QUE PARLI EL PENSAMENT

Des què va esclatar la crisi en la qual estem immersos han estat molts analistes, fonamentalment del món de la política, l’economia i els mitjans de comunicació qui ens han donat la seva visió de quines han estat les causes de la crisi, quins són els seus efectes i quines serien les mesures a prendre per a superar aquesta difícil i complexa situació.

Res a dir. Tothom ha de dir la seva, i està bé que polítics, economistes i professionals de la comunicació –a banda de totes aquelles persones anònimes, o no, utilitàries de les diverses xarxes socials- manifestin les seves opinions. Però falten veus. Trobo a faltar veus d’altres perfils professionals, socials i acadèmics. Trobo a faltar veus que, des del món del pensament ens donin la seva visió del què i el perquè han succeït tantes coses. Fins i tot trobo a faltar veus raonades, racionals i emotives de ciutadans de a peu, que manifestin obertament (i sense tenir la sensació de pregonar en el desert) el seu parer del què ens està passant i cap on voldrien anar.

Aquesta és una crisi de gran abast, no només econòmica i financera sinó també institucional i política. Certament és una gran crisi, amb font d’origen multicausal, que ens està abocant a una crisi social i de valors més àmplia. Tant és així que aquesta successió de “crisis”, en un entorn global com l’actual, ens està conduint a una veritable crisi sistèmica on, fins i tot, es podria posar en qüestió el propi sistema democràtic. És el mateix sistema imperant el que ha entrat en caiguda lliure. L’actual sistema capitalista ha fet fallida. Suportat en un model de mercat neoliberal, sense regulació ni principis i a cavall galopant d’una especulació ferotge i nihilista que només pensa en l’enriquiment ràpid, el sistema capitalista ha fet figa. Ha perdut, si alguna vegada ho tenia, la capacitat moral i ètica de pensar que no tot s’hi val. Que no tot justifica l’enriquiment abusiu d’uns quants, davant la impotència de la majoria. Que no és possible que un sistema social se sustenti sota la tirania d’uns mercats insensibles, on l’única regla de joc consisteix en quadrar uns balanços que prèviament han estat desquadrats, en benefici de foscos personatges sense escrúpols.

I semblaria, que davant una crisi sistèmica com la que ens trobem, l’aplicació de solucions haurien d’adequar-se a les causes reals del problema. És a dir, s’hauria d’abordar de manera radical un canvi en profunditat del model. No ens serveixen els pedaços que hom estan aplicant des de l’ortodòxia dels propis mercats. Si els mercats han fracassat, no poden ser ells mateixos qui apliquin les reformes per a superar una crisi que, prèviament, han originat. No ho aconseguiran, i per una doble raó: per incapacitat manifesta de qui només pensa en la cartera, i per pròpia cobdícia personal. I la gravetat del cas és què intentin fer-nos creure que la solució són ells mateixos. Com si el món, la societat en el seu conjunt, no tingués altre alternativa que plegar-se al caprici dels mercats, de l’especulació i del capital.

Però no és cert. Altre sistema és possible. Només cal posar les bases d’un nuo model social al servei dels ciutadans. I és aquí, en la definició del nou model, que falten veus. Veus amb visions complementàries a les ja tradicionals.

Si hem de trobar un nou model social que faci més justa, equilibrada, sostenible, democràtica i transparent la nostra relació i convivència, necessitem que noves veus s’incorporin al debat de les idees. El pensament ha de fluir en la construcció del nou sistema, incorporant visions i opinions de persones procedents de diversos àmbits. Al pensament polític i econòmic hem d’incorporar reflexions procedents de la sociologia, la psicologia, la pedagogia, la filosofia, del món acadèmic i científic, de la sensibilitat artística, del món civil, de l’ecologia. La jurisprudència ha de ser l’exponent de principis bàsics com la justícia, l’equitat, la mesura i la transparència. Ha d’estar en tot moment al servei dels drets de la ciutadania.

Les noves realitats necessiten nous abordatges, aplicats des d’un model social que trenqui amb el nepotisme d’un sistema neocapitalista superat per la seva pròpia incompetència.

I en aquest repte extraordinari necessitem que s’expressin noves veus...necessitem que parli el pensament.