dimarts, 29 d’abril de 2014

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (III)

A la vista dels resultats del debat celebrat el passat 8 d’abril al Congrés dels Diputats, en relació a la petició de transferir o delegar a la Generalitat de Catalunya, la competència per a convocar una consulta, es podria dir que hem assistit a la pèrdua d’una gran oportunitat per a crear un espai de trobada, on les parts, a partir de les seves exposicions i  posicionaments, tingueren la capacitat i la generositat de fer propostes en la línia de retrobar un espai comú on participar d’un futur més esperançador del que en aquests moments ens estan plantejant les respectives majories parlamentàries. Però, vist el que es va veure, semblaria que els monòlegs són la peça preferida de ses senyories. I quan un monòleg s’enfronta a un altre monòleg, no hi ha manera d’establir un diàleg, per molt que des d’una i altra banda es faci al·lusió permanent a aquest desig, que no deixa de convertir-se en una autèntica fal·làcia.
Malgrat aquesta sensació generalitzada, però per donar també una nota d’optimisme i esperança a l’esdeveniment, s’ha de valorar de manera positiva que el Congrés dels Diputats dediqués tota una –llarga- tarda de sessions a tractar el “tema català”. Una qüestió aquesta que, segons manifestacions del propi Alfredo Pérez Rubalcaba, li atribueix categoria de problema i, per tant, se li hauria de prestar tota la transcendència necessària per a resoldre una situació que no afavoreix ni a Catalunya ni  a Espanya.
Però, certament, les voluntats de trobada es van quedar només en gestos, sobre tot en les posicions més allunyades, com van ser la immobilista (del PP i UPiD, fonamentalment) i la rupturista (d’ERC, bàsicament). La resta, amb diferents matisos, van donar mostres de reconèixer en el diàleg la millor eina per a arribar a un camí de retrobament: des de CiU (per boca de Duran i Lleida) que explicità que “tot es pot negociar” i va demanar “dia i hora” a Rajoy per a començar la negociació; fins el PSOE (per boca de Pérez Rubalcaba) que va insistir en la reforma constitucional cap un Estat Federal que reconegui la pluralitat del territori i les seves peculiaritats; i passant per ICV que var demanar que el poble català pugui ser consultat.
La conclusió que es podria treure és que res no canviarà de manera immediata. No es va autoritzar el traspàs de la competència per a convocar la consulta que es demanava, malgrat no tots els “NO” es podien interpretar de la mateixa manera, ni amb la mateixa intencionalitat (segons van defensar els portaveus dels grups que ho van subscriure, fonamentalment el PSOE, que es va voler desmarcar en tot moment de la negativa del PP). Tampoc en el “SI” a la convocatòria de la consulta es defensava el mateix principi (malgrat ICV i CiU manifestaven que la intenció de la consulta era demanar l’opinió –no vinculant- dels catalans sobre el futur de Catalunya, ERC concretava que la consulta era per a decidir sobre la independència de Catalunya).
En definitiva, un debat intens i apassionat que ens ha deixat quasi com estàvem. Si més no, i això és clarificador, ha servit per a escenificar en clau parlamentària el posicionament d’uns i altres, i marcar el terreny del que partirà cada formació quan –esperem que més aviat que tard- es donin les primeres passes cap a un desitjable i inevitable diàleg.
I mentrestant què? Què fem? Què faran qui han de prendre decisions al respecte a partir de l'endemà?
Encara no ho sabem. I és possible que ells (alguns d’ells) tampoc no ho sàpiguen.
Però el cert és que no podem aturar-nos. No podem deixar que el temps resolgui un problema que només es resoldrà amb voluntat i capacitat política de totes les parts. S’ha de començar un nou procés reconstituent que superi els posicionaments enfrontats actuals i ens situïn en un nou escenari de futur. Cal molta dosi de diàleg, negociació i generositat.
Segurament caldria, per a trencar el gel i començar a generar calidesa, que els presidents de Catalunya i Espanya (com a representats de dos pobles que en aquest moments tenen un problema a resoldre) fessin un gran gest d’humilitat i reconeixement mutu, si no per ells mateixos –que també- sí pels pobles que representen, que no sempre són responsables de les ruqueries d'alguns dels seus dirigents. Els presidents Mas i Rajoy, en comptes de jugar
quasi permanentment al gat i la rata –i quan descansen, practicar el cuit i amagar- haurien de fer l'esforç de trobar-se cara a cara, i resoldre el problema que amb la seva passivitat estan ajudant a incrementar. És la seva responsabilitat.

Si el PP tingués veritablement visió de futur, el president Rajoy hauria de convocar, amb agenda a la mà, l’inici d’un procés de diàleg i negociació tendent a cosir descosits, i superar la situació d’esgotament constitucional actual. Malauradament, en aquests moments, la veritable clau de tot plegat passa perquè l’actual majoria del PP desbloquegi el pinyó fix amb què circula i canviï el seu rumb. Si el PP tingués visió de futur entendria que s’ha de tancar el període autonòmic de la transició i donar pas a un nou període que avanci i resolgui de millor manera l’encaix dels diferents territoris de l’Estat i reconegui la pluralitat dels seus pobles, i de manera molt particular la realitat de Catalunya.
I si CiU, en la mateixa línia, estigués per la labor de cercar solucions, i no de aferrar-se a situacions conjunturals de les que intenta només obtenir rèdit polític i electoral, abandonaria la seva trinxera i forçaria un veritable procés de diàleg i negociació.
La retrobada, amb la voluntat –i la necessitat- de cercar solucions amb les que tothom surti beneficiat (com manifesta darrerament el president Mas), aconsella posar els comptadors a cero, sense apriorismes inicials. Cal recordar que en els processos de negociació on es busca el benefici de totes les parts, tothom ha de renunciar a part de les seves pretensions, justament per a trobar punts intermedis d’encontre on el benefici de cadascú justifiqui l’acceptació de l’acord.
Serà en un escenari d’aquestes característiques on es podran garantir les millors condicions per al diàleg, que no serà fàcil. Rajoy hauria de comprometre’s a iniciar un procés de negociació que porti a consultar el poble de Catalunya, i a escoltar l’opinió d’una ciutadania que està farta de sentir-se maltractada (per múltiples raons), i que té dret a plantejar-ne diferents solucions alternatives de futur, que permetin la sortida del col·lapse actual. De manera conjunta, Mas, per no ser menys, hauria de suspendre la consulta prevista per al mes de novembre, facilitant així un nou procés negociador amb el govern de l’Estat que posi damunt la taula les bases, condicions i contingut de la futura consulta.

Comptadors a zero, i ferma voluntat de diàleg sense apriorismes, seria la clau.
La introducció d'un debat seré, democràtic i plural, on es poguessin plantejar les diferents alternatives de futur que representen les diverses sensibilitats socials i polítiques del país, donarien peu a explicar abastament les avantatges i desavantatges de les diferents alternatives que s'estan plantejant per a solucionar el –de vegades- complicat  encaix entre Catalunya i Espanya.
El procés acabaria amb una consulta no vinculant al poble de Catalunya (que podria convocar el govern de l'Estat directament –article 92 de la CE, o delegar en la mateixa Generalitat –article 150.2 de la CE-).
D'aquesta manera, Catalunya “podria decidir” sobre les opcions que es plantegin de cap a on orientar el seu futur. I a partir d'aquí s'obriria un procés en tot l'Estat per a determinar l'actualització d'un nou marc de legalitat que, no només donés cabuda a les aspiracions del poble català –iniciades a partir del diàleg i la negociació entre els governs de Catalunya i Espanya-, sinó que hauria d'aprofitar per a tancar alguns aspectes que l'actual Constitució, sorgida de la transició a la democràcia, no va poder solucionar en el moment de ruptura amb la dictadura franquista (entre ells el model territorial i de reconeixement real de la pluralitat dels pobles que componen l'Estat). Aquest procés hauria d’acabar amb un referèndum vinculant a nivell estatal que ratifiqués la nova estructura de l’Estat i les seves “regles del joc”, així com la necessitat d’adaptar aquesta nova realitat a la Carta Magna. El procés, en definitiva, seria l’equivalent a un procediment constituent de nou Estat, o reconstituent de l’Estat actual.














Cap comentari: