PERQUÈ UN ESTAT FEDERAL?

És possible que algú pensi que en aquests moments no és ni oportú ni prioritari el parlar d’un model d’estat federal. I per tant, no val la pena malbaratar esforços en una qüestió com aquesta, encara que sigui a nivell de posicionament ideològic i de compromís polític. En aquests moments de gran incertesa política i econòmica, on les grans discussions s’articulen al voltant dels desequilibris de les balances financeres i la inestabilitat dels mercats, sembla que la gran urgència -imposada pels mercaders insensibles- es focalitza en restablir els equilibris de les balances (amb el risc, si es continua pel camí de les retallades sense potenciar l’economia productiva i les polítiques actives d’ocupació, d’estrangular definitivament el país i abocar-lo a un llarg període de recessió econòmica). Però, tot i reconèixer la urgència de les actuacions que requereix la situació política/econòmica actual, no podem deixar de banda el plantejament d’abordar de manera decidida algunes qüestions   necessàries. Molt sovint tendim a instal·lar-nos en la resolució de les urgències, en detriment de no tractar –també- les coses necessàries. I amb aquest posicionament, propi d’un pragmatisme absurd, miop i poc eficaç, l’avenç es fa difícil i ferragós. Tant és així que prescindint de l’abordatge de les coses necessàries ens aboquem, inevitablement, a l’immobilisme. I d’aquesta manera es perpetuen els problemes, fins arribar a convertir-se novament a curt termini en situacions crítiques. (Les abordem, aleshores, amb caràcter d’una certa emergència... i tornem a començar el cicle. L’entrada i sortida del bucle es pot fer infinitament inacabable).

Arribat aquí algun pragmàtic inconfés podria preguntar-ne el perquè plantejar  una qüestió tan recurrent com la del model d’estat en aquests moments. I podríem donar –segur que entre moltes més- dues raons de pes:
La primera: perquès és una qüestió necessària. I si no es tracta adequadament, es convertirà en una d’aquelles qüestions que emergeixen periòdicament, amb caràcter de més o menys urgència. I les situacions d’urgència ja hem vist que tendeixen a ser tractades de manera ràpida i amb solucions poc sòlides i duradores.
La segona: per una qüestió d’oportunitat. Ens trobem a les portes d’un important i transcendent congrés del PSOE, en el qual es tractaran diverses matèries (segurament, i de manera decidida, s’haurà d’entrar a fons en les causes de la crisi econòmica i en les dificultats actuals de donar respostes als mercats des del món de la política). Però –justament en aquests moments- fóra bo que s’incorporés al debat, de manera seriosa i prioritària, el model d’estat. Aquesta és una qüestió que reiteradament, i malgrat formar part dels principis i declaracions assumides com a pròpies pels socialistes espanyols -i catalans-, fins ara, i per raons diverses, no han tingut la consideració i el tractament desitjats. És una aposta que l’esquerra d’aquest país ha de saldar amb la ciutadania, i sobre tot amb la part de ciutadania que reiteradament li dóna suport. Segurament serà un llarg recorregut, però hem de començar a fer via. I si el PSOE, com a partit majoritari de l’esquerra del país, no ho planteja amb decisió, no ens en sortirem. El PP mai ho plantejarà, i la resta de grups de la Càmera no tenen prou representació al territori de l’estat per a plantejar-lo amb garanties de suport suficient.

El PSOE hauria d’apostar fermament per l’organització territorial i política d’un Estat Federal. Aquesta concepció, que forma part intrínseca de l’ideari socialista, hauria de portar, d’una manera natural i convincent, a incorporar un nou discurs i propostes programàtiques amb aquesta orientació. Cal reforçar la idea de què l’estat autonòmic (sense el qual possiblement ens hauria estat impossible arribar al nivell d’autonomia actual dels territoris) haurà d’evolucionar i finalitzar el seu procés, convertint-se en un estat federal modern i avançat, on perdin força les visions centralistes i uniformadores de la classe conservadora, així com la voluntat segregacionista d’altres grups, de vegades impulsats per la necessitat de trobar sortida a una situació territorial massa encotillada.

En un estat federal (ja ho sabem) cada territori haurà d’assumir les responsabilitats de les competències que per voluntat i capacitat hagi adquirit. I, d’altra banda –conseqüència d’unes balances fiscals transparents- assumirà la corresponsabilitat subsidiària amb altres territoris, així com el finançament de les competències que assumeixi directament l’Estat.

Així, en un escenari federal, l’Estat tindrà la fortalesa del conjunt dels seus territoris, avalada per la capacitat individual i conjunta de les diverses federacions.  D’altra banda, per principi fundacional, un estat federal ha de ser  capaç d’acollir, respectar i defensar en el seu si els trets  propis de qualsevol dels territoris. Tanmateix els territoris se sentiran partícips  d’un estat comú i compartit, del qual formen part de manera molt activa i directa.

L’aposta tindrà, lògicament, les seves dificultats. Ha de ser un recorregut a mig termini que el PSOE ha de poder abordar en el seu proper Congrés. Hem de començar a caminar, aprofitant tota l’extraordinària experiència que ha suposat el desplegament de l’estat de les autonomies. Ara el repte és avançar.

MASSA PREGUNTES SENSE RESPOSTA

Portem uns mesos que sembla que la vida comença i s’acaba amb la crisi econòmica. Els mercats, la prima de risc, les agències de qualificació, les balances fiscals, el deute públic, el finançament de la despesa, la davallada de la borsa, la reforma laboral... són conceptes que han esdevingut en l’eix central dels nostres debats, de les nostres tertúlies –formals i informals- de les nostres discussions i preocupacions -en públic i en privat-. Sembla que algú hagi escrit un guió que, per art d’alguna màgia incontrolable, tots estem interpretant al peu de la lletra: els governs, les empreses, les centrals sindicals, les famílies, els partits polítics, la societat civil... Dóna tota la sensació de què no quedi lloc ni espai per a altres qüestions. La predestinació ens ha envaït.

Però... no ho podem donar tot per perdut. Sempre ens quedarà un petit alè per a combatre la resignació, per a oposar-nos a la maledicció,  per a manifestar la nostra radical oposició a aquells que ens volen fer partícips d’una situació crítica que altres han provocat (una cosa és la corresponsabilitat per a arribar a la sortida del túnel, que al final –i de manera obligada- haurem d’assumir; i altra, molt diferent, l’haver de compartir –lliurament- la culpabilitat d’una crisi generada pels errors, la incompetència i la cobdícia d’uns pocs desaprensius).

I en aquesta situació, no pot ser que ens aboquem en una mena d’espiral sense fi que l’únic que pretén és mantenir-nos ocupats i amoïnats. Mentre amoïnats com estem, i ocupats en cos i ànima intentant interpretar els missatges contradictoris que dia rere dia ens arriben dels especuladors de torn, no som capaços de posar les nostres capacitats al servei d’una causa més raonable, com seria esbrinar les causes reals que han originat la delicada situació en la que ens trobem immersos, per a intentar corregir la trajectòria i evitar –en la mesura del possible- tornar a caure, de manera cíclica, en una situació similar al cap d’un temps.

En aquesta situació complexa i perplexa no trobem respostes raonables al perquè les economies internacionals –i de manera més evident les de la zona euro- han caigut de manera estrepitosa una rere l’altra. On eren mentrestant les agències de qualificació? Qui hi ha darrera i quins interessos defensen aquestes agències? Què feien els governs europeus (fonamentalment) mentre la banca i els poders financers operaven de manera quasi temerària? Perquè els mercats s’han apoderat de l’escenari internacional? Perquè la política ha cedit el seu protagonisme i responsabilitat davant dels mercats? Perquè la desregulació ha estat la doctrina que ha imperat en el món de l’economia? Perquè la banca ha deixat –si alguna vegada feia aquesta funció- de ser el motor i suport de l’activitat econòmica i empresarial? Perquè les caixes han perdut els seus –teòrics- objectius i principis socials? Perquè hem de socialitzar les pèrdues de la banca, quan els beneficis estan perfectament privatitzats? Perquè l’única solució per a millorar l’eficàcia i l’eficiència dels serveis públics ha de passar per la seva privatització? Perquè el món empresarial deixa de banda les seves responsabilitats socials? Perquè l’especulació s’ha convertit en la màxima que ha conduït qualsevol activitat econòmica? Perquè la corrupció ha arrelat en tants dirigents polítics, financers i empresarials? Perquè la política no planta cara, de manera rotunda, al frau fiscal, a l’evasió de capitals i als paradisos fiscals? Perquè la il·lusió d’una Europa Unida s’ha convertit en un mal somni? Perquè la globalització només ha servit per a deslocalitzar la producció de les empreses en territoris més barats? Perquè continuem sotmesos a la voluntat de governs que no defensen el benestar col·lectiu, la justícia social i l’equitat? Què es pretén quan es vol superar la crisi econòmica exclusivament reduint despeses (retallant serveis públics, drets laborals i salaris dels treballadors)? Perquè l’estimulació per a la creació de treball ha d’estar suportada bàsicament en l’abaratiment dels salaris, la precarietat de la contractació i les facilitats a l’hora d’acomiadar els treballadors? Què es persegueix amb les solucions aplicades, sempre en detriment dels més febles?

Massa preguntes sense resposta.

És evident que ens trobem davant una situació complexa, i per tant, de difícil abordatge. Però les situacions complexes, justament, no es poden resoldre amb solucions immediates i simples, com de vegades sembla que es vulguin abordar. Quan les coses han arribat al punt que ens trobem, és necessari fer una anàlisi profunda de la situació. I molts dels indicadors sembla que ens donen pistes de què el model socioeconòmic utilitzat s’ha esgotat. El sistema neoliberal que dóna suport al capitalisme en aquests moments sembla que no és la millor garantia per a reorganitzar una societat desbordada com l’actual.

Caldrà, de tota manera, donar algunes respostes a curt termini, però amb la mirada posada més enllà. I en aquests escenaris (curt, mig i llarg termini) és necessari que la política (regenerada, actualitzada, democratitzada, participada..., més transparent, més dialogant, més representativa, més ètica...) recuperi la confiança i la complicitat de la societat civil per a explorar i obrir nous camins de futur. Un futur, que en aquests moments d’inseguretat i incertesa, no sabem cap a on ens porta.

És moment -no podem esperar més- de què la política surti de la seva crisi (que sens dubte és el desencadenant de la crisi econòmica i financera a què hem estat abocats) i resituï els mercats –i els mercaders- allà on els hi correspon. En cas contrari els mercats ens acabaran portant a la selva... i allà, ja ho sabem, guanya sempre el més fort.

EL COLOBROT DE L’ESTIU: UNA PÈSSIMA GESTIÓ DE LA RMI... O COM CREAR UNA SITUACIÓ CRÍTICA, INJUSTA I INNECESSÀRIA.

Reconec que no és fàcil, però de vegades la realitat supera amb escreix no només la ficció, sinó la més desperta imaginació. Ha calgut només una sèrie d’esdeveniments confluint en el temps per a produir un fenomen difícilment superable.

Ha calgut, d’una banda, que dos consellers del govern de Catalunya –d’aquells que fa uns mesos s’anunciaven a bombo i plateret com “el govern dels millors”- es posessin d’acord per a posar en marxa una actuació difícilment superable dins dels cànons de la feina (no) ben feta. O senzillament, ni els hi ha calgut estar-hi d’acord, o conèixer les motivacions que han impulsat una actuació tan poc encertada. La qüestió, semblaria, era fer alguna cosa destacable i que tingués un bon ressò, per a poder lluir posteriorment l’eficàcia d’una bona gestió.

Què millor que aprofitar el mes d’agost per a posar en marxa una actuació d’aquestes característiques, quan els serveis, tant dels propis Departaments (Empresa i Economia i Benestar Social i Família) com dels Ajuntaments i altres entitats estan de vacances? Segurament, deurien pensar, que el tema que els ocupava era un tema menor, i que es podria resoldre amb els serveis mínims preventius d’un mes d’agost.

Però, per la importància i gravetat del tema que els va ocupar durant la iniciació de les vacances, que no era altra que aflorar un “important frau”, valia la pena actuar amb la màxima celeritat. Només així es podrien salvaguardar els nivells d’eficàcia i eficiència dels que les noves escoles de negocis fan bandera. Y a més, segons paraules del propi President d’aquest sorprenent govern, si no es resolia la fraudulenta situació, es corria el risc de no poder pagar la RMI (Renda Mínima d’Inserció) al tornar de les vacances.

Davant la sospita de frau (que deurien suposar massiu, quan en realitat era purament marginal) es va adoptar una decisió salomònica: tallar, durant el mes d’agost, la transferència del pagament de la renda a tots els perceptors; fer la transferència per un mitjà tan artesanal, poc habitual i ineficient com és l’enviament de talons bancaris als beneficiaris; iniciar de manera precipitada una entrevista personal amb alguns beneficiaris, mitjançant un petit qüestionari que pretenia actualitzar la informació disponible.

Paral·lelament han aprofitat per a fer una modificació de la normativa reguladora de la RMI (quantia de la renda, temps d’empadronament previ a la percepció de la renda, temps màxim de percepció de la renda...) sense comptar en aquest procés ni amb els ajuntaments (com administracions més properes a les persones que estan reben la prestació i que participen activament en els processos d’inserció i/o reinserció d’aquestes persones), ni amb els professionals (que estan treballant i fent el seguiment dels processos d’inserció/reinserció dels beneficiaris), ni tampoc amb les entitats socials que estan implicades en aquests mateixos processos.

Tot plegat uns canvis normatius que requerien més anàlisi, més participació, més consens i més sensibilitat amb uns col·lectius molt vulnerables davant diverses situacions de precarietat social.

Veritablement sorprenent l’actuació del suposat govern dels millors. (A aquestes alçades ja n’han fet mèrits suficients per a canviar la categoria).

Com tots ja sabem, després d’aquest agitat mes d’agost (alguns –com, per exemple, els professionals que treballen amb els col·lectius beneficiaris de la RMI- ja ho sabien abans de la posta en escena d’aquesta mena de tragicomèdia), la RMI, és una acció de solidaritat de caràcter universal que té com a finalitat el desenvolupament coordinat de les accions destinades a ajudar les persones que no disposen dels mitjans econòmics suficients per atendre les necessitats essencials de la vida quotidiana, mentre se les prepara per a la seva inserció o reinserció social i laboral (Web del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya).

Per tant, si el que volien era revisar els criteris de la RMI i actualitzar les dades dels perceptors, hi ha millors maneres i moments més oportuns per a fer-ho. Ho tenen tot al seu favor: la complicitat dels ajuntaments per a participar en el procés, la voluntat i el coneixement dels professionals, tota la informació disponible a l’administració per a contrastar les dades necessàries... Només cal voluntat i decisió, amanides amb una bona dosi de confiança en els professionals, el món local i les entitats. La resta no és tan difícil.

I si el que pretenien era iniciar una campanya contra el frau (cap escola aconsellaria caçar mosques a canonades) recordem que les veritables borses de frau no es troben, justament, en els col·lectius més desprotegits. 

No hi caben sorpreses... són els de sempre!

No ens podem sorprendre. Són els de sempre. Són qui s’omplen la boca amb grandiloqüents afirmacions patriòtiques... i en realitat el país, la nació o la pàtria els importa un pebrot (per no dir alguna cosa de color més indefinit).
Són d’aquells qui pensen que quan pitjor... millor. Que, si convé, es destrueix per a treure millor rendibilitat -personal i partidista- . Són qui no tenen regles. O millor dit, tenen les seves pròpies, que apliquen segons els hi convingui. Són dels qui pensen –encara- que pertanyen a una casta superior que està en possessió de la veritat; i que els drets només s’apliquen de manera equànime quan són ells qui els imparteixen d’acord amb la seva ideologia.
Són els de sempre. Volen amagar la seva pell aspra sota la càndida pell d’un anyell innocent, però les seves accions acaben descobrint la fera que s’amaga.
La veritat és que no ens sorprenen per molt que ens acabi indignant la foscor de la seves males arts.
Certament, i a qualsevol preu, volen recuperar el poder (que segons messiàniques profecies mai no havien d’haver perdut, com a hereus naturals d’un do que els hi ve transmès genèticament).
Els altres no en saben, no hi entenen, no han aprés ni ho faran mai –deuen pensar- . Els altres no poden estar al capdavant d’un país que pertanyia, i volen que segueixi pertanyent, als de sempre.
Aquests nou vinguts al món de la política, dels negocis, de la intel•ligència, de la creació... deuen estar ben sonats, si intenten ocupar un espai que no els hi és gens natural –continuen pensant els de sempre- .
Els de sempre, gent assenyada on calgui, ja s’encarreguen de vetllar pels indefensos ciudatans d’aquest país i pels il•lustres i entranyables valors que mai s’haurien d’haver posat en entredit. No sigui que tanta llibertat, tanta igualtat i tanta justícia social acabi empobrint i debilitant les ments de gent noble i senzilla que no tenen la capacitat de discernir davant els perills que ens pot aportar la pèrdua dels valors i les creences de tradicions atàviques.
Els de sempre, els qui ens han portat en gran mesura a la situació de crisi que estem patint, són i seran en part –en una gran part- els responsables de què la sortida de la crisi sigui més dura, més llarga i més penosa per a molta gent que poc ha tingut a veure amb aquest cataclisme que se’ns ha vingut a sobra. Perquè a ningú se li escapa que una crisi d’aquestes magnituds no la genera l’increment de l’IPC dels assalariats d’un país, ni el fet d’incrementar les polítiques socials, ni tampoc les inversions públiques per a millorar les condicions de vida dels ciutadans. Les grans crisis venen generades per la cobdícia d’alguns, per les ganes de fer fortuna ràpida i sense massa escrúpols, per la manca d’ètica dels especuladors, pel frau fiscal reiterat, per l’evasió de capitals, per la proliferació de paradisos fiscals, pel vergonyós principi darwinià que els forts s’engoleixen els febles, per la manca de visió dels qui pensaven que les vaques grasses no s’aprimarien mai... Són els de sempre.
I com reaccionen?
Com sempre!
No fent ni deixant fer. Oposant-se per sistema. Obstruint qualsevol proposta que pugui donar alè a l’adversari. Com ha passat, per exemple, actuant contra una iniciativa cívica i social de gran calat com és ESTO SÓLO LO ARREGLAMOS ENTRE TODOS, de gran difusió mediàtica i cibernètica, que pretén fomentar l’actitud positiva de la ciutadania davant una crisi que no beneficia ningú (O això pensem la majoria de persones que no ens dediquem a veure fantasmes arreu).
No sembla pensar el mateix aquesta dreta estàtica i macilenta que, amagada rere unes sigles –PP- que voldrien representar una altra cosa, a qui representa en realitat és a la dreta de sempre, a la dreta del quan pitjor... millor.
I aquesta dreta, la de sempre, acaba d’aconseguir una altra victòria (i no serà la darrera, em temo) en contra del civisme ciutadà: retirar de TVE l’anunci de la campanya Estoloarreglamosentretodos. El seu argument ha estat que aquesta és una campanya que pretén donar suport al Govern...
Alerta a la propera que està al caure. I és què... no hi caben sorpreses amb la dreta de sempre!

L’Europa que no ens agrada

Acabem d’inaugurar l’estiu de 2008. Sortosament, després d’un mes de maig, on la pluja ha estat la nostra estimada acompanyant dia rera dia, els pantans han tornat a la situació habitual. És com si els déus del cel, que normalment no s’entretenen baixant la mirada cap a la terra, aquesta vegada haguessin escoltat les pregàries d’algun insigne feligrès.
Les restriccions en el consum de l’aigua, com a mesura d’estalvi –necessària, però no suficient- han donat pas a una situació més estable d’autocontrol del consum excessiu. Els apologistes de sempre, que només necessiten una raó per a poder oposar-se, han hagut de replegar les veles per a una millor ocasió. De moment la pluja ens ha salvat.
Però no de tot ens allibera l’aigua caiguda del cel. L’aigua abundant del mes de maig no ens ha alleugerat la càrrega de l’increment del petroli, de la congelació dels crèdits bancaris, de l’increment dels interessos hipotecaris, de la davallada –més que prevista- del món de la construcció, de la desacceleració de l’economia... L’aigua de maig no ha satisfet l’insaciable desig dels especuladors de sempre, d’aquells que privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues.
I és que no sempre plou a gust de tothom.
I si no que li preguntin a la vella Europa. Aquella Europa Unida que havia d’instaurar al continent valors de tan profund calat com la democràcia, la igualtat, la solidaritat, l’equitat, la justícia social, el dret dels treballadors. Una Europa que aspirava a ser reflex i mirall per a altres indrets del planeta.
Una Europa social, que aspirava a convertir-se en el contrapunt d’una societat socialment més equilibrada.
Però Europa, darrerament, està donant proves de què no se’n ensurt.
D’una banda, i de tant en tant, algun dels seus membres es mira el melic, i pensa que encara té drets de privilegi davant els altres membres. No se’n donen que Europa la farem entre tots, o no la farem. Es dirà Europa, però no serà l’Europa a què aspiraven (al menys els que estem decebuts de tal com van algunes coses al vell continent).
Europa no pot viure a expenses del xantatge dels seus membres.
Però d’altra banda –i això encara és més greu- no pot avançar cap la societat oberta, plural, acollidora i solidària a què espira l’Europa social, si es deixa arrossegar per les polítiques ultralliberals de governants de tan poca transparència com els presidents italià i francès.
Europa no pot eliminar, com si fos una qüestió trivial, els avenços de moltes dècades de lluita obrera, sindical i d’esquerres. Europa, si aspira a constituir-se en una societat moderna i de progrés, no pot tornar a les jornades de 65 hores, pròpies de l’inici de l’era industrial, on l’únic que prevalia era l’interès d’una força explotadora i poc respectuosa amb els treballadors. Europa no pot recuperar els acords individuals entre treballador i empresari, com elements reguladors de les condicions del treball (fóra com a condemnar els treballadors a la voluntat dels seus contractants).
L’Europa social a què aspirem ha de defugir dels principis neoconservadors que en època de bonança econòmica tendeixen a obrir les fronteres a treballadors de baix salari i contracte precari, per a tancar-les hermèticament en moments de dificultat. No és possible que els principis de la ultra dreta europea s’instaurin impunement... i ens quedem tan tranquils.
Europa no pot oblidar que una part important del seu benestar, de les seves matèries primeres, de la seva producció en empreses deslocalitzades, de la seva mà d’obra, de la seva riquesa... tenen el seu origen en països del tercer món. Un tercer món al que, de manera impune, Europa vol deixar de banda.
Aquesta no és l’Europa que ens agrada!

Sencillamente indignante

Acaba el año, y con él, por primera vez, quiero hacer un cambio de registro en mi blog.
Y lo hago sin ánimos de ofender absolutamente a nadie. Que ninguna mente paranoica llegue a pensar que utilizo el castellano como lengua de segundo orden, o subordinada a ciertos temas pudorosamente criticables. Sencillamente la utilizo para debilitar ciertos argumentos demagógicos de algunos que podrían manifestar que lo escrito –por estar en lengua distinta a la de su rancio imperio- no va con ellos.
Dicho sea de paso, y en salvaguarda de mi gran respeto a la lengua castellana, debo decir que es mi lengua materna, y me siento comodísimo cuando la utilizo en uno u otro formato.
Pero vamos a lo que iba. El título ya lo anuncia: sencillamente indignante.
¿Y a qué me refiero?
Simple y llanamente al último de los pulsos de la cúpula de la iglesia católica al gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. El pasado fin de semana, los dirigentes oficiales de una iglesia que se autoproclama católica y cristiana, han sido capaces de convocar, bajo un lema aparentemente inocuo e inocente (“Por la familia cristiana”), a varios centenares de miles de seguidores. El hecho seguramente habría tenido una mayor relevancia sociológica, si el acto hubiese tratado sobre el anuncio del eslogan. Pero éste, como algunos eventos más en los que ha participado de forma oficial u oficiosa la iglesia católica de nuestro país (que no representa, ni por asomo, el sentir y el pensar de la mayoría de sus creyentes), se convirtió en un nuevo acto político enmascarado de color negro y púrpura.
¿Cómo, por tanto, se puede entender que este acto se convirtiera en una exacerbada manifestación contra reformas legislativas como la del matrimonio homosexual, el divorcio, el aborto, la nueva asignatura de Educación para la Ciudadanía…?
¿Cómo se atreve el presidente de la Conferencia Episcopal a manifestar que “la familia está fundada sobre el matrimonio, que es la unión de un varón y una mujer para transmitir vida”? ¿Dónde está la aportación fáctica de la iglesia oficial a este tipo de familia que tanto defiende?
¿Cómo se atreve el arzobispo de Valencia a manifestar, en un discurso apocalíptico, que “la cultura del laicismo radical es un fraude, un engaño que sólo conduce a la desesperanza por el camino del aborto, el divorcio exprés y las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes"? ¿Cómo se atreve a declarar que “por ese camino no se respeta la Constitución de 1978 y nos dirigimos a la disolución de la democracia”? ¿A qué respeto y democracia se refiere; al propio o al ajeno? ¿Dónde está la adaptación de la iglesia oficial a un estado laico y aconfesional? ¿Dónde está la aportación –de algunos- para erradicar el engaño, la desesperanza y la manipulación?
¿Cómo se atreve el arzobispo de Madrid a manifestar “… que se haya dado marcha atrás a la Declaración de los Derechos Humanos de la ONU sobre el derecho de la familia a ser protegida por el Estado”? ¿Se le ha olvidado a alguien que el Estado debe velar por la protección de todas las familias, y no sólo de algunas?
Y para acabar de adobar un guiso tan suculento, el apoyo incondicional de Benedicto XVI en videoconferencia desde el Vaticano…
Pero lo más curioso, de toda la confrontación de la jerarquía eclesiástica con el estado de derecho, es que esta desproporcionada beligerancia se produce en unos momentos en los que la iglesia católica ha alcanzado los máximos privilegios de nuestra reciente historia democrática. Se produce en momentos en que el propio gobierno de Rodríguez Zapatero, durante la presente legislatura, ha llegado a acuerdos muy ventajosos con los centros concertados católicos; se sigue manteniendo la asignatura de religión en el programa educativo; se llega a la estabilidad económica a cargo del Estado de los 15.000 profesores de la asignatura de religión –que selecciona y despide a su libre albedrío la jerarquía eclesiástica, con criterios totalmente desfasados, arbitrarios y poco objetivos-; se ha incrementado la aportación voluntaria del IRPF del 0,52% al 0,7%; amén de las mejoras introducidas en los convenios entre el Estado y la Santa Sede.
Todo ello sin dejar de mencionar que el PSOE ha dejado fuera de su programa electoral para las próximas elecciones legislativas temas tan importantes como la ampliación de la legislación sobre el aborto, e iniciar el debate sobre la eutanasia. Dos cuestiones altamente demandadas por una amplia representación de la sociedad española, y fuertemente denostada por el ala más conservadora de la iglesia católica.
¿Qué más se pude pedir?

Temps de dilemes

Les acaballes del segle XX i, per suposat, aquest principi del segle XXI, ens estan fent viure veritables temps de dilemes. Si a les persones sempre ens ha caracteritzat, com a tret diferencial davant altres espècies, la capacitat de poder triar entre dues alternatives contraposades, aquesta nova època ens està mostrant una realitat certament complexa. De vegades no es tracta de triar entre el blanc i el negre. La nostra realitat social no té una interpretació tan simple, ni respon a una única representació del món. Tant és així que davant alguns fenòmens no podem respondre amb la simplicitat de donar una única resposta, per molt que aquesta sigui correcta.
El món ha experimentat una celeritat tan extraordinària, que respostes que, fa unes dècades, ningú hauria qüestionat, avui podem aplicar-li valors, no només complementaris, sinó inclús –aparentment- contradictoris. D’aquesta manera, molt sovint, quan volem donar valor a un argument concret, ens trobem amb la dificultat d’haver de discernir entre dues proposicions contràries, però que formen part d’una mateixa realitat. O dit amb altres paraules: intel·lectualment no sembla massa correcte donar una resposta simple, davant la complexitat d’alguns fenòmens socials que ens envolten. Com no podria ser d’altra manera.
Tenim així que conviure amb valors semànticament contraris, però que no podem destriar, si no volem perdre de vista una part de la realitat, que, necessàriament, ens ajuda a entendre –i solucionar- l’altra part.
Intentar trencar aquests dilemes, i quedar-nos amb valors únics, és caure en el més absurd dels simplismes... o fer-ho per mala fe (cosa encara pitjor).
Seré més concret... i passaré a algun exemple...
No podem parlar d’individus, sense considerar els col·lectius. Què són sinó els col·lectius, que la pluralitat d’individus?. O què és l’individu, sinó un membre del col·lectiu?
Parlem –també- d’identitat, però sense deixar de banda la pluralitat. És lícit identificar-nos amb allò que creiem... però també ho ha de ser per als altres.
I si pensem en la igualtat, com a tret homogeni de les persones, no hem d’oblidar la diversitat que aquestes representen.
I quan parlem del proteccionisme –necessari- d’allò que tenim més a prop, no podem contraposar-lo a la solidaritat –obligatòria- d’allò que trobem més enllà.
Tampoc no és possible parlar de nacionalisme, sense mirar de reüll la globalització del món en què estem immersos. En un món interactiu i de ràpida evolució, com el nostre, els valors nacionals no poden ser l’estendard d’una societat egocèntrica i tancada en si mateixa; molt al contrari, han de constituir-se en elements d’intercanvi, interacció, convivència i creixement en la relació amb els altres pobles.
Estem –ja ho podem veure- vivint i convivint en un temps de veritables dilemes. L’èxit o el fracàs dependrà de la nostra capacitat de comprensió, adaptació i vivència de la realitat complexa. La simplicitat, per incompleta, no és la resposta adequada...