Molt s’està parlant aquests
dies de la mal nomenada reforma del mercat laboral. I, d’entrada, ni és una
reforma –en un sentit estricte del terme- ni intenta regular l’equilibri –de
vegades fràgil- que es produeix en les relacions dels actors laborals –. O dit
d’una altra manera, no fa el més mínim esforç per a ordenar les relacions entre
la patronal i els treballadors, cercant l’equilibri entre l’interès d’uns i els
drets dels altres. Al contrari, es posiciona obertament a favor dels interessos
de la patronal, a qui dóna –pràcticament- tota la potestat decisòria en casos
de dificultats econòmiques o flexibilitat contractual. Els treballadors, al
contrari, perden capacitat negociadora, perden drets laborals, perden seguretat,
perden drets socials... ho perden pràcticament tot, inclús la feina, a poc que
l’empresari vulgui acomiadar-lo. Però, realment, no tot ho perden, alguna cosa
hi guanyen. Guanyen, tot s’ha de dir, precarietat laboral, mobilitat forçosa,
reduccions econòmiques i de jornada quan sigui convenient per a mantenir la
capacitat econòmica de l’empresa, un comiat ràpid i sense massa entrebancs en
cas de què l’empresari tingui una reducció en el seus beneficis, s’estalviaran
també les feixugues negociacions col·lectives quan vulguin defensar els seus
drets, podran gaudir d’un acomiadament procedent i barat quan les baixes
laborals no li permetin acudir al seu lloc de treball durant uns quants dies.
Per tant, no tot està perdut... ens queda la misèria, i el retornar –en qüestió
de drets laborals- a l’etapa predemocràtica.
Però no vull que algú pensi
que estic generalitzant amb aquesta exposició la creença de què tots els
empresaris aprofitaran en propi benefici la contrareforma laboral (Que és això
el que és en realitat: una contrareforma regressiva de les relacions laborals,
on es trenquen tots els equilibris negociats i conquerits fins ara. Hom tracten
les relacions laborals com a un pur acte especulatiu de mercat, on qui
necessita, compra, i quan creu que ja no necessita, llença l’objecte. Es tracte
el treball –i els treballadors- com a purs objectes d’un mercat salvatge que
tot ho vol dominar). Però per sort tots els empresaris no cauran en la trampa.
Hi ha empresaris –molts- que tenen consciència del què són i del què
representen. Saben del valor social corporatiu que simbolitza la seva empresa.
Saben que l’empresa té dues potes fonamentals per a mantenir el seu equilibri.
I una d’aquestes potes són els seus treballadors. I saben també que una empresa
sense treballadors pot ser qualsevol cosa, menys una empresa. Sabem també,
aquests empresaris, que allò que realment
necessiten en aquests moments de dificultat no és “carta blanca” per a
facilitar l’acomiadament dels treballadors, sinó millorar els mecanismes de producció,
facilitar-los finançament per a fer front als reptes econòmics, donar-los
suport per a augmentar la competitivitat, impulsar l’adaptació formativa i
organitzativa als nous reptes, facilitar-los mitjans per a fer front a un món
global que tot ho devora. Aquests empresaris no necessiten la contrareforma
laboral del PP. Amb aquesta contrareforma, o sense, algunes empreses estan
condemnades al fracàs si no s’actua realment en el moll de l’os del problema
que està afectant al model productiu del país. Per tant, per a qui s’ha fet la
contrareforma laboral, si, d’una banda, perjudica els treballadors i, d’altra, no
facilita la generació d’ocupació i per tant de nova producció?
És una fal·làcia del govern
del PP i de qui li riuen les gràcies (podria ser CiU?) presentar la regressiva
contrareforma laboral com a única solució a la sortida de la crisi actual del
món empresarial i productiu. La crisi és molt més àmplia que tot això. I ells –i
allò que representen- ho saben, entre altres coses, perquè han estat part
activa en el seu origen. Ho van iniciar amb una gran crisi financera, que es va
escampar com a taca d’oli gràcies a la globalització dels mercats. La crisi
financera s’ha portat per davant l’economia de les empreses, de les famílies i,
fins i tot, de les administracions. Mentrestant hem salvat la banca amb diners
públics; i la banca tapa els seus forats i es nega a revertir en l’economia
productiva. És més rendible –deuen pensar- especular amb els diners que
reinvertir-los en crear treball...
I com a gran solució el
govern retalla drets i serveis. I com a gran argument la barroera pretensió de fer-nos
creure de què tots som responsables de la desfeta, i ara ens toca pagar els
plats trencats. I, lògicament, no n’hi ha més alternatives que les tisores i
l’esclavatge.
Però no podem resignar-nos a
admetre tot el que pretenen. És falç. És senzillament mentida que no hi ha hagi
alternatives a la caòtica situació a la que ens ha portat una economia
especulativa al servei de foscos interessos. La solució no passa per retallar
drets dels ciutadans i convertir els serveis públics en un mercadeig al servei
de qui els pugui pagar. La solució haurem de buscar-la en una reforma fiscal més
justa, solidària i redistributiva, que lluiti contra el frau i els paradisos fiscals.
Haurem d’apostar per una reforma financera profunda, que reguli els mercats
financers i els posi al servei de l’economia productiva i la generació
d’ocupació i riquesa col·lectiva. Haurem d’incorporar un canvi real en el
sistema productiu, que aposti per la competitivitat, la qualitat i la formació
a l’empresa. Hem d’apostar, també, per l’increment de polítiques públiques que
reinverteixin en serveis essencials per a impulsar els drets de ciutadania.
Quan adoptin totes aquestes
mesures que vinguin a explicar-nos si n’hi ha, o no, alternatives.
