Certament estem passant per
una etapa molt complexa, excessivament complexa. Des de fa mesos és difícil
trobar-nos amb una setmana –per no acotar un període més curt- on no aparegui
als mitjans de comunicació alguna notícia que alimenti i alteri una mica més
l’estat d’insatisfacció d’un ample i majoritari ventall de ciutadans i
ciutadanes d’aquest país. Tant és així que la indignació de la població ha
superat amb escreix els col·lectius que inicialment començaren a ocupar els
carrers i places de les nostres ciutats.
És molt probable (podríem
assegurar-ho) que la galopant crisi econòmica que ha colpejat el món
occidental, i de manera més brusca l’Europa de l’euro, ens ha deixat en una
situació de feblesa i desprotecció pròpia de qui ha perdut gran part de les
seves defenses a mans d’una pandèmia desbordant i desconeguda.
És més greu encara quan els
ciutadans d’aquesta vella Europa comproven en carns pròpies que les solucions
que els governs estan aplicant, lluny d’abordar l’arrel del problema, allò que
podríem considerar com la causa originària del mal que ens afecta, està
–torpement- actuant contra els efectes originats pels propis problemes. I
actuant contra els efectes (que també s’hauran d’abordar) i no contra les
causes, es posaran pedaços a un vestit tan malmès que difícilment suporti més
intervencions maquilladores. Actuar contra les causes seria anar al moll de
l’os del problema. I això no interessa a qui pren les decisions, perquè
suposaria un qüestionament dels sistema polític, econòmic i social en tota
regla. En definitiva, suposaria una revisió dels valors en els què s’està
movent la societat capitalista actualment.
I mentrestant la ciutadania
no entén - perquè per començar, ni ens ho expliquen amb claredat meridiana- què
ha passat amb el món financer per a haver arribat al punt tant crític en què es
troba, amb necessitat d’injecció permanent de diners públics que no sabem si
retornaran algun dia, i en quines condicions, a les arques públiques (que són
diners de tothom). No s’entén perquè no s’exigeixen responsabilitats als
causants de tants disbarats, en comptes de voler amagar el cap sota l’ala.
No s’entén com ha estat
possible que l’especulació imposada per uns mercats desregulats hagi arribat a
condicionar l’acció de governs i parlaments. I per a acabar de fer-la més
grossa, els responsables de la desfeta financera encara es jubilen (després
d’ensorrar les seves empreses) amb indemnitzacions i plans de jubilació
milionaris.
No s’entén com el govern
aprova una amnistia fiscal encoberta, en comptes de perseguir fermament els
defraudadors i actuar amb contundència contra el paradisos fiscals.
No s’entén que per a
equilibrar les balances (desequilibrades per la mala praxis dels financers i
per la passivitat dels legisladors) s’ataquin els drets dels ciutadans, retallant
serveis públics de primer ordre.
La ciutadania, finalment,
acaba perdent la confiança en el món de la política (governs i parlaments).
Acaba no confiant en aquells en qui havien dipositat la confiança del poder popular
per a gestionar les qüestions públiques. I aquesta desconfiança progressivament
es converteix en descrèdit.
I si al descrèdit de les
institucions polítiques afegim el descrèdit d’altres institucions, com pot ser
la pròpia monarquia (d’altra banda, ja caduca, sense necessitat de pèrdua de
credibilitat, però reforçada per les darreres actuacions del propi monarca, i
sense oblidar els foscos negocis d’altres membres de la família); la institució
judicial (amb les dificultats permanents per a renovar els seus òrgans, algunes
sentències qüestionades pel seu perfil ideològic, els darrers escàndols del seu
màxim representant, l’opacitat absoluta del seu funcionament intern, la
dificultat de control extern...); la institució religiosa majoritària del país,
com és l’església catòlica (dedicada més a activitats que poc tenen a veure amb
la defensa de la doctrina i fe cristiana, amb escàndols de finances, amb nul·la
transparència de gestió –en quant al finançament públic-, amb usurpació de
funcions que no li pertoquen)...
Es podria dir que les
institucions del país, en el seu conjunt, han perdut confiança i guanyat
descrèdit. I si no som capaços de capgirar aquesta situació podem córrer el
risc de posar en perill inclús el sistema democràtic, que al cap i a la fi és
el sistema de permet i garanteix la convivència de totes les institucions del
propi sistema.
És necessari –més aviat
urgent- recuperar la credibilitat perduda, i així anar retornant als nivells de
confiança d’uns ciutadans i ciutadanes que darrerament tenen motius més que
sobrats per a estar indignats.
La política, i els seus
representants, han de donar el primer pas. Al cap i la fi és la institució
delegada per la ciutadania per a establir unes normes de convivència, de
funcionament, de regulació, de distribució... Que la resta d’institucions
actuïn d’acord amb les normes que entre tots ens atorguem, depèn i és
responsabilitat de les institucions polítiques (poder legislatiu i poder
executiu). La resta de poders i institucions de l’estat han d’actuar en base a
l’emmarcarem jurídic establert.
Segurament la recuperació de
la credibilitat i de la confiança mútua seran factors de primer ordre per a
ajudar-nos a superar la complexa situació en la que ens trobem immersos.
