorisme del país, i vol fer fora, a qualsevol preu, l’actual president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Quin miratge, quan al principi de la transició la dreta s’aixoplugava majoritàriament sota les moderades sigles de la UCD, i AP (embrió de l’actual partit de la por) era només un partit minoritari. Amb la desaparició d’UCD, la dreta, orfe, acabà engruixint les files d’AP, per a convertir-se, posteriorment en allò que és ara, el partit de la por (PP).
El miratge s’ha esvaït, i la dreta ha emergit de les cendres del passat mostrant la seva cara menys amable (per ser suau en l’expressió, i no haver de buscar en la part més fosca del diccionari).
I veient el panorama de la dreta política que ens ha tocat patir (amb perdó... per a aquells que no se senten representats per aquestes celebritats dretanes), podríem atrevir-nos a dir, recordant al seriós Eugeni “Pero... hay alguien más?”.
diumenge, 25 de febrer del 2007
Una altra del Constitucional
No deixen de sorprendre’ns algunes de les sentències del Tribunal Constitucional. La darrera, de fa uns dies, ha estat la sentència contra el comiat d’una professora de religió a Canàries que, després de 10 anys de docència ha estat acomiadada per la jerarquia de l’Església Catòlica. El seu pecat –i mai millor dit- és fruit de mantenir una relació de convivència afectiva amb un home amb el que no està casada. Sembla que el TC, en aquest cas, ha actuat més com a corretja de transmissió de la cúria episcopal que com a representant i garant dels drets constitucionals dels ciutadans.
El TC no entra a valorar si el comiat de la professora és o no constitucional (que és allò que correspon a les seves competències), si no que es queda en l’anàlisi –i sentència- del que ha de ser el comportament personal de la professora, malgrat aquest comportament pertanyi a la seva vida privada, i no afecti, per tant, a la matèria que imparteix.
El TC sembla que no té gens en compte l’aconfessionalitat de l’Estat, i dictamina la seva sentència com si d’un tribunal de l’Església es tractés (En aquest cas, cosa curiosa, la jerarquia episcopal i la cúpula del PP, en harmònica coincidència, han manifestat la seva més completa conformitat amb l’estrambòtica sentència).
La sentència del TC més que recolzar-se en els propis drets fonamentals que la pròpia Carta Magna atorga a tots els ciutadans, i emparar-se tanmateix en els drets jurisdiccionals dels treballadors, raona la sentència en els acords subscrits entre l’Estat Espanyol i el Vaticà l’any 1979.
És realment decepcionant (per injust) que, fruit d’aquests acords, els professors de religió (catòlica) de les escoles públiques, malgrat estar contractats i finançats per l’Estat, són seleccionats i cessats per la cúria catòlica. I no només per qüestions purament acadèmiques, si no també per discutibles qüestions morals que no estiguin d’acord amb una desfasada doctrina que –encara- intenten transmetre des de les aules de l’escola pública (laica i aconfessional, per si a més no ho recorden).
Sembla que l’Església Catòlica vol continuar gaudint dels privilegis que tradicionalment han suposat els acords amb l’Estat, sense adonar-se que els temps han canviat, que els ciutadans tenen drets, que el comportament dels ciutadans es regeixen per jurisdiccions civils aprovades pels parlaments, que la religió (totes les religions) ha de formar part de la vida privada de les persones i les famílies, que els treballadors tenen obligacions i drets regulats per jurisdicció laboral, que vivim en un Estat no confessional que ha de respectar les creences de cada persona, però sense imposar des de l'aula cap creença per damunt d’altres.
L’Estat – i el TC en forma part d'aquest- ha de garantir el dret dels ciutadans i aplicar la seva jurisprudència de manera equitativa, no interpretar-la a conveniència de grups de pressió, o moguda per motius morals que res tenen a veure amb allò que han de regular.
El TC no entra a valorar si el comiat de la professora és o no constitucional (que és allò que correspon a les seves competències), si no que es queda en l’anàlisi –i sentència- del que ha de ser el comportament personal de la professora, malgrat aquest comportament pertanyi a la seva vida privada, i no afecti, per tant, a la matèria que imparteix.
El TC sembla que no té gens en compte l’aconfessionalitat de l’Estat, i dictamina la seva sentència com si d’un tribunal de l’Església es tractés (En aquest cas, cosa curiosa, la jerarquia episcopal i la cúpula del PP, en harmònica coincidència, han manifestat la seva més completa conformitat amb l’estrambòtica sentència).
La sentència del TC més que recolzar-se en els propis drets fonamentals que la pròpia Carta Magna atorga a tots els ciutadans, i emparar-se tanmateix en els drets jurisdiccionals dels treballadors, raona la sentència en els acords subscrits entre l’Estat Espanyol i el Vaticà l’any 1979.
És realment decepcionant (per injust) que, fruit d’aquests acords, els professors de religió (catòlica) de les escoles públiques, malgrat estar contractats i finançats per l’Estat, són seleccionats i cessats per la cúria catòlica. I no només per qüestions purament acadèmiques, si no també per discutibles qüestions morals que no estiguin d’acord amb una desfasada doctrina que –encara- intenten transmetre des de les aules de l’escola pública (laica i aconfessional, per si a més no ho recorden).
Sembla que l’Església Catòlica vol continuar gaudint dels privilegis que tradicionalment han suposat els acords amb l’Estat, sense adonar-se que els temps han canviat, que els ciutadans tenen drets, que el comportament dels ciutadans es regeixen per jurisdiccions civils aprovades pels parlaments, que la religió (totes les religions) ha de formar part de la vida privada de les persones i les famílies, que els treballadors tenen obligacions i drets regulats per jurisdicció laboral, que vivim en un Estat no confessional que ha de respectar les creences de cada persona, però sense imposar des de l'aula cap creença per damunt d’altres.
L’Estat – i el TC en forma part d'aquest- ha de garantir el dret dels ciutadans i aplicar la seva jurisprudència de manera equitativa, no interpretar-la a conveniència de grups de pressió, o moguda per motius morals que res tenen a veure amb allò que han de regular.
dimarts, 20 de febrer del 2007
Cosas veredes... amigo Sancho
| Vagi per davant la meva més sincera felicitació als ciutadans d’Andalusia per l’aclaparador suport que ha rebut el nou Estatut d’Autonomia en el darrer referèndum del passat diumenge. Crec que Andalusia mereix situar-se –com tots els pobles d’Espanya- en els vagons capdavanters del desenvolupament autonòmic, del progrés i la modernitat política. Altra cosa diferent és la preocupació que podem experimentar per l’escassa participació en un sufragi d’aquestes característiques. Sembla que els ciutadans no acaben de veure la relació directa d’allò que s’aprova en algunes consultes i l’aplicació en la resolució dels seus problemes quotidians. Sembla, tanmateix, que des del món de la política no es troba la fórmula adequada per a incentivar, motivar i fer participar suficientment els ciutadans. Però aquesta realitat (generalitzada arreu, en major o menor grau) és fruit d’altre reflexió que deixo per a un altre moment. Ara vull centrar-me –ja que estem parlant d’Estatuts- en l’actitud i els criteris adoptats pel PP davant dels Estatuts de Catalunya i d’Andalusia. Cosa difícil d’entendre per a ments instal·lades en la normalitat d’una persona que intenti servir-se del raonament i el sentit comú com a elements d’anàlisi. Mentre el PP dóna suport (amb la boca petita) a l’Estatut d’Andalusia, manifestant que gràcies a la seva contribució aquest és un estatut íntegrament constitucional, en altre moment, no només va estar en contra de l’Estatut de Catalunya, si no que va acabar interposant un recurs d’inconstitucionalitat (a l’igual que el defensor del pueblo, que tampoc s’ha manifestat en contra de l’estatut andalús). La cosa no tindria més rellevància si no fos perquè una part important de l’articulat de l’Estatut d’Andalusia ha estat pràcticament calcat de l’Estatut de Catalunya. A tota aquesta maquiavèlica operació hem d’afegir una nova jugada del PP, típica –com ja comença a tenir-nos acostumats- de jugadors avantatgistes: la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que, per a major sorpresa i indignació –encara- ha estat acceptada pel Tribunal Constitucional. La recusació del magistrat l’obligarà a inhibir-se en la sentència del recurs contra l’Estatut de Catalunya, i es produirà una majoria conservadora en el si del TC quan es tracti aquesta qüestió. Sorpresa rera sorpresa. Però tampoc no es mereix passar per alt l’actuació del defensor del pueblo (de quin poble?... ens podríem preguntar) davant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No deixa de sorprendre tanta diligència en alguns actes... I davant tota aquesta posta en escena podríem plantejar-nos algunes preguntes: 1) Com és possible que el PP formuli un recurs contra l’Estatut de Catalunya i no contra altres –posteriors- que han copiat part de les bondats del nostre? 2) Com és possible que el Tribunal Constitucional accepti la recusació –presentada pel PP- d’un del seus membres (per primera vegada en la història contemporània) per un treball acadèmic anterior a la seva incorporació al TC, i no recusi altres magistrats que han realitzat treballs similars? 3) Com és possible que el defensor del pueblo plantegi recurs contra l’estatut català i no tingui res a dir d’altres estatuts que plantegen coses similars? 4) Com és possible que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés del Diputats, pel Senat i ratificat majoritàriament pels ciutadans de Catalunya es vegi recusat pel teòric sostenidor de les llibertats i la justícia (defensor del pueblo)? 5) Si l’Estatut de Catalunya es declarés inconstitucional –cosa més que improbable- suposaria la reprovació conjunta del Parlament de Catalunya, Congrés, Senat i poble de Catalunya per aprovar el seu redactat? 6) En el cas d’inconstitucionalitat, es declararien inconstitucionals tots els articles similars d’altres estatuts, malgrat no haver estat recusats pel PP ni pel defensor del pueblo? 7) En cas de declarar-se inconstitucional l’Estatut, tornaríem a l’Estatut del 79, o podríem adoptar algun altre dels què ha transitat amb més èxit que el nostre? Tot plegat... podem donar gràcies al PP i als seus correligionaris pels nostres dubtes i preocupacions... encara sense resposta coherent. I com li diria en Quixot al seu estimat escuder: cosas veredes... amigo Sancho. |
diumenge, 18 de febrer del 2007
Cap a on va la política?
Continuo indignat amb el partit de la por... Però no és cosa nova.
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).
diumenge, 21 de gener del 2007
La frase del milió
| Fa uns dies, amb motiu del debat parlamentari originat després del terrible, absurd i desconcertant atempta d’ETA a Barajas, el líder (que em perdonin els líders) del PP, va alliberar de les seves entranyes una manifestació que, com a mínim, requereix uns minuts de reflexió. Encara que això comporti atorgar una categoria al protagonista i a la frase que, ni l’un ni l’altra, no es mereixen. La floreta és la següent: “Si usted no cumple sus compromisos le pondrán bombas. Y si no hay bombas es porque ha cedido”. Rajoy (que així es diu l’autor de la dita), mitjançant la difamació i la calumnia, parteix de la convicció que el President Zapatero ha claudicat al xantatge de la banda terrorista i ha arribat a compromisos inconfessables contraris a un Estat democràtic i de dret. Il·luminat per aquesta inconsistent i fal·laç argumentació Rajoy es construeix un pensament tautològic: faci el que faci en Zapatero (una cosa o la contrària) estarà predestinat al fracàs. Si no hi ha bombes és perquè ha cedit al xantatge i les exigències del terrorisme (i a canvi, els victoriosos terroristes, no posen bombes). Si hi ha bombes és perquè no ha complert els compromisos als que havia arribat amb els terroristes (i el terrorisme, frustrat, utilitza la violència i el crim com a resposta). Quin és l’error d’aquesta tautologia? L’error està en la base de l’afirmació de què parteix en Rajoy. Aquest es fonamenta en una única veritat –falsa veritat, en realitat- quan atribueix al President Zapatero la submissió incondicional als interessos de la banda terrorista. Y a partir d’aquest sofisma (que pretén passar per cert allò que no ho és), té la pobre genialitat de regalar-nos una frase per l’anecdotari. Deuria, més aviat, recordar què va fer el PP en el procés de contactes i negociació amb el Movimiento Vasco de Liberación durant l’any 1998, on segons manifestacions dels governants de l’època (n’entenguis PP) “nos abrimos al perdón y la generosidad..” i ...”no tiene que haber vencedores ni vencidos”. I també recordi que davant l’esforç d’aquell Govern –del tot i per tot legítim- l’oposició i els seus representants (entre els qui hi havia l’actual President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero) varen brindar en tot moment un suport unànime al Govern del PP (del que en Rajoy era ministre destacat). La gran diferència deuria ser que en aquells moments el Govern tenia davant seu una oposició democràtica, responsable i amb un sentit de l’Estat del que, molt problement, i de manera ridícula, sembla mancar-li a l’actual força majoritària de l’oposició. Segurament la ciutadania, que és més intel·ligent que alguns dels seus desafortunats representants, prendran bona nota de les desqualificacions, insults i mentides amb què ens estan obsequiant, de manera gratuïta, els emissaris d’una dreta reaccionària que continua pensant que el país encara els hi pertany... |
dimarts, 2 de gener del 2007
Irracionalitat
Quan la irracionalitat intenta adquirir carta de naturalesa alguna cosa no acaba d’anar bé. El pensament irracional, per molt que es vulgui vestir de pur racionalisme, no deixa de ser la reflexió d’una mentalitat paranoica que vol convèncer al món de la bondat de les seves idees, més properes al deliri que a la realitat.
Qui així actua ho fa amb el convenciment que tothom està equivocat, excepte ell mateix. El seu pensament s’enfronta a una realitat que no accepta, i a la qual acaba negant, com si en realitat es tractés d’una conxorxa externa contra la seva persona.
Però en els actes terroristes la irracionalitat encara va més enllà. No només es pot explicar a través de cert trets de deliri (que seria massa fàcil), sinó que es barregen altres elements més complexos. Es podria incloure una certa dosi de la megalomania pròpia d’aquells que s’autoatribueixen la categoria d’alliberadors de les essències perdudes. Podríem també pensar –i això encara seria més greu- que alguns troben un cert plaer en contacte amb situacions de risc i violència (generalment gratuïtes).
Inclús –per explorar tota la casuística- darrera les actuacions violentes es podria incorporar, com a (mala) justificació, un cert component (erròniament nomenat) ideològic. Però, si fos el cas, tota acció quedaria invalidada des del moment que els arguments intenten recolzar-se en la violència i el terror, deixant de banda els mecanismes democràtics que tant ens han costat arribar a conquerir. En una societat democràtica (objectivament millorable) no es pot utilitzar la violència, el terror i la mort com a argúcies de defensa en favor de la llibertat, la identitat, l’autodeterminació, la justícia, o qualsevol altre valor que es vulgui protegir.
I és el que (malauradament) ha tornat ha succeït a les acaballes de l’any 2006. Quasi aprofitant les darreres hores hàbils, abans –segurament- d’anar a passar el fi d’any en companyia dels seus éssers estimats (que, segurament, els tindran), ETA ha tornat a posar un nou pal a les rodes d’una treva llargament esperada, desitjada i necessària per a acabar amb un conflicte que –com tots els conflictes- només es pot resoldre a través de la paraula, la reflexió, la raó, la negociació, l’acord, la voluntat... Mai –com qualsevol conflicte- a través de la violència. La violència –ja l’haurien de saber- només pot generar més violència. I així començar una nova espiral que acabaria ofegant a tots els actors d’aquesta tragèdia inacabable.
És això el que volen realment? ... pescar en una mar revolta?
I mentrestant la dreta extrema es frega les mans, manipula la sensibilitat dels qui l’escolten, i torna a colpejar –obsessivament- en la mateixa pedra.
La dreta extrema (instal·lada en un mal anomenat partit popular) fent gala, tanmateix, de poca racionalitat, torna a posar el carro davant dels bous...
Al final els terroristes pot ser aconseguiran el contrari d’allò que pretenien, o d’allò que deien pretendre...
Qui així actua ho fa amb el convenciment que tothom està equivocat, excepte ell mateix. El seu pensament s’enfronta a una realitat que no accepta, i a la qual acaba negant, com si en realitat es tractés d’una conxorxa externa contra la seva persona.
Però en els actes terroristes la irracionalitat encara va més enllà. No només es pot explicar a través de cert trets de deliri (que seria massa fàcil), sinó que es barregen altres elements més complexos. Es podria incloure una certa dosi de la megalomania pròpia d’aquells que s’autoatribueixen la categoria d’alliberadors de les essències perdudes. Podríem també pensar –i això encara seria més greu- que alguns troben un cert plaer en contacte amb situacions de risc i violència (generalment gratuïtes).
Inclús –per explorar tota la casuística- darrera les actuacions violentes es podria incorporar, com a (mala) justificació, un cert component (erròniament nomenat) ideològic. Però, si fos el cas, tota acció quedaria invalidada des del moment que els arguments intenten recolzar-se en la violència i el terror, deixant de banda els mecanismes democràtics que tant ens han costat arribar a conquerir. En una societat democràtica (objectivament millorable) no es pot utilitzar la violència, el terror i la mort com a argúcies de defensa en favor de la llibertat, la identitat, l’autodeterminació, la justícia, o qualsevol altre valor que es vulgui protegir.
I és el que (malauradament) ha tornat ha succeït a les acaballes de l’any 2006. Quasi aprofitant les darreres hores hàbils, abans –segurament- d’anar a passar el fi d’any en companyia dels seus éssers estimats (que, segurament, els tindran), ETA ha tornat a posar un nou pal a les rodes d’una treva llargament esperada, desitjada i necessària per a acabar amb un conflicte que –com tots els conflictes- només es pot resoldre a través de la paraula, la reflexió, la raó, la negociació, l’acord, la voluntat... Mai –com qualsevol conflicte- a través de la violència. La violència –ja l’haurien de saber- només pot generar més violència. I així començar una nova espiral que acabaria ofegant a tots els actors d’aquesta tragèdia inacabable.
És això el que volen realment? ... pescar en una mar revolta?
I mentrestant la dreta extrema es frega les mans, manipula la sensibilitat dels qui l’escolten, i torna a colpejar –obsessivament- en la mateixa pedra.
La dreta extrema (instal·lada en un mal anomenat partit popular) fent gala, tanmateix, de poca racionalitat, torna a posar el carro davant dels bous...
Al final els terroristes pot ser aconseguiran el contrari d’allò que pretenien, o d’allò que deien pretendre...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)