SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (III)

A la vista dels resultats del debat celebrat el passat 8 d’abril al Congrés dels Diputats, en relació a la petició de transferir o delegar a la Generalitat de Catalunya, la competència per a convocar una consulta, es podria dir que hem assistit a la pèrdua d’una gran oportunitat per a crear un espai de trobada, on les parts, a partir de les seves exposicions i  posicionaments, tingueren la capacitat i la generositat de fer propostes en la línia de retrobar un espai comú on participar d’un futur més esperançador del que en aquests moments ens estan plantejant les respectives majories parlamentàries. Però, vist el que es va veure, semblaria que els monòlegs són la peça preferida de ses senyories. I quan un monòleg s’enfronta a un altre monòleg, no hi ha manera d’establir un diàleg, per molt que des d’una i altra banda es faci al·lusió permanent a aquest desig, que no deixa de convertir-se en una autèntica fal·làcia.

Malgrat aquesta sensació generalitzada, però per donar també una nota d’optimisme i esperança a l’esdeveniment, s’ha de valorar de manera positiva que el Congrés dels Diputats dediqués tota una –llarga- tarda de sessions a tractar el “tema català”. Una qüestió aquesta que, segons manifestacions del propi Alfredo Pérez Rubalcaba, li atribueix categoria de problema i, per tant, se li hauria de prestar tota la transcendència necessària per a resoldre una situació que no afavoreix ni a Catalunya ni  a Espanya.

Però, certament, les voluntats de trobada es van quedar només en gestos, sobre tot en les posicions més allunyades, com van ser la immobilista (del PP i UPiD, fonamentalment) i la rupturista (d’ERC, bàsicament). La resta, amb diferents matisos, van donar mostres de reconèixer en el diàleg la millor eina per a arribar a un camí de retrobament: des de CiU (per boca de Duran i Lleida) que explicità que “tot es pot negociar” i va demanar “dia i hora” a Rajoy per a començar la negociació; fins el PSOE (per boca de Pérez Rubalcaba) que va insistir en la reforma constitucional cap un Estat Federal que reconegui la pluralitat del territori i les seves peculiaritats; i passant per ICV que var demanar que el poble català pugui ser consultat.

La conclusió que es podria treure és que res no canviarà de manera immediata. No es va autoritzar el traspàs de la competència per a convocar la consulta que es demanava, malgrat no tots els “NO” es podien interpretar de la mateixa manera, ni amb la mateixa intencionalitat (segons van defensar els portaveus dels grups que ho van subscriure, fonamentalment el PSOE, que es va voler desmarcar en tot moment de la negativa del PP). Tampoc en el “SI” a la convocatòria de la consulta es defensava el mateix principi (malgrat ICV i CiU manifestaven que la intenció de la consulta era demanar l’opinió –no vinculant- dels catalans sobre el futur de Catalunya, ERC concretava que la consulta era per a decidir sobre la independència de Catalunya).

En definitiva, un debat intens i apassionat que ens ha deixat quasi com estàvem. Si més no, i això és clarificador, ha servit per a escenificar en clau parlamentària el posicionament d’uns i altres, i marcar el terreny del que partirà cada formació quan –esperem que més aviat que tard- es donin les primeres passes cap a un desitjable i inevitable diàleg.

I mentrestant què? Què fem? Què faran qui han de prendre decisions al respecte a partir de l'endemà?

Encara no ho sabem. I és possible que ells (alguns d’ells) tampoc no ho sàpiguen.

Però el cert és que no podem aturar-nos. No podem deixar que el temps resolgui un problema que només es resoldrà amb voluntat i capacitat política de totes les parts. S’ha de començar un nou procés reconstituent que superi els posicionaments enfrontats actuals i ens situïn en un nou escenari de futur. Cal molta dosi de diàleg, negociació i generositat.

Segurament caldria, per a trencar el gel i començar a generar calidesa, que els presidents de Catalunya i Espanya (com a representats de dos pobles que en aquest moments tenen un problema a resoldre) fessin un gran gest d’humilitat i reconeixement mutu, si no per ells mateixos –que també- sí pels pobles que representen, que no sempre són responsables de les ruqueries d'alguns dels seus dirigents. Els presidents Mas i Rajoy, en comptes de jugar

quasi permanentment al gat i la rata –i quan descansen, practicar el cuit i amagar- haurien de fer l'esforç de trobar-se cara a cara, i resoldre el problema que amb la seva passivitat estan ajudant a incrementar. És la seva responsabilitat.

Si el PP tingués veritablement visió de futur, el president Rajoy hauria de convocar, amb agenda a la mà, l’inici d’un procés de diàleg i negociació tendent a cosir descosits, i superar la situació d’esgotament constitucional actual. Malauradament, en aquests moments, la veritable clau de tot plegat passa perquè l’actual majoria del PP desbloquegi el pinyó fix amb què circula i canviï el seu rumb. Si el PP tingués visió de futur entendria que s’ha de tancar el període autonòmic de la transició i donar pas a un nou període que avanci i resolgui de millor manera l’encaix dels diferents territoris de l’Estat i reconegui la pluralitat dels seus pobles, i de manera molt particular la realitat de Catalunya.

I si CiU, en la mateixa línia, estigués per la labor de cercar solucions, i no de aferrar-se a situacions conjunturals de les que intenta només obtenir rèdit polític i electoral, abandonaria la seva trinxera i forçaria un veritable procés de diàleg i negociació.

La retrobada, amb la voluntat –i la necessitat- de cercar solucions amb les que tothom surti beneficiat (com manifesta darrerament el president Mas), aconsella posar els comptadors a cero, sense apriorismes inicials. Cal recordar que en els processos de negociació on es busca el benefici de totes les parts, tothom ha de renunciar a part de les seves pretensions, justament per a trobar punts intermedis d’encontre on el benefici de cadascú justifiqui l’acceptació de l’acord.

Serà en un escenari d’aquestes característiques on es podran garantir les millors condicions per al diàleg, que no serà fàcil. Rajoy hauria de comprometre’s a iniciar un procés de negociació que porti a consultar el poble de Catalunya, i a escoltar l’opinió d’una ciutadania que està farta de sentir-se maltractada (per múltiples raons), i que té dret a plantejar-ne diferents solucions alternatives de futur, que permetin la sortida del col·lapse actual. De manera conjunta, Mas, per no ser menys, hauria de suspendre la consulta prevista per al mes de novembre, facilitant així un nou procés negociador amb el govern de l’Estat que posi damunt la taula les bases, condicions i contingut de la futura consulta.

Comptadors a zero, i ferma voluntat de diàleg sense apriorismes, seria la clau.

La introducció d'un debat seré, democràtic i plural, on es poguessin plantejar les diferents alternatives de futur que representen les diverses sensibilitats socials i polítiques del país, donarien peu a explicar abastament les avantatges i desavantatges de les diferents alternatives que s'estan plantejant per a solucionar el –de vegades- complicat  encaix entre Catalunya i Espanya.

El procés acabaria amb una consulta no vinculant al poble de Catalunya (que podria convocar el govern de l'Estat directament –article 92 de la CE, o delegar en la mateixa Generalitat –article 150.2 de la CE-).

D'aquesta manera, Catalunya “podria decidir” sobre les opcions que es plantegin de cap a on orientar el seu futur. I a partir d'aquí s'obriria un procés en tot l'Estat per a determinar l'actualització d'un nou marc de legalitat que, no només donés cabuda a les aspiracions del poble català –iniciades a partir del diàleg i la negociació entre els governs de Catalunya i Espanya-, sinó que hauria d'aprofitar per a tancar alguns aspectes que l'actual Constitució, sorgida de la transició a la democràcia, no va poder solucionar en el moment de ruptura amb la dictadura franquista (entre ells el model territorial i de reconeixement real de la pluralitat dels pobles que componen l'Estat). Aquest procés hauria d’acabar amb un referèndum vinculant a nivell estatal que ratifiqués la nova estructura de l’Estat i les seves “regles del joc”, així com la necessitat d’adaptar aquesta nova realitat a la Carta Magna. El procés, en definitiva, seria l’equivalent a un procediment constituent de nou Estat, o reconstituent de l’Estat actual.

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (II)

Per les declaracions realitzades pels partits polítics majoritaris d’àmbit estatal, sembla més que evident que la petició adreçada des del Parlament Català al Govern del PP demanant, mitjançant l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, la transferència de competència per tal de poder celebrar una consulta sobre la possible independència de Catalunya, serà àmpliament rebutjada pels representants del Congrés dels Diputats.

L’article 150.2 preveu que l’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació.

El rebuig del Congrés dels Diputats a la petició del Parlament de Catalunya tancarà la via a poder celebrar la consulta sobiranista per la qual havia apostat una majoria del Parlament (conformada aquesta per CiU, ERC, ICV i la CUP), al menys per la via d’una transferència de competència específica com es pretenia amb la petició.

A la línia de no acceptar una consulta en els termes que s’estan orientant, es podria afegir la recent sentència del Tribunal Constitucional, donant resposta a un recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP, davant la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013. Dita declaració del Parlament, que és un dels pilars sobre els que es fonamenta la petició de la consulta per a la independència de Catalunya, manifestava en el seu text que «D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu». En la declaració també s'afirma que «el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà».

La sentència del TC, malgrat rebutja que Catalunya sigui “subjecte polític sobirà”, declara constitucionals les referències del text quan parla del "dret a decidir" com una aspiració política, deslligada del dret d'autodeterminació, que no reconeix la Constitució. Manifesta el TC que a aquesta aspiració política només es pot accedir mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional, amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”.

També la sentència manifesta que en l’ordenament constitucional no té cabuda un model de “democràcia militant”, és a dir, un model on s’imposi, no el respecte a la pròpia Constitució, sinó una adhesió impositiva. El TC reconeix explícitament que en l’ordenament constitucional tenen cabuda totes les idees que es vulguin defensar, i que “no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional”, sempre que aquesta es defensi mitjançant activitats que no vulnerin ni els principis democràtics ni els drets fonamentals.

Amb aquesta sentència salomònica el TC posa el debat sobre el dret a decidir del poble de Catalunya fora de l’àmbit jurídic, i el col·loca en una via estrictament política. Tot és possible i legítim. Si hi ha voluntat i acords, com a màxims exponents de la democràcia i el pluralisme polític, és perfectament lícit iniciar un procés generador de corpus jurídic que doni cobertura a les aspiracions del poble de Catalunya. Ningú no podrà dir, dins dels paràmetres que incorpora la pròpia sentència del TC, que el “dret a decidir” queda fora de l’àmbit constitucional.

Vist això, si el TC interpreta que el “dret a decidir” és una aspiració política que pot tenir empara constitucional acollint-se a la legalitat vigent, i d’altra banda, la pròpia Constitució, al no oposar-s’hi explícitament a qualsevol plantejament polític que es pugui formular –dins d’un marc de voluntat i respecte als principis democràtics-, deixa la porta oberta a poder iniciar un procés de reforma amb tota l’envergadura que la ciutadania, de manera plural, democràtica i lliure aspiri a plantejar.

I en aquest escenari, on la Constitució no s’hi oposa a què la ciutadania –de Catalunya, en el cas que ens ocupa- pugui decidir sobre el seu futur, correspon als poders públics facilitar les vies i els mecanismes d’accés. Així, correspondrà als respectius Governs i Parlaments de Catalunya i Espanya (com a representants i garants màxims dels drets i la voluntat ciutadana) recollir els anhels de la població per a trobar la millor solució al mal encaix actual. Una solució, d’altra banda, a la qual ni la pròpia Constitució s’hi oposa (segons el dictamen del mateix TC).

En aquesta línia argumental, si la clau per a què el poble de Catalunya pugui decidir sobre el seu futur ha de sustentar-se en un respecte escrupolós als  principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”, no ha d’haver massa problema, si ens atenem a allò que estan postulant els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP). Pot ser, això sí, ambdós hauran de reajustar les seves exigències inicials, com, d’altra banda, succeeix en qualsevol procés negociador. (Si alguna de les parts no volgués entrar en el procés del diàleg i la negociació que deixa oberta la sentència del TC, que ho digui. Automàticament quedaria deslegitimada per si mateixa). 

És plausible pensar que si el govern de Catalunya ha manifestat des del principi de tot el procés la voluntat de celebrar la consulta sempre des de la legalitat i de manera acordada, haurà d’explorar noves vies per a donar resposta a la pluralitat de totes les sensibilitats que actualment es plantegen a Catalunya respecte a la futura relació amb Espanya. No val, per tant, una consulta maximalista i dicotòmica que deixi fora a una important part de la població que no defensa ni l’estatus quo actual, ni la segregació unilateral. En la línia de sumar, i representar els interessos i voluntats de tots els catalans, s’hauria d’obrir la consulta a les diferents opcions. Si no, alguns principis que ha de respectar el propi “dret a decidir”, com són la pluralitat i la democràcia, es podrien veure minimitzats per una consulta que, amb un cert camuflatge, intenta esbiaixar la resposta en benefici de la segregació.

A l’altra banda, si el govern del PP tingués visió de futur no hauria de tancar les vies de diàleg a què moralment i políticament obliga la sentència del TC. Dins d’un escrupolós servei a la democràcia, no pot seguir mantenint la seva negació a què Catalunya pugui decidir sobre el seu futur. Ni tan sols pot negar-se a què Catalunya expressi el seu desig d’un millor i/o diferent encaix amb Espanya, al·legant que aquesta decisió afecta a la resta de ciutadans de l’Estat. És la seva responsabilitat proposar alternatives per a què el poble de Catalunya pugui ser consultat (que no deixa de ser això: una consulta no vinculant, que doni peu a iniciar un procés d’anàlisi, diàleg i negociació amb l’objectiu d’arribar a un acord satisfactori per a totes les parts).

Tingui l’abast que tingui el procés de diàleg, les alternatives a les que es puguin arribar en aquest procés de redefinició del futur, han de comportar –inevitablement- una reforma constitucional que contempli una nova configuració de l’Estat. I és en aquest procés de redefinició i transformació de l’estat actual en un nou Estat –Federal- que donarà un millor encaix a tots el pobles que el configuren, on hauran de participar i decidir molt activament els ciutadans dels diferents territoris. No es tracta de treure la paraula a ningú, al contrari, que tothom participi en la definició del seu futur.

Si realment el PP tingués visió de futur, no malbarataria aquesta oportunitat que se li planteja, i seria el propi govern del PP qui convocaria la consulta a Catalunya, iniciant així un procés altament democràtic, plural i participatiu que finalitzés en una reforma àmplia i federalitzadora de la Constitució del 78. Mataria, com qui diu, dos pardals d’un tret: d’una banda, donaria sortida a les aspiracions del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. D’altra banda, iniciaria un necessari procés de reforma i actualització constitucional.

Només resta que el PP tingués visió de futur.