Si
el PP tingués visió de futur i realment volgués el millor per a l’Espanya que
tant diu defensar per damunt de totes les coses, és ben segur que hauria
adoptat una actitud molt diferent a la que fa mesos que defensa en relació a la
forçada brega amb Catalunya. La turpitud amb què està actuant el govern estatal
és pròpia de qui fa servir la seva força (en aquest cas suportada per una
majoria electoral) per damunt de la raó, la lògica, la sensatesa, el diàleg i,
fins i tot, la bona convivència.

Certament
que l’amenaça d’una consulta unilateral, amb data i pregunta inclosa, no ajuda
a facilitar el millor clima per al diàleg. Inclús la forma i contingut de la
consulta proposada és tan tendenciosa (per a abocar al sí a la independència)
que tampoc les forces polítiques catalanes que defensen el dret democràtic a
decidir, s’han pogut posar d’acord per a fer una proposta unitària en
contraposició a la intransigència del PP.

No
serveix amagar-se a la Constitució, com si fos una llei infranquejable,
inamovible, inalterable... Si una Constitució ha de conformar la base jurídica de
referència per la qual un poble organitza els seus drets i deures fonamentals,
està clar que haurà d’adaptar-se en el temps als nous reptes i realitats que els
pobles van configurant. En cas contrari no donarà resposta als nous desafiaments
que l’evolució social requereixi, i deixarà, per tant, d’acomplir amb els
objectius inspiradors de qualsevol carta magna, que no són altres que, en cada
moment, poder donar resposta a les necessitats bàsiques, de seguretat i de
convivència, garantint un escrupolós respecte als drets fonamentals de la
ciutadania, a la que s’ha de sotmetre en tot moment.
És
evident que l’actual Constitució ha acomplert amb escreix amb el seu mandat
originari, que no era altre que transitar en la transformació d’un estat
dictatorial a un nou estat democràtic. Amb totes les mancances que ara podem
atribuir-li, no hem de deixar en l’oblit que ha estat un instrument vàlid per a
organitzar un país que ressorgia de quaranta anys de dictadura. Però el temps
canvia i evoluciona inexorablement. I l’Espanya i la Catalunya de 2014, no són
les de 1978. I per tant, si la Constitució del 78 ha de donar resposta a les
exigències de les noves realitats, haurà d’adaptar-se, igual que han fet les
constitucions d’altres països amb més tradició democràtica i constitucional que
el nostre. I no ha passat res, al contrari, les constitucions es reformen per a
adaptar-se i continuar tenint el vigor, la vigència i la capacitat que tenien
en el seus moments instituïens .
Per
tant, no és bona estratègia emparar-se en el text constitucional com si aquest
fos una cortina pètria que no permeti la seva interpretació, adaptació,
modificació i reforma. Més aviat és la justificació perversa i maquiavèl·lica d’un
govern ancorat en el passat i de la força política que li dóna suport, per a no
avançar cap a una societat més plural, més oberta i més democràtica que la, ja
superada, del període de la transició a la democràcia espanyola.
Quant
no canviaria la realitat si el PP tingués visió de futur?, i fos capaç de dialogar
amb la voluntat d’arribar als acords necessaris per a fer una reforma de la
Constitució! Una reforma amb un doble objectiu: resoldre l’encaix territorial dels
diversos territoris de l’Estat, personalitzat de manera molt particular per la polèmica generada pel desencaixament de
Catalunya i Espanya (com a fita prioritària). I d’altra banda finalitzar la
transició espanyola amb valentia, convertint l’estat de les autonomies en allò
que la pròpia sortida de la dictadura no va poder plantejar: un autèntic Estat
Federal.
Si
el PP canviés d’actitud i modifiqués les estratègies immobilistes que ha
utilitzat fins ara, es podria crear un nou escenari on Catalunya podria ser
consultada sobre el seu futur; la resta de l’Estat podria participar
–lògicament- de la nova configuració que el nou Estat hauria d’adoptar; i es
resoldria –com a conseqüència- de manera civilitzada, democràtica i racional la
tibant relació entre Catalunya i Espanya.
Mitjançant
el diàleg s’ha de generar el consens necessari per a permetre’ns arribar a la
millor solució. Ha de ser una solució de retrobament satisfactori per a les
parts i, sobre tot, satisfactori per al conjunt. Aquest és el repte. Però no
assolir-lo és condemnar, tant a Catalunya com a Espanya a un llarg període
d’incerteses que en aquests moments ningú està en condicions de valorar de
manera massa fiable. El que sí seria segur d’entrada, i a mig termini, és que
ambdues parts sortirien greument perjudicades. I parlar de parts (Catalunya i
Espanya) és parlar dels seus ciutadans.
No
val excusar-se en la dificultat de la fita. No val a dir que la negociació
entre els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP) és inviable, donat que no
existeix la mútua voluntat d’iniciar un diàleg en positiu. Hi ha exemples que
ens indiquen que PP i CiU tenen un diàleg fluït, i fins i tot concurrent, més
sovint del que ens volen fer creure (per a distreure’ns). Si no, com arriben a
acords permanentment per a aprovar la majoria de retallades i contrareformes
del PP al Congrés, malgrat els vots de CiU no són ni necessaris, donada la
majoria del PP? I com el PP arriba a donar suport a CiU quan aquests han de
plantar cara a les esquerres per a evitar compareixences incòmodes o no admetre
propostes parlamentàries de progrés?
Què
no ens vulguin enredar i, de la mateixa manera que parlen dels temes que a ells
els hi interessa, que parlin dels temes que –aparentment- no en parlen, però
que sí interessen a una gran part de la ciutadania del país.