REFLEXIÓ TARDANA SOBRE EL 9N

Ara, que el calendari ens apropa inexorablement al 9N, em preguntava, en una reflexió que a aquestes alçades ja no té resposta, què hauria passat, on ens trobaríem si tot aquest procés s’hagués iniciat d’una altra manera?  On seríem, si a l’hora de pactar la famosa pregunta que -segons el parer de molts- ens ha deixat a una part important dels previsibles participants, sense alternativa vàlida ni engrescadora per a anar a donar el nostre suport a l’opció que pensàvem més idònia, però què no apareixia a les paperetes? Què hauria passat, si amb una actitud més generosa i una visió més plural dels qui van pactar el contingut de la papereta, s’hagués fet l’esforç d’incorporar, si més no a aquells que estaven a favor de la consulta (encara que fos en un marc de legalitat i acords no compartits –d’entrada- plenament per tothom)?

Hauria canviat alguna cosa si s’hagués incorporat l’opció federal a la papereta, donat que es tractava –suposadament- de copsar l’opinió dels catalans i catalanes respecte al futur polític de Catalunya? I aquesta és una opció tant vàlida com qualsevol altre, si una part important de la ciutadania li dóna suport. I en un model de pregunta doble, com era el plantejat a la papereta, es podia incorporar perfectament de manera clara i concisa, i no fent interpretacions que  no estan ni escrites ni suportades en cap documentació reguladora del procés.

(Fent un exercici imaginatiu, adjunto al final d’aquesta reflexió sense resposta un model alternatiu de papereta, amb la incorporació de la invisible opció federalista).

Algú que pugui no estar d’acord amb el suggeriment podria afirmar que ens trobaríem en la mateixa situació de col·lapse que la que tenim en aquests moments. Que el PP, des del govern central, hauria impugnat qualsevol proposta, sempre a l’empara de formalismes legals. I és possible que hagués succeït d’aquesta manera. Però alguna cosa hauria canviat substancialment: la proposta hauria estat més respectuosa, més plural i més representativa del conjunt de la societat catalana. El suport a la consulta hauria estat molt més ampli que el que ha tingut –que ha estat força important-. La força negociadora, amb la incorporació dels defensors de l’opció federal, hauria augmentat considerablement. Potser la proposta hauria tingut una millor percepció i acolliment fora de Catalunya, al no viure-la com a una opció -quasi exclusiva- de ruptura. És possible, si s’hagués començat d’una altra manera, que es pogués haver iniciat un procés negociador – per exemple, de la manera de fer la consulta- i després fer la consulta, i no a l’inrevés, la qual cosa ha generat una tensió i confrontació permanent.

Mai sabrem com hauria anat tot plegat, però, a l’incrementar-ne el consens intern a Catalunya sobre la consulta, molt probablement s’haurien obtingut millores en els resultats del procés. Però també és cert que amb la incorporació d’una alternativa federalista, l’opció independentista perdia força i, fóra possible que els resultats no fossin els desitjats per qui, a la fi, han organitzat el procés i la pretesa consulta tal com la hem conegut.

         

Model de papereta

CONSULTA:

Per tal de decidir sobre el futur polític de Catalunya, dins del marc de la legalitat i d’un procés de negociació entre els governs de Catalunya i Espanya,

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

o SÍ                   o NO                                                                                              

                                                            (Ja m’està bé l’estatus actual)

En cas afirmatiu,

Vol que Catalunya esdevingui

Un Estat Federat             o 

Un Estat Independent     o  

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (III)

A la vista dels resultats del debat celebrat el passat 8 d’abril al Congrés dels Diputats, en relació a la petició de transferir o delegar a la Generalitat de Catalunya, la competència per a convocar una consulta, es podria dir que hem assistit a la pèrdua d’una gran oportunitat per a crear un espai de trobada, on les parts, a partir de les seves exposicions i  posicionaments, tingueren la capacitat i la generositat de fer propostes en la línia de retrobar un espai comú on participar d’un futur més esperançador del que en aquests moments ens estan plantejant les respectives majories parlamentàries. Però, vist el que es va veure, semblaria que els monòlegs són la peça preferida de ses senyories. I quan un monòleg s’enfronta a un altre monòleg, no hi ha manera d’establir un diàleg, per molt que des d’una i altra banda es faci al·lusió permanent a aquest desig, que no deixa de convertir-se en una autèntica fal·làcia.

Malgrat aquesta sensació generalitzada, però per donar també una nota d’optimisme i esperança a l’esdeveniment, s’ha de valorar de manera positiva que el Congrés dels Diputats dediqués tota una –llarga- tarda de sessions a tractar el “tema català”. Una qüestió aquesta que, segons manifestacions del propi Alfredo Pérez Rubalcaba, li atribueix categoria de problema i, per tant, se li hauria de prestar tota la transcendència necessària per a resoldre una situació que no afavoreix ni a Catalunya ni  a Espanya.

Però, certament, les voluntats de trobada es van quedar només en gestos, sobre tot en les posicions més allunyades, com van ser la immobilista (del PP i UPiD, fonamentalment) i la rupturista (d’ERC, bàsicament). La resta, amb diferents matisos, van donar mostres de reconèixer en el diàleg la millor eina per a arribar a un camí de retrobament: des de CiU (per boca de Duran i Lleida) que explicità que “tot es pot negociar” i va demanar “dia i hora” a Rajoy per a començar la negociació; fins el PSOE (per boca de Pérez Rubalcaba) que va insistir en la reforma constitucional cap un Estat Federal que reconegui la pluralitat del territori i les seves peculiaritats; i passant per ICV que var demanar que el poble català pugui ser consultat.

La conclusió que es podria treure és que res no canviarà de manera immediata. No es va autoritzar el traspàs de la competència per a convocar la consulta que es demanava, malgrat no tots els “NO” es podien interpretar de la mateixa manera, ni amb la mateixa intencionalitat (segons van defensar els portaveus dels grups que ho van subscriure, fonamentalment el PSOE, que es va voler desmarcar en tot moment de la negativa del PP). Tampoc en el “SI” a la convocatòria de la consulta es defensava el mateix principi (malgrat ICV i CiU manifestaven que la intenció de la consulta era demanar l’opinió –no vinculant- dels catalans sobre el futur de Catalunya, ERC concretava que la consulta era per a decidir sobre la independència de Catalunya).

En definitiva, un debat intens i apassionat que ens ha deixat quasi com estàvem. Si més no, i això és clarificador, ha servit per a escenificar en clau parlamentària el posicionament d’uns i altres, i marcar el terreny del que partirà cada formació quan –esperem que més aviat que tard- es donin les primeres passes cap a un desitjable i inevitable diàleg.

I mentrestant què? Què fem? Què faran qui han de prendre decisions al respecte a partir de l'endemà?

Encara no ho sabem. I és possible que ells (alguns d’ells) tampoc no ho sàpiguen.

Però el cert és que no podem aturar-nos. No podem deixar que el temps resolgui un problema que només es resoldrà amb voluntat i capacitat política de totes les parts. S’ha de començar un nou procés reconstituent que superi els posicionaments enfrontats actuals i ens situïn en un nou escenari de futur. Cal molta dosi de diàleg, negociació i generositat.

Segurament caldria, per a trencar el gel i començar a generar calidesa, que els presidents de Catalunya i Espanya (com a representats de dos pobles que en aquest moments tenen un problema a resoldre) fessin un gran gest d’humilitat i reconeixement mutu, si no per ells mateixos –que també- sí pels pobles que representen, que no sempre són responsables de les ruqueries d'alguns dels seus dirigents. Els presidents Mas i Rajoy, en comptes de jugar

quasi permanentment al gat i la rata –i quan descansen, practicar el cuit i amagar- haurien de fer l'esforç de trobar-se cara a cara, i resoldre el problema que amb la seva passivitat estan ajudant a incrementar. És la seva responsabilitat.

Si el PP tingués veritablement visió de futur, el president Rajoy hauria de convocar, amb agenda a la mà, l’inici d’un procés de diàleg i negociació tendent a cosir descosits, i superar la situació d’esgotament constitucional actual. Malauradament, en aquests moments, la veritable clau de tot plegat passa perquè l’actual majoria del PP desbloquegi el pinyó fix amb què circula i canviï el seu rumb. Si el PP tingués visió de futur entendria que s’ha de tancar el període autonòmic de la transició i donar pas a un nou període que avanci i resolgui de millor manera l’encaix dels diferents territoris de l’Estat i reconegui la pluralitat dels seus pobles, i de manera molt particular la realitat de Catalunya.

I si CiU, en la mateixa línia, estigués per la labor de cercar solucions, i no de aferrar-se a situacions conjunturals de les que intenta només obtenir rèdit polític i electoral, abandonaria la seva trinxera i forçaria un veritable procés de diàleg i negociació.

La retrobada, amb la voluntat –i la necessitat- de cercar solucions amb les que tothom surti beneficiat (com manifesta darrerament el president Mas), aconsella posar els comptadors a cero, sense apriorismes inicials. Cal recordar que en els processos de negociació on es busca el benefici de totes les parts, tothom ha de renunciar a part de les seves pretensions, justament per a trobar punts intermedis d’encontre on el benefici de cadascú justifiqui l’acceptació de l’acord.

Serà en un escenari d’aquestes característiques on es podran garantir les millors condicions per al diàleg, que no serà fàcil. Rajoy hauria de comprometre’s a iniciar un procés de negociació que porti a consultar el poble de Catalunya, i a escoltar l’opinió d’una ciutadania que està farta de sentir-se maltractada (per múltiples raons), i que té dret a plantejar-ne diferents solucions alternatives de futur, que permetin la sortida del col·lapse actual. De manera conjunta, Mas, per no ser menys, hauria de suspendre la consulta prevista per al mes de novembre, facilitant així un nou procés negociador amb el govern de l’Estat que posi damunt la taula les bases, condicions i contingut de la futura consulta.

Comptadors a zero, i ferma voluntat de diàleg sense apriorismes, seria la clau.

La introducció d'un debat seré, democràtic i plural, on es poguessin plantejar les diferents alternatives de futur que representen les diverses sensibilitats socials i polítiques del país, donarien peu a explicar abastament les avantatges i desavantatges de les diferents alternatives que s'estan plantejant per a solucionar el –de vegades- complicat  encaix entre Catalunya i Espanya.

El procés acabaria amb una consulta no vinculant al poble de Catalunya (que podria convocar el govern de l'Estat directament –article 92 de la CE, o delegar en la mateixa Generalitat –article 150.2 de la CE-).

D'aquesta manera, Catalunya “podria decidir” sobre les opcions que es plantegin de cap a on orientar el seu futur. I a partir d'aquí s'obriria un procés en tot l'Estat per a determinar l'actualització d'un nou marc de legalitat que, no només donés cabuda a les aspiracions del poble català –iniciades a partir del diàleg i la negociació entre els governs de Catalunya i Espanya-, sinó que hauria d'aprofitar per a tancar alguns aspectes que l'actual Constitució, sorgida de la transició a la democràcia, no va poder solucionar en el moment de ruptura amb la dictadura franquista (entre ells el model territorial i de reconeixement real de la pluralitat dels pobles que componen l'Estat). Aquest procés hauria d’acabar amb un referèndum vinculant a nivell estatal que ratifiqués la nova estructura de l’Estat i les seves “regles del joc”, així com la necessitat d’adaptar aquesta nova realitat a la Carta Magna. El procés, en definitiva, seria l’equivalent a un procediment constituent de nou Estat, o reconstituent de l’Estat actual.

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (II)

Per les declaracions realitzades pels partits polítics majoritaris d’àmbit estatal, sembla més que evident que la petició adreçada des del Parlament Català al Govern del PP demanant, mitjançant l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, la transferència de competència per tal de poder celebrar una consulta sobre la possible independència de Catalunya, serà àmpliament rebutjada pels representants del Congrés dels Diputats.

L’article 150.2 preveu que l’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació.

El rebuig del Congrés dels Diputats a la petició del Parlament de Catalunya tancarà la via a poder celebrar la consulta sobiranista per la qual havia apostat una majoria del Parlament (conformada aquesta per CiU, ERC, ICV i la CUP), al menys per la via d’una transferència de competència específica com es pretenia amb la petició.

A la línia de no acceptar una consulta en els termes que s’estan orientant, es podria afegir la recent sentència del Tribunal Constitucional, donant resposta a un recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP, davant la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013. Dita declaració del Parlament, que és un dels pilars sobre els que es fonamenta la petició de la consulta per a la independència de Catalunya, manifestava en el seu text que «D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu». En la declaració també s'afirma que «el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà».

La sentència del TC, malgrat rebutja que Catalunya sigui “subjecte polític sobirà”, declara constitucionals les referències del text quan parla del "dret a decidir" com una aspiració política, deslligada del dret d'autodeterminació, que no reconeix la Constitució. Manifesta el TC que a aquesta aspiració política només es pot accedir mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional, amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”.

També la sentència manifesta que en l’ordenament constitucional no té cabuda un model de “democràcia militant”, és a dir, un model on s’imposi, no el respecte a la pròpia Constitució, sinó una adhesió impositiva. El TC reconeix explícitament que en l’ordenament constitucional tenen cabuda totes les idees que es vulguin defensar, i que “no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional”, sempre que aquesta es defensi mitjançant activitats que no vulnerin ni els principis democràtics ni els drets fonamentals.

Amb aquesta sentència salomònica el TC posa el debat sobre el dret a decidir del poble de Catalunya fora de l’àmbit jurídic, i el col·loca en una via estrictament política. Tot és possible i legítim. Si hi ha voluntat i acords, com a màxims exponents de la democràcia i el pluralisme polític, és perfectament lícit iniciar un procés generador de corpus jurídic que doni cobertura a les aspiracions del poble de Catalunya. Ningú no podrà dir, dins dels paràmetres que incorpora la pròpia sentència del TC, que el “dret a decidir” queda fora de l’àmbit constitucional.

Vist això, si el TC interpreta que el “dret a decidir” és una aspiració política que pot tenir empara constitucional acollint-se a la legalitat vigent, i d’altra banda, la pròpia Constitució, al no oposar-s’hi explícitament a qualsevol plantejament polític que es pugui formular –dins d’un marc de voluntat i respecte als principis democràtics-, deixa la porta oberta a poder iniciar un procés de reforma amb tota l’envergadura que la ciutadania, de manera plural, democràtica i lliure aspiri a plantejar.

I en aquest escenari, on la Constitució no s’hi oposa a què la ciutadania –de Catalunya, en el cas que ens ocupa- pugui decidir sobre el seu futur, correspon als poders públics facilitar les vies i els mecanismes d’accés. Així, correspondrà als respectius Governs i Parlaments de Catalunya i Espanya (com a representants i garants màxims dels drets i la voluntat ciutadana) recollir els anhels de la població per a trobar la millor solució al mal encaix actual. Una solució, d’altra banda, a la qual ni la pròpia Constitució s’hi oposa (segons el dictamen del mateix TC).

En aquesta línia argumental, si la clau per a què el poble de Catalunya pugui decidir sobre el seu futur ha de sustentar-se en un respecte escrupolós als  principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”, no ha d’haver massa problema, si ens atenem a allò que estan postulant els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP). Pot ser, això sí, ambdós hauran de reajustar les seves exigències inicials, com, d’altra banda, succeeix en qualsevol procés negociador. (Si alguna de les parts no volgués entrar en el procés del diàleg i la negociació que deixa oberta la sentència del TC, que ho digui. Automàticament quedaria deslegitimada per si mateixa). 

És plausible pensar que si el govern de Catalunya ha manifestat des del principi de tot el procés la voluntat de celebrar la consulta sempre des de la legalitat i de manera acordada, haurà d’explorar noves vies per a donar resposta a la pluralitat de totes les sensibilitats que actualment es plantegen a Catalunya respecte a la futura relació amb Espanya. No val, per tant, una consulta maximalista i dicotòmica que deixi fora a una important part de la població que no defensa ni l’estatus quo actual, ni la segregació unilateral. En la línia de sumar, i representar els interessos i voluntats de tots els catalans, s’hauria d’obrir la consulta a les diferents opcions. Si no, alguns principis que ha de respectar el propi “dret a decidir”, com són la pluralitat i la democràcia, es podrien veure minimitzats per una consulta que, amb un cert camuflatge, intenta esbiaixar la resposta en benefici de la segregació.

A l’altra banda, si el govern del PP tingués visió de futur no hauria de tancar les vies de diàleg a què moralment i políticament obliga la sentència del TC. Dins d’un escrupolós servei a la democràcia, no pot seguir mantenint la seva negació a què Catalunya pugui decidir sobre el seu futur. Ni tan sols pot negar-se a què Catalunya expressi el seu desig d’un millor i/o diferent encaix amb Espanya, al·legant que aquesta decisió afecta a la resta de ciutadans de l’Estat. És la seva responsabilitat proposar alternatives per a què el poble de Catalunya pugui ser consultat (que no deixa de ser això: una consulta no vinculant, que doni peu a iniciar un procés d’anàlisi, diàleg i negociació amb l’objectiu d’arribar a un acord satisfactori per a totes les parts).

Tingui l’abast que tingui el procés de diàleg, les alternatives a les que es puguin arribar en aquest procés de redefinició del futur, han de comportar –inevitablement- una reforma constitucional que contempli una nova configuració de l’Estat. I és en aquest procés de redefinició i transformació de l’estat actual en un nou Estat –Federal- que donarà un millor encaix a tots el pobles que el configuren, on hauran de participar i decidir molt activament els ciutadans dels diferents territoris. No es tracta de treure la paraula a ningú, al contrari, que tothom participi en la definició del seu futur.

Si realment el PP tingués visió de futur, no malbarataria aquesta oportunitat que se li planteja, i seria el propi govern del PP qui convocaria la consulta a Catalunya, iniciant així un procés altament democràtic, plural i participatiu que finalitzés en una reforma àmplia i federalitzadora de la Constitució del 78. Mataria, com qui diu, dos pardals d’un tret: d’una banda, donaria sortida a les aspiracions del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. D’altra banda, iniciaria un necessari procés de reforma i actualització constitucional.

Només resta que el PP tingués visió de futur. 

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (I)

Si el PP tingués visió de futur i realment volgués el millor per a l’Espanya que tant diu defensar per damunt de totes les coses, és ben segur que hauria adoptat una actitud molt diferent a la que fa mesos que defensa en relació a la forçada brega amb Catalunya. La turpitud amb què està actuant el govern estatal és pròpia de qui fa servir la seva força (en aquest cas suportada per una majoria electoral) per damunt de la raó, la lògica, la sensatesa, el diàleg i, fins i tot, la bona convivència.

No ajuda. Al contrari, està reforçant allò que sembla que intenti combatre. La supèrbia d’una còmoda majoria parlamentària per a fer les coses més per pebrots que per convenciment està incrementant, un dia sí i un altre també, el posicionament contrari. El PP (sembla incomprensible que no se’n adoni) s’ha convertit en el millor estímul per a engruixir el graner dels partidaris de la segregació de Catalunya.

Certament que l’amenaça d’una consulta unilateral, amb data i pregunta inclosa, no ajuda a facilitar el millor clima per al diàleg. Inclús la forma i contingut de la consulta proposada és tan tendenciosa (per a abocar al sí a la independència) que tampoc les forces polítiques catalanes que defensen el dret democràtic a decidir, s’han pogut posar d’acord per a fer una proposta unitària en contraposició a la intransigència del PP.  

Si volem definir-nos, i que ens defineixin, com a poble madur, avançat, demòcrata i tolerant és del tot necessari que recuperem una capacitat de diàleg a la qual sembla que hem renunciat. En qualsevol escenari Espanya i Catalunya, Catalunya i Espanya, estan condemnades a entendre’s-en. En qualsevol alternativa que es pugui presentar, ja sigui per a continuar fent el camí junts –però en diferents condicions- o per separat, Catalunya i Espanya han de superar l’estatus quo actual i crear un nou escenari que permeti la pacificació i la convivència de dos pobles i cultures que tenen més en comú del que volen destacar alguns dels seus dirigents,  a una i altra banda de la discòrdia.

No serveix amagar-se a la Constitució, com si fos una llei infranquejable, inamovible, inalterable... Si una Constitució ha de conformar la base jurídica de referència per la qual un poble organitza els seus drets i deures fonamentals, està clar que haurà d’adaptar-se en el temps als nous reptes i realitats que els pobles van configurant. En cas contrari no donarà resposta als nous desafiaments que l’evolució social requereixi, i deixarà, per tant, d’acomplir amb els objectius inspiradors de qualsevol carta magna, que no són altres que, en cada moment, poder donar resposta a les necessitats bàsiques, de seguretat i de convivència, garantint un escrupolós respecte als drets fonamentals de la ciutadania, a la que s’ha de sotmetre en tot moment.

És evident que l’actual Constitució ha acomplert amb escreix amb el seu mandat originari, que no era altre que transitar en la transformació d’un estat dictatorial a un nou estat democràtic. Amb totes les mancances que ara podem atribuir-li, no hem de deixar en l’oblit que ha estat un instrument vàlid per a organitzar un país que ressorgia de quaranta anys de dictadura. Però el temps canvia i evoluciona inexorablement. I l’Espanya i la Catalunya de 2014, no són les de 1978. I per tant, si la Constitució del 78 ha de donar resposta a les exigències de les noves realitats, haurà d’adaptar-se, igual que han fet les constitucions d’altres països amb més tradició democràtica i constitucional que el nostre. I no ha passat res, al contrari, les constitucions es reformen per a adaptar-se i continuar tenint el vigor, la vigència i la capacitat que tenien en el seus moments instituïens . 

Per tant, no és bona estratègia emparar-se en el text constitucional com si aquest fos una cortina pètria que no permeti la seva interpretació, adaptació, modificació i reforma. Més aviat és la justificació perversa i maquiavèl·lica d’un govern ancorat en el passat i de la força política que li dóna suport, per a no avançar cap a una societat més plural, més oberta i més democràtica que la, ja superada, del període de la transició a la democràcia espanyola.

Quant no canviaria la realitat si el PP tingués visió de futur?, i fos capaç de dialogar amb la voluntat d’arribar als acords necessaris per a fer una reforma de la Constitució! Una reforma amb un doble objectiu: resoldre l’encaix territorial dels diversos territoris de l’Estat, personalitzat de manera molt particular per  la polèmica generada pel desencaixament de Catalunya i Espanya (com a fita prioritària). I d’altra banda finalitzar la transició espanyola amb valentia, convertint l’estat de les autonomies en allò que la pròpia sortida de la dictadura no va poder plantejar: un autèntic Estat Federal.

Si el PP canviés d’actitud i modifiqués les estratègies immobilistes que ha utilitzat fins ara, es podria crear un nou escenari on Catalunya podria ser consultada sobre el seu futur; la resta de l’Estat podria participar –lògicament- de la nova configuració que el nou Estat hauria d’adoptar; i es resoldria –com a conseqüència- de manera civilitzada, democràtica i racional la tibant relació entre Catalunya i Espanya.

Mitjançant el diàleg s’ha de generar el consens necessari per a permetre’ns arribar a la millor solució. Ha de ser una solució de retrobament satisfactori per a les parts i, sobre tot, satisfactori per al conjunt. Aquest és el repte. Però no assolir-lo és condemnar, tant a Catalunya com a Espanya a un llarg període d’incerteses que en aquests moments ningú està en condicions de valorar de manera massa fiable. El que sí seria segur d’entrada, i a mig termini, és que ambdues parts sortirien greument perjudicades. I parlar de parts (Catalunya i Espanya) és parlar dels seus ciutadans.

No val excusar-se en la dificultat de la fita. No val a dir que la negociació entre els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP) és inviable, donat que no existeix la mútua voluntat d’iniciar un diàleg en positiu. Hi ha exemples que ens indiquen que PP i CiU tenen un diàleg fluït, i fins i tot concurrent, més sovint del que ens volen fer creure (per a distreure’ns). Si no, com arriben a acords permanentment per a aprovar la majoria de retallades i contrareformes del PP al Congrés, malgrat els vots de CiU no són ni necessaris, donada la majoria del PP? I com el PP arriba a donar suport a CiU quan aquests han de plantar cara a les esquerres per a evitar compareixences incòmodes o no admetre propostes parlamentàries de progrés?

Què no ens vulguin enredar i, de la mateixa manera que parlen dels temes que a ells els hi interessa, que parlin dels temes que –aparentment- no en parlen, però que sí interessen a una gran part de la ciutadania del país.

CARTA A UN AMIGO

 Estimado amigo. Buenos días.

Gracias por enviarme tu reflexión, la que podría subscribir como propia. Te agradezco la confianza.

Y en la confianza que nos une quisiera hacer alguna aportación complementaria a tu escrito. Cierto es que, en la situación de conflicto generada entre Catalunya y España, estamos donde estamos porque dos posiciones antagónicas del nacionalismo de este país (entiéndase el catalán y el español) han preferido ocultar sus miserias tras una densa cortina de humo, aprovechando ambas la coyuntura de una crisis económica inducida y potenciada por los intereses de un capitalismo especulativo que ha decidido dar un golpe de timón al curso de la historia. Es bien seguro que si la sobada crisis económica no hubiese aparecido, otras crisis que han emergido de manera colateral continuarían enmascaradas. Y entre ellas, la que nos ocupa.

Pero no por enmascarado el problema de encaje entre Catalunya y España habría sido menos real. Y lo que ciertamente está acabando por ser, no sólo irreal, si no esperpéntico, es el abordaje que ambas partes están dando al tema; convirtiendo un problema (que, por tanto, tiene solución) en un absurdo conflicto identitario y emocional que nos está llevando a un callejón sin salida (con difícil solución). Por un lado, el PP aferrado a una absurda defensa de la legalidad jurídica, como si ésta no fuese una cuestión que se resuelve por voluntad y acuerdo político entre las partes. Por otro lado, ERC/CiU (fundamentalmente) partiendo de una afrenta economicista (balanzas fiscales, expolio, etc.), barnizada con principios identitarios y un buen adobo emocional,  que vende bien en época de vacas flacas y cabreo generalizado. Cada cual se instala en su posición, unos en la legalidad y otros en la economía, sin poca voluntad –o, mejor dicho, ninguna- de resolver realmente el conflicto.

Y sorprende enormemente la torpeza del PP y su gobierno de jugar al enroque permanente, a la espera que unos brotecillos verdes de la economía –en uno u otro momento- empiecen a generar alguna esperanza en la maltrecha ciudadanía. El PP, más que nadie en este momento, tiene la obligación de buscar espacios de encuentro, diálogo y negociación para resolver de la mejor manera posible el conflicto. Al contrario, lo que está abonando con su incapacidad es el deseo de muchos catalanes de descolgarse de un Estado al que perciben como poco comprensivo ante una realidad compleja, plural y múltiple de los territorios que lo configuran. De hecho, y es una realidad admitida por los propios defensores de la ruptura, es el PP quien está consiguiendo el mayor número de adeptos a la causa independentista.

Estamos llegando a una situación de enfrentamiento insostenible entre la chulería (de unos) y la prepotencia (de otros), que nos aboca a un futuro incierto y negativo para todos, si no se busca la mejor solución. Una solución que nos haga ganar a todos, y no perder a ambas partes.

Y la solución es posible, pero tenemos que romper el inmovilismo de la situación de partida, provocada por actitudes querulantes en uno y otro terreno. Será difícil que el PP, que en estos momentos está defendiendo postulados cavernarios, dé un paso al frente y ofrezca una alternativa real y válida para empezar a resolver la situación territorial, no sólo de Catalunya, sino que aborde definitivamente la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España. Por su parte ERC/CiU están aprovechando –y explotando- el descontento generalizado del pueblo catalán para presentar, de manera falaz, la independencia de Catalunya como la salvación de todos los males presentes y futuros, aunque empiezan a hacer matizaciones a medida que avanza el proceso. Pero también es cierto que en una parte importante de la ciudadanía de Catalunya (que va mucho más allá de un sentimiento real de independencia) se está viviendo esta situación con una cierta ilusión y esperanza de generar un futuro diferente del que se vislumbra en estos momentos de dominio pendenciero y absoluto del PP y sus secuaces.

Pero… hagamos también una leve incursión en el campo de la autocrítica. Creo, sinceramente, que errores cometidos en el pasado desde las filas socialistas han ayudado a que ahora nos encontremos en la situación en la que estamos. Ciertamente que el PP llevó la reforma del Estatut de Catalunya ante el TC, después de que el Estatut hubiese pasado por la aprobación del Parlament de Catalunya, el Congreso de los Diputados y haber superado un referéndum. Pero no podemos olvidar –para ser ecuánimes- el apoyo indisimulado de algunos prohombres del socialismo español al tan cacareado “cepillado” del Estatut, incluso en el debate parlamentario. Por cierto, voces que –algunas- continúan sonando disonantes desde una visión federal de lo que debería ser el Estado. ¡Qué realidad no tendríamos en estos momentos si se hubiese actuado con una visión más amplia, generosa y de reconocimiento a la pluralidad!

Creo que una parte del mérito es nuestra. El socialismo español y catalán ha actuado con cierta torpeza en algunos momentos, sin haber calibrado con mayor exactitud las consecuencias de algunas decisiones. Pero, en fin, no nos petrifiquemos en el pasado y miremos hacia el futuro. Y mirar hacia el futuro es hacer planteamientos con rigor, con respeto, con reconocimiento, con equidad… pero también con valentía.

Nos encontramos en una situación en la que los pseudo presidentes Rajoy y Mas parecen estar jugando una partida cuyo objetivo final se diría que es llegar a un choque frontal, fruto de la irracionalidad de uno y otro, sin pretensión de evitar el colapso. Cuanto peor, mejor, parecen perseguir. Y creo sinceramente que en este escenario que nos presentan, la única opción de sensatez y viabilidad debe partir del entorno del socialismo español (PSOE) y catalán (PSC). Pero para ello es necesario plantear alternativas (no sólo enunciarlas) que den respuesta a la situación actual, que recuperen la ilusión de los ciudadanos y que supongan un buen encaje para todos los territorios del Estado. Y aquí veo dudas, vacilaciones, incoherencias… y hasta un cierto temor por avanzar.

¿A qué espera el PSOE para explicar en profundidad el alcance del Estado Federal que defendemos? Que no tema que los ciudadanos sean incapaces de  entenderlo. Es cuestión de hacer buena pedagogía. La ciudadanía sólo necesita que se le expliquen las cosas con claridad y se le eliminen algunos fantasmas, que incluso se le han generado desde nuestras propias filas al hablar de federalismo. ¿Cómo es posible que en un estado plural y diverso (en su cultura, su lengua, sus tradiciones, su historia…) como es España, a alguien le dé miedo de hablar y abordar la realidad de un nuevo Estado Federal asimétrico, como la mayoría de estados federales del mundo, que son capaces de reconocer la pluralidad de sus gentes y territorios. (Además, a esos miedosos habría que recordarles que el actual estado de las autonomías –y no olvidemos que veníamos de un régimen dictatorial- ya es un estado asimétrico, a pesar de los muchos empeños de homogeneizarlo absolutamente todo). El Estado Federal, lejos de defender privilegios de unos frente a otros, ha de defender la diversidad y pluralidad dentro de un estado solidario y de derecho. Recordemos que la propuesta de Estatut de Autonomía que se impulsó en época de Pascual Maragall lo que pretendía era que se reconocieran una serie de peculiaridades de Catalunya, dentro de esa diversidad y pluralidad territorial que debe ser abordada, reconocida y salvaguardada desde una concepción de estado

. ¿Cómo es posible que si aceptamos la diversidad y pluralidad en el seno de nuestra propia familia biológica, y conseguimos una deseada convivencia harmónica, no seamos capaces de aceptar la pluralidad de los territorios que configuran el Estado?

Creo que no hace bien el PSOE al alinearse con los postulados del PP para no permitir cualquier movimiento de avance en el diálogo, amparados en que el derecho a decidir está fuera de una estrecha y miope interpretación de la Constitución.

(No entro en el debate de si derecho a decidir y autodeterminación son, o no, la misma cosa. Pueden serlo, o no, según convenga. Quizá deberíamos convenir que el derecho a la autodeterminación se preserve, de acuerdo a algunos documentos internacionales, para situaciones de colonialismo y de opresión de los pueblos. Y quizá deberíamos convenir que el derecho a decidir es consustancial del sistema democrático, y radica en que los ciudadanos manifiesten sus decisiones –vinculantes o consultivas- a través de determinados mecanismos que el propio sistema pone a su disposición. Y estos mecanismos en unas ocasiones están impulsados por los gobiernos –elecciones, referéndums, etc- y otras veces se impulsan a petición motivada de la ciudadanía –iniciativas populares, consultas, etc)

Tampoco creo, siguiendo con el guión, que sea prudente justificar la inacción en la mayoría absoluta del PP, con el argumento de que ésta impedirá cualquier avance en otra dirección que no sea la de sus propios intereses. El hecho de que tengamos pocas probabilidades de éxito no ha de invalidar que hemos de pedir, reclamar y exigir aquello que creamos necesario en cada momento. Y en este caso incluso forzar, hasta el agotamiento, que el PP escuche, entienda y dialogue con la otra parte. También a nosotros nos va en ello parte de la credibilidad que debemos recuperar.

El diálogo no es una situación que se dé en estado puro en los momentos de conflicto. Hay que perseguirlo, forzarlo y crear el mejor escenario para que las partes lleguen a los mejores acuerdos. Pero las partes (PP i ERC/CiU) siguen enconadas, buscando torticeramente réditos electorales. Y mientras, los que deberíamos mostrar sensatez, racionalidad, coherencia, juicio y visión en un tema tan complejo y sensible como éste, hemos dejado que el tiempo nos atrape, inmersos en un mar de dudas y –a veces- de incoherencias.

El socialismo (español y catalán) debe tomar las riendas en este complicado asunto y hacer propuestas radicales y atrevidas que nos saquen de la posición defensiva en que parecemos estar guarecidos. Debe ser una alternativa al conflicto que se ha generado entre los gobiernos español y catalán; pero también que sirva de impulso y transformación para un regenerado y nuevo Estado Federal en que han de tener cabida todos los pueblos de España.

Mientras no resolvamos este (grave) conflicto, que en Catalunya se ha convertido en “el conflicto” por antonomasia, es difícil poder abordar otras cuestiones importantes que nos amenazan a diario. “El conflicto” nos tiene ocupados y empeñados permanentemente, hasta el punto que enmascara casi todo lo demás. Casi todo se justifica a partir de la imposibilidad de poder decidir libremente. Y en el otro extremo, los que practican la táctica del avestruz, se limitan a negarlo absolutamente todo, a dejar pasar el tiempo (que todo lo cura), como si los problemas cuando se enquistan desaparecieran por arte de magia. (Los inútiles deberían saber que la negación de un problema no es sinónimo de resolución).

Un abrazo, y hasta pronto.

Tu amigo

JOAN