Hi ha una regla matemàtica
que ens diu que, en algunes operacions, “l’orde dels factors no altera el valor
del producte”. I, certament, en algunes operacions aritmètiques –com poden ser
les sumes i les multiplicacions- aquest principi es compleix de manera precisa.
Podem alterar a plaer l’ordre dels factors, que el resultat no variarà. Però no
passa el mateix amb altres tipus d’operacions que si alterem l’ordre dels seus
factors, ni una ciència tan exacta com són les matemàtiques, és capaç de
garantir la inalterabilitat del resultat. Al contrari, el producte obtingut és
radicalment diferent, i en altres casos, senzillament impossible de realitzar.
I em ve la cita al cap quan
observo, amb una certa preocupació, els moviments tàctics que s’estan generant
a una i altra banda, en un tema tan cabdal com és la fràgil situació en què es
troben les relacions entre Catalunya i Espanya. És aquesta una relació complexa
(a ningú se’ns escapa), que darrerament està arribant a una situació de
fragilitat preocupant, on la complexitat de l’anàlisi i l’abordatge que hom
requereix han estat substituïdes de manera irresponsable per la més burda simplicitat
d’acció. Mala sort, podríem pensar: s’han trobat cara a cara un provocador i un
prepotent (metafòricament parlant, perquè en realitat ni l’un ni l’altre han
tingut la capacitat, ni tan sol la voluntat, d’aproximar-se). Una raó més per a
arribar a aquest punt d’inflexió, on ambdós personatges amaguen les mútues
incompetències per a resoldre un conflicte que, en bona part, han originat ells
mateixos. Hi ha altres raons, certament, que podríem afegir a la incompetència
dels dos presidents de govern (Mas i Rajoy) per a resoldre un conflicte que
s’ha anat gestant des de fa –massa- temps. Però la primera responsabilitat d’un
president de govern és donar resposta i cercar solucions als problemes que en
cada moment vagin sorgint. No amagar el cap sota l’ala, o mirar cap a altra
costat.
Però a on hem arribat? A la
paradoxa que el problema complex que tenim, en comptes de trobar-li solució,
encara hi ha qui el complica més. Des del govern de Catalunya, el seu
president, s’embolcalla en l’estelada i planteja la segregació de Catalunya de
la resta d’Espanya, com a solució màgica a tots els problemes que té el país.
Tots els mals venen de fora i, lògicament, els governs de CDC –que han governat
Catalunya quasi sempre- no tenen cap responsabilitat ni en el model de país que
tenim, ni del seus dèficits, ni de les polítiques aplicades, ni de l’acció de
govern. Tot ha estat una conxorxa de l’imperialisme extern contra el poble de
Catalunya. I què fa l’altra part? Posa cara de plasma, es fa el distret i
espera que esclareixi la tempesta.
El guió de la tragèdia ja
està a punt.
A Catalunya, els
secessionistes amenacen amb una declaració unilateral d’independència, cas que
el govern central no estigui disposat a facilitar les condicions necessàries
per a poder arribar a una separació acordada. És a dir, si el govern del PP no
facilita les coses per a què Catalunya se’n vagi d’Espanya, Catalunya se’n va
pel seu compte. Caixa o faixa. Tot o res. No hi ha alternativa. Lògicament,
l’estratègia del “tot o res” és el pitjor escenari per a voler negociar qualsevol
cosa. És, més aviat, una prova irrefutable de no voler ni entrar en converses.
Després, tot serà victimisme...
Allà (a l’”obscura” Espanya)
es respon amb més immobilisme. No hi ha resposta. És a dir, si el govern català
pretén marxar d’Espanya, el govern del PP mai seurà en una taula per a negociar
absolutament res. Com a molt, exhibirà alguna amenaça amb les taules de la
llei.
Així, l’un i l’altre (Mas i
Rajoy) retroalimenten els seus posicionaments primaris, i justifiquen la
inacció des d’una i d’altra banda. La culpa –recíprocament- sempre és de
l’altre. Mentrestant, continuen incrementant el conflicte, alimentant el
malestar i generant un alt grau de frustració.
Però el que està clar és què
en un moment o altre les parts (i aquí s’inclouen totes aquelles opcions que es
plantegin com a alternativa al conflicte) hauran de seure i parlar, trobar
noves fórmules, nous escenaris a partir dels quals construir una nova relació,
una millor Catalunya i una Espanya diferent. És el que estan demanant, cadascú
a la seva manera, alguns mandataris estrangers, partits polítics com el PSC,
però també des del món de les empreses, de la banca, de la cultura, la mateixa
ciutadania. Hi ha un fort clam que està reclamant diàleg, negociació i acords a
un conflicte esperpèntic que no fa bé a ningú.
I si en la resolució de
qualsevol conflicte entre parts (i aquest ho és), l’única solució civilitzada
és la negociació, no s’hi val utilitzar la tàctica del “tot o res”, que acaba
sempre convertint-se en sinònim del fracàs més absolut. És de calaix doncs que,
tard o d’hora, (els representants de) Catalunya i Espanya han de recuperar la
sensatesa, seure, parlar i cercar els acords que permetin recuperar el nivell
de convivència i enteniment que tant necessitem en aquests moments.
I la reflexió final és la
següent:
- Si qualsevol conflicte
requereix de diàleg i negociació per a arribar als millors acords
- Si la negociació és
inevitable per a arribar a resoldre els conflictes de manera civilitzada
- Si tard o d’hora s’haurà
d’iniciar el diàleg i la negociació per a trobar la sortida de l’actual
laberint
- Si en qualsevol dels
casos, i amb qualsevol resultat de les properes eleccions, (els governs de)
Catalunya i Espanya estan obligades a recuperar el diàleg per a trobar noves
vies d’entesa entre les parts
Perquè esperar més del
necessari per a recuperar el diàleg? Sempre serà millor actuar preventivament,
abans que els conflictes es converteixin en veritables problemes crònics. A ningú
beneficia la situació de tensió i crispació a la que s’ha arribat. A no ser que
els partits que mantenen la tensió a una i altra banda, estiguin pensant en
algun tipus d’espuri rèdit electoral.
I és aquí on l’ordre dels
factors sí altera el resultat de l’operació: NO seran els mateixos resultats
que produeixi la negociació, si es vol utilitzar la suposada (i poc probable)
declaració unilateral de ruptura com a condició necessària per a iniciar el
diàleg, que iniciar el diàleg justament abans de començar la trencadissa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada