PERQUÈ UN ESTAT FEDERAL?

És possible que algú pensi que en aquests moments no és ni oportú ni prioritari el parlar d’un model d’estat federal. I per tant, no val la pena malbaratar esforços en una qüestió com aquesta, encara que sigui a nivell de posicionament ideològic i de compromís polític. En aquests moments de gran incertesa política i econòmica, on les grans discussions s’articulen al voltant dels desequilibris de les balances financeres i la inestabilitat dels mercats, sembla que la gran urgència -imposada pels mercaders insensibles- es focalitza en restablir els equilibris de les balances (amb el risc, si es continua pel camí de les retallades sense potenciar l’economia productiva i les polítiques actives d’ocupació, d’estrangular definitivament el país i abocar-lo a un llarg període de recessió econòmica). Però, tot i reconèixer la urgència de les actuacions que requereix la situació política/econòmica actual, no podem deixar de banda el plantejament d’abordar de manera decidida algunes qüestions   necessàries. Molt sovint tendim a instal·lar-nos en la resolució de les urgències, en detriment de no tractar –també- les coses necessàries. I amb aquest posicionament, propi d’un pragmatisme absurd, miop i poc eficaç, l’avenç es fa difícil i ferragós. Tant és així que prescindint de l’abordatge de les coses necessàries ens aboquem, inevitablement, a l’immobilisme. I d’aquesta manera es perpetuen els problemes, fins arribar a convertir-se novament a curt termini en situacions crítiques. (Les abordem, aleshores, amb caràcter d’una certa emergència... i tornem a començar el cicle. L’entrada i sortida del bucle es pot fer infinitament inacabable).

Arribat aquí algun pragmàtic inconfés podria preguntar-ne el perquè plantejar  una qüestió tan recurrent com la del model d’estat en aquests moments. I podríem donar –segur que entre moltes més- dues raons de pes:
La primera: perquès és una qüestió necessària. I si no es tracta adequadament, es convertirà en una d’aquelles qüestions que emergeixen periòdicament, amb caràcter de més o menys urgència. I les situacions d’urgència ja hem vist que tendeixen a ser tractades de manera ràpida i amb solucions poc sòlides i duradores.
La segona: per una qüestió d’oportunitat. Ens trobem a les portes d’un important i transcendent congrés del PSOE, en el qual es tractaran diverses matèries (segurament, i de manera decidida, s’haurà d’entrar a fons en les causes de la crisi econòmica i en les dificultats actuals de donar respostes als mercats des del món de la política). Però –justament en aquests moments- fóra bo que s’incorporés al debat, de manera seriosa i prioritària, el model d’estat. Aquesta és una qüestió que reiteradament, i malgrat formar part dels principis i declaracions assumides com a pròpies pels socialistes espanyols -i catalans-, fins ara, i per raons diverses, no han tingut la consideració i el tractament desitjats. És una aposta que l’esquerra d’aquest país ha de saldar amb la ciutadania, i sobre tot amb la part de ciutadania que reiteradament li dóna suport. Segurament serà un llarg recorregut, però hem de començar a fer via. I si el PSOE, com a partit majoritari de l’esquerra del país, no ho planteja amb decisió, no ens en sortirem. El PP mai ho plantejarà, i la resta de grups de la Càmera no tenen prou representació al territori de l’estat per a plantejar-lo amb garanties de suport suficient.

El PSOE hauria d’apostar fermament per l’organització territorial i política d’un Estat Federal. Aquesta concepció, que forma part intrínseca de l’ideari socialista, hauria de portar, d’una manera natural i convincent, a incorporar un nou discurs i propostes programàtiques amb aquesta orientació. Cal reforçar la idea de què l’estat autonòmic (sense el qual possiblement ens hauria estat impossible arribar al nivell d’autonomia actual dels territoris) haurà d’evolucionar i finalitzar el seu procés, convertint-se en un estat federal modern i avançat, on perdin força les visions centralistes i uniformadores de la classe conservadora, així com la voluntat segregacionista d’altres grups, de vegades impulsats per la necessitat de trobar sortida a una situació territorial massa encotillada.

En un estat federal (ja ho sabem) cada territori haurà d’assumir les responsabilitats de les competències que per voluntat i capacitat hagi adquirit. I, d’altra banda –conseqüència d’unes balances fiscals transparents- assumirà la corresponsabilitat subsidiària amb altres territoris, així com el finançament de les competències que assumeixi directament l’Estat.

Així, en un escenari federal, l’Estat tindrà la fortalesa del conjunt dels seus territoris, avalada per la capacitat individual i conjunta de les diverses federacions.  D’altra banda, per principi fundacional, un estat federal ha de ser  capaç d’acollir, respectar i defensar en el seu si els trets  propis de qualsevol dels territoris. Tanmateix els territoris se sentiran partícips  d’un estat comú i compartit, del qual formen part de manera molt activa i directa.

L’aposta tindrà, lògicament, les seves dificultats. Ha de ser un recorregut a mig termini que el PSOE ha de poder abordar en el seu proper Congrés. Hem de començar a caminar, aprofitant tota l’extraordinària experiència que ha suposat el desplegament de l’estat de les autonomies. Ara el repte és avançar.

MASSA PREGUNTES SENSE RESPOSTA

Portem uns mesos que sembla que la vida comença i s’acaba amb la crisi econòmica. Els mercats, la prima de risc, les agències de qualificació, les balances fiscals, el deute públic, el finançament de la despesa, la davallada de la borsa, la reforma laboral... són conceptes que han esdevingut en l’eix central dels nostres debats, de les nostres tertúlies –formals i informals- de les nostres discussions i preocupacions -en públic i en privat-. Sembla que algú hagi escrit un guió que, per art d’alguna màgia incontrolable, tots estem interpretant al peu de la lletra: els governs, les empreses, les centrals sindicals, les famílies, els partits polítics, la societat civil... Dóna tota la sensació de què no quedi lloc ni espai per a altres qüestions. La predestinació ens ha envaït.

Però... no ho podem donar tot per perdut. Sempre ens quedarà un petit alè per a combatre la resignació, per a oposar-nos a la maledicció,  per a manifestar la nostra radical oposició a aquells que ens volen fer partícips d’una situació crítica que altres han provocat (una cosa és la corresponsabilitat per a arribar a la sortida del túnel, que al final –i de manera obligada- haurem d’assumir; i altra, molt diferent, l’haver de compartir –lliurament- la culpabilitat d’una crisi generada pels errors, la incompetència i la cobdícia d’uns pocs desaprensius).

I en aquesta situació, no pot ser que ens aboquem en una mena d’espiral sense fi que l’únic que pretén és mantenir-nos ocupats i amoïnats. Mentre amoïnats com estem, i ocupats en cos i ànima intentant interpretar els missatges contradictoris que dia rere dia ens arriben dels especuladors de torn, no som capaços de posar les nostres capacitats al servei d’una causa més raonable, com seria esbrinar les causes reals que han originat la delicada situació en la que ens trobem immersos, per a intentar corregir la trajectòria i evitar –en la mesura del possible- tornar a caure, de manera cíclica, en una situació similar al cap d’un temps.

En aquesta situació complexa i perplexa no trobem respostes raonables al perquè les economies internacionals –i de manera més evident les de la zona euro- han caigut de manera estrepitosa una rere l’altra. On eren mentrestant les agències de qualificació? Qui hi ha darrera i quins interessos defensen aquestes agències? Què feien els governs europeus (fonamentalment) mentre la banca i els poders financers operaven de manera quasi temerària? Perquè els mercats s’han apoderat de l’escenari internacional? Perquè la política ha cedit el seu protagonisme i responsabilitat davant dels mercats? Perquè la desregulació ha estat la doctrina que ha imperat en el món de l’economia? Perquè la banca ha deixat –si alguna vegada feia aquesta funció- de ser el motor i suport de l’activitat econòmica i empresarial? Perquè les caixes han perdut els seus –teòrics- objectius i principis socials? Perquè hem de socialitzar les pèrdues de la banca, quan els beneficis estan perfectament privatitzats? Perquè l’única solució per a millorar l’eficàcia i l’eficiència dels serveis públics ha de passar per la seva privatització? Perquè el món empresarial deixa de banda les seves responsabilitats socials? Perquè l’especulació s’ha convertit en la màxima que ha conduït qualsevol activitat econòmica? Perquè la corrupció ha arrelat en tants dirigents polítics, financers i empresarials? Perquè la política no planta cara, de manera rotunda, al frau fiscal, a l’evasió de capitals i als paradisos fiscals? Perquè la il·lusió d’una Europa Unida s’ha convertit en un mal somni? Perquè la globalització només ha servit per a deslocalitzar la producció de les empreses en territoris més barats? Perquè continuem sotmesos a la voluntat de governs que no defensen el benestar col·lectiu, la justícia social i l’equitat? Què es pretén quan es vol superar la crisi econòmica exclusivament reduint despeses (retallant serveis públics, drets laborals i salaris dels treballadors)? Perquè l’estimulació per a la creació de treball ha d’estar suportada bàsicament en l’abaratiment dels salaris, la precarietat de la contractació i les facilitats a l’hora d’acomiadar els treballadors? Què es persegueix amb les solucions aplicades, sempre en detriment dels més febles?

Massa preguntes sense resposta.

És evident que ens trobem davant una situació complexa, i per tant, de difícil abordatge. Però les situacions complexes, justament, no es poden resoldre amb solucions immediates i simples, com de vegades sembla que es vulguin abordar. Quan les coses han arribat al punt que ens trobem, és necessari fer una anàlisi profunda de la situació. I molts dels indicadors sembla que ens donen pistes de què el model socioeconòmic utilitzat s’ha esgotat. El sistema neoliberal que dóna suport al capitalisme en aquests moments sembla que no és la millor garantia per a reorganitzar una societat desbordada com l’actual.

Caldrà, de tota manera, donar algunes respostes a curt termini, però amb la mirada posada més enllà. I en aquests escenaris (curt, mig i llarg termini) és necessari que la política (regenerada, actualitzada, democratitzada, participada..., més transparent, més dialogant, més representativa, més ètica...) recuperi la confiança i la complicitat de la societat civil per a explorar i obrir nous camins de futur. Un futur, que en aquests moments d’inseguretat i incertesa, no sabem cap a on ens porta.

És moment -no podem esperar més- de què la política surti de la seva crisi (que sens dubte és el desencadenant de la crisi econòmica i financera a què hem estat abocats) i resituï els mercats –i els mercaders- allà on els hi correspon. En cas contrari els mercats ens acabaran portant a la selva... i allà, ja ho sabem, guanya sempre el més fort.