El Blog de Joan Barrios

PERQUÈ UN ESTAT FEDERAL?

2012-01-27T03:33:00.000-10:00

És possible que algú pensique en aquests moments no és ni oportú ni prioritari el parlar d’un modeld’estat federal. I per tant, no val la pena malbaratar esforços en una qüestiócom aquesta, encara que sigui a nivell de posicionament ideològic i decompromís polític. En aquests moments de gran incertesa política i econòmica,on les grans discussions s’articulen al voltant dels desequilibris de lesbalances financeres i la inestabilitat dels mercats, sembla que la granurgència -imposada pels mercaders insensibles- es focalitza en restablir elsequilibris de les balances (amb el risc, si es continua pel camí de lesretallades sense potenciar l’economia productiva i les polítiques activesd’ocupació, d’estrangular definitivament el país i abocar-lo a un llarg períodede recessió econòmica). Però, tot i reconèixer la urgència de les actuacionsque requereix la situació política/econòmica actual, no podem deixar de bandael plantejament d’abordar de manera decidida algunes qüestions necessàries.Molt sovint tendim a instal·lar-nos en la resolució de les urgències, endetriment de no tractar –també- les coses necessàries. I amb aquestposicionament, propi d’un pragmatisme absurd, miop i poc eficaç, l’avenç es fadifícil i ferragós. Tant és així que prescindint de l’abordatge de les cosesnecessàries ens aboquem, inevitablement, a l’immobilisme. I d’aquesta manera esperpetuen els problemes, fins arribar a convertir-se novament a curt termini ensituacions crítiques. (Les abordem, aleshores, amb caràcter d’una certa emergència...i tornem a començar el cicle. L’entrada i sortida del bucle es pot ferinfinitament inacabable).

Arribat aquí algun pragmàticinconfés podria preguntar-ne el perquè plantejar una qüestió tan recurrent com la del modeld’estat en aquests moments. I podríem donar –segur que entre moltes més- duesraons de pes:
La primera: perquès és unaqüestió necessària. I si no es tracta adequadament, es convertirà en unad’aquelles qüestions que emergeixen periòdicament, amb caràcter de més o menysurgència. I les situacions d’urgència ja hem vist que tendeixen a ser tractadesde manera ràpida i amb solucions poc sòlides i duradores.
La segona: per una qüestiód’oportunitat. Ens trobem a les portes d’un important i transcendent congrés delPSOE, en el qual es tractaran diverses matèries (segurament, i de maneradecidida, s’haurà d’entrar a fons en les causes de la crisi econòmica i en lesdificultats actuals de donar respostes als mercats des del món de la política).Però –justament en aquests moments- fóra bo que s’incorporés al debat, demanera seriosa i prioritària, el model d’estat. Aquesta és una qüestió quereiteradament, i malgrat formar part dels principis i declaracions assumidescom a pròpies pels socialistes espanyols -i catalans-, fins ara, i per raonsdiverses, no han tingut la consideració i el tractament desitjats. És unaaposta que l’esquerra d’aquest país ha de saldar amb la ciutadania, i sobre totamb la part de ciutadania que reiteradament li dóna suport. Segurament serà unllarg recorregut, però hem de començar a fer via. I si el PSOE, com a partitmajoritari de l’esquerra del país, no ho planteja amb decisió, no ens ensortirem. El PP mai ho plantejarà, i la resta de grups de la Càmera no tenen prourepresentació al territori de l’estat per a plantejar-lo amb garanties desuport suficient.

El PSOE hauria d’apostarfermament per l’organització territorial i política d’un Estat Federal. Aquestaconcepció, que forma part intrínseca de l’ideari socialista, hauria de portar,d’una manera natural i convincent, a incorporar un nou discurs i propostesprogramàtiques amb aquesta orientació. Cal reforçar la idea de què l’estatautonòmic (sense el qual possiblement ens hauria estat impossible arribar alnivell d’autonomia actual dels territoris) haurà d’evolucionar i finalitzar elseu procés, convertint-se en un estat federal modern i avançat, on perdin forçales visions centralistes i uniformadores de la classe conservadora, així com lavoluntat segregacionista d’altres grups, de vegades impulsats per la necessitatde trobar sortida a una situació territorial massa encotillada.

En un estat federal (ja hosabem) cada territori haurà d’assumir les responsabilitats de les competènciesque per voluntat i capacitat hagi adquirit. I, d’altra banda –conseqüència d’unesbalances fiscals transparents- assumirà la corresponsabilitat subsidiària ambaltres territoris, així com el finançament de les competències que assumeixidirectament l’Estat.

Així, en un escenari federal,l’Estat tindrà la fortalesa del conjunt dels seus territoris, avalada per lacapacitat individual i conjunta de les diverses federacions. D’altra banda, per principi fundacional, unestat federal ha de ser capaç d’acollir,respectar i defensar en el seu si els trets propis de qualsevol dels territoris. Tanmateixels territoris se sentiran partícips d’unestat comú i compartit, del qual formen part de manera molt activa i directa.

L’aposta tindrà, lògicament,les seves dificultats. Ha de ser un recorregut a mig termini que el PSOE ha depoder abordar en el seu proper Congrés. Hem de començar a caminar, aprofitanttota l’extraordinària experiència que ha suposat el desplegament de l’estat deles autonomies. Ara el repte és avançar.

MASSA PREGUNTES SENSE RESPOSTA

2012-01-16T23:44:00.000-10:00

Portem uns mesos que semblaque la vida comença i s’acaba amb la crisi econòmica. Els mercats, la prima derisc, les agències de qualificació, les balances fiscals, el deute públic, elfinançament de la despesa, la davallada de la borsa, la reforma laboral... sónconceptes que han esdevingut en l’eix central dels nostres debats, de lesnostres tertúlies –formals i informals- de les nostres discussions ipreocupacions -en públic i en privat-. Sembla que algú hagi escrit un guió que,per art d’alguna màgia incontrolable, tots estem interpretant al peu de lalletra: els governs, les empreses, les centrals sindicals, les famílies, elspartits polítics, la societat civil... Dóna tota la sensació de què no quedilloc ni espai per a altres qüestions. La predestinació ens ha envaït.

Però... no ho podem donartot per perdut. Sempre ens quedarà un petit alè per a combatre la resignació,per a oposar-nos a la maledicció, per amanifestar la nostra radical oposició a aquells que ens volen fer partícipsd’una situació crítica que altres han provocat (una cosa és lacorresponsabilitat per a arribar a la sortida del túnel, que al final –i demanera obligada- haurem d’assumir; i altra, molt diferent, l’haver de compartir–lliurament- la culpabilitat d’una crisi generada pels errors, la incompetènciai la cobdícia d’uns pocs desaprensius).

I en aquesta situació, nopot ser que ens aboquem en una mena d’espiral sense fi que l’únic que pretén ésmantenir-nos ocupats i amoïnats. Mentre amoïnats com estem, i ocupats en cos iànima intentant interpretar els missatges contradictoris que dia rere dia ensarriben dels especuladors de torn, no som capaços de posar les nostrescapacitats al servei d’una causa més raonable, com seria esbrinar les causes realsque han originat la delicada situació en la que ens trobem immersos, per aintentar corregir la trajectòria i evitar –en la mesura del possible- tornar acaure, de manera cíclica, en una situació similar al cap d’un temps.

En aquesta situació complexai perplexa no trobem respostes raonables al perquè les economies internacionals–i de manera més evident les de la zona euro- han caigut de manera estrepitosauna rere l’altra. On eren mentrestant les agències de qualificació? Qui hi hadarrera i quins interessos defensen aquestes agències? Què feien els governseuropeus (fonamentalment) mentre la banca i els poders financers operaven demanera quasi temerària? Perquè els mercats s’han apoderat de l’escenariinternacional? Perquè la política ha cedit el seu protagonisme iresponsabilitat davant dels mercats? Perquè la desregulació ha estat ladoctrina que ha imperat en el món de l’economia? Perquè la banca ha deixat –sialguna vegada feia aquesta funció- de ser el motor i suport de l’activitateconòmica i empresarial? Perquè les caixes han perdut els seus –teòrics- objectiusi principis socials? Perquè hem de socialitzar les pèrdues de la banca, quanels beneficis estan perfectament privatitzats? Perquè l’única solució per amillorar l’eficàcia i l’eficiència dels serveis públics ha de passar per laseva privatització? Perquè el món empresarial deixa de banda les sevesresponsabilitats socials? Perquè l’especulació s’ha convertit en la màxima queha conduït qualsevol activitat econòmica? Perquè la corrupció ha arrelat entants dirigents polítics, financers i empresarials? Perquè la política noplanta cara, de manera rotunda, al frau fiscal, a l’evasió de capitals i alsparadisos fiscals? Perquè la il·lusió d’una Europa Unida s’ha convertit en unmal somni? Perquè la globalització només ha servit per a deslocalitzar laproducció de les empreses en territoris més barats? Perquè continuem sotmesos ala voluntat de governs que no defensen el benestar col·lectiu, la justíciasocial i l’equitat? Què es pretén quan es vol superar la crisi econòmica exclusivamentreduint despeses (retallant serveis públics, drets laborals i salaris delstreballadors)? Perquè l’estimulació per a la creació de treball ha d’estarsuportada bàsicament en l’abaratiment dels salaris, la precarietat de lacontractació i les facilitats a l’hora d’acomiadar els treballadors? Què espersegueix amb les solucions aplicades, sempre en detriment dels més febles?

Massa preguntes senseresposta.

És evident que ens trobemdavant una situació complexa, i per tant, de difícil abordatge. Però lessituacions complexes, justament, no es poden resoldre amb solucions immediatesi simples, com de vegades sembla que es vulguin abordar. Quan les coses hanarribat al punt que ens trobem, és necessari fer una anàlisi profunda de lasituació. I molts dels indicadors sembla que ens donen pistes de què el modelsocioeconòmic utilitzat s’ha esgotat. El sistema neoliberal que dóna suport alcapitalisme en aquests moments sembla que no és la millor garantia per areorganitzar una societat desbordada com l’actual.

Caldrà, de tota manera,donar algunes respostes a curt termini, però amb la mirada posada més enllà. Ien aquests escenaris (curt, mig i llarg termini) és necessari que la política(regenerada, actualitzada, democratitzada, participada..., més transparent, mésdialogant, més representativa, més ètica...) recuperi la confiança i lacomplicitat de la societat civil per a explorar i obrir nous camins de futur.Un futur, que en aquests moments d’inseguretat i incertesa, no sabem cap a onens porta.

És moment -no podem esperarmés- de què la política surti de la seva crisi (que sens dubte és eldesencadenant de la crisi econòmica i financera a què hem estat abocats) iresituï els mercats –i els mercaders- allà on els hi correspon. En cas contrariels mercats ens acabaran portant a la selva... i allà, ja ho sabem, guanyasempre el més fort.

EL COLOBROT DE L’ESTIU: UNA PÈSSIMA GESTIÓ DE LA RMI... O COM CREAR UNA SITUACIÓ CRÍTICA, INJUSTA I INNECESSÀRIA.

2011-09-07T01:32:00.002-10:00

Reconec que no és fàcil, però de vegades la realitat supera amb escreix no només la ficció, sinó la més desperta imaginació. Ha calgut només una sèrie d’esdeveniments confluint en el temps per a produir un fenomen difícilment superable.

Ha calgut, d’una banda, que dos consellers del govern de Catalunya –d’aquells que fa uns mesos s’anunciaven a bombo i plateret com “el govern dels millors”- es posessin d’acord per a posar en marxa una actuació difícilment superable dins dels cànons de la feina (no) ben feta. O senzillament, ni els hi ha calgut estar-hi d’acord, o conèixer les motivacions que han impulsat una actuació tan poc encertada. La qüestió, semblaria, era fer alguna cosa destacable i que tingués un bon ressò, per a poder lluir posteriorment l’eficàcia d’una bona gestió.

Què millor que aprofitar el mes d’agost per a posar en marxa una actuació d’aquestes característiques, quan els serveis, tant dels propis Departaments (Empresa i Economia i Benestar Social i Família) com dels Ajuntaments i altres entitats estan de vacances? Segurament, deurien pensar, que el tema que els ocupava era un tema menor, i que es podria resoldre amb els serveis mínims preventius d’un mes d’agost.

Però, per la importància i gravetat del tema que els va ocupar durant la iniciació de les vacances, que no era altra que aflorar un “important frau”, valia la pena actuar amb la màxima celeritat. Només així es podrien salvaguardar els nivells d’eficàcia i eficiència dels que les noves escoles de negocis fan bandera. Y a més, segons paraules del propi President d’aquest sorprenent govern, si no es resolia la fraudulenta situació, es corria el risc de no poder pagar la RMI (Renda Mínima d’Inserció) al tornar de les vacances.

Davant la sospita de frau (que deurien suposar massiu, quan en realitat era purament marginal) es va adoptar una decisió salomònica: tallar, durant el mes d’agost, la transferència del pagament de la renda a tots els perceptors; fer la transferència per un mitjà tan artesanal, poc habitual i ineficient com és l’enviament de talons bancaris als beneficiaris; iniciar de manera precipitada una entrevista personal amb alguns beneficiaris, mitjançant un petit qüestionari que pretenia actualitzar la informació disponible.

Paral·lelament han aprofitat per a fer una modificació de la normativa reguladora de la RMI (quantia de la renda, temps d’empadronament previ a la percepció de la renda, temps màxim de percepció de la renda...) sense comptar en aquest procés ni amb els ajuntaments (com administracions més properes a les persones que estan reben la prestació i que participen activament en els processos d’inserció i/o reinserció d’aquestes persones), ni amb els professionals (que estan treballant i fent el seguiment dels processos d’inserció/reinserció dels beneficiaris), ni tampoc amb les entitats socials que estan implicades en aquests mateixos processos.

Tot plegat uns canvis normatius que requerien més anàlisi, més participació, més consens i més sensibilitat amb uns col·lectius molt vulnerables davant diverses situacions de precarietat social.

Veritablement sorprenent l’actuació del suposat govern dels millors. (A aquestes alçades ja n’han fet mèrits suficients per a canviar la categoria).

Com tots ja sabem, després d’aquest agitat mes d’agost (alguns –com, per exemple, els professionals que treballen amb els col·lectius beneficiaris de la RMI- ja ho sabien abans de la posta en escena d’aquesta mena de tragicomèdia), la RMI, és una acció de solidaritat de caràcter universal que té com a finalitat el desenvolupament coordinat de les accions destinades a ajudar les persones que no disposen dels mitjans econòmics suficients per atendre les necessitats essencials de la vida quotidiana, mentre se les prepara per a la seva inserció o reinserció social i laboral (Web del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya).

Per tant, si el que volien era revisar els criteris de la RMI i actualitzar les dades dels perceptors, hi ha millors maneres i moments més oportuns per a fer-ho. Ho tenen tot al seu favor: la complicitat dels ajuntaments per a participar en el procés, la voluntat i el coneixement dels professionals, tota la informació disponible a l’administració per a contrastar les dades necessàries... Només cal voluntat i decisió, amanides amb una bona dosi de confiança en els professionals, el món local i les entitats. La resta no és tan difícil.

I si el que pretenien era iniciar una campanya contra el frau (cap escola aconsellaria caçar mosques a canonades) recordem que les veritables borses de frau no es troben, justament, en els col·lectius més desprotegits.

No hi caben sorpreses... són els de sempre!

2010-03-27T08:52:00.000-10:00

No ens podem sorprendre. Són els de sempre. Són qui s’omplen la boca amb grandiloqüents afirmacions patriòtiques... i en realitat el país, la nació o la pàtria els importa un pebrot (per no dir alguna cosa de color més indefinit).
Són d’aquells qui pensen que quan pitjor... millor. Que, si convé, es destrueix per a treure millor rendibilitat -personal i partidista- . Són qui no tenen regles. O millor dit, tenen les seves pròpies, que apliquen segons els hi convingui. Són dels qui pensen –encara- que pertanyen a una casta superior que està en possessió de la veritat; i que els drets només s’apliquen de manera equànime quan són ells qui els imparteixen d’acord amb la seva ideologia.
Són els de sempre. Volen amagar la seva pell aspra sota la càndida pell d’un anyell innocent, però les seves accions acaben descobrint la fera que s’amaga.
La veritat és que no ens sorprenen per molt que ens acabi indignant la foscor de la seves males arts.
Certament, i a qualsevol preu, volen recuperar el poder (que segons messiàniques profecies mai no havien d’haver perdut, com a hereus naturals d’un do que els hi ve transmès genèticament).
Els altres no en saben, no hi entenen, no han aprés ni ho faran mai –deuen pensar- . Els altres no poden estar al capdavant d’un país que pertanyia, i volen que segueixi pertanyent, als de sempre.
Aquests nou vinguts al món de la política, dels negocis, de la intel•ligència, de la creació... deuen estar ben sonats, si intenten ocupar un espai que no els hi és gens natural –continuen pensant els de sempre- .
Els de sempre, gent assenyada on calgui, ja s’encarreguen de vetllar pels indefensos ciudatans d’aquest país i pels il•lustres i entranyables valors que mai s’haurien d’haver posat en entredit. No sigui que tanta llibertat, tanta igualtat i tanta justícia social acabi empobrint i debilitant les ments de gent noble i senzilla que no tenen la capacitat de discernir davant els perills que ens pot aportar la pèrdua dels valors i les creences de tradicions atàviques.
Els de sempre, els qui ens han portat en gran mesura a la situació de crisi que estem patint, són i seran en part –en una gran part- els responsables de què la sortida de la crisi sigui més dura, més llarga i més penosa per a molta gent que poc ha tingut a veure amb aquest cataclisme que se’ns ha vingut a sobra. Perquè a ningú se li escapa que una crisi d’aquestes magnituds no la genera l’increment de l’IPC dels assalariats d’un país, ni el fet d’incrementar les polítiques socials, ni tampoc les inversions públiques per a millorar les condicions de vida dels ciutadans. Les grans crisis venen generades per la cobdícia d’alguns, per les ganes de fer fortuna ràpida i sense massa escrúpols, per la manca d’ètica dels especuladors, pel frau fiscal reiterat, per l’evasió de capitals, per la proliferació de paradisos fiscals, pel vergonyós principi darwinià que els forts s’engoleixen els febles, per la manca de visió dels qui pensaven que les vaques grasses no s’aprimarien mai... Són els de sempre.
I com reaccionen?
Com sempre!
No fent ni deixant fer. Oposant-se per sistema. Obstruint qualsevol proposta que pugui donar alè a l’adversari. Com ha passat, per exemple, actuant contra una iniciativa cívica i social de gran calat com és ESTO SÓLO LO ARREGLAMOS ENTRE TODOS, de gran difusió mediàtica i cibernètica, que pretén fomentar l’actitud positiva de la ciutadania davant una crisi que no beneficia ningú (O això pensem la majoria de persones que no ens dediquem a veure fantasmes arreu).
No sembla pensar el mateix aquesta dreta estàtica i macilenta que, amagada rere unes sigles –PP- que voldrien representar una altra cosa, a qui representa en realitat és a la dreta de sempre, a la dreta del quan pitjor... millor.
I aquesta dreta, la de sempre, acaba d’aconseguir una altra victòria (i no serà la darrera, em temo) en contra del civisme ciutadà: retirar de TVE l’anunci de la campanya Estoloarreglamosentretodos. El seu argument ha estat que aquesta és una campanya que pretén donar suport al Govern...
Alerta a la propera que està al caure. I és què... no hi caben sorpreses amb la dreta de sempre!

L’Europa que no ens agrada

2008-06-25T11:01:00.002-10:00

Acabem d’inaugurar l’estiu de 2008. Sortosament, després d’un mes de maig, on la pluja ha estat la nostra estimada acompanyant dia rera dia, els pantans han tornat a la situació habitual. És com si els déus del cel, que normalment no s’entretenen baixant la mirada cap a la terra, aquesta vegada haguessin escoltat les pregàries d’algun insigne feligrès.
Les restriccions en el consum de l’aigua, com a mesura d’estalvi –necessària, però no suficient- han donat pas a una situació més estable d’autocontrol del consum excessiu. Els apologistes de sempre, que només necessiten una raó per a poder oposar-se, han hagut de replegar les veles per a una millor ocasió. De moment la pluja ens ha salvat.
Però no de tot ens allibera l’aigua caiguda del cel. L’aigua abundant del mes de maig no ens ha alleugerat la càrrega de l’increment del petroli, de la congelació dels crèdits bancaris, de l’increment dels interessos hipotecaris, de la davallada –més que prevista- del món de la construcció, de la desacceleració de l’economia... L’aigua de maig no ha satisfet l’insaciable desig dels especuladors de sempre, d’aquells que privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues.
I és que no sempre plou a gust de tothom.
I si no que li preguntin a la vella Europa. Aquella Europa Unida que havia d’instaurar al continent valors de tan profund calat com la democràcia, la igualtat, la solidaritat, l’equitat, la justícia social, el dret dels treballadors. Una Europa que aspirava a ser reflex i mirall per a altres indrets del planeta.
Una Europa social, que aspirava a convertir-se en el contrapunt d’una societat socialment més equilibrada.
Però Europa, darrerament, està donant proves de què no se’n ensurt.
D’una banda, i de tant en tant, algun dels seus membres es mira el melic, i pensa que encara té drets de privilegi davant els altres membres. No se’n donen que Europa la farem entre tots, o no la farem. Es dirà Europa, però no serà l’Europa a què aspiraven (al menys els que estem decebuts de tal com van algunes coses al vell continent).
Europa no pot viure a expenses del xantatge dels seus membres.
Però d’altra banda –i això encara és més greu- no pot avançar cap la societat oberta, plural, acollidora i solidària a què espira l’Europa social, si es deixa arrossegar per les polítiques ultralliberals de governants de tan poca transparència com els presidents italià i francès.
Europa no pot eliminar, com si fos una qüestió trivial, els avenços de moltes dècades de lluita obrera, sindical i d’esquerres. Europa, si aspira a constituir-se en una societat moderna i de progrés, no pot tornar a les jornades de 65 hores, pròpies de l’inici de l’era industrial, on l’únic que prevalia era l’interès d’una força explotadora i poc respectuosa amb els treballadors. Europa no pot recuperar els acords individuals entre treballador i empresari, com elements reguladors de les condicions del treball (fóra com a condemnar els treballadors a la voluntat dels seus contractants).
L’Europa social a què aspirem ha de defugir dels principis neoconservadors que en època de bonança econòmica tendeixen a obrir les fronteres a treballadors de baix salari i contracte precari, per a tancar-les hermèticament en moments de dificultat. No és possible que els principis de la ultra dreta europea s’instaurin impunement... i ens quedem tan tranquils.
Europa no pot oblidar que una part important del seu benestar, de les seves matèries primeres, de la seva producció en empreses deslocalitzades, de la seva mà d’obra, de la seva riquesa... tenen el seu origen en països del tercer món. Un tercer món al que, de manera impune, Europa vol deixar de banda.
Aquesta no és l’Europa que ens agrada!

Sencillamente indignante

2008-01-01T08:08:00.000-10:00

Acaba el año, y con él, por primera vez, quiero hacer un cambio de registro en mi blog.
Y lo hago sin ánimos de ofender absolutamente a nadie. Que ninguna mente paranoica llegue a pensar que utilizo el castellano como lengua de segundo orden, o subordinada a ciertos temas pudorosamente criticables. Sencillamente la utilizo para debilitar ciertos argumentos demagógicos de algunos que podrían manifestar que lo escrito –por estar en lengua distinta a la de su rancio imperio- no va con ellos.
Dicho sea de paso, y en salvaguarda de mi gran respeto a la lengua castellana, debo decir que es mi lengua materna, y me siento comodísimo cuando la utilizo en uno u otro formato.
Pero vamos a lo que iba. El título ya lo anuncia: sencillamente indignante.
¿Y a qué me refiero?
Simple y llanamente al último de los pulsos de la cúpula de la iglesia católica al gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. El pasado fin de semana, los dirigentes oficiales de una iglesia que se autoproclama católica y cristiana, han sido capaces de convocar, bajo un lema aparentemente inocuo e inocente (“Por la familia cristiana”), a varios centenares de miles de seguidores. El hecho seguramente habría tenido una mayor relevancia sociológica, si el acto hubiese tratado sobre el anuncio del eslogan. Pero éste, como algunos eventos más en los que ha participado de forma oficial u oficiosa la iglesia católica de nuestro país (que no representa, ni por asomo, el sentir y el pensar de la mayoría de sus creyentes), se convirtió en un nuevo acto político enmascarado de color negro y púrpura.
¿Cómo, por tanto, se puede entender que este acto se convirtiera en una exacerbada manifestación contra reformas legislativas como la del matrimonio homosexual, el divorcio, el aborto, la nueva asignatura de Educación para la Ciudadanía…?
¿Cómo se atreve el presidente de la Conferencia Episcopal a manifestar que “la familia está fundada sobre el matrimonio, que es la unión de un varón y una mujer para transmitir vida”? ¿Dónde está la aportación fáctica de la iglesia oficial a este tipo de familia que tanto defiende?
¿Cómo se atreve el arzobispo de Valencia a manifestar, en un discurso apocalíptico, que “la cultura del laicismo radical es un fraude, un engaño que sólo conduce a la desesperanza por el camino del aborto, el divorcio exprés y las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes"? ¿Cómo se atreve a declarar que “por ese camino no se respeta la Constitución de 1978 y nos dirigimos a la disolución de la democracia”? ¿A qué respeto y democracia se refiere; al propio o al ajeno? ¿Dónde está la adaptación de la iglesia oficial a un estado laico y aconfesional? ¿Dónde está la aportación –de algunos- para erradicar el engaño, la desesperanza y la manipulación?
¿Cómo se atreve el arzobispo de Madrid a manifestar “… que se haya dado marcha atrás a la Declaración de los Derechos Humanos de la ONU sobre el derecho de la familia a ser protegida por el Estado”? ¿Se le ha olvidado a alguien que el Estado debe velar por la protección de todas las familias, y no sólo de algunas?
Y para acabar de adobar un guiso tan suculento, el apoyo incondicional de Benedicto XVI en videoconferencia desde el Vaticano…
Pero lo más curioso, de toda la confrontación de la jerarquía eclesiástica con el estado de derecho, es que esta desproporcionada beligerancia se produce en unos momentos en los que la iglesia católica ha alcanzado los máximos privilegios de nuestra reciente historia democrática. Se produce en momentos en que el propio gobierno de Rodríguez Zapatero, durante la presente legislatura, ha llegado a acuerdos muy ventajosos con los centros concertados católicos; se sigue manteniendo la asignatura de religión en el programa educativo; se llega a la estabilidad económica a cargo del Estado de los 15.000 profesores de la asignatura de religión –que selecciona y despide a su libre albedrío la jerarquía eclesiástica, con criterios totalmente desfasados, arbitrarios y poco objetivos-; se ha incrementado la aportación voluntaria del IRPF del 0,52% al 0,7%; amén de las mejoras introducidas en los convenios entre el Estado y la Santa Sede.
Todo ello sin dejar de mencionar que el PSOE ha dejado fuera de su programa electoral para las próximas elecciones legislativas temas tan importantes como la ampliación de la legislación sobre el aborto, e iniciar el debate sobre la eutanasia. Dos cuestiones altamente demandadas por una amplia representación de la sociedad española, y fuertemente denostada por el ala más conservadora de la iglesia católica.
¿Qué más se pude pedir?

Temps de dilemes

2007-10-15T07:07:00.000-10:00

Les acaballes del segle XX i, per suposat, aquest principi del segle XXI, ens estan fent viure veritables temps de dilemes. Si a les persones sempre ens ha caracteritzat, com a tret diferencial davant altres espècies, la capacitat de poder triar entre dues alternatives contraposades, aquesta nova època ens està mostrant una realitat certament complexa. De vegades no es tracta de triar entre el blanc i el negre. La nostra realitat social no té una interpretació tan simple, ni respon a una única representació del món. Tant és així que davant alguns fenòmens no podem respondre amb la simplicitat de donar una única resposta, per molt que aquesta sigui correcta.
El món ha experimentat una celeritat tan extraordinària, que respostes que, fa unes dècades, ningú hauria qüestionat, avui podem aplicar-li valors, no només complementaris, sinó inclús –aparentment- contradictoris. D’aquesta manera, molt sovint, quan volem donar valor a un argument concret, ens trobem amb la dificultat d’haver de discernir entre dues proposicions contràries, però que formen part d’una mateixa realitat. O dit amb altres paraules: intel·lectualment no sembla massa correcte donar una resposta simple, davant la complexitat d’alguns fenòmens socials que ens envolten. Com no podria ser d’altra manera.
Tenim així que conviure amb valors semànticament contraris, però que no podem destriar, si no volem perdre de vista una part de la realitat, que, necessàriament, ens ajuda a entendre –i solucionar- l’altra part.
Intentar trencar aquests dilemes, i quedar-nos amb valors únics, és caure en el més absurd dels simplismes... o fer-ho per mala fe (cosa encara pitjor).
Seré més concret... i passaré a algun exemple...
No podem parlar d’individus, sense considerar els col·lectius. Què són sinó els col·lectius, que la pluralitat d’individus?. O què és l’individu, sinó un membre del col·lectiu?
Parlem –també- d’identitat, però sense deixar de banda la pluralitat. És lícit identificar-nos amb allò que creiem... però també ho ha de ser per als altres.
I si pensem en la igualtat, com a tret homogeni de les persones, no hem d’oblidar la diversitat que aquestes representen.
I quan parlem del proteccionisme –necessari- d’allò que tenim més a prop, no podem contraposar-lo a la solidaritat –obligatòria- d’allò que trobem més enllà.
Tampoc no és possible parlar de nacionalisme, sense mirar de reüll la globalització del món en què estem immersos. En un món interactiu i de ràpida evolució, com el nostre, els valors nacionals no poden ser l’estendard d’una societat egocèntrica i tancada en si mateixa; molt al contrari, han de constituir-se en elements d’intercanvi, interacció, convivència i creixement en la relació amb els altres pobles.
Estem –ja ho podem veure- vivint i convivint en un temps de veritables dilemes. L’èxit o el fracàs dependrà de la nostra capacitat de comprensió, adaptació i vivència de la realitat complexa. La simplicitat, per incompleta, no és la resposta adequada...

Polítiques socials

2007-09-24T11:30:00.000-10:00

Tornem a la feina. Les vacances, progressivament, ens han retornat al món real, i ja comencen a formar part de les històries que donen forma i consistència a la nostra memòria personal. D’altra banda, els més atrevits ja comencen a engruixir el seu imaginari, pensant tímidament com serà el proper període vacacional. I és que en la vida personal, a l’igual que en la política, s’ha de tenir una bona dosi d’il·lusió.
I a mi, sincerament, em produeix molta il·lusió quan veig que hi ha un govern que, des de l’inici del seu mandat, està apostant per les polítiques socials. I no vol dir això que hagi de deixar de banda altres polítiques (com no ho està fent) que també ajuden a millorar el benestar i la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país.
Hem tornat de vacances, i el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ens ha sorprès gratament amb un seguit de propostes de millores socials, que els opositors del “pp” han intentat minimitzar i devaluar amb qualificatius tan poc seriosos com què aquestes són propostes electoralistes, sense consistència i poc valorades econòmicament.
Els "peperos", com bons representants de la dreta extrema d’aquest país continuen amb les seves manifestacions desqualificadores de tot allò que va en contra dels principis conservadors que defensen i de la societat neoliberal que diuen representar. Sembla que els hi dolgui que s’intenti fer una tímida redistribució de la riquesa que genera aquest país, a través de potenciar algunes polítiques socials que, en la major part dels països que ens envolten, estan més que superades. Segons l’ideari del “pp” els governs haurien de facilitar les condicions favorables per a què el propi mercat –i el capital que el controla- fos el generador i distribuïdor de la riquesa del país. ¡Quin error, arribar a pensar que el propi mercat equilibri allò que, sistemàticament, ha desequilibrat!
Hauria de recordar el “pp” que Espanya, i també Catalunya, és dels països de la UE –dels quinze- que aplica un menor índex del seu IPC a polítiques socials. Portem massa anys de retard per a què a aquestes alçades s’atreveixin a alçar una veu dissonant en aquestes qüestions.
És ben segur que si el govern no fes propostes de tipus social, criticarien – en aquest cas amb raó, però sense convenciment -. I si el govern fa propostes, també critiquen. És part del parany en el que s’ha instal·lat una oposició sense idees, sense visió de futur i amb poca sensibilitat social.
A part que el “pp”, evidentment, no és partidari de mesures que puguin tendir a reajustar el desequilibri social i econòmic del país, hauríem de preguntar-li quin és el moment més escaient. Perquè si el moment més adequat no és quan el país està gaudint de superàvit en els seus pressupostos i l’economia està creixent en els darrers anys per sobra del creixement dels països industrialitzats del nostre entorn, quan és el moment?
Segurament el “pp”, entestat en tornar a reproduir la societat controlada, reprimida i dòcil que enyoren els seus dirigents, no pot suportar que el país creixi en llibertat, igualtat i solidaritat. Són conceptes que, ben segur, no deuen aparèixer en el seu llibre de ruta.

Quan l’oposició deia “SI” a l’AVE

2007-07-23T09:00:00.000-10:00

Al ple de l’Ajuntament de Barcelona del passat divendres 20 de juliol l’oposició, conformada per CiU, PP i ERC, van aprovar un acord en contra del traçat de l’AVE per la ciutat de Barcelona. Fins aquí res de particular. És freqüent que els grups de l’oposició votin en contra d’allò que proposa o dóna suport qualsevol govern. I el cas de Barcelona, en aquest tema, no és un cas excepcional.
Quina és, doncs, la particularitat de Barcelona al respecte?
La particularitat no és altra que, ara fa justament cinc anys, quan el plenari barceloní ratificà els acords subscrits amb el Ministeri de Foment, que és l’òrgan administratiu competent en executar les obres de l’AVE, els tres grups, ara a l’oposició, varen votar favorablement, allò que ara voten en contra.
En aquell moment tot eren lloances al projecte presentat:
- “És un acord estratègic per a Barcelona i per a tota Catalunya” (CiU)
- “És extremadament positiu per a la ciutat perquè recull les seves aspiracions” (PP)
- “És una gran notícia des del punt de vista estratègic per als propers anys” (ERC)
Cap dels tres grups, ara a l’oposició, va fer referència als riscos que sembla que ara té el fet que l’AVE circuli a prop de la Sagrada Família. En aquells moments el PP ni somiava amb l’alternativa del litoral, ERC no havia plantejat la seva preferència pel carrer Aragó, ni CiU havia esmentat el traçat pel Vallès.
Què ha passat, doncs, per a què els tres grups de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona hagin fet un canvi tan radical? (màxim tenint en compte les extremades mesures de seguretat i control adoptades per totes les administracions implicades, després de l’accident del Carmel).
Segurament han passat vàries coses que, al marge del Carmel, i sense voler ser malintencionat, podrien descriure’s d’aquesta manera:
a) Fa cinc anys –malgrat el PP estava a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona- qui signava el conveni des del Ministeri de Foment era Francisco Álvarez Cascos (ministre del PP).
b) Fa cinc anys –malgrat CiU gaudia d’una destacada posició a l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona- qui signava el conveni amb el Ministeri de Foment des de la Generalitat de Catalunya era el Conseller de Política Territorial de l’època, Felip Puig (conseller de CiU).
c) Malgrat durant el mandat actual ERC ha decidit traslladar-se a les banquetes de l’oposició, fa cinc anys Jordi Portavella (tinent d’alcalde d’ERC) era un membre destacat del govern municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Segurament m’estic equivocant, però... la realitat no canvia en funció d’estar al govern o a l’oposició; el que sí canvia és la interpretació que en cada moment es pugui fer de la mateixa realitat ... i més encara si la interpretació de la realitat és interessada, avantatjosa o partidista.
Temps era temps (que cantaria el poeta).

Pactes... i “pastetes”

2007-06-26T09:19:00.000-10:00

Un cop finalitzada la constitució dels nous ajuntaments ens torna a envair una estranya sensació de no entendre massa bé que ha passat en la composició d’alguns dels seus governs.
És evident que el joc democràtic i la pura lògica matemàtica permeten composar unes majories que, previ a la celebració de la contesa electoral, cap polític que es preï tindria el valor –i la gosadia- de fer-les públiques.
Un cop que els ciutadans han passat per les urnes, i verificat que és possible establir majories sumant, si és necessari, naps i cols, els aritmètics de la política es posen mans a l’obra. El final de l’operació és sumar suficient per a obtenir una majoria que permeti fer-se amb el poder. Les “justificacions” vindran després... evidentment. Tot es fa –fins i tot a contracor i en contra d’allò que la lògica i la raó aconsellaria als sacrificats aritmètics ficats a polítics- pel bé de la ciutadania i del futur de la població. És com si alguna estranya força interna els hi empenyés a fer alguna cosa que estan convençuts que no haurien de fer. Però... tot sacrifici és poc pel governament del poble, la vila, la ciutat.
Els arguments seran més o menys convincents, però hi seran:
“No ens agrada la mateixa música”, “Anem amb el pas canviat”, “Tenim un model diferent de ciutat”, “No em saluda pel carrer”, “No compartim els mateixos gustos”, “Jo les prefereixo rosses”... i un llarg etcètera.
Al final els interessos personals i partidistes dels artífexs dels –estranys- pactes se sobreposen als interessos reals de la ciutadania i a les veritables necessitats dels pobles. I els aritmètics polítics, amb la cara vermella i la mirada perduda, pensen –justificant les consciències- que tenen quatre anys per a demostrar als ciutadans que la decisió, encara que incompresa, era la justa i encertada.
Però la realitat és una altra. Els ciutadans, un xic despistats, deixen de representar el seu paper d’elector passiu, i passen a engruixir les files dels abstencionistes actius.

Bases per al futur

2007-06-10T13:34:00.000-10:00

A MdR, des del passat 27 de maig, alguns li estan donant voltes al que hauran de ser les bases per al futur de la Vila. Un futur que, en principi, es dibuixa per als propers quatre anys, però, que si fossin capaços de deixar de banda una certa miopia política que, de vegades, no té mires més enllà, hauríem de plantejar-lo amb més projecció de futur.
MdR necessita una visió més ampla del que dóna de si un mandat electoral. De fet, fa anys que necessita treure’s les ulleres de mirar de prop. Hem de mirar cap el futur. I en aquesta mirada a mig i llarg termini (sense deixar en l’oblit la nostra realitat actual) hem de tenir la capacitat –com dirien els experts organitzacionals- de fomentar les nostres fortaleses, impulsar les potencialitats i superar les nostres debilitats i amenaces.
Per primer cop, des de fa temps, MdR té veritables possibilitats de que això sigui possible. En aquests moments s’inicia una nova etapa amb tots els elements per a poder fer-lo factible: partim d’un nou escenari, amb nous actors principals i secundaris, i amb un guió adaptat a aquesta nova realitat que té la ferma voluntat de què l’obra sigui un veritable èxit (immediat i de futur).
Sens dubta davant una voluntarista realitat com la descrita, alguns guionistes tenen més responsabilitats que d’altres perquè l’obra arribi a bon port. És més, la responsabilitat està ens mans de pocs...
MdR necessita deixar de banda picabaralles irracionals, superar pors ancestrals i eliminar les absurdes temeritats de l’abraçada d’un ós imaginari. MdR necessita (té l’obligació) de centrar el seus esforços en vetllar pel futur dels seus ciutadans i ciutadanes..... No podem continuar, com el gat escaldat, justificant les nostres accions de present com a reaccions a errors del passat.

La recta final

2007-05-02T09:56:00.000-10:00

Torno al blog després d’una certa inactivitat que no desitjaria. Crec que hauria de mimar-lo una mica més, però la feina em té un pèl atrapat...
Malgrat tot aquí estic de nou, amb ànims de comentar alguna cosa, en relació a les eleccions municipals del proper 27 de maig. A Molins de Rei (MdR), la meva estimada vila (ho aclareixo per als visitadors forans), el dissabte 21 d’abril el PSC va presentar la candidatura per a les properes municipals (crec que el Xavi Paz és un bon candidat, i fins i tot, arribat el cas, podria ser un bon alcalde). Amb aquesta posta en escena ja han sorgit a la llum les principals ofertes dels partits polítics que acabaran configurant el proper consistori. Com ja és habitual, a MdR ens trobem en la recta final d’una cursa que promet una arribada a meta certament imprevista, com diríem en termes esportius.
Fins i tot podríem dir que hi ha una doble incertesa en els resultats. D’una banda la incertesa de saber quina serà la força política que obtindrà més nombre de butlletes favorables; d’altra banda la imprevisió de saber qui serà la persona que estarà al front del nou govern municipal (hem de recordar que sense majoria absoluta l’alcaldia només s’aconsegueix gràcies als pactes post electorals i al marge dels vots aconseguits. Justament el que va succeir a les darreres eleccions municipals, quan el PSC, malgrat guanyar per un estret marge de vots, va estar condemnat a escalfar durant quatre anys la banqueta de l’oposició).
En la propera contesa ens trobem, com ja és habitual en les eleccions municipals a MdR, amb dues forces polítiques amb un potencial similar (PSC i IE) i altres dues que, en funció de la conjuntura, cotitzen la seva aliança amb una rendibilitat política –de vegades- per sobre de la seva representació real (ERC i CiU).
Sorprenentment aquests resultats no es reprodueixen en les eleccions autonòmiques, generals ni europees, on el PSC (en el seu conjunt) treu millors resultats que la resta.
Aquesta paradoxa, que no és exclusiva de Molins, ens porta a pensar que els ciutadans, a l’hora de triar, fan servir criteris diversos, segons que les eleccions siguin municipals, autonòmiques o generals. A banda d’una base ideològica indefugible, cada elector utilitza altres criteris de pragmatisme personal que el porten a elegir la força política que creu que defensarà millor els seus interessos (del propi elector) en cada moment.
Cosa similar, però no idèntica, succeeix en el moment de tancar els pactes de govern post electorals. Hi ha (o deuria haver) una base ideològica important. De fet aquest element hauria de ser el fonament de l’aliança, per tal de ser el més rigorosos possibles amb els respectius electors. A banda també es valoren criteris de pragmatisme polític que, en contra del que podria ser l’interès particular de cada elector, els grups polítics -a l’hora dels pactes- han de vetllar per l’interès general de la població a la que representen, i no dels interessos partidistes del seu grup. Per tant, un pacte de govern ha de ser un acte d’humilitat on els grups polítics han de pensar en primer (i en segon i en tercer...) lloc en els interessos dels ciutadans i en allò que aquests estan esperant dels polítics. Fonamentalment un pacte de govern ha de servir –a banda de governar - per a afegir esforços, energies, capacitats, voluntats i recursos al governament d’un poble. El sumar, i no el restar, és el millor servei que des de la política es pot fer als electors, que no són altra cosa que els ciutadans a qui han de servir els poders públics.
Ara, situats en la recta final, és el moment de començar a imaginar quina serà la foto d’arribada a la meta. Les diferents opcions polítiques han de fer l’últim esprint, i, de la mateixa manera que en el ciclisme, recordar que la política és una acció d’equip, on els millors resultats són fruit de l’esforç col·lectiu i les bones aliances durant la cursa.
I parlant de ciclisme... ningú no pot obviar les condicions a l’alça d’en Xavi Paz.

El got a punt de vessar

2007-03-24T08:59:00.000-10:00

Parlem novament, i per enèsima vegada del pp, partit popular, (que, em nego a escriure en majúscula, com si es tractés d’alguna cosa amb nom propi, extraordinària o digna, que mereix la distinció d’una lletra majúscula, gran i rellevant, per a distingir-la de les lletres minúscules que l’acompanyen, amb l’única finalitat de formar una paraula... Les lletres majúscules, ho sento, les reservo per a paraules que cal distingir per la seva pròpia importància, particularitat, exclusivitat o distinció. I no és el cas). Dons bé, els amics –o tot el contrari, per les actituds i comportaments que exhibeixen- del pp acaben d’obsequiar-nos, fent gala de les seves més extraordinàries qualitats democràtiques, cíviques i lliberals, amb un boicot amb tota regla al Grupo Prisa (editor, entre d’altres del diari EL PAÍS, la cadena SER i l’emissora CUATRO TV). Les declaracions del president del Grupo Prisa, crítiques amb allò que el pp representa en aquests moments, ha estat el detonant, i l’excusa, per a què el partit popular (conegut ja per alguns com partit de la por) hagi col•locat al Grupo Prisa entre els seus enemics a batre.
I la veritat és que comença a preocupar, i desconcertar, que el pp continuï amb la seva delirant obsessió de voler destruir tot allò que no està d’acord amb la seva idea del que ha de ser un Estat Espanyol democràtic i modern, i de quins han de ser els principis i les regles de joc que la societat espanyola vulgui atorgar-se per al desenvolupament d’un estat obert, democràtic, diferencial i plural.
Tant és així que semblaria que l’estratègia del pp va molt més enllà de torpedejar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, veritable “bèstia negra” d’una dreta carca i retrògrada que no vol perdre els privilegis de què sempre ha gaudit la classe dominat d’aquest país.
La ferotge i destructiva oposició que el pp està aplicant en aquesta legislatura semblaria orquestrada des d’un grup de gent (no m’atreveixo a dir persones) que no només volen recuperar –a qualsevol preu- un govern que, democràticament, van perdre en unes eleccions, sinó que allò que volen recuperar realment és el poder (en tot el sentit més ampli de la seva expressió).
Els dirigents del pp estan convençut, com sempre ha estat la dreta extrema (forma refinada de descriure l’extrema dreta, que estic a punt de desterrar) que el poder és una posició o condició social que només poden exercir aquells que han estat ungits per alguna divinitat estranya, que ha decidit que els poderosos tenen dret a disposar de les vides, les voluntats i els patrimonis de tots aquells –pobres desgraciats- que no són capaços de pensar ni decidir per si mateixos.
Amb aquesta mentalitat no és cosa estranya que el pp continuï amb la seva estratègia: esbombar la democràcia; carregar-se a aquells –grups o persones- que lluiten per una societat més justa, solidària i de progrés; potenciar les baixes passions de nostàlgics anònims; sembrar el dubte i la incertesa en els ciutadans pacífics i sensats; potenciar les desavinences existents; magnificar, com a elements destructius, aquelles coses que ens puguin diferenciar ... Està buscant la còlera d’uns i el desencís d’altres per a fer-se amb el control del caos. És l’estratègia que utilitzen, i han utilitzat en altres èpoques, els defensors de les pàtries.
El pp està posant en marxa una locomotora... que podria fer vessar el got.

¿... Hay alguién más?

2007-03-09T09:40:00.000-10:00

Qui ens havia de dir que després de 30 de anys de recuperar la democràcia, la dreta d’aquest país ocuparia els carrers i les places a l’antiga usança dels qui lluitaren per la democràcia, la llibertat, la igualtat i la justícia. La gran diferència –sempre ha d’haver diferències!- és que aleshores una part d’aquesta dreta no es manifestava. Una part de la dreta que, sospitosament, sembla que ha ocupat el poder dins l’espai polític i mediàtic de la sociologia conservadora del país.
Abans, els defensors de la democràcia es manifestaven en defensa d’un estat de dret i llibertats que, anys enrera, havien estat segrestats per una dictadura militar. Ara, una dreta extrema, com no hi ha altra en el món civilitzat que ens envolta, que ha governat aquest país i aspira a tornar a fer-ho, ocupa els carrers de manera virulenta, provocadora i ofensiva. Sembla que han perdut alguna cosa i no estan disposats a trigar quaranta anys a recuperar-la (com van trigar els demòcrates en recuperar la llibertat).
Aquest és un país complex i difícil on les passions molt sovint superen la raó. I quan aquest fenomen envaeix la vida pública, correm el risc de trobar-nos en una situació com l’actual, en què un partit polític, per afany d’arribar al poder –que considera genèticament propi- no dubta en utilitzar vies poc democràtiques per a recuperar-lo de la manera més ràpida possible.
Semblaria que aquesta dreta, acostumada a ostentar (també) el poder polític del país, té una certa enyorança per tornar a recuperar-lo. Fins al punt d’importar-li ben poc la manera com aconseguir-lo.
No oblidem que en el decurs del temps només ha hagut tres períodes en aquest país en què la dreta ha estat descavalcada de la cúpula del poder. Tres períodes en què, lògicament, han governat els partits d’esquerres. El primer, la segona república, que va acabar amb un cop d’estat; el segon, els anys del primer període socialista presidit per Felipe González, que ja va patir en els seus darrers temps l’embat del partit de la por (pp); i el tercer, l’actual, en què l’atàvica i ancestral dreta reaccionaria s’ha apoderat de l’espai polític del conservadorisme del país, i vol fer fora, a qualsevol preu, l’actual president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Quin miratge, quan al principi de la transició la dreta s’aixoplugava majoritàriament sota les moderades sigles de la UCD, i AP (embrió de l’actual partit de la por) era només un partit minoritari. Amb la desaparició d’UCD, la dreta, orfe, acabà engruixint les files d’AP, per a convertir-se, posteriorment en allò que és ara, el partit de la por (PP).
El miratge s’ha esvaït, i la dreta ha emergit de les cendres del passat mostrant la seva cara menys amable (per ser suau en l’expressió, i no haver de buscar en la part més fosca del diccionari).
I veient el panorama de la dreta política que ens ha tocat patir (amb perdó... per a aquells que no se senten representats per aquestes celebritats dretanes), podríem atrevir-nos a dir, recordant al seriós Eugeni “Pero... hay alguien más?”.

Una altra del Constitucional

2007-02-25T08:58:00.000-10:00

No deixen de sorprendre’ns algunes de les sentències del Tribunal Constitucional. La darrera, de fa uns dies, ha estat la sentència contra el comiat d’una professora de religió a Canàries que, després de 10 anys de docència ha estat acomiadada per la jerarquia de l’Església Catòlica. El seu pecat –i mai millor dit- és fruit de mantenir una relació de convivència afectiva amb un home amb el que no està casada. Sembla que el TC, en aquest cas, ha actuat més com a corretja de transmissió de la cúria episcopal que com a representant i garant dels drets constitucionals dels ciutadans.
El TC no entra a valorar si el comiat de la professora és o no constitucional (que és allò que correspon a les seves competències), si no que es queda en l’anàlisi –i sentència- del que ha de ser el comportament personal de la professora, malgrat aquest comportament pertanyi a la seva vida privada, i no afecti, per tant, a la matèria que imparteix.
El TC sembla que no té gens en compte l’aconfessionalitat de l’Estat, i dictamina la seva sentència com si d’un tribunal de l’Església es tractés (En aquest cas, cosa curiosa, la jerarquia episcopal i la cúpula del PP, en harmònica coincidència, han manifestat la seva més completa conformitat amb l’estrambòtica sentència).
La sentència del TC més que recolzar-se en els propis drets fonamentals que la pròpia Carta Magna atorga a tots els ciutadans, i emparar-se tanmateix en els drets jurisdiccionals dels treballadors, raona la sentència en els acords subscrits entre l’Estat Espanyol i el Vaticà l’any 1979.
És realment decepcionant (per injust) que, fruit d’aquests acords, els professors de religió (catòlica) de les escoles públiques, malgrat estar contractats i finançats per l’Estat, són seleccionats i cessats per la cúria catòlica. I no només per qüestions purament acadèmiques, si no també per discutibles qüestions morals que no estiguin d’acord amb una desfasada doctrina que –encara- intenten transmetre des de les aules de l’escola pública (laica i aconfessional, per si a més no ho recorden).
Sembla que l’Església Catòlica vol continuar gaudint dels privilegis que tradicionalment han suposat els acords amb l’Estat, sense adonar-se que els temps han canviat, que els ciutadans tenen drets, que el comportament dels ciutadans es regeixen per jurisdiccions civils aprovades pels parlaments, que la religió (totes les religions) ha de formar part de la vida privada de les persones i les famílies, que els treballadors tenen obligacions i drets regulats per jurisdicció laboral, que vivim en un Estat no confessional que ha de respectar les creences de cada persona, però sense imposar des de l'aula cap creença per damunt d’altres.
L’Estat – i el TC en forma part d'aquest- ha de garantir el dret dels ciutadans i aplicar la seva jurisprudència de manera equitativa, no interpretar-la a conveniència de grups de pressió, o moguda per motius morals que res tenen a veure amb allò que han de regular.

Cosas veredes... amigo Sancho

2007-02-20T12:25:00.000-10:00

Vagi per davant la meva més sincera felicitació als ciutadans d’Andalusia per l’aclaparador suport que ha rebut el nou Estatut d’Autonomia en el darrer referèndum del passat diumenge. Crec que Andalusia mereix situar-se –com tots els pobles d’Espanya- en els vagons capdavanters del desenvolupament autonòmic, del progrés i la modernitat política.
Altra cosa diferent és la preocupació que podem experimentar per l’escassa participació en un sufragi d’aquestes característiques. Sembla que els ciutadans no acaben de veure la relació directa d’allò que s’aprova en algunes consultes i l’aplicació en la resolució dels seus problemes quotidians. Sembla, tanmateix, que des del món de la política no es troba la fórmula adequada per a incentivar, motivar i fer participar suficientment els ciutadans.
Però aquesta realitat (generalitzada arreu, en major o menor grau) és fruit d’altre reflexió que deixo per a un altre moment.
Ara vull centrar-me –ja que estem parlant d’Estatuts- en l’actitud i els criteris adoptats pel PP davant dels Estatuts de Catalunya i d’Andalusia. Cosa difícil d’entendre per a ments instal·lades en la normalitat d’una persona que intenti servir-se del raonament i el sentit comú com a elements d’anàlisi.
Mentre el PP dóna suport (amb la boca petita) a l’Estatut d’Andalusia, manifestant que gràcies a la seva contribució aquest és un estatut íntegrament constitucional, en altre moment, no només va estar en contra de l’Estatut de Catalunya, si no que va acabar interposant un recurs d’inconstitucionalitat (a l’igual que el defensor del pueblo, que tampoc s’ha manifestat en contra de l’estatut andalús). La cosa no tindria més rellevància si no fos perquè una part important de l’articulat de l’Estatut d’Andalusia ha estat pràcticament calcat de l’Estatut de Catalunya.
A tota aquesta maquiavèlica operació hem d’afegir una nova jugada del PP, típica –com ja comença a tenir-nos acostumats- de jugadors avantatgistes: la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que, per a major sorpresa i indignació –encara- ha estat acceptada pel Tribunal Constitucional. La recusació del magistrat l’obligarà a inhibir-se en la sentència del recurs contra l’Estatut de Catalunya, i es produirà una majoria conservadora en el si del TC quan es tracti aquesta qüestió.
Sorpresa rera sorpresa.
Però tampoc no es mereix passar per alt l’actuació del defensor del pueblo (de quin poble?... ens podríem preguntar) davant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No deixa de sorprendre tanta diligència en alguns actes...
I davant tota aquesta posta en escena podríem plantejar-nos algunes preguntes:
1) Com és possible que el PP formuli un recurs contra l’Estatut de Catalunya i no contra altres –posteriors- que han copiat part de les bondats del nostre?
2) Com és possible que el Tribunal Constitucional accepti la recusació –presentada pel PP- d’un del seus membres (per primera vegada en la història contemporània) per un treball acadèmic anterior a la seva incorporació al TC, i no recusi altres magistrats que han realitzat treballs similars?
3) Com és possible que el defensor del pueblo plantegi recurs contra l’estatut català i no tingui res a dir d’altres estatuts que plantegen coses similars?
4) Com és possible que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés del Diputats, pel Senat i ratificat majoritàriament pels ciutadans de Catalunya es vegi recusat pel teòric sostenidor de les llibertats i la justícia (defensor del pueblo)?
5) Si l’Estatut de Catalunya es declarés inconstitucional –cosa més que improbable- suposaria la reprovació conjunta del Parlament de Catalunya, Congrés, Senat i poble de Catalunya per aprovar el seu redactat?
6) En el cas d’inconstitucionalitat, es declararien inconstitucionals tots els articles similars d’altres estatuts, malgrat no haver estat recusats pel PP ni pel defensor del pueblo?
7) En cas de declarar-se inconstitucional l’Estatut, tornaríem a l’Estatut del 79, o podríem adoptar algun altre dels què ha transitat amb més èxit que el nostre?
Tot plegat... podem donar gràcies al PP i als seus correligionaris pels nostres dubtes i preocupacions... encara sense resposta coherent.
I com li diria en Quixot al seu estimat escuder: cosas veredes... amigo Sancho.

Cap a on va la política?

2007-02-18T10:15:00.000-10:00

Continuo indignat amb el partit de la por... Però no és cosa nova.
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).

La frase del milió

2007-01-21T06:32:00.000-10:00

Fa uns dies, amb motiu del debat parlamentari originat després del terrible, absurd i desconcertant atempta d’ETA a Barajas, el líder (que em perdonin els líders) del PP, va alliberar de les seves entranyes una manifestació que, com a mínim, requereix uns minuts de reflexió. Encara que això comporti atorgar una categoria al protagonista i a la frase que, ni l’un ni l’altra, no es mereixen.
La floreta és la següent:
“Si usted no cumple sus compromisos le pondrán bombas. Y si no hay bombas es porque ha cedido”.
Rajoy (que així es diu l’autor de la dita), mitjançant la difamació i la calumnia, parteix de la convicció que el President Zapatero ha claudicat al xantatge de la banda terrorista i ha arribat a compromisos inconfessables contraris a un Estat democràtic i de dret. Il·luminat per aquesta inconsistent i fal·laç argumentació Rajoy es construeix un pensament tautològic: faci el que faci en Zapatero (una cosa o la contrària) estarà predestinat al fracàs. Si no hi ha bombes és perquè ha cedit al xantatge i les exigències del terrorisme (i a canvi, els victoriosos terroristes, no posen bombes). Si hi ha bombes és perquè no ha complert els compromisos als que havia arribat amb els terroristes (i el terrorisme, frustrat, utilitza la violència i el crim com a resposta).
Quin és l’error d’aquesta tautologia?
L’error està en la base de l’afirmació de què parteix en Rajoy. Aquest es fonamenta en una única veritat –falsa veritat, en realitat- quan atribueix al President Zapatero la submissió incondicional als interessos de la banda terrorista. Y a partir d’aquest sofisma (que pretén passar per cert allò que no ho és), té la pobre genialitat de regalar-nos una frase per l’anecdotari.
Deuria, més aviat, recordar què va fer el PP en el procés de contactes i negociació amb el Movimiento Vasco de Liberación durant l’any 1998, on segons manifestacions dels governants de l’època (n’entenguis PP) “nos abrimos al perdón y la generosidad..” i ...”no tiene que haber vencedores ni vencidos”. I també recordi que davant l’esforç d’aquell Govern –del tot i per tot legítim- l’oposició i els seus representants (entre els qui hi havia l’actual President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero) varen brindar en tot moment un suport unànime al Govern del PP (del que en Rajoy era ministre destacat).
La gran diferència deuria ser que en aquells moments el Govern tenia davant seu una oposició democràtica, responsable i amb un sentit de l’Estat del que, molt problement, i de manera ridícula, sembla mancar-li a l’actual força majoritària de l’oposició.
Segurament la ciutadania, que és més intel·ligent que alguns dels seus desafortunats representants, prendran bona nota de les desqualificacions, insults i mentides amb què ens estan obsequiant, de manera gratuïta, els emissaris d’una dreta reaccionària que continua pensant que el país encara els hi pertany...

Irracionalitat

2007-01-02T01:17:00.000-10:00

Quan la irracionalitat intenta adquirir carta de naturalesa alguna cosa no acaba d’anar bé. El pensament irracional, per molt que es vulgui vestir de pur racionalisme, no deixa de ser la reflexió d’una mentalitat paranoica que vol convèncer al món de la bondat de les seves idees, més properes al deliri que a la realitat.
Qui així actua ho fa amb el convenciment que tothom està equivocat, excepte ell mateix. El seu pensament s’enfronta a una realitat que no accepta, i a la qual acaba negant, com si en realitat es tractés d’una conxorxa externa contra la seva persona.
Però en els actes terroristes la irracionalitat encara va més enllà. No només es pot explicar a través de cert trets de deliri (que seria massa fàcil), sinó que es barregen altres elements més complexos. Es podria incloure una certa dosi de la megalomania pròpia d’aquells que s’autoatribueixen la categoria d’alliberadors de les essències perdudes. Podríem també pensar –i això encara seria més greu- que alguns troben un cert plaer en contacte amb situacions de risc i violència (generalment gratuïtes).
Inclús –per explorar tota la casuística- darrera les actuacions violentes es podria incorporar, com a (mala) justificació, un cert component (erròniament nomenat) ideològic. Però, si fos el cas, tota acció quedaria invalidada des del moment que els arguments intenten recolzar-se en la violència i el terror, deixant de banda els mecanismes democràtics que tant ens han costat arribar a conquerir. En una societat democràtica (objectivament millorable) no es pot utilitzar la violència, el terror i la mort com a argúcies de defensa en favor de la llibertat, la identitat, l’autodeterminació, la justícia, o qualsevol altre valor que es vulgui protegir.
I és el que (malauradament) ha tornat ha succeït a les acaballes de l’any 2006. Quasi aprofitant les darreres hores hàbils, abans –segurament- d’anar a passar el fi d’any en companyia dels seus éssers estimats (que, segurament, els tindran), ETA ha tornat a posar un nou pal a les rodes d’una treva llargament esperada, desitjada i necessària per a acabar amb un conflicte que –com tots els conflictes- només es pot resoldre a través de la paraula, la reflexió, la raó, la negociació, l’acord, la voluntat... Mai –com qualsevol conflicte- a través de la violència. La violència –ja l’haurien de saber- només pot generar més violència. I així començar una nova espiral que acabaria ofegant a tots els actors d’aquesta tragèdia inacabable.
És això el que volen realment? ... pescar en una mar revolta?
I mentrestant la dreta extrema es frega les mans, manipula la sensibilitat dels qui l’escolten, i torna a colpejar –obsessivament- en la mateixa pedra.
La dreta extrema (instal·lada en un mal anomenat partit popular) fent gala, tanmateix, de poca racionalitat, torna a posar el carro davant dels bous...
Al final els terroristes pot ser aconseguiran el contrari d’allò que pretenien, o d’allò que deien pretendre...

Ideologia i/o identitat

2006-12-20T11:51:00.000-10:00

L’altre dia, sopant amb una amiga, en l’escenari del que era un sopar més multitudinari, evocàvem una cita anterior. En aquell moment, previ a les darreres eleccions autonòmiques, parlàvem de les imminents eleccions i dels candidats a la Presidència de la Generalitat. Tots dos érem conscients que possibilitats reals n’hi havien dues: un president nacionalista i de dretes (moderada, segons es defineixen alguns dels seus partidaris) i altre d’esquerres i catalanista (segons definicions del propis).
Les previsions d’un cert empat tècnic feien també sospitar –com així va ser- que el desempat podria estar en mans d’una tercera força, d’esquerra i nacionalista (com es defineixen a si mateixos). El dubte sorgia en pensar quin dels dos components prevaldria a l’hora de fer l’elecció: si la part més ideològica (sociològicament parlant) o més identitària (com a sentiment de pertinença a un territori propi).
Tos dos érem conscients que en l’imaginari de molta gent aquesta dicotomia no existeix. És més, el fet de sentir-se fortament identificat amb el territori (i tot el que això comporta: tradicions, cultura, llengua, història...) acaba convencent, a molts dels qui així pensen, que la identitat és sinònim de progressisme, equitat i justícia social. En definitiva, hom acaba confonent la identitat amb la ideologia. I en aquesta confusió de mar revolta, qui treu els millors guanys són aquells pescadors que utilitzen confuses arts per a barrejar conceptes.
La ideologia i la identitat són dos components complementaris de la manera com l’individu veu i viu la seva realitat social. La ideologia l’ajuda a establir uns principis, unes regles de joc, uns paràmetres i normes per a organitzar la convivència, la distribució del treball i la riquesa de la societat. La ideologia, com a corpus de les idees i valors que comparteix un col·lectiu, orienta les seves accions cap el bé i l’interès comú, cap la tolerància, el respecte i la llibertat, no només dels individus, sinó, també, del conjunt del grup.
La identitat és la capacitat emocional amb que un individu –o un col·lectiu- se sent identificat amb un territori i la seva cultura (en un sentit ampli). En el punt que el territori es defineixi com a nació podrem parlar de nacionalisme; si el definim com a pàtria, patriotisme; si l’atribuïm nom propi, i ho associem a un territori concret, podrem parlar de catalanisme, espanyolisme, europeisme, etc.
És per tant un sentiment associat a una terra concreta (més o menys extensa i amb uns límits més o menys definits), i a tot allò que la identifica amb una tradició cultural pròpia.
Però de cap manera es pot contraposar ideologia i identitat, com si fossin dues coses contradictòries i antagòniques. La ideologia, per si sola, no té capacitat d’associar els individus a un territori concret (senzillament els hi dóna els instruments per a organitzar-se socialment d’una manera determinada). En contraposició, la identitat no facilita els instruments necessaris per a què les societats s’organitzin (merament els hi dóna uns trets característics, inspirats en elements històrics i culturals comuns).
Per tant, és una fal·làcia parlar exclusivament d’identitat i sentiments nacionals, com fan alguns partits polítics (generalment de dretes) i deixar de banda del debat qüestions tan importants com són les tendències ideològiques que els mouen a l’hora d’organitzar la societat.
Al no ser excloents, ambdós conceptes poden conviure en una simbiosi perfecta. Des d’un punt de vista identitari es pot ser nacionalista o no; i des d’un punt de vista ideològic, d’esquerres o dretes (utilitzant una clàssica i simple classificació). Per tant, ser nacionalista no és sinònim de ser de dretes ni d’esquerres; de la mateixa manera que ser de dretes o d’esquerres no és cap garantia per a sentir-se nacionalista o no nacionalista.
A on vull anar a parar amb tota aquesta reflexió?
A manifestar –tancant aquesta mena de laberint, però que no ho és- que si la política ha de ser l’art i el motor que inspiren les normes de funcionament d’una societat, em sembla d’allò més raonable que, definitivament, els pactes de govern se sostinguin en aspectes ideològics més que en altres qüestions. I això em porta a declarar la meva complaença en què ERC –definitivament- fes possible un nou govern d’esquerres i de progrés a Catalunya, conjuntament amb ICV-EUA i el PSC.
Els qui tenien altres pretensions no han aconseguit els seus objectius. En aquesta ocasió han guanyat les idees.