OBRIR PORTES

Durant la segona setmana de novembre (de 2015) el Parlament de Catalunya ha viscut una experiència inusitada al voltant de l’independentisme català. Entre dimarts i dijous el candidat del grup parlamentari Junts pel SÍ (JxS) ha sofert un doble fiasco en l’intent de ser investit President de la Generalitat, al no comptar amb més suport que el del seu propi grup. Prèviament, dilluns, el plenari aprovava una declaració conjunta entre JxS i la CUP (i el rebuig de la resta de grups de la càmera) amb la intenció de començar un procés de desconnexió (entenguis ruptura) amb l’Estat Espanyol. Hom inicia així la segona fase del procés cap a la independència (la primera fase podríem entendre que fineix amb les eleccions del 27S). Però està per veure com acabarà aquesta segona fase amb la incapacitat manifesta –fins aquest moment- per a investir un president, i constituir així un govern, que impulsi la tercera part del procés (d’impossible predicció en aquests moments). Segurament el més prudent per a garantir aquesta tercera –i definitiva?- fase del procés passaria perquè els seus responsables fessin un pas enrere, aturessin els comptadors, reajustessin els objectius i calendaris, i busquessin noves aliances per a ajustar un procés que –en aquests moments- no ens porta a en lloc.

Però difícil serà, si no és a partir d’aconseguir una àmplia majoria social i política que ens permeti redefinir el llibre de ruta. Tal com està configurat en aquests moments, és més que probable que el procés iniciat estigui abocat al fracàs. I ho estarà perquè a mesura que el temps ha anat avençant (i s’han anant escorant les posicions), han anat accentuant-se les discrepàncies i perdent un suport imprescindible, com havia estat –en altres moments previs- la convicció quasi unànime a la vida social i política catalana de redefinir el futur de Catalunya. Majoritàriament érem conscients que estàvem arribant a un final d’etapa en la vida i la història del nostre país que calia redefinir, reorientar i donar un nou impuls que ens permetés continuar avançant durant els propers decennis. Un impuls que ens permetés establir les millors condicions per a fer front al futur, un futur complex, però engrescador. Si érem capaços de sumar i no restar, d’unir i no disgregar, de fer aliances i no divergències, l’èxit estava garantit. Necessitàvem trobar els punts forts que unifiquessin la nostra capacitat com a societat i com a país per a millorar –entre altres- la capacitat de diàleg, enteniment i acord amb els nostres veïns. Necessitàvem que Catalunya tingués un model de futur comú que ens ajudés a redefinir el nostre encaix amb la resta dels pobles d’Espanya i, perquè no?, amb l’Europa federal a què tots aspirem. Necessitàvem convèncer i convèncer-nos que la unitat fa la força i la desunió debilita.

Però, què ha succeït per a trobar-nos on som?

La memòria és curta, i sovint tendeix a trair-nos. Però és obligat activar-la de tant en tant, i esprémer-la fins on les neurones ens permetin, per tal d’entendre algunes coses que han succeït, i estan succeint, a Catalunya.

Si recordem, fa uns mesos, al Parlament de Catalunya hi havia més unanimitat que la que pugui haver avui en una qüestió tan cabdal. I la societat catalana –molt majoritàriament- pensava que era un bon moment per a plantejar-ne un debat seré, obert i plural sobre el futur del país, i definir el paper que Catalunya podia continuar jugant a Espanya i a Europa. Crèiem, de manera àmplia, que el “dret a decidir” podia ser l’instrument que ens permetés avançar.

Però varem cometre un error, previsiblement. I que ningú va esmenar de manera adequada. Parlàvem eufemísticament del “dret a decidir”, però sense definir amb massa precisió de què estàvem parlant. I aquí comença –de manera interessada- el conflicte de Babel:

. Alguns manifestaven que el poble de Catalunya ja feia ús del dret a decidir cada cop que, democràticament, es participa en una contesa electoral. I, tot i ser cert, no era aquest l’abast estricte a què es volia fer referència.

. Altres assimilaven el dret a decidir amb l’autodeterminació dels pobles. Un altre eufemisme que es presta a confusió, màxim quan internacionalment aquesta accepció s’aplica a situacions que no tenen massa a veure amb la conjuntura de Catalunya.

. Uns tercers defensaven com a dret a decidir l’exploració, valoració i defensa de les diverses opcions que es poguessin plantejar com a alternatives de futur a Catalunya, per a acabar decidint de manera plural, inclusiva i democràtica l’opció més plausible. Però va faltar convicció i oportunitat per a plantejar-lo amb fermesa.

. I, uns altres van acabar assimilant el dret a decidir amb un procés d’impuls i d’implementació unilateral de la independència a Catalunya. I així, com a conseqüència de l’eufemisme inicial, el moviment secessionista, que ha comptat en tot moment a casa nostra amb un gran suport institucional, mediàtic i de mobilització al carrer, ha transfigurat el “dret a decidir” inicial en un “pacte pel dret a decidir per la independència de Catalunya”. Excloent-hi així qualsevol altre alternativa de debat que, des d’aquest posicionament, queda exclosa de manera automàtica.

Però si alguns poden pensar que aquesta maniobra ha suposat el triomf irresistible del moviment independentista, s’estan equivocant. El cert és que la societat catalana ha quedat dividida. I el que podia haver representat una bona oportunitat per a redefinir el futur de Catalunya, a hores d’ara és tota una incertesa que s’haurà de reprendre en algun moment.

I, fins aquí hem arribat, com a conseqüència de la usurpació del debat públic per una opció que –tot i legítima, com d’altres- es vol presentar com l’única opció de futur per a Catalunya. És com si al marge de la secessió només tingués existència el no res.

Però per molta passió i emoció que es vulgui incorporar, la independència no és per si mateixa l’única resposta davant un possible debat pel dret a decidir. És una opció més. I com la resta, és una opció a la qual s’hauria d’arribar després d’un procés de diàleg, negociació, acords i pacte. No des d’una posició de sortida innegociable. D’aquesta manera s’ha tergiversat la situació, s’ha manipulat el desig de molts ciutadans de Catalunya a reflexionar sobre el seu futur, a debatre de manera assossegada, argumentada, plural i pacífica sobre les diferents opcions que es puguin plantejar, i, com a conclusió d’aquest procés plural, democràtic i equilibrat, on tothom tingui les mateixes oportunitats, decidir col·lectivament una solució acceptable, acceptada i beneficiosa per a tots. Aquesta serà, sens dubte, la millor alternativa.

Al contrari, allò que es planteja és la reducció al pensament únic, defensat pels partidaris de la secessió. La ruptura es converteix així en l’única solució de futur. Segons el reduccionisme plantejat no n’hi ha altre alternativa.

D’aquesta manera, un procés que podia haver representat perfectament la pluralitat del poble de Catalunya mitjançant un plantejament més obert i plural, amb les diverses opcions que configurin les diferents sensibilitats de la ciutadania davant el statu quo actual, es converteix en opció única i, per tant,  excloent de la resta. I aquesta no és la solució. La solució passa -i això ho sabem perfectament la societat catalana- per obrir portes, i no barrar el pas.

27S envers 20D. MOLT MÉS QUE SEMBLANCES

Article publicat a Viu Molins de Rei, diari digital

Veient els termes en què es va plantejar la campanya electoral del 27S a Catalunya, i la lectura i utilització que les forces partidàries de la secessió estan fent dels resultats, d’una banda; i, d’altra banda, veient com comença a enfocar la contesa electoral de les properes eleccions del 20D el PP, un dels partits que té aspiracions a guanyar-les, es podria esbrinar que ambdues campanyes electorals tenen quelcom més que semblances casuals.

Podem trobar un primer fil conductor entre les estratègies que fins ara han estat utilitzant els impulsors d’una i altra contesa, que els hi ha servit per a retroalimentar-se mútuament en un enfrontament estèril per a resoldre el conflicte que han generat, però ben beneficiós per a defensar davant els seus uns posicionaments immobilistes que pretenien consolidar la figura de dos presidents de govern liquidats i amortitzats políticament. A una banda la provocació de Mas, plantant cara permanentment al govern central, li donava força davant el moviment independentista a Catalunya (però, indirectament, enfortia la figura d’un president espanyol que presumia de no deixar-se intimidar). De l’altra banda la prepotència de Rajoy, amenaçant una i altra vegada amb la legalitat vigent i la sobirania nacional –espanyola-, li feia guanyar força davant els seus (però, indirectament, reforçava a un president català que es podia presentar com a víctima de l’opressió i la injustícia del govern central).

Tota una estratègia que –per ambdues bandes- fuig de cercar solucions als problemes existents i s’instal·la en un relat èpic que persegueix l’enfortiment propi, a costa –això sí- de tancar-se en posicionaments cada cop més enfrontats i de difícil reconciliació. Com a conseqüència de tot plegat, creix el sentiment independentista a Catalunya, per un extrem, i, per l’altre, s’accentua el sentiment contrari de rebuig a tot allò que pot representar la disgregació de l’Estat. Una perfecta retroalimentació de sentiments contraposats.

D’aquesta manera, cadascú a casa seva incrementa el seu posicionament, amb el suport indirecte de l’altre. Així doncs, es pot entendre que ningú dels dos abandoni la posició de partida. Al contrari, es refermen amb cada nova actuació en allò que cadascú està defensant, enfortint la immobilista posició inicial, i reforçant –indirectament i per reacció- la posició de l’altre.

Però a banda d’aquest interessant fil conductor, que està condicionant les estratègies de dos presidents (Mas i Rajoy) que anteposen els seus interessos personals i partidistes per davant els interessos generals de la ciutadania a la qual haurien de representar, ens trobem amb alguns altres elements de coincidència que caldria considerar. Per exemple:

1)     Al plantejar les forces independentistes des de Catalunya (majoritàriament Junts pel Sí) les eleccions del 27S com a un plebiscit, i focalitzar la seva campanya en la defensa del SÍ a la independència, s’abandona per complet l’objectiu essencial de tota campanya electoral democràtica, que no és altre que avaluar l’acció del govern sortint (en aquest cas de CiU) i valorar les diferents propostes electorals per al nou mandat. Lluny d’això, l’objectiu primordial de la campanya de JxS està enfocat a explicar les bondats èpiques d’un nou país, que naixerà amb totes les virtuts imaginables. La resta no importa excessivament. Ni polítiques socials, ni econòmiques, ni nova fiscalitat, ni ocupació, ni educació, ni justícia, ni salut, ni lluita contra la corrupció (que també queda amagada, i si hi ha alguna és dels altres, com totes les coses negatives que ens amenacen. Què bé li està sortint a CDC!)... Tot queda relegat, per tant, al moment que tinguem el nou país. Mentrestant, aturem el temps.

L’única obsessió de JxS és continuar defensant un “procés” cap a la independència, i crear un relat que serveixi per a poder justificar davant els seus el trencament (o desconnexió, com alguns diuen) amb la resta dels territoris d’Espanya. I així apareix l’últim capítol de la història (fins aquest moment) com serà intentar aprovar una declaració del Parlament de Catalunya (que encara no està plenament constituït) per a instar el Govern de la Generalitat (que no se sap quan es constituirà) a què doni els primers passos per a aprovar en un temps impossible (un mes) tres lleis cabdals (seguret social, hisenda i procés constituent), necessàries (segons els seus inspiradors) per a començar la desconnexió amb l’Estat Espanyol. I, com si això fos un bufar i fer ampolles, simultaneïxar tota aquesta acció, amb la desobediència a les lleis i institucions vigents.

D’aquesta manera, com l’únic objectiu és la independència, Artur Mas, el candidat camuflat i aspirant a president del proper govern de la Generalitat, segueix sense donar comptes de la seva acció de govern, segueix sense explicar el perquè de l’avançament sistemàtic de les eleccions, segueix sense clarificar el finançament irregular de CDC, segueix sense obrir un debat necessari per a parlar de la corrupció i les corrupteles a casa nostra (no a casa del veí; que també). Però totes aquestes coses (segurament supèrflues per a qui té la mirada allunyada en l’infinit) hauran d’esperar a arribar a Ítaca. El poble pot esperar, ha d’esperar.

2)     I si CDC i el president Mas tot ho amaguen darrera el “procés”, el PP i el president Rajoy sembla que ja han trobat el moment i l’oportunitat per a sortir de d’immobilisme. Ara podran reaccionar de valent per a oposar-se als separatistes catalans que volen trencar Espanya. A l’igual que per a CDC, la pàtria serà l’excusa perfecta, la pàtria passarà per damunt de tot. L’objectiu bàsic de la campanya electoral per al PP el 20D podrà focalitzar-se en la defensa de la unitat territorial de la nació –espanyola-. “España no se rompe”, sembla que serà el nou eslògan de campanya del PP. Lògicament res a dir de les retallades, res a valorar de les contrareformes durant quatre anys de prepotència insultant i menyspreu de qualsevol proposta de l’oposició, res a fer respecte a la corrupció i el frau galopant que sembla ser ha estat la pràctica quotidiana de molts membres del PP, res a comentar del creixement de les desigualtats socials, res de res sobre la tur i la precarietat laboral. Mutis total... i si alguna cosa es diu és per a continuar mentint en relació a la recuperació econòmica (que certament, per les dades macroeconòmiques, sembla que han afavorit als de sempre).

I de la mateixa manera que CDC i el president Mas s’han atorgat de manera il·lícita la representació de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya per a justificar unes actituds que estan ratllant la megalomania dels seus actors, els homònims a l’altra banda de l’Estat (PP i Rajoy) volen convertir-se en els defensors aferrissats de la unitat d’Espanya. Com si l’única versió de Catalunya i Espanya fos la que defensen, respectivament, qui volen trencar l’harmonia i la convivència, d’una banda, o qui intenta, per l’altra banda, tornar a les essències de l’Espanya única del passat.

No és per tant una interpretació esbiaixada quan alguns (entre ells, jo mateix) veuen certes semblances entre les eleccions del 27S i el 20D. Al menys en la utilització que han fet –i continuen fent- Mas i Rajoy (CDC i PP) per a intentar treure renda electoral: amagant els fracassos de les respectives gestions de govern; soterrant pràctiques fraudulentes de finançament dels seus partits –quan no, actuacions més que sospitoses de corrupció-; quan l’un i l’altre usurpen les voluntats ciutadanes en intentar convertir-se en els únics defensors d’uns països que només existeixen en els seus imaginaris.

Però si el 27S no va ser un mer plebiscit que pogués justificar la ruptura entre Catalunya i Espanya, per molt que les forces secessionistes així ho han volgut vendre, el 20D no serà un acte de confirmació de l’immobilisme. Al contrari, ha de ser el reactiu que faciliti un canvi substancial del pes polític del PP al Parlament Espanyol i, per tant, un canvi de Govern. Serà la manera de fer possible una reforma a fons de l’Estat, una millora de les regles de joc  democràtiques i un encaix satisfactori de Catalunya (i altres territoris) en el conjunt de l’Estat.

El 20D és la data, doncs, per a posar fil a l’agulla.

RUPTURA o DIÀLEG: L'ordre dels factors sí altera el producte

Article publicat el 24/09/2015 a Viu Molins de Rei, diari digital

Hi ha una regla matemàtica que ens diu que, en algunes operacions, “l’orde dels factors no altera el valor del producte”. I, certament, en algunes operacions aritmètiques –com poden ser les sumes i les multiplicacions- aquest principi es compleix de manera precisa. Podem alterar a plaer l’ordre dels factors, que el resultat no variarà. Però no passa el mateix amb altres tipus d’operacions que si alterem l’ordre dels seus factors, ni una ciència tan exacta com són les matemàtiques, és capaç de garantir la inalterabilitat del resultat. Al contrari, el producte obtingut és radicalment diferent, i en altres casos, senzillament impossible de realitzar.

I em ve la cita al cap quan observo, amb una certa preocupació, els moviments tàctics que s’estan generant a una i altra banda, en un tema tan cabdal com és la fràgil situació en què es troben les relacions entre Catalunya i Espanya. És aquesta una relació complexa (a ningú se’ns escapa), que darrerament està arribant a una situació de fragilitat preocupant, on la complexitat de l’anàlisi i l’abordatge que hom requereix han estat substituïdes de manera irresponsable per la més burda simplicitat d’acció. Mala sort, podríem pensar: s’han trobat cara a cara un provocador i un prepotent (metafòricament parlant, perquè en realitat ni l’un ni l’altre han tingut la capacitat, ni tan sol la voluntat, d’aproximar-se). Una raó més per a arribar a aquest punt d’inflexió, on ambdós personatges amaguen les mútues incompetències per a resoldre un conflicte que, en bona part, han originat ells mateixos. Hi ha altres raons, certament, que podríem afegir a la incompetència dels dos presidents de govern (Mas i Rajoy) per a resoldre un conflicte que s’ha anat gestant des de fa –massa- temps. Però la primera responsabilitat d’un president de govern és donar resposta i cercar solucions als problemes que en cada moment vagin sorgint. No amagar el cap sota l’ala, o mirar cap a altra costat.

Però a on hem arribat? A la paradoxa que el problema complex que tenim, en comptes de trobar-li solució, encara hi ha qui el complica més. Des del govern de Catalunya, el seu president, s’embolcalla en l’estelada i planteja la segregació de Catalunya de la resta d’Espanya, com a solució màgica a tots els problemes que té el país. Tots els mals venen de fora i, lògicament, els governs de CDC –que han governat Catalunya quasi sempre- no tenen cap responsabilitat ni en el model de país que tenim, ni del seus dèficits, ni de les polítiques aplicades, ni de l’acció de govern. Tot ha estat una conxorxa de l’imperialisme extern contra el poble de Catalunya. I què fa l’altra part? Posa cara de plasma, es fa el distret i espera que esclareixi la tempesta.

El guió de la tragèdia ja està a punt.

A Catalunya, els secessionistes amenacen amb una declaració unilateral d’independència, cas que el govern central no estigui disposat a facilitar les condicions necessàries per a poder arribar a una separació acordada. És a dir, si el govern del PP no facilita les coses per a què Catalunya se’n vagi d’Espanya, Catalunya se’n va pel seu compte. Caixa o faixa. Tot o res. No hi ha alternativa. Lògicament, l’estratègia del “tot o res” és el pitjor escenari per a voler negociar qualsevol cosa. És, més aviat, una prova irrefutable de no voler ni entrar en converses. Després, tot serà victimisme...

Allà (a l’”obscura” Espanya) es respon amb més immobilisme. No hi ha resposta. És a dir, si el govern català pretén marxar d’Espanya, el govern del PP mai seurà en una taula per a negociar absolutament res. Com a molt, exhibirà alguna amenaça amb les taules de la llei.  

Així, l’un i l’altre (Mas i Rajoy) retroalimenten els seus posicionaments primaris, i justifiquen la inacció des d’una i d’altra banda. La culpa –recíprocament- sempre és de l’altre. Mentrestant, continuen incrementant el conflicte, alimentant el malestar i generant un alt grau de frustració.

Però el que està clar és què en un moment o altre les parts (i aquí s’inclouen totes aquelles opcions que es plantegin com a alternativa al conflicte) hauran de seure i parlar, trobar noves fórmules, nous escenaris a partir dels quals construir una nova relació, una millor Catalunya i una Espanya diferent. És el que estan demanant, cadascú a la seva manera, alguns mandataris estrangers, partits polítics com el PSC, però també des del món de les empreses, de la banca, de la cultura, la mateixa ciutadania. Hi ha un fort clam que està reclamant diàleg, negociació i acords a un conflicte esperpèntic que no fa bé a ningú.

I si en la resolució de qualsevol conflicte entre parts (i aquest ho és), l’única solució civilitzada és la negociació, no s’hi val utilitzar la tàctica del “tot o res”, que acaba sempre convertint-se en sinònim del fracàs més absolut. És de calaix doncs que, tard o d’hora, (els representants de) Catalunya i Espanya han de recuperar la sensatesa, seure, parlar i cercar els acords que permetin recuperar el nivell de convivència i enteniment que tant necessitem en aquests moments.

I la reflexió final és la següent:   

- Si qualsevol conflicte requereix de diàleg i negociació per a arribar als millors acords

- Si la negociació és inevitable per a arribar a resoldre els conflictes de manera civilitzada

- Si tard o d’hora s’haurà d’iniciar el diàleg i la negociació per a trobar la sortida de l’actual laberint

- Si en qualsevol dels casos, i amb qualsevol resultat de les properes eleccions, (els governs de) Catalunya i Espanya estan obligades a recuperar el diàleg per a trobar noves vies d’entesa entre les parts

Perquè esperar més del necessari per a recuperar el diàleg? Sempre serà millor actuar preventivament, abans que els conflictes es converteixin en veritables problemes crònics. A ningú beneficia la situació de tensió i crispació a la que s’ha arribat. A no ser que els partits que mantenen la tensió a una i altra banda, estiguin pensant en algun tipus d’espuri rèdit electoral.

I és aquí on l’ordre dels factors sí altera el resultat de l’operació: NO seran els mateixos resultats que produeixi la negociació, si es vol utilitzar la suposada (i poc probable) declaració unilateral de ruptura com a condició necessària per a iniciar el diàleg, que iniciar el diàleg justament abans de començar la trencadissa.