Ideologia i/o identitat

L’altre dia, sopant amb una amiga, en l’escenari del que era un sopar més multitudinari, evocàvem una cita anterior. En aquell moment, previ a les darreres eleccions autonòmiques, parlàvem de les imminents eleccions i dels candidats a la Presidència de la Generalitat. Tots dos érem conscients que possibilitats reals n’hi havien dues: un president nacionalista i de dretes (moderada, segons es defineixen alguns dels seus partidaris) i altre d’esquerres i catalanista (segons definicions del propis).
Les previsions d’un cert empat tècnic feien també sospitar –com així va ser- que el desempat podria estar en mans d’una tercera força, d’esquerra i nacionalista (com es defineixen a si mateixos). El dubte sorgia en pensar quin dels dos components prevaldria a l’hora de fer l’elecció: si la part més ideològica (sociològicament parlant) o més identitària (com a sentiment de pertinença a un territori propi).
Tos dos érem conscients que en l’imaginari de molta gent aquesta dicotomia no existeix. És més, el fet de sentir-se fortament identificat amb el territori (i tot el que això comporta: tradicions, cultura, llengua, història...) acaba convencent, a molts dels qui així pensen, que la identitat és sinònim de progressisme, equitat i justícia social. En definitiva, hom acaba confonent la identitat amb la ideologia. I en aquesta confusió de mar revolta, qui treu els millors guanys són aquells pescadors que utilitzen confuses arts per a barrejar conceptes.
La ideologia i la identitat són dos components complementaris de la manera com l’individu veu i viu la seva realitat social. La ideologia l’ajuda a establir uns principis, unes regles de joc, uns paràmetres i normes per a organitzar la convivència, la distribució del treball i la riquesa de la societat. La ideologia, com a corpus de les idees i valors que comparteix un col·lectiu, orienta les seves accions cap el bé i l’interès comú, cap la tolerància, el respecte i la llibertat, no només dels individus, sinó, també, del conjunt del grup.
La identitat és la capacitat emocional amb que un individu –o un col·lectiu- se sent identificat amb un territori i la seva cultura (en un sentit ampli). En el punt que el territori es defineixi com a nació podrem parlar de nacionalisme; si el definim com a pàtria, patriotisme; si l’atribuïm nom propi, i ho associem a un territori concret, podrem parlar de catalanisme, espanyolisme, europeisme, etc.
És per tant un sentiment associat a una terra concreta (més o menys extensa i amb uns límits més o menys definits), i a tot allò que la identifica amb una tradició cultural pròpia.
Però de cap manera es pot contraposar ideologia i identitat, com si fossin dues coses contradictòries i antagòniques. La ideologia, per si sola, no té capacitat d’associar els individus a un territori concret (senzillament els hi dóna els instruments per a organitzar-se socialment d’una manera determinada). En contraposició, la identitat no facilita els instruments necessaris per a què les societats s’organitzin (merament els hi dóna uns trets característics, inspirats en elements històrics i culturals comuns).
Per tant, és una fal·làcia parlar exclusivament d’identitat i sentiments nacionals, com fan alguns partits polítics (generalment de dretes) i deixar de banda del debat qüestions tan importants com són les tendències ideològiques que els mouen a l’hora d’organitzar la societat.
Al no ser excloents, ambdós conceptes poden conviure en una simbiosi perfecta. Des d’un punt de vista identitari es pot ser nacionalista o no; i des d’un punt de vista ideològic, d’esquerres o dretes (utilitzant una clàssica i simple classificació). Per tant, ser nacionalista no és sinònim de ser de dretes ni d’esquerres; de la mateixa manera que ser de dretes o d’esquerres no és cap garantia per a sentir-se nacionalista o no nacionalista.
A on vull anar a parar amb tota aquesta reflexió?
A manifestar –tancant aquesta mena de laberint, però que no ho és- que si la política ha de ser l’art i el motor que inspiren les normes de funcionament d’una societat, em sembla d’allò més raonable que, definitivament, els pactes de govern se sostinguin en aspectes ideològics més que en altres qüestions. I això em porta a declarar la meva complaença en què ERC –definitivament- fes possible un nou govern d’esquerres i de progrés a Catalunya, conjuntament amb ICV-EUA i el PSC.
Els qui tenien altres pretensions no han aconseguit els seus objectius. En aquesta ocasió han guanyat les idees.