SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (II)

Per les declaracions realitzades pels partits polítics majoritaris d’àmbit estatal, sembla més que evident que la petició adreçada des del Parlament Català al Govern del PP demanant, mitjançant l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, la transferència de competència per tal de poder celebrar una consulta sobre la possible independència de Catalunya, serà àmpliament rebutjada pels representants del Congrés dels Diputats.

L’article 150.2 preveu que l’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació.

El rebuig del Congrés dels Diputats a la petició del Parlament de Catalunya tancarà la via a poder celebrar la consulta sobiranista per la qual havia apostat una majoria del Parlament (conformada aquesta per CiU, ERC, ICV i la CUP), al menys per la via d’una transferència de competència específica com es pretenia amb la petició.

A la línia de no acceptar una consulta en els termes que s’estan orientant, es podria afegir la recent sentència del Tribunal Constitucional, donant resposta a un recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP, davant la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013. Dita declaració del Parlament, que és un dels pilars sobre els que es fonamenta la petició de la consulta per a la independència de Catalunya, manifestava en el seu text que «D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu». En la declaració també s'afirma que «el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà».

La sentència del TC, malgrat rebutja que Catalunya sigui “subjecte polític sobirà”, declara constitucionals les referències del text quan parla del "dret a decidir" com una aspiració política, deslligada del dret d'autodeterminació, que no reconeix la Constitució. Manifesta el TC que a aquesta aspiració política només es pot accedir mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional, amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”.

També la sentència manifesta que en l’ordenament constitucional no té cabuda un model de “democràcia militant”, és a dir, un model on s’imposi, no el respecte a la pròpia Constitució, sinó una adhesió impositiva. El TC reconeix explícitament que en l’ordenament constitucional tenen cabuda totes les idees que es vulguin defensar, i que “no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional”, sempre que aquesta es defensi mitjançant activitats que no vulnerin ni els principis democràtics ni els drets fonamentals.

Amb aquesta sentència salomònica el TC posa el debat sobre el dret a decidir del poble de Catalunya fora de l’àmbit jurídic, i el col·loca en una via estrictament política. Tot és possible i legítim. Si hi ha voluntat i acords, com a màxims exponents de la democràcia i el pluralisme polític, és perfectament lícit iniciar un procés generador de corpus jurídic que doni cobertura a les aspiracions del poble de Catalunya. Ningú no podrà dir, dins dels paràmetres que incorpora la pròpia sentència del TC, que el “dret a decidir” queda fora de l’àmbit constitucional.

Vist això, si el TC interpreta que el “dret a decidir” és una aspiració política que pot tenir empara constitucional acollint-se a la legalitat vigent, i d’altra banda, la pròpia Constitució, al no oposar-s’hi explícitament a qualsevol plantejament polític que es pugui formular –dins d’un marc de voluntat i respecte als principis democràtics-, deixa la porta oberta a poder iniciar un procés de reforma amb tota l’envergadura que la ciutadania, de manera plural, democràtica i lliure aspiri a plantejar.

I en aquest escenari, on la Constitució no s’hi oposa a què la ciutadania –de Catalunya, en el cas que ens ocupa- pugui decidir sobre el seu futur, correspon als poders públics facilitar les vies i els mecanismes d’accés. Així, correspondrà als respectius Governs i Parlaments de Catalunya i Espanya (com a representants i garants màxims dels drets i la voluntat ciutadana) recollir els anhels de la població per a trobar la millor solució al mal encaix actual. Una solució, d’altra banda, a la qual ni la pròpia Constitució s’hi oposa (segons el dictamen del mateix TC).

En aquesta línia argumental, si la clau per a què el poble de Catalunya pugui decidir sobre el seu futur ha de sustentar-se en un respecte escrupolós als  principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”, no ha d’haver massa problema, si ens atenem a allò que estan postulant els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP). Pot ser, això sí, ambdós hauran de reajustar les seves exigències inicials, com, d’altra banda, succeeix en qualsevol procés negociador. (Si alguna de les parts no volgués entrar en el procés del diàleg i la negociació que deixa oberta la sentència del TC, que ho digui. Automàticament quedaria deslegitimada per si mateixa). 

És plausible pensar que si el govern de Catalunya ha manifestat des del principi de tot el procés la voluntat de celebrar la consulta sempre des de la legalitat i de manera acordada, haurà d’explorar noves vies per a donar resposta a la pluralitat de totes les sensibilitats que actualment es plantegen a Catalunya respecte a la futura relació amb Espanya. No val, per tant, una consulta maximalista i dicotòmica que deixi fora a una important part de la població que no defensa ni l’estatus quo actual, ni la segregació unilateral. En la línia de sumar, i representar els interessos i voluntats de tots els catalans, s’hauria d’obrir la consulta a les diferents opcions. Si no, alguns principis que ha de respectar el propi “dret a decidir”, com són la pluralitat i la democràcia, es podrien veure minimitzats per una consulta que, amb un cert camuflatge, intenta esbiaixar la resposta en benefici de la segregació.

A l’altra banda, si el govern del PP tingués visió de futur no hauria de tancar les vies de diàleg a què moralment i políticament obliga la sentència del TC. Dins d’un escrupolós servei a la democràcia, no pot seguir mantenint la seva negació a què Catalunya pugui decidir sobre el seu futur. Ni tan sols pot negar-se a què Catalunya expressi el seu desig d’un millor i/o diferent encaix amb Espanya, al·legant que aquesta decisió afecta a la resta de ciutadans de l’Estat. És la seva responsabilitat proposar alternatives per a què el poble de Catalunya pugui ser consultat (que no deixa de ser això: una consulta no vinculant, que doni peu a iniciar un procés d’anàlisi, diàleg i negociació amb l’objectiu d’arribar a un acord satisfactori per a totes les parts).

Tingui l’abast que tingui el procés de diàleg, les alternatives a les que es puguin arribar en aquest procés de redefinició del futur, han de comportar –inevitablement- una reforma constitucional que contempli una nova configuració de l’Estat. I és en aquest procés de redefinició i transformació de l’estat actual en un nou Estat –Federal- que donarà un millor encaix a tots el pobles que el configuren, on hauran de participar i decidir molt activament els ciutadans dels diferents territoris. No es tracta de treure la paraula a ningú, al contrari, que tothom participi en la definició del seu futur.

Si realment el PP tingués visió de futur, no malbarataria aquesta oportunitat que se li planteja, i seria el propi govern del PP qui convocaria la consulta a Catalunya, iniciant així un procés altament democràtic, plural i participatiu que finalitzés en una reforma àmplia i federalitzadora de la Constitució del 78. Mataria, com qui diu, dos pardals d’un tret: d’una banda, donaria sortida a les aspiracions del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. D’altra banda, iniciaria un necessari procés de reforma i actualització constitucional.

Només resta que el PP tingués visió de futur.