SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (I)

Si el PP tingués visió de futur i realment volgués el millor per a l’Espanya que tant diu defensar per damunt de totes les coses, és ben segur que hauria adoptat una actitud molt diferent a la que fa mesos que defensa en relació a la forçada brega amb Catalunya. La turpitud amb què està actuant el govern estatal és pròpia de qui fa servir la seva força (en aquest cas suportada per una majoria electoral) per damunt de la raó, la lògica, la sensatesa, el diàleg i, fins i tot, la bona convivència.

No ajuda. Al contrari, està reforçant allò que sembla que intenti combatre. La supèrbia d’una còmoda majoria parlamentària per a fer les coses més per pebrots que per convenciment està incrementant, un dia sí i un altre també, el posicionament contrari. El PP (sembla incomprensible que no se’n adoni) s’ha convertit en el millor estímul per a engruixir el graner dels partidaris de la segregació de Catalunya.

Certament que l’amenaça d’una consulta unilateral, amb data i pregunta inclosa, no ajuda a facilitar el millor clima per al diàleg. Inclús la forma i contingut de la consulta proposada és tan tendenciosa (per a abocar al sí a la independència) que tampoc les forces polítiques catalanes que defensen el dret democràtic a decidir, s’han pogut posar d’acord per a fer una proposta unitària en contraposició a la intransigència del PP.  

Si volem definir-nos, i que ens defineixin, com a poble madur, avançat, demòcrata i tolerant és del tot necessari que recuperem una capacitat de diàleg a la qual sembla que hem renunciat. En qualsevol escenari Espanya i Catalunya, Catalunya i Espanya, estan condemnades a entendre’s-en. En qualsevol alternativa que es pugui presentar, ja sigui per a continuar fent el camí junts –però en diferents condicions- o per separat, Catalunya i Espanya han de superar l’estatus quo actual i crear un nou escenari que permeti la pacificació i la convivència de dos pobles i cultures que tenen més en comú del que volen destacar alguns dels seus dirigents,  a una i altra banda de la discòrdia.

No serveix amagar-se a la Constitució, com si fos una llei infranquejable, inamovible, inalterable... Si una Constitució ha de conformar la base jurídica de referència per la qual un poble organitza els seus drets i deures fonamentals, està clar que haurà d’adaptar-se en el temps als nous reptes i realitats que els pobles van configurant. En cas contrari no donarà resposta als nous desafiaments que l’evolució social requereixi, i deixarà, per tant, d’acomplir amb els objectius inspiradors de qualsevol carta magna, que no són altres que, en cada moment, poder donar resposta a les necessitats bàsiques, de seguretat i de convivència, garantint un escrupolós respecte als drets fonamentals de la ciutadania, a la que s’ha de sotmetre en tot moment.

És evident que l’actual Constitució ha acomplert amb escreix amb el seu mandat originari, que no era altre que transitar en la transformació d’un estat dictatorial a un nou estat democràtic. Amb totes les mancances que ara podem atribuir-li, no hem de deixar en l’oblit que ha estat un instrument vàlid per a organitzar un país que ressorgia de quaranta anys de dictadura. Però el temps canvia i evoluciona inexorablement. I l’Espanya i la Catalunya de 2014, no són les de 1978. I per tant, si la Constitució del 78 ha de donar resposta a les exigències de les noves realitats, haurà d’adaptar-se, igual que han fet les constitucions d’altres països amb més tradició democràtica i constitucional que el nostre. I no ha passat res, al contrari, les constitucions es reformen per a adaptar-se i continuar tenint el vigor, la vigència i la capacitat que tenien en el seus moments instituïens . 

Per tant, no és bona estratègia emparar-se en el text constitucional com si aquest fos una cortina pètria que no permeti la seva interpretació, adaptació, modificació i reforma. Més aviat és la justificació perversa i maquiavèl·lica d’un govern ancorat en el passat i de la força política que li dóna suport, per a no avançar cap a una societat més plural, més oberta i més democràtica que la, ja superada, del període de la transició a la democràcia espanyola.

Quant no canviaria la realitat si el PP tingués visió de futur?, i fos capaç de dialogar amb la voluntat d’arribar als acords necessaris per a fer una reforma de la Constitució! Una reforma amb un doble objectiu: resoldre l’encaix territorial dels diversos territoris de l’Estat, personalitzat de manera molt particular per  la polèmica generada pel desencaixament de Catalunya i Espanya (com a fita prioritària). I d’altra banda finalitzar la transició espanyola amb valentia, convertint l’estat de les autonomies en allò que la pròpia sortida de la dictadura no va poder plantejar: un autèntic Estat Federal.

Si el PP canviés d’actitud i modifiqués les estratègies immobilistes que ha utilitzat fins ara, es podria crear un nou escenari on Catalunya podria ser consultada sobre el seu futur; la resta de l’Estat podria participar –lògicament- de la nova configuració que el nou Estat hauria d’adoptar; i es resoldria –com a conseqüència- de manera civilitzada, democràtica i racional la tibant relació entre Catalunya i Espanya.

Mitjançant el diàleg s’ha de generar el consens necessari per a permetre’ns arribar a la millor solució. Ha de ser una solució de retrobament satisfactori per a les parts i, sobre tot, satisfactori per al conjunt. Aquest és el repte. Però no assolir-lo és condemnar, tant a Catalunya com a Espanya a un llarg període d’incerteses que en aquests moments ningú està en condicions de valorar de manera massa fiable. El que sí seria segur d’entrada, i a mig termini, és que ambdues parts sortirien greument perjudicades. I parlar de parts (Catalunya i Espanya) és parlar dels seus ciutadans.

No val excusar-se en la dificultat de la fita. No val a dir que la negociació entre els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP) és inviable, donat que no existeix la mútua voluntat d’iniciar un diàleg en positiu. Hi ha exemples que ens indiquen que PP i CiU tenen un diàleg fluït, i fins i tot concurrent, més sovint del que ens volen fer creure (per a distreure’ns). Si no, com arriben a acords permanentment per a aprovar la majoria de retallades i contrareformes del PP al Congrés, malgrat els vots de CiU no són ni necessaris, donada la majoria del PP? I com el PP arriba a donar suport a CiU quan aquests han de plantar cara a les esquerres per a evitar compareixences incòmodes o no admetre propostes parlamentàries de progrés?

Què no ens vulguin enredar i, de la mateixa manera que parlen dels temes que a ells els hi interessa, que parlin dels temes que –aparentment- no en parlen, però que sí interessen a una gran part de la ciutadania del país.

CARTA A UN AMIGO

 Estimado amigo. Buenos días.

Gracias por enviarme tu reflexión, la que podría subscribir como propia. Te agradezco la confianza.

Y en la confianza que nos une quisiera hacer alguna aportación complementaria a tu escrito. Cierto es que, en la situación de conflicto generada entre Catalunya y España, estamos donde estamos porque dos posiciones antagónicas del nacionalismo de este país (entiéndase el catalán y el español) han preferido ocultar sus miserias tras una densa cortina de humo, aprovechando ambas la coyuntura de una crisis económica inducida y potenciada por los intereses de un capitalismo especulativo que ha decidido dar un golpe de timón al curso de la historia. Es bien seguro que si la sobada crisis económica no hubiese aparecido, otras crisis que han emergido de manera colateral continuarían enmascaradas. Y entre ellas, la que nos ocupa.

Pero no por enmascarado el problema de encaje entre Catalunya y España habría sido menos real. Y lo que ciertamente está acabando por ser, no sólo irreal, si no esperpéntico, es el abordaje que ambas partes están dando al tema; convirtiendo un problema (que, por tanto, tiene solución) en un absurdo conflicto identitario y emocional que nos está llevando a un callejón sin salida (con difícil solución). Por un lado, el PP aferrado a una absurda defensa de la legalidad jurídica, como si ésta no fuese una cuestión que se resuelve por voluntad y acuerdo político entre las partes. Por otro lado, ERC/CiU (fundamentalmente) partiendo de una afrenta economicista (balanzas fiscales, expolio, etc.), barnizada con principios identitarios y un buen adobo emocional,  que vende bien en época de vacas flacas y cabreo generalizado. Cada cual se instala en su posición, unos en la legalidad y otros en la economía, sin poca voluntad –o, mejor dicho, ninguna- de resolver realmente el conflicto.

Y sorprende enormemente la torpeza del PP y su gobierno de jugar al enroque permanente, a la espera que unos brotecillos verdes de la economía –en uno u otro momento- empiecen a generar alguna esperanza en la maltrecha ciudadanía. El PP, más que nadie en este momento, tiene la obligación de buscar espacios de encuentro, diálogo y negociación para resolver de la mejor manera posible el conflicto. Al contrario, lo que está abonando con su incapacidad es el deseo de muchos catalanes de descolgarse de un Estado al que perciben como poco comprensivo ante una realidad compleja, plural y múltiple de los territorios que lo configuran. De hecho, y es una realidad admitida por los propios defensores de la ruptura, es el PP quien está consiguiendo el mayor número de adeptos a la causa independentista.

Estamos llegando a una situación de enfrentamiento insostenible entre la chulería (de unos) y la prepotencia (de otros), que nos aboca a un futuro incierto y negativo para todos, si no se busca la mejor solución. Una solución que nos haga ganar a todos, y no perder a ambas partes.

Y la solución es posible, pero tenemos que romper el inmovilismo de la situación de partida, provocada por actitudes querulantes en uno y otro terreno. Será difícil que el PP, que en estos momentos está defendiendo postulados cavernarios, dé un paso al frente y ofrezca una alternativa real y válida para empezar a resolver la situación territorial, no sólo de Catalunya, sino que aborde definitivamente la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España. Por su parte ERC/CiU están aprovechando –y explotando- el descontento generalizado del pueblo catalán para presentar, de manera falaz, la independencia de Catalunya como la salvación de todos los males presentes y futuros, aunque empiezan a hacer matizaciones a medida que avanza el proceso. Pero también es cierto que en una parte importante de la ciudadanía de Catalunya (que va mucho más allá de un sentimiento real de independencia) se está viviendo esta situación con una cierta ilusión y esperanza de generar un futuro diferente del que se vislumbra en estos momentos de dominio pendenciero y absoluto del PP y sus secuaces.

Pero… hagamos también una leve incursión en el campo de la autocrítica. Creo, sinceramente, que errores cometidos en el pasado desde las filas socialistas han ayudado a que ahora nos encontremos en la situación en la que estamos. Ciertamente que el PP llevó la reforma del Estatut de Catalunya ante el TC, después de que el Estatut hubiese pasado por la aprobación del Parlament de Catalunya, el Congreso de los Diputados y haber superado un referéndum. Pero no podemos olvidar –para ser ecuánimes- el apoyo indisimulado de algunos prohombres del socialismo español al tan cacareado “cepillado” del Estatut, incluso en el debate parlamentario. Por cierto, voces que –algunas- continúan sonando disonantes desde una visión federal de lo que debería ser el Estado. ¡Qué realidad no tendríamos en estos momentos si se hubiese actuado con una visión más amplia, generosa y de reconocimiento a la pluralidad!

Creo que una parte del mérito es nuestra. El socialismo español y catalán ha actuado con cierta torpeza en algunos momentos, sin haber calibrado con mayor exactitud las consecuencias de algunas decisiones. Pero, en fin, no nos petrifiquemos en el pasado y miremos hacia el futuro. Y mirar hacia el futuro es hacer planteamientos con rigor, con respeto, con reconocimiento, con equidad… pero también con valentía.

Nos encontramos en una situación en la que los pseudo presidentes Rajoy y Mas parecen estar jugando una partida cuyo objetivo final se diría que es llegar a un choque frontal, fruto de la irracionalidad de uno y otro, sin pretensión de evitar el colapso. Cuanto peor, mejor, parecen perseguir. Y creo sinceramente que en este escenario que nos presentan, la única opción de sensatez y viabilidad debe partir del entorno del socialismo español (PSOE) y catalán (PSC). Pero para ello es necesario plantear alternativas (no sólo enunciarlas) que den respuesta a la situación actual, que recuperen la ilusión de los ciudadanos y que supongan un buen encaje para todos los territorios del Estado. Y aquí veo dudas, vacilaciones, incoherencias… y hasta un cierto temor por avanzar.

¿A qué espera el PSOE para explicar en profundidad el alcance del Estado Federal que defendemos? Que no tema que los ciudadanos sean incapaces de  entenderlo. Es cuestión de hacer buena pedagogía. La ciudadanía sólo necesita que se le expliquen las cosas con claridad y se le eliminen algunos fantasmas, que incluso se le han generado desde nuestras propias filas al hablar de federalismo. ¿Cómo es posible que en un estado plural y diverso (en su cultura, su lengua, sus tradiciones, su historia…) como es España, a alguien le dé miedo de hablar y abordar la realidad de un nuevo Estado Federal asimétrico, como la mayoría de estados federales del mundo, que son capaces de reconocer la pluralidad de sus gentes y territorios. (Además, a esos miedosos habría que recordarles que el actual estado de las autonomías –y no olvidemos que veníamos de un régimen dictatorial- ya es un estado asimétrico, a pesar de los muchos empeños de homogeneizarlo absolutamente todo). El Estado Federal, lejos de defender privilegios de unos frente a otros, ha de defender la diversidad y pluralidad dentro de un estado solidario y de derecho. Recordemos que la propuesta de Estatut de Autonomía que se impulsó en época de Pascual Maragall lo que pretendía era que se reconocieran una serie de peculiaridades de Catalunya, dentro de esa diversidad y pluralidad territorial que debe ser abordada, reconocida y salvaguardada desde una concepción de estado

. ¿Cómo es posible que si aceptamos la diversidad y pluralidad en el seno de nuestra propia familia biológica, y conseguimos una deseada convivencia harmónica, no seamos capaces de aceptar la pluralidad de los territorios que configuran el Estado?

Creo que no hace bien el PSOE al alinearse con los postulados del PP para no permitir cualquier movimiento de avance en el diálogo, amparados en que el derecho a decidir está fuera de una estrecha y miope interpretación de la Constitución.

(No entro en el debate de si derecho a decidir y autodeterminación son, o no, la misma cosa. Pueden serlo, o no, según convenga. Quizá deberíamos convenir que el derecho a la autodeterminación se preserve, de acuerdo a algunos documentos internacionales, para situaciones de colonialismo y de opresión de los pueblos. Y quizá deberíamos convenir que el derecho a decidir es consustancial del sistema democrático, y radica en que los ciudadanos manifiesten sus decisiones –vinculantes o consultivas- a través de determinados mecanismos que el propio sistema pone a su disposición. Y estos mecanismos en unas ocasiones están impulsados por los gobiernos –elecciones, referéndums, etc- y otras veces se impulsan a petición motivada de la ciudadanía –iniciativas populares, consultas, etc)

Tampoco creo, siguiendo con el guión, que sea prudente justificar la inacción en la mayoría absoluta del PP, con el argumento de que ésta impedirá cualquier avance en otra dirección que no sea la de sus propios intereses. El hecho de que tengamos pocas probabilidades de éxito no ha de invalidar que hemos de pedir, reclamar y exigir aquello que creamos necesario en cada momento. Y en este caso incluso forzar, hasta el agotamiento, que el PP escuche, entienda y dialogue con la otra parte. También a nosotros nos va en ello parte de la credibilidad que debemos recuperar.

El diálogo no es una situación que se dé en estado puro en los momentos de conflicto. Hay que perseguirlo, forzarlo y crear el mejor escenario para que las partes lleguen a los mejores acuerdos. Pero las partes (PP i ERC/CiU) siguen enconadas, buscando torticeramente réditos electorales. Y mientras, los que deberíamos mostrar sensatez, racionalidad, coherencia, juicio y visión en un tema tan complejo y sensible como éste, hemos dejado que el tiempo nos atrape, inmersos en un mar de dudas y –a veces- de incoherencias.

El socialismo (español y catalán) debe tomar las riendas en este complicado asunto y hacer propuestas radicales y atrevidas que nos saquen de la posición defensiva en que parecemos estar guarecidos. Debe ser una alternativa al conflicto que se ha generado entre los gobiernos español y catalán; pero también que sirva de impulso y transformación para un regenerado y nuevo Estado Federal en que han de tener cabida todos los pueblos de España.

Mientras no resolvamos este (grave) conflicto, que en Catalunya se ha convertido en “el conflicto” por antonomasia, es difícil poder abordar otras cuestiones importantes que nos amenazan a diario. “El conflicto” nos tiene ocupados y empeñados permanentemente, hasta el punto que enmascara casi todo lo demás. Casi todo se justifica a partir de la imposibilidad de poder decidir libremente. Y en el otro extremo, los que practican la táctica del avestruz, se limitan a negarlo absolutamente todo, a dejar pasar el tiempo (que todo lo cura), como si los problemas cuando se enquistan desaparecieran por arte de magia. (Los inútiles deberían saber que la negación de un problema no es sinónimo de resolución).

Un abrazo, y hasta pronto.

Tu amigo

JOAN

Lliure mercat: trampa més que solució

Porto dies donant-li voltes a una idea que ja tenia clara, però que havia d’articular a partir d’un raonament coherent. A voltes de la maleïda crisi que ens ha envaït, apoderant-se de les nostres vides, invalidant el present i condicionant el futur, calia trobar un fill conductor que ens portés des de l’origen del terratrèmol fins el moment caòtic actual.

Podríem coincidir en què la crisi ha estat originada per la cobdícia desmesurada d’un capitalisme especulatiu que, acollint-se a un model neoliberal de mercat desregulat i salvatge, crea i alimenta diferents bombolles financeres amb la finalitat d’arribar al més gran benefici de la manera més ràpida possible. Fins aquí res de nou, és la màxima del capital, que utilitza els mercats per a expandir els seus beneficis. Els elements diferenciadors en aquests moments –que han servit per a multiplicar els seus efectes- han estat la desregulació, la globalització i les noves tecnologies. Tot un còctel explosiu que ha jugat a favor d’una especulació globalitzada (sense fronteres físiques de contenció), volàtil (amb una gran mobilitat, per la irrupció de les noves tecnologies) i sense control (per la manca de regulació específica).

En aquest punt, quan la crisi entra en escena, el capital, lluny de rectificar i potenciar una economia productiva més regulada i continguda, que donés impuls a un creixement sostingut i una redistribució dels beneficis més equilibrat, fa la fugida irracional de l’ase. No rectifica, ans al contrari. Insisteix en les seves tesis.

El capital sempre s’ha cregut en possessió de la legítima veritat, sempre ha pensat (per propi interès, lògicament) que els mercats, i no els estats (organització col·lectiva de la ciutadania), són els únics que poden conduir l’economia d’un país. És qüestió, com sempre han defensat, de deixar el mercat que marqui les seves pròpies regles. Sempre han defensat que el “mercat” és un sistema que tendeix, per si mateix, a un equilibri perfecte. I per a què aquesta premissa s’assoleixi, el capital imposa el compliment de tres principis, que aferrissadament defensa: la desregulació del mercat, per a què aquest, lliure de qualsevol encotillament, marqui les seves pròpies regles del joc; la privatització dels serveis, com a instrument per a incorporar-los al mercat i regir-los per les mateixes regles, allunyant-los així de la influència de l’estat; i les retallades de les inversions en serveis públics, com a conseqüència del paper secundari que li atribueix a l’estat i del protagonisme que concedeix al mercat en l’oferta de qualsevol tipus de servei.

Els dogmàtics del capital –representats actualment per la corrent neoliberal imperant a nivell planetari- continuen defensant a capa i espasa la llibertat més absoluta del mercat. El “lliure mercat”, segons la seva doctrina, és l’única solució. I obcecats per un fanatisme econòmic que només acaba donant respostes i beneficis a una classe privilegiada, continuen pitjant l’accelerador.

Quin és l’anàlisi que en fan en resposta al fracàs absolut de la seva política econòmica? Fàcil: no s’estan aplicant com cal les regles del “lliure mercat”. Pensen, doncs, que cal aprofundir en els seus principis, que sens dubte s’estan imposant d’una manera laxa. Creuen que cal insistir –i potenciar fins on calgui- en les regles d’or del neoliberalisme ortodox: més desregulació, més privatització i més retallades. I, segons el seu criteri, cal arribar a una situació (límit) on el mercat aconsegueixi estabilitzar-se.

I al final d’una lluita injusta i desigual imposada pel poder del capital, lògicament, el “mercat” s’equilibrarà, convertint les condicions de l’actual crisi en el nou estatus quo. La crisi, si és que ho era en un principi, s’acaba convertint en un gran frau que ha arribat per a quedar-se.

Les forces neoliberals, defensores del ranci poder del capital, ens voldran fer creure que hem viscut per damunt de les nostre possibilitats individuals i col·lectives. Que la responsabilitat de la fallida del pervers sistema que ens han organitzat és de tots. Que hem d’assumir la part que a cadascú ens toqui, renunciant als febles avenços conquerits en els darrers decennis.

I tot per a alimentar la pervivència i garantir el futur d’una casta que només defensa els seus privilegis...

UNA OFENSA INNECESARIA

Me cansa, me aburre y me ofende, como socialista, como catalán y como ciudadano de este territorio múltiple que algunos llamamos Estado, otros catalogan como nación, e incluso algunos definen como patria, las gratuitas declaraciones de nuestro estimado amigo Alfonso (¿o hay que llamarle Guerra?).

Me ofende extremadamente de que alguien (ni que sea Alfonso/Guerra) pueda dudar de que otros puedan ser –o sentirse- catalanes y socialistas. De la misma manera, pienso yo, que cualquiera pueda sentirse español, francés o sueco, y no por ello dejar de ser socialista. ¿O acaso “algún” socialismo tiene patente de corso y se es más o menos, en función de la nación a la que uno se adscribe?

Siempre he pensado que la identificación con un determinado territorio no condiciona la ideología de una persona. Ni mucho menos. Ni tan siquiera la identificación llevada a un punto más extremo (lo que suele llamarse nacionalismo) es característico de una ideología concreta. ¿O no hay nacionalistas de uno u otro territorio que se adscriban a determinada ideología o a su contraria?

Pongamos algún ejemplo. ¿Es más o menos nacionalista aquel que defiende la nación española, la alemana, la inglesa, o –dado el caso- la catalana, la gallega o la andaluza? ¿Quizá para ostentar esta categoría, el territorio al que se adscribe la nacionalidad deba tener determinadas dimensiones? Quizá la paradoja esté en no reconocerle nacionalidad a determinados territorios, pero entonces, ¿por qué darle categoría de nacionalista a alguien que defiende un territorio, si no le damos al territorio tal categoría?

 Y siguiendo con los ejemplos, ¿desde cuándo el nacionalismo responde a una ideología concreta? Yo –al igual que muchos más- conozco o reconozco a acérrimos nacionalistas ideológicamente situados muy  a la derecha. O, ¿dónde deberíamos colocar a una extrema y rancia derecha que está –que sigue- defendiendo una determinada nación española (por ejemplo)? O, en el otro extremo, ¿no es cierto que desde postulados radicales de la izquierda algunos movimientos han defendido, y siguen defendiendo, territorios muy concretos? ¿No es irrefutable que la derecha y la izquierda comparten postulados identitarios a la hora de defender el territorio con el que se identifican, sea éste de la extensión que sea? ¿Porqué pues identificar la defensa de un territorio con la ideología (derecha o izquierda) en función de los intereses de cada cual?

Otra cosa muy distinta sería priorizar las ideas a la identidad nacional, o viceversa. Pero ésa es otra cuestión…y otra discusión.

¿A qué viene, pues, la sandez manifestación de que el PSC no es socialista porque está defendiendo los postulados del nacionalismo catalán (cosa absolutamente falsa)? ¿Qué decir, con estos mismos argumentos, de los socialistas que defienden otro tipo de nacionalidad, y por tanto de nacionalismo? ¿Ésos, o algunos de ellos, están legitimados para defender su identidad, e incluso para deslegitimar la de los otros? Y mientras tanto los otros no pueden, siquiera, discrepar de los unos.

Es, sencillamente, un cansino sinsentido que empieza a cansar, a aburrir, y, lo más grave, a ofender (y mucho), viniendo de quien viene.

Tan difícil no ha de ser (para una persona progresista, abierta y tolerante) la aceptación y el reconocimiento de la diversidad. El respeto a la diferencia es la clave y  la base de la convivencia.

Si somos capaces de asumir que en nuestra propia familia (enraizada por verdaderos nódulos genéticos) existe la diversidad; si asumimos que nuestros vecinos (con los que convivimos armoniosamente) son diversos; si aceptamos que los pueblos (históricos núcleos de convivencia) son plurales; si reconocemos la diversidad de las partes que conforman cualquier todo, ¿cómo negar el reconocimiento de la pluralidad a los territorios que componen un país (se le llame a éste como se quiera)?

Y defender la pluralidad no es sinónimo de apuntarse a un nacionalismo mal entendido, y mucho menos de haber renunciado a los principios del socialismo democrático.

Seguramente algunos de los que tanto critican el nacionalismo de los otros (y no soy yo quien los defienda, estando al pairo de cualquiera de ellos), deberían mirarse al espejo y, en un acto de sinceridad, definir lo que están viendo. Si fuesen tan sinceros como vehementes, quedarían sorprendidos. 

UNA REFLEXIÓN PARA COMPARTIR

Hagamos una reflexión en voz alta. En situaciones de compleja dificultad no conviene actuar con precipitación, aunque ésta sea en aras de intentar una respuesta rápida a los problemas que nos abordan, dejándonos casi sin aliento.

La precipitación no es buena aliada para respuestas razonadas y sensatas, como las que estamos necesitando en estos momentos. Eso por una parte.

Pero por otra, tampoco podemos quedarnos anquilosados ante el riesgo imprevisible que pueda suponer asumir ciertos cambios que son del todo necesarios, y que está pidiendo –desde diferentes ámbitos y con diversos formatos- una ciudadanía perpleja ante la inanición de los partidos políticos para ofrecer respuestas alternativas a la crítica situación de caos institucional y sistémico en que estamos inmersos.

Y en una parte de esa reflexión en voz alta, en esta ocasión, quisiera centrarme en el desencuentro que hemos vivenciado estos días entre el PSOE y el PSC. Algunos aún se están frotando las manos pensado en aquello de “a mar revuelta ganancia de pescadores”. Piensan, y no sin visos de realidad, que si el socialismo español y catalán (suponiendo que fuesen cosas diferentes, pero que yo no lo creo) acaban rompiendo sus relaciones, la derecha de este país –llámese Catalunya o España- tendrá más garantizados sus gobiernos a casi perpetuidad. Sin duda una ruptura no deseada en el socialismo del estado acabaría beneficiando los intereses electorales de la derecha. Eso a nadie se le escapa, ni siquiera a algunos esperpentos del PP, que ya están utilizando de manera farfullera las desavenencias entre el PSOE y el PSC para intentar desviar la atención del mayor escándalo que hayamos conocido hasta estos momentos, asociado a las corrupciones, evasiones, fraudes y extorsiones de su ex gerente y ex tesorero (con una dedicación total de casi tres décadas).

Pero volvamos a la reflexión inicial y la discrepancia entre el PSOE y el PSC en torno al derecho a decidir, en este caso planteado en el Congreso de los Diputados por una mayoría importante de representantes del pueblo de Catalunya (aprox. 77%).

Partamos, desde un punto de vista de doctrina, valores e ideario socialista en relación a la organización territorial, del convencimiento que la mejor manera de convivencia de los territorios (llamémosles regiones, autonomías, países, naciones, o lo que cada cual prefiera), se basa en el respeto mutuo, el reconocimiento de las partes, la defensa de la solidaridad y la potenciación de las capacidades colectivas. Esto, dicho en pocas y cortas palabras, formaría el núcleo troncal de los principios de un estado federal. Otra característica de los estados federales, dentro del reconocimiento de sus territorios federados, es –como no podría ser de otra forma sin faltar a los principios mismos del federalismo- la aceptación de la diversidad y pluralidad de los pueblos que conforman los territorios en el seno de ese estado común.

Llegados a este punto también podríamos convenir que los propios partidos políticos que defienden (la organización de) un estado federal, por convicción, por tradición y por principios programáticos, se definen como organizaciones políticas federadas. Es decir, en su funcionamiento interno se asume el modelo federativo como modelo de organización (y, lógicamente, lo que esto debe significar a nivel orgánico y funcional del partido). Una objeción al respecto: el PSC, todo y ser un partido soberano (inscrito autónomamente en el registro de partidos), ha actuado a nivel estatal como una pseudo federación más del PSOE.

Pues bien, llegados a este punto de la reflexión parece que no debería extrañarnos, si fuésemos coherentes con los principios que defendemos, que uno (el que sea) de los territorios de ese estado federal al que aspiramos, quiera plantear la potestad de que sus ciudadanos puedan decidir sobre su futuro. Bien es cierto que el plantear la segregación de un territorio iría en contra de los principios de la propia federación (que no admite la separación unilateral). Pero no es ése el planteamiento del PSC. El PSC quiere plantear una nueva relación con el estado, en un marco diferente del que estamos en estos momentos (y al que hemos llegado después de una etapa de transición de treinta y cinco años que debe, por evolución del propio sistema, repensar el modelo actual). ¿Y de qué manera más democrática se puede avanzar hacia esa nueva configuración territorial y de regeneración y actualización de nuestras instituciones que consultando a los/las ciudadanos/as? Simplemente es eso lo que se pretende desde el PSC, que el pueblo de Catalunya se defina sobre su fututo. Y para ese proceso, incluso, demanda el diálogo con el estado.

Bien es verdad que en este proceso de decisión algunos estarán planteando la ruptura con el resto del estado, al igual que otros están apostando (sin ni siquiera consulta) por la recentralización de competencias, servicios y recursos, en una erosión sistemática del sistema de las autonomías y la vuelta a un pasado que ya quisiéramos tener olvidado (aunque no podemos). Pero podría parecer que esta vuelta al pasado encubierta no genera los mismos aspavientos que la aspiración legítima al derecho a decidir.

Y el derecho legítimo a decidir no excluye a nadie. Quiere esto decir que otros territorios también pueden manifestar su deseo de relación con el estado, y definir qué modelo y qué mejoras quisieran introducir. Los que aspiren a un modelo federal podrán compartir con los socialistas inquietudes de futuro. El resto tendrá que buscarse otras alianzas.

El reusar en estos momentos el debate del modelo territorial, la regeneración de las instituciones, el impulso democrático y la superación de la crisis económica y financiera es como tener la mirada fija en la pared, cuando el peligro nos acecha en el cogote.

El PSOE y el PSC, el PSC y el PSOE, tienen la responsabilidad de seguir avanzando juntos para garantizar el progreso del país (de España y Catalunya, de Catalunya y España). Ambos han sido piezas claves en el pasado inmediato y deben ser la garantía de futuro. Difícilmente hubiésemos llegado al punto que nos encontramos si no hubiese sido por la implicación decidida (entre otras muchas) del socialismo español y catalán. A pesar de las dificultades y de algunos desencuentros, a pesar incluso de alguna discrepancia, PSOE y PSC deben decidir seguir compartiendo un modelo de futuro. Si no es así, por una parte, el modelo de Estado Federal al que aspiramos no será posible; por otro lado, Catalunya puede iniciar un camino de difícil retorno.

EL CAMÍ CAP AL FEDERALISME

Quan, des de diferents posicionaments i per raons diverses –que segurament es podrien complementar-, moltes veus estan manifestant que l’actual estat de les autonomies està arribant al seu esgotament. Quan l’actual crisi econòmica està dificultant el normal desenvolupament dels territoris (Comunitats Autònomes) de l’Estat Espanyol. Quan des de la dreta política espanyola, uniformista, homogeneïtzadora i centralista es vol justificar que el dèficit de l’Estat es produeix com a causa d’una desmesurada i descontrolada despesa de les comunitats autònomes. Quan des de l’actual govern central (PP), i amb el suport dels seus dirigents territorials, s’aposta per la recentralització d’algunes competències autonòmiques –entre altres mesures restrictives- com a solució per a reduir els desequilibris dels comptes públics. Quan a territoris amb forts sentiments identitaris, cada cop es fa més evident el malestar de la ciutadania per la incomprensió que puguin generar els seus sentiments en altres territoris amb sensibilitat diferenciada. Quan els sentiments de pertinença d’uns i altres acaben generant un sentiment incomprensible de rebuig mutu, que s’alimenta pel propi interès de mantenir viva la discrepància. Quan des de Catalunya –i Euskadi està a l’espera- s’aposta, de manera oportunista, per la independència com a solució a tots els problemes de la societat catalana. Quan des del govern de l’Estat i el partit que el sustenta no es respecta la pluralitat territorial i es potencien sentiments identitaris uniformadors i excloents, més propis d’altres moments de la nostra història. Quan alguns territoris (principalment Catalunya i Euskadi) estan tenint dificultats d’encaix en l’actual Estat de les Autonomies. Quan la Constitució Espanyola -o, més aviat, la interpretació que fan de la seva lectura alguns partits estatals i el  propi Tribunal Constitucional- no permeten que els estatuts d’autonomia avancin amb fermesa cap a un reconeixement ampli d’estat plural. 

Quan tot això està succeint, i com a respostes poc dialogades es planteja o la segregació o la recentralització, ha arribat el moment de plantejar, de manera seriosa, una reforma a fons de la Constitució que ens permeti acabar de construir una proposta territorial que faciliti l’encaix dels diferents territoris en un Estat Federal plural, respectuós i modern. Una reforma constitucional que permeti transitar de manera ordenada, i sense ensurts, des de l’actual Estat de les Autonomies a un Estat Federal. Una reforma constitucional que ens facilitarà finalitzar un recorregut que ja estava en el pensament d’algun dels pares de la Constitució.

L’actual Constitució va representar l’esforç i el fruit d’un gran pacte de transició política, que ens va fer avançar des d’un estat autocràtic, hereu d’un llarg període de més de quaranta anys de dictadura, a l’actual sistema democràtic. En aquest procés, arribar a l’Estat Federal ha de representar una evolució natural, producte d’un nou pacte constituent o segona transició que, partint de la Constitució de 1978 acabi convertint-la en una veritable carta magna que reguli i faciliti la transformació de l’Estat de les Autonomies en un veritable Estat Federal,  situant el nou marc federal a l’alçada d’altres estats federals que tenim com a referència. 

A certes veus dubtoses o contràries a la transformació els hi podríem recordar algunes qüestions, amb la voluntat d’aportar elements de reflexió sobre el perquè cal la modificació de la Constitució:

a) La Constitució de 1978, que ha complert abastament alguns dels seus objectis (pacificació, democratització, pluralitat política, descentralització, competències, etc.) no ha resolt satisfactòriament altres aspectes de reconeixement de la pluralitat dels diversos territoris, no delimita amb claredat quines són les competències a què es poden acollir les respectives autonomies, no parla del nombre d’autonomies que composen l’Estat, crea un Tribunal Constitucional que s’ha convertit en una tercera càmera sancionadora de temes polítics (que no estrictament jurídics), la segona càmera legislativa (Senat) no té ni la composició ni les funcions que hauria de tenir una veritable càmera de representació territorial, no acaba de solucionar equitativament una fiscalitat que resolgui el finançament d’alguns territoris... Veiem que algunes qüestions que no es van tancar satisfactòriament, amb el pas del temps, encara continuen obertes.

b) Els “pares” de la Constitució de 1978, set representats polítics, en aquests moments no són representatius ni de la sensibilitat política i social del país, ni del pes dels partits polítics que ens representen actualment. Recordem que hi ha havia 3 representants de la UCD, 1 representant del PP, 1 representant de CDC, 1 representant del PSUC i 1 representant del PSOE. Com es pot comprovar allò que podien representar els set parlamentaris (cap parlamentària) en aquell moment (i per tant va orientar l’elaboració de la Constitució) no es correspon a la distribució política actual (molt probablement, en aquests moments, obtindríem una Constitució molt diferent, i més escorada a plantejaments més progressistes que no pas la de 1978).

c) La Constitució, que va estar pensada amb la mirada posada en el període de transició cap a la democràcia, no tindria el mateix contingut si s’hagués elaborat en un moment històric amb assoliment democràtic i reconeixement dels drets i les llibertats dels ciutadans, com pot ser a l’actualitat. En aquest sentit, tampoc no és un document vàlid per a les noves generacions, que han nascut i viscut en una realitat molt diferent a la que vol legislar la mateixa carta magna, no contemplant (lògicament) altres qüestions més properes de la realitat social i política actual.

d) Totes les  Constitucions –com a marc referencial últim de la jurisprudència de qualsevol país- ha de tenir la capacitat i flexibilitat necessària per a adaptar-se a les noves realitats.  En cas contrari corren el risc de quedar-se estancades, i no facilitar que la societat avanci amb el seu temps (al deixar fora del seu àmbit de protecció i no actualitzar algunes matèries de nova aparició). De fet en països democràtics i avançats, que ens poden servir com a referència, les Constitucions són susceptibles d’actualitzacions, per tal de posar al dia els seus mandats. Així tenim, per exemple, les múltiples esmenes de la Constitució d’EEUU i les més de cinquanta modificacions de la Constitució d’Alemanya. I no per això algú qüestiona les seves legitimitats, més aviat les corresponents ciutadanies agraeixen i valoren la capacitat d’adaptació i actualització de les seves cartes magnes.

En aquesta mateixa línia d’adaptació i actualització, la reforma constitucional, per tal de donar estructura al nou Estat Federal, haurà d’incorporar alguns aspectes rellevants com:

1) Declaració i definició del nou Estat Federal, com a plurinacional, pluricultural i plurilingüístic.

2) Identificació dels territoris federats que formaran part del nou Estat Federal.

3) Reconeixement de la diversitat dels territoris i, per tant, de la pluralitat de l’Estat (actualment l’Estat de les Autonomies ja contempla una certa diversitat).

4) Definició dels diversos territoris federats i accepció de què cadascun dels territoris s’incorpora a la federació segons la seva pròpia identificació (país, nació, autonomia, etc.).

5) Acceptació de la Federació com a un Estat Federal complex, a partir de la constatació de la realitat i les peculiaritats de cadascun dels territoris federats (històriques, culturals, econòmiques, lingüístiques, dret civil, etc.). 

6) Relació bilateral de l’Estat Federal amb els diferents Territoris Federats (donat el reconeixement de la singularitat de cada territori de la Federació).

7) Definició de les competències pròpies de l’Estat Federal: Defensa; Política exterior (relacions internacionals i tractats internacionals) que, en alguns moments, pot estar participada pels territoris federats; Coordinació de grans catàstrofes; Coordinació de polítiques compartides per diferents territoris (rius, costes, etc.); Normatives comunes (fonamentalment les que hauran de garantir els principis bàsics o drets mínims de ciutadania i benestar en tots els territoris federats); Hisenda, que estarà compartida amb els territoris federats (fonamentalment la coresponsabilitat fiscal per a garantir la recaptació i el finançament de les competències pròpies, tant de l’Estat Federal com dels Territoris Federats. En qualsevol cas la fiscalitat compartida haurà d’establir les condicions i mecanismes necessaris per a garantir de manera equitativa: l’aportació dels Territoris al fons de compensació interterritorial; l’aportació dels Territoris per al finançament de les competències pròpies de l’Estat Federal i de les que pugui tenir compartides amb els Territoris; el manteniment del principi d’ordinalitat en les previsibles actuacions de l’Estat als Territoris; el finançament de les competències pròpies de cada Territori).

8) Reconeixement i definició de les competències pròpies dels Territoris Federats. Excloent les que són competència pròpia de l’Estat Federal, els Territoris Federats podran ser titulars de totes aquelles competències que puguin assumir amb totals garanties d’execució, en funció de la seva voluntat, interès i capacitat (aquelles que no siguin assumides pels territoris, les assumirà subsidiàriament el propi Estat Federal).

9) Reconeixement de l’autonomia dels Territoris Federats per a organitzar-se i legislar les seves competències de manera exclusiva, en el marc dels seus propis Estatuts (o Constitucions) i segons reconeixerà la mateixa Constitució Federal. La potestat d’elaborar els Estatuts o Constitucions Territorials, així com la resta de legislació pròpia, correspondrà a cadascun dels Parlaments Territorials, d’acord amb el que preveurà la Constitució Federal.

10) Reforma del Senat, per a convertir-lo en una veritable càmera alta de representació territorial. Entendrà de la legislació que afecti al propi Estat Federal; del control de l’Estat Federal; de les relacions multilaterals de l’Estat Federal amb el conjunt dels Territoris Federats; de les relacions entre el Territoris Federats i el propi Estat Federal; dels conflictes entre els propis Territoris i entre aquests i l’Estat Federal.

11) Incorporació dels mecanismes de relació de l’Estat Federal amb la Unió Europea i els seus organismes, amb declaració de voluntats d’avançar cap a una Europa Federal, de la qual es forma part.

Lògicament a ningú se li escapa que aquesta profunda reforma constitucional per a avançar en la construcció definitiva de l’Estat Federal, a partir de l’estructura pseudofederalitzada de l’Estat de les Autonomies, requerirà una gran dosi de diàleg i consens, un gran pacte d’una segona transició que ens porti a cloure una transformació social, econòmica i política que ens situï a les portes del segle XXI. I aquí cal una gran dosi de responsabilitat, de respecte, de reconeixement, d’acceptació ... I tot ha de començar a partir del desig i de la voluntat de diàleg. La resta és fàcil: només és qüestió de treballar, i d’això ja en sabem. 

ALGUNS APUNTS SOBRE L’ESTAT FEDERAL

 Un Estat Federal està conformat per la unió de diferents ens o divisions territorials amb capacitats no només administratives, sinó també legislatives i d’autogovern. Cadascuna de les divisions territorials federades adoptaran el nom genèric, o específic, que es determini en el seu procés constituent. Es podria determinar, de manera genèrica, que les divisions territorials que conformen l’Estat Federal corresponen a províncies, regions, cantons, autonomies, nacionalitats, estats, o qualsevol altra designació amb què es decideixi catalogar les divisions territorials de l’Estat (per exemple, a Alemanya, parlem d’estats federats o Länders; a Àustria, d’estats federats o Bundesländer; a Suïssa, de cantons, etc.). Per tant, qualsevol designació que compleixi amb la realitat i voluntat dels territoris per a identificar les diverses federacions, és legítima. No existeix una denominació, un mot predeterminat per a referir-nos als territoris federats. Per tant, és voluntat dels territoris federats i del propi estat federal, que les divisions territorials adoptin un o altre nom, en funció, generalment, d’aspectes històrics, culturals o d’altres. Però no sempre tots els territoris que composen l’Estat Federal es designen genèricament de la mateixa manera. Ens podem trobar, en alguns casos de territoris heterogenis o de característiques específiques, amb un Estat Federal composat per divisions territorials federades de diferents característiques i que responguin, per tant, a una designació nominalista diferenciada (com és el cas d’alguns estats federals dels que avui en dia tenim com a referència: Canadà, amb províncies i territoris autònoms; Estats Units, amb estats i districte federal; Austràlia, amb estats i territoris). Per tant, la diferenciació en l’extensió territorial o en altres característiques pròpies, no són condicions invalidants per a constituir un veritable Estat Federal, ans al contrari.

Observem que aquesta heterogeneïtat dels territoris que constitueixen les divisions que en formen part d’un Estat Federal, no es donen només en alguns dels estats federals ja existents, sinó que inclús és una realitat en la configuració actual de l’Estat Autonòmic Espanyol, on ens trobem amb Autonomies que responen a una gran disparitat territorial (Ciutats Autònomes, Comunitats Autònomes Uniprovincials i Comunitats Autònomes Pluriprovincials o Regionals).

Però no és només la diferenciació en les característiques territorials les que acaben marcant les peculiaritats de cadascuna de les federacions que poden composar un Estat Federal. Ens podem trobar amb territoris amb cultures i tradicions diferents, amb llengua pròpia, amb dret civil propi, etc. (característiques que també es donen en el cas de l’Estat Autonòmic Espanyol), que donen un plus de pluralitat i complexitat, enriquint el conjunt, i que cal contemplar i respectar dins les característiques territorials del nou Estat Federal.

Convé així recordar que l’organització d’un estat federal neix, exclusivament, a  partir de la voluntat de diferents territoris per a federar-se. No existeixen circumstàncies prèvies que condicionin la creació d’un estat federal, a banda, lògicament, del propòsit i el desig de les parts. I si bé és cert que molts dels estats federals sorgeixen per la unificació de nacions o estats que ja existien prèviament, abans de decidir federar-se (com és el cas, entre d’altres, de Canadà, Estats Units, Austràlia i Veneçuela), també és cert que hi ha experiències d’estats federals que han nascut d’un procés de descentralització d’un estat unitari i centralitzat previ (com ha succeït a Mèxic, Argentina i Brasil).

I de la mateixa manera que no hi ha condicions prèvies limitadores per a constituir un estat federal, tampoc existeix un model homogeni ni estàndard de quina ha de ser l’estructura d’aquest estat federal de nova creació, ni de quin serà el grau d’autonomia que hauran d’assolir els territoris federats. Dependrà de la pròpia realitat dels territoris de què es parteix, així com de la voluntat i capacitat de cadascun d’aquests territoris per a arribar a un nivell o altre de distribució de les competències pròpies i d’aquelles que restaran en mans de l’estat federal.

Cadascun dels territoris federats té el grau d’autonomia necessari per a governar i legislar en el seu territori aquelles matèries que li són pròpies i, en qualsevol cas, aquestes són diferents de les que pugui ostentar l’administració federal, no existint duplicitats ni interferències de les competències i responsabilitats entre els diferents territoris federats i el propi estat federal.  D’aquí la importància que les respectives Constitucions (tant la federal com les dels territoris federats) defineixin de manera nítida les competències de cada territori i les competències de la pròpia federació.

Per tant, amb aquestes premisses, ens podem trobar que els territoris que constitueixen la federació poden tenir un grau d’homogeneïtat més o més important, o al contrari, ser territoris de naturalesa i heterogeneïtat més diversa. D’aquesta manera l’Estat Federal que es constitueixi a partir dels diversos territoris tindrà (parlant en argot federalista) una estructura simètrica (en el cas de què tots els territoris federats ostentin les mateixes competències després del procés de federalització, com és el cas d’Alemanya o Mèxic) o asimètrica (en el cas de què algun/s dels territoris federats assoleixen competències diferents, com en el cas de Canadà i EEUU). 

En tots els casos la concepció d’un Estat Federal, sigui simètric o asimètric, respecta el pluralisme dels seus territoris i garanteix la unitat federal a partir de la defensa d’una cohesió basada en la diversitat dels territoris.

L’Estat Federal, per tant, no representa la ruptura ni la insolidaritat dels territoris que en formen part. Al contrari, basa la seva raó de ser en la interdependència i sobirania compartida, des d’un respecte absolut, exquisit i extraordinari al reconeixement de la diversitat i pluralitat de les diferents federacions que el conformen. L’Estat Federal aixopluga, defensa, reconeix i dóna cobertura als territoris federats, com a elements consubstancials que conformen el propi Estat. Els territoris federats se senten identificats, representats i formant part de l’Estat Federal.

La clau de tot plegat és assumir com a principis inalienables el reconeixement i el respecte a la pluralitat i diversitat dels altres;

garantir uns drets comuns de ciutadania i benestar per a tots els ciutadans de l’Estat Federal;

mantenir una corresponsabilitat solidària entre els diferents territoris per a minimitzar els impactes dels desequilibris territorials;

definir les competències pròpies que gestionarà, de manera centralitzada, l’Estat Federal, i a partir d’aquestes definir totes aquelles que podran ser competència dels territoris federats; 

respectar el desig manifest de cada territori federat a exercir competències pròpies, a partir de mostrar de manera fefaent la seva voluntat, capacitat i recursos per a exercir-les (en el cas que algun territori federat no es trobi en condicions d’assumir plenament totes les competències que es desenvolupin en el seu àmbit territorial, aquestes podran ser gestionades directament per l’Administració Federal  o compartir la gestió conjuntament per ambdues Administracions);

compartir un sistema financer i tributari equilibrat per  a què cada territori federat, a banda de participar en el finançament de les competències federades i en el fons d’equilibri territorial, pugui desenvolupar amb total garantia les seves competències pròpies;

establir mecanismes de relació bilateral i bidireccionals entre els òrgans de l’Estat Federal i cadascun dels territoris federats;

organitzar la relació multilateral entre el conjunt dels territoris federats i l’Estat Federal a través d’una Càmera Legislativa de veritable representació territorial (Senat).