PERQUÈ UN ESTAT FEDERAL?

És possible que algú pensi que en aquests moments no és ni oportú ni prioritari el parlar d’un model d’estat federal. I per tant, no val la pena malbaratar esforços en una qüestió com aquesta, encara que sigui a nivell de posicionament ideològic i de compromís polític. En aquests moments de gran incertesa política i econòmica, on les grans discussions s’articulen al voltant dels desequilibris de les balances financeres i la inestabilitat dels mercats, sembla que la gran urgència -imposada pels mercaders insensibles- es focalitza en restablir els equilibris de les balances (amb el risc, si es continua pel camí de les retallades sense potenciar l’economia productiva i les polítiques actives d’ocupació, d’estrangular definitivament el país i abocar-lo a un llarg període de recessió econòmica). Però, tot i reconèixer la urgència de les actuacions que requereix la situació política/econòmica actual, no podem deixar de banda el plantejament d’abordar de manera decidida algunes qüestions   necessàries. Molt sovint tendim a instal·lar-nos en la resolució de les urgències, en detriment de no tractar –també- les coses necessàries. I amb aquest posicionament, propi d’un pragmatisme absurd, miop i poc eficaç, l’avenç es fa difícil i ferragós. Tant és així que prescindint de l’abordatge de les coses necessàries ens aboquem, inevitablement, a l’immobilisme. I d’aquesta manera es perpetuen els problemes, fins arribar a convertir-se novament a curt termini en situacions crítiques. (Les abordem, aleshores, amb caràcter d’una certa emergència... i tornem a començar el cicle. L’entrada i sortida del bucle es pot fer infinitament inacabable).

Arribat aquí algun pragmàtic inconfés podria preguntar-ne el perquè plantejar  una qüestió tan recurrent com la del model d’estat en aquests moments. I podríem donar –segur que entre moltes més- dues raons de pes:
La primera: perquès és una qüestió necessària. I si no es tracta adequadament, es convertirà en una d’aquelles qüestions que emergeixen periòdicament, amb caràcter de més o menys urgència. I les situacions d’urgència ja hem vist que tendeixen a ser tractades de manera ràpida i amb solucions poc sòlides i duradores.
La segona: per una qüestió d’oportunitat. Ens trobem a les portes d’un important i transcendent congrés del PSOE, en el qual es tractaran diverses matèries (segurament, i de manera decidida, s’haurà d’entrar a fons en les causes de la crisi econòmica i en les dificultats actuals de donar respostes als mercats des del món de la política). Però –justament en aquests moments- fóra bo que s’incorporés al debat, de manera seriosa i prioritària, el model d’estat. Aquesta és una qüestió que reiteradament, i malgrat formar part dels principis i declaracions assumides com a pròpies pels socialistes espanyols -i catalans-, fins ara, i per raons diverses, no han tingut la consideració i el tractament desitjats. És una aposta que l’esquerra d’aquest país ha de saldar amb la ciutadania, i sobre tot amb la part de ciutadania que reiteradament li dóna suport. Segurament serà un llarg recorregut, però hem de començar a fer via. I si el PSOE, com a partit majoritari de l’esquerra del país, no ho planteja amb decisió, no ens en sortirem. El PP mai ho plantejarà, i la resta de grups de la Càmera no tenen prou representació al territori de l’estat per a plantejar-lo amb garanties de suport suficient.

El PSOE hauria d’apostar fermament per l’organització territorial i política d’un Estat Federal. Aquesta concepció, que forma part intrínseca de l’ideari socialista, hauria de portar, d’una manera natural i convincent, a incorporar un nou discurs i propostes programàtiques amb aquesta orientació. Cal reforçar la idea de què l’estat autonòmic (sense el qual possiblement ens hauria estat impossible arribar al nivell d’autonomia actual dels territoris) haurà d’evolucionar i finalitzar el seu procés, convertint-se en un estat federal modern i avançat, on perdin força les visions centralistes i uniformadores de la classe conservadora, així com la voluntat segregacionista d’altres grups, de vegades impulsats per la necessitat de trobar sortida a una situació territorial massa encotillada.

En un estat federal (ja ho sabem) cada territori haurà d’assumir les responsabilitats de les competències que per voluntat i capacitat hagi adquirit. I, d’altra banda –conseqüència d’unes balances fiscals transparents- assumirà la corresponsabilitat subsidiària amb altres territoris, així com el finançament de les competències que assumeixi directament l’Estat.

Així, en un escenari federal, l’Estat tindrà la fortalesa del conjunt dels seus territoris, avalada per la capacitat individual i conjunta de les diverses federacions.  D’altra banda, per principi fundacional, un estat federal ha de ser  capaç d’acollir, respectar i defensar en el seu si els trets  propis de qualsevol dels territoris. Tanmateix els territoris se sentiran partícips  d’un estat comú i compartit, del qual formen part de manera molt activa i directa.

L’aposta tindrà, lògicament, les seves dificultats. Ha de ser un recorregut a mig termini que el PSOE ha de poder abordar en el seu proper Congrés. Hem de començar a caminar, aprofitant tota l’extraordinària experiència que ha suposat el desplegament de l’estat de les autonomies. Ara el repte és avançar.