dimecres, 26 de març de 2014

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (I)

Si el PP tingués visió de futur i realment volgués el millor per a l’Espanya que tant diu defensar per damunt de totes les coses, és ben segur que hauria adoptat una actitud molt diferent a la que fa mesos que defensa en relació a la forçada brega amb Catalunya. La turpitud amb què està actuant el govern estatal és pròpia de qui fa servir la seva força (en aquest cas suportada per una majoria electoral) per damunt de la raó, la lògica, la sensatesa, el diàleg i, fins i tot, la bona convivència.
No ajuda. Al contrari, està reforçant allò que sembla que intenti combatre. La supèrbia d’una còmoda majoria parlamentària per a fer les coses més per pebrots que per convenciment està incrementant, un dia sí i un altre també, el posicionament contrari. El PP (sembla incomprensible que no se’n adoni) s’ha convertit en el millor estímul per a engruixir el graner dels partidaris de la segregació de Catalunya.
Certament que l’amenaça d’una consulta unilateral, amb data i pregunta inclosa, no ajuda a facilitar el millor clima per al diàleg. Inclús la forma i contingut de la consulta proposada és tan tendenciosa (per a abocar al sí a la independència) que tampoc les forces polítiques catalanes que defensen el dret democràtic a decidir, s’han pogut posar d’acord per a fer una proposta unitària en contraposició a la intransigència del PP.  
Si volem definir-nos, i que ens defineixin, com a poble madur, avançat, demòcrata i tolerant és del tot necessari que recuperem una capacitat de diàleg a la qual sembla que hem renunciat. En qualsevol escenari Espanya i Catalunya, Catalunya i Espanya, estan condemnades a entendre’s-en. En qualsevol alternativa que es pugui presentar, ja sigui per a continuar fent el camí junts –però en diferents condicions- o per separat, Catalunya i Espanya han de superar l’estatus quo actual i crear un nou escenari que permeti la pacificació i la convivència de dos pobles i cultures que tenen més en comú del que volen destacar alguns dels seus dirigents,  a una i altra banda de la discòrdia.
No serveix amagar-se a la Constitució, com si fos una llei infranquejable, inamovible, inalterable... Si una Constitució ha de conformar la base jurídica de referència per la qual un poble organitza els seus drets i deures fonamentals, està clar que haurà d’adaptar-se en el temps als nous reptes i realitats que els pobles van configurant. En cas contrari no donarà resposta als nous desafiaments que l’evolució social requereixi, i deixarà, per tant, d’acomplir amb els objectius inspiradors de qualsevol carta magna, que no són altres que, en cada moment, poder donar resposta a les necessitats bàsiques, de seguretat i de convivència, garantint un escrupolós respecte als drets fonamentals de la ciutadania, a la que s’ha de sotmetre en tot moment.
És evident que l’actual Constitució ha acomplert amb escreix amb el seu mandat originari, que no era altre que transitar en la transformació d’un estat dictatorial a un nou estat democràtic. Amb totes les mancances que ara podem atribuir-li, no hem de deixar en l’oblit que ha estat un instrument vàlid per a organitzar un país que ressorgia de quaranta anys de dictadura. Però el temps canvia i evoluciona inexorablement. I l’Espanya i la Catalunya de 2014, no són les de 1978. I per tant, si la Constitució del 78 ha de donar resposta a les exigències de les noves realitats, haurà d’adaptar-se, igual que han fet les constitucions d’altres països amb més tradició democràtica i constitucional que el nostre. I no ha passat res, al contrari, les constitucions es reformen per a adaptar-se i continuar tenint el vigor, la vigència i la capacitat que tenien en el seus moments instituïens . 

Per tant, no és bona estratègia emparar-se en el text constitucional com si aquest fos una cortina pètria que no permeti la seva interpretació, adaptació, modificació i reforma. Més aviat és la justificació perversa i maquiavèl·lica d’un govern ancorat en el passat i de la força política que li dóna suport, per a no avançar cap a una societat més plural, més oberta i més democràtica que la, ja superada, del període de la transició a la democràcia espanyola.
Quant no canviaria la realitat si el PP tingués visió de futur?, i fos capaç de dialogar amb la voluntat d’arribar als acords necessaris per a fer una reforma de la Constitució! Una reforma amb un doble objectiu: resoldre l’encaix territorial dels diversos territoris de l’Estat, personalitzat de manera molt particular per  la polèmica generada pel desencaixament de Catalunya i Espanya (com a fita prioritària). I d’altra banda finalitzar la transició espanyola amb valentia, convertint l’estat de les autonomies en allò que la pròpia sortida de la dictadura no va poder plantejar: un autèntic Estat Federal.
Si el PP canviés d’actitud i modifiqués les estratègies immobilistes que ha utilitzat fins ara, es podria crear un nou escenari on Catalunya podria ser consultada sobre el seu futur; la resta de l’Estat podria participar –lògicament- de la nova configuració que el nou Estat hauria d’adoptar; i es resoldria –com a conseqüència- de manera civilitzada, democràtica i racional la tibant relació entre Catalunya i Espanya.
Mitjançant el diàleg s’ha de generar el consens necessari per a permetre’ns arribar a la millor solució. Ha de ser una solució de retrobament satisfactori per a les parts i, sobre tot, satisfactori per al conjunt. Aquest és el repte. Però no assolir-lo és condemnar, tant a Catalunya com a Espanya a un llarg període d’incerteses que en aquests moments ningú està en condicions de valorar de manera massa fiable. El que sí seria segur d’entrada, i a mig termini, és que ambdues parts sortirien greument perjudicades. I parlar de parts (Catalunya i Espanya) és parlar dels seus ciutadans.
No val excusar-se en la dificultat de la fita. No val a dir que la negociació entre els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP) és inviable, donat que no existeix la mútua voluntat d’iniciar un diàleg en positiu. Hi ha exemples que ens indiquen que PP i CiU tenen un diàleg fluït, i fins i tot concurrent, més sovint del que ens volen fer creure (per a distreure’ns). Si no, com arriben a acords permanentment per a aprovar la majoria de retallades i contrareformes del PP al Congrés, malgrat els vots de CiU no són ni necessaris, donada la majoria del PP? I com el PP arriba a donar suport a CiU quan aquests han de plantar cara a les esquerres per a evitar compareixences incòmodes o no admetre propostes parlamentàries de progrés?

Què no ens vulguin enredar i, de la mateixa manera que parlen dels temes que a ells els hi interessa, que parlin dels temes que –aparentment- no en parlen, però que sí interessen a una gran part de la ciutadania del país.

















Cap comentari: