dimarts, 2 de gener de 2007

Irracionalitat

Quan la irracionalitat intenta adquirir carta de naturalesa alguna cosa no acaba d’anar bé. El pensament irracional, per molt que es vulgui vestir de pur racionalisme, no deixa de ser la reflexió d’una mentalitat paranoica que vol convèncer al món de la bondat de les seves idees, més properes al deliri que a la realitat.
Qui així actua ho fa amb el convenciment que tothom està equivocat, excepte ell mateix. El seu pensament s’enfronta a una realitat que no accepta, i a la qual acaba negant, com si en realitat es tractés d’una conxorxa externa contra la seva persona.
Però en els actes terroristes la irracionalitat encara va més enllà. No només es pot explicar a través de cert trets de deliri (que seria massa fàcil), sinó que es barregen altres elements més complexos. Es podria incloure una certa dosi de la megalomania pròpia d’aquells que s’autoatribueixen la categoria d’alliberadors de les essències perdudes. Podríem també pensar –i això encara seria més greu- que alguns troben un cert plaer en contacte amb situacions de risc i violència (generalment gratuïtes).
Inclús –per explorar tota la casuística- darrera les actuacions violentes es podria incorporar, com a (mala) justificació, un cert component (erròniament nomenat) ideològic. Però, si fos el cas, tota acció quedaria invalidada des del moment que els arguments intenten recolzar-se en la violència i el terror, deixant de banda els mecanismes democràtics que tant ens han costat arribar a conquerir. En una societat democràtica (objectivament millorable) no es pot utilitzar la violència, el terror i la mort com a argúcies de defensa en favor de la llibertat, la identitat, l’autodeterminació, la justícia, o qualsevol altre valor que es vulgui protegir.
I és el que (malauradament) ha tornat ha succeït a les acaballes de l’any 2006. Quasi aprofitant les darreres hores hàbils, abans –segurament- d’anar a passar el fi d’any en companyia dels seus éssers estimats (que, segurament, els tindran), ETA ha tornat a posar un nou pal a les rodes d’una treva llargament esperada, desitjada i necessària per a acabar amb un conflicte que –com tots els conflictes- només es pot resoldre a través de la paraula, la reflexió, la raó, la negociació, l’acord, la voluntat... Mai –com qualsevol conflicte- a través de la violència. La violència –ja l’haurien de saber- només pot generar més violència. I així començar una nova espiral que acabaria ofegant a tots els actors d’aquesta tragèdia inacabable.
És això el que volen realment? ... pescar en una mar revolta?
I mentrestant la dreta extrema es frega les mans, manipula la sensibilitat dels qui l’escolten, i torna a colpejar –obsessivament- en la mateixa pedra.
La dreta extrema (instal·lada en un mal anomenat partit popular) fent gala, tanmateix, de poca racionalitat, torna a posar el carro davant dels bous...
Al final els terroristes pot ser aconseguiran el contrari d’allò que pretenien, o d’allò que deien pretendre...