La recta final

Torno al blog després d’una certa inactivitat que no desitjaria. Crec que hauria de mimar-lo una mica més, però la feina em té un pèl atrapat... Malgrat tot aquí estic de nou, amb ànims de comentar alguna cosa, en relació a les eleccions municipals del proper 27 de maig. A Molins de Rei (MdR), la meva estimada vila (ho aclareixo per als visitadors forans), el dissabte 21 d’abril el PSC va presentar la candidatura per a les properes municipals (crec que el Xavi Paz és un bon candidat, i fins i tot, arribat el cas, podria ser un bon alcalde). Amb aquesta posta en escena ja han sorgit a la llum les principals ofertes dels partits polítics que acabaran configurant el proper consistori. Com ja és habitual, a MdR ens trobem en la recta final d’una cursa que promet una arribada a meta certament imprevista, com diríem en termes esportius. Fins i tot podríem dir que hi ha una doble incertesa en els resultats. D’una banda la incertesa de saber quina serà la força política que obtindrà més nombre de butlletes favorables; d’altra banda la imprevisió de saber qui serà la persona que estarà al front del nou govern municipal (hem de recordar que sense majoria absoluta l’alcaldia només s’aconsegueix gràcies als pactes post electorals i al marge dels vots aconseguits. Justament el que va succeir a les darreres eleccions municipals, quan el PSC, malgrat guanyar per un estret marge de vots, va estar condemnat a escalfar durant quatre anys la banqueta de l’oposició). En la propera contesa ens trobem, com ja és habitual en les eleccions municipals a MdR, amb dues forces polítiques amb un potencial similar (PSC i IE) i altres dues que, en funció de la conjuntura, cotitzen la seva aliança amb una rendibilitat política –de vegades- per sobre de la seva representació real (ERC i CiU). Sorprenentment aquests resultats no es reprodueixen en les eleccions autonòmiques, generals ni europees, on el PSC (en el seu conjunt) treu millors resultats que la resta. Aquesta paradoxa, que no és exclusiva de Molins, ens porta a pensar que els ciutadans, a l’hora de triar, fan servir criteris diversos, segons que les eleccions siguin municipals, autonòmiques o generals. A banda d’una base ideològica indefugible, cada elector utilitza altres criteris de pragmatisme personal que el porten a elegir la força política que creu que defensarà millor els seus interessos (del propi elector) en cada moment. Cosa similar, però no idèntica, succeeix en el moment de tancar els pactes de govern post electorals. Hi ha (o deuria haver) una base ideològica important. De fet aquest element hauria de ser el fonament de l’aliança, per tal de ser el més rigorosos possibles amb els respectius electors. A banda també es valoren criteris de pragmatisme polític que, en contra del que podria ser l’interès particular de cada elector, els grups polítics -a l’hora dels pactes- han de vetllar per l’interès general de la població a la que representen, i no dels interessos partidistes del seu grup. Per tant, un pacte de govern ha de ser un acte d’humilitat on els grups polítics han de pensar en primer (i en segon i en tercer...) lloc en els interessos dels ciutadans i en allò que aquests estan esperant dels polítics. Fonamentalment un pacte de govern ha de servir –a banda de governar - per a afegir esforços, energies, capacitats, voluntats i recursos al governament d’un poble. El sumar, i no el restar, és el millor servei que des de la política es pot fer als electors, que no són altra cosa que els ciutadans a qui han de servir els poders públics. Ara, situats en la recta final, és el moment de començar a imaginar quina serà la foto d’arribada a la meta. Les diferents opcions polítiques han de fer l’últim esprint, i, de la mateixa manera que en el ciclisme, recordar que la política és una acció d’equip, on els millors resultats són fruit de l’esforç col·lectiu i les bones aliances durant la cursa. I parlant de ciclisme... ningú no pot obviar les condicions a l’alça d’en Xavi Paz.

El got a punt de vessar

Parlem novament, i per enèsima vegada del pp, partit popular, (que, em nego a escriure en majúscula, com si es tractés d’alguna cosa amb nom propi, extraordinària o digna, que mereix la distinció d’una lletra majúscula, gran i rellevant, per a distingir-la de les lletres minúscules que l’acompanyen, amb l’única finalitat de formar una paraula... Les lletres majúscules, ho sento, les reservo per a paraules que cal distingir per la seva pròpia importància, particularitat, exclusivitat o distinció. I no és el cas). Dons bé, els amics –o tot el contrari, per les actituds i comportaments que exhibeixen- del pp acaben d’obsequiar-nos, fent gala de les seves més extraordinàries qualitats democràtiques, cíviques i lliberals, amb un boicot amb tota regla al Grupo Prisa (editor, entre d’altres del diari EL PAÍS, la cadena SER i l’emissora CUATRO TV). Les declaracions del president del Grupo Prisa, crítiques amb allò que el pp representa en aquests moments, ha estat el detonant, i l’excusa, per a què el partit popular (conegut ja per alguns com partit de la por) hagi col•locat al Grupo Prisa entre els seus enemics a batre.
I la veritat és que comença a preocupar, i desconcertar, que el pp continuï amb la seva delirant obsessió de voler destruir tot allò que no està d’acord amb la seva idea del que ha de ser un Estat Espanyol democràtic i modern, i de quins han de ser els principis i les regles de joc que la societat espanyola vulgui atorgar-se per al desenvolupament d’un estat obert, democràtic, diferencial i plural.
Tant és així que semblaria que l’estratègia del pp va molt més enllà de torpedejar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, veritable “bèstia negra” d’una dreta carca i retrògrada que no vol perdre els privilegis de què sempre ha gaudit la classe dominat d’aquest país.
La ferotge i destructiva oposició que el pp està aplicant en aquesta legislatura semblaria orquestrada des d’un grup de gent (no m’atreveixo a dir persones) que no només volen recuperar –a qualsevol preu- un govern que, democràticament, van perdre en unes eleccions, sinó que allò que volen recuperar realment és el poder (en tot el sentit més ampli de la seva expressió).
Els dirigents del pp estan convençut, com sempre ha estat la dreta extrema (forma refinada de descriure l’extrema dreta, que estic a punt de desterrar) que el poder és una posició o condició social que només poden exercir aquells que han estat ungits per alguna divinitat estranya, que ha decidit que els poderosos tenen dret a disposar de les vides, les voluntats i els patrimonis de tots aquells –pobres desgraciats- que no són capaços de pensar ni decidir per si mateixos.
Amb aquesta mentalitat no és cosa estranya que el pp continuï amb la seva estratègia: esbombar la democràcia; carregar-se a aquells –grups o persones- que lluiten per una societat més justa, solidària i de progrés; potenciar les baixes passions de nostàlgics anònims; sembrar el dubte i la incertesa en els ciutadans pacífics i sensats; potenciar les desavinences existents; magnificar, com a elements destructius, aquelles coses que ens puguin diferenciar ... Està buscant la còlera d’uns i el desencís d’altres per a fer-se amb el control del caos. És l’estratègia que utilitzen, i han utilitzat en altres èpoques, els defensors de les pàtries.
El pp està posant en marxa una locomotora... que podria fer vessar el got.

¿... Hay alguién más?

Qui ens havia de dir que després de 30 de anys de recuperar la democràcia, la dreta d’aquest país ocuparia els carrers i les places a l’antiga usança dels qui lluitaren per la democràcia, la llibertat, la igualtat i la justícia. La gran diferència –sempre ha d’haver diferències!- és que aleshores una part d’aquesta dreta no es manifestava. Una part de la dreta que, sospitosament, sembla que ha ocupat el poder dins l’espai polític i mediàtic de la sociologia conservadora del país.
Abans, els defensors de la democràcia es manifestaven en defensa d’un estat de dret i llibertats que, anys enrera, havien estat segrestats per una dictadura militar. Ara, una dreta extrema, com no hi ha altra en el món civilitzat que ens envolta, que ha governat aquest país i aspira a tornar a fer-ho, ocupa els carrers de manera virulenta, provocadora i ofensiva. Sembla que han perdut alguna cosa i no estan disposats a trigar quaranta anys a recuperar-la (com van trigar els demòcrates en recuperar la llibertat).
Aquest és un país complex i difícil on les passions molt sovint superen la raó. I quan aquest fenomen envaeix la vida pública, correm el risc de trobar-nos en una situació com l’actual, en què un partit polític, per afany d’arribar al poder –que considera genèticament propi- no dubta en utilitzar vies poc democràtiques per a recuperar-lo de la manera més ràpida possible.
Semblaria que aquesta dreta, acostumada a ostentar (també) el poder polític del país, té una certa enyorança per tornar a recuperar-lo. Fins al punt d’importar-li ben poc la manera com aconseguir-lo.
No oblidem que en el decurs del temps només ha hagut tres períodes en aquest país en què la dreta ha estat descavalcada de la cúpula del poder. Tres períodes en què, lògicament, han governat els partits d’esquerres. El primer, la segona república, que va acabar amb un cop d’estat; el segon, els anys del primer període socialista presidit per Felipe González, que ja va patir en els seus darrers temps l’embat del partit de la por (pp); i el tercer, l’actual, en què l’atàvica i ancestral dreta reaccionaria s’ha apoderat de l’espai polític del conservadorisme del país, i vol fer fora, a qualsevol preu, l’actual president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Quin miratge, quan al principi de la transició la dreta s’aixoplugava majoritàriament sota les moderades sigles de la UCD, i AP (embrió de l’actual partit de la por) era només un partit minoritari. Amb la desaparició d’UCD, la dreta, orfe, acabà engruixint les files d’AP, per a convertir-se, posteriorment en allò que és ara, el partit de la por (PP).
El miratge s’ha esvaït, i la dreta ha emergit de les cendres del passat mostrant la seva cara menys amable (per ser suau en l’expressió, i no haver de buscar en la part més fosca del diccionari).
I veient el panorama de la dreta política que ens ha tocat patir (amb perdó... per a aquells que no se senten representats per aquestes celebritats dretanes), podríem atrevir-nos a dir, recordant al seriós Eugeni “Pero... hay alguien más?”.

Una altra del Constitucional

No deixen de sorprendre’ns algunes de les sentències del Tribunal Constitucional. La darrera, de fa uns dies, ha estat la sentència contra el comiat d’una professora de religió a Canàries que, després de 10 anys de docència ha estat acomiadada per la jerarquia de l’Església Catòlica. El seu pecat –i mai millor dit- és fruit de mantenir una relació de convivència afectiva amb un home amb el que no està casada. Sembla que el TC, en aquest cas, ha actuat més com a corretja de transmissió de la cúria episcopal que com a representant i garant dels drets constitucionals dels ciutadans.
El TC no entra a valorar si el comiat de la professora és o no constitucional (que és allò que correspon a les seves competències), si no que es queda en l’anàlisi –i sentència- del que ha de ser el comportament personal de la professora, malgrat aquest comportament pertanyi a la seva vida privada, i no afecti, per tant, a la matèria que imparteix.
El TC sembla que no té gens en compte l’aconfessionalitat de l’Estat, i dictamina la seva sentència com si d’un tribunal de l’Església es tractés (En aquest cas, cosa curiosa, la jerarquia episcopal i la cúpula del PP, en harmònica coincidència, han manifestat la seva més completa conformitat amb l’estrambòtica sentència).
La sentència del TC més que recolzar-se en els propis drets fonamentals que la pròpia Carta Magna atorga a tots els ciutadans, i emparar-se tanmateix en els drets jurisdiccionals dels treballadors, raona la sentència en els acords subscrits entre l’Estat Espanyol i el Vaticà l’any 1979.
És realment decepcionant (per injust) que, fruit d’aquests acords, els professors de religió (catòlica) de les escoles públiques, malgrat estar contractats i finançats per l’Estat, són seleccionats i cessats per la cúria catòlica. I no només per qüestions purament acadèmiques, si no també per discutibles qüestions morals que no estiguin d’acord amb una desfasada doctrina que –encara- intenten transmetre des de les aules de l’escola pública (laica i aconfessional, per si a més no ho recorden).
Sembla que l’Església Catòlica vol continuar gaudint dels privilegis que tradicionalment han suposat els acords amb l’Estat, sense adonar-se que els temps han canviat, que els ciutadans tenen drets, que el comportament dels ciutadans es regeixen per jurisdiccions civils aprovades pels parlaments, que la religió (totes les religions) ha de formar part de la vida privada de les persones i les famílies, que els treballadors tenen obligacions i drets regulats per jurisdicció laboral, que vivim en un Estat no confessional que ha de respectar les creences de cada persona, però sense imposar des de l'aula cap creença per damunt d’altres.
L’Estat – i el TC en forma part d'aquest- ha de garantir el dret dels ciutadans i aplicar la seva jurisprudència de manera equitativa, no interpretar-la a conveniència de grups de pressió, o moguda per motius morals que res tenen a veure amb allò que han de regular.

Cosas veredes... amigo Sancho

Vagi per davant la meva més sincera felicitació als ciutadans d’Andalusia per l’aclaparador suport que ha rebut el nou Estatut d’Autonomia en el darrer referèndum del passat diumenge. Crec que Andalusia mereix situar-se –com tots els pobles d’Espanya- en els vagons capdavanters del desenvolupament autonòmic, del progrés i la modernitat política. Altra cosa diferent és la preocupació que podem experimentar per l’escassa participació en un sufragi d’aquestes característiques. Sembla que els ciutadans no acaben de veure la relació directa d’allò que s’aprova en algunes consultes i l’aplicació en la resolució dels seus problemes quotidians. Sembla, tanmateix, que des del món de la política no es troba la fórmula adequada per a incentivar, motivar i fer participar suficientment els ciutadans. Però aquesta realitat (generalitzada arreu, en major o menor grau) és fruit d’altre reflexió que deixo per a un altre moment. Ara vull centrar-me –ja que estem parlant d’Estatuts- en l’actitud i els criteris adoptats pel PP davant dels Estatuts de Catalunya i d’Andalusia. Cosa difícil d’entendre per a ments instal·lades en la normalitat d’una persona que intenti servir-se del raonament i el sentit comú com a elements d’anàlisi. Mentre el PP dóna suport (amb la boca petita) a l’Estatut d’Andalusia, manifestant que gràcies a la seva contribució aquest és un estatut íntegrament constitucional, en altre moment, no només va estar en contra de l’Estatut de Catalunya, si no que va acabar interposant un recurs d’inconstitucionalitat (a l’igual que el defensor del pueblo, que tampoc s’ha manifestat en contra de l’estatut andalús). La cosa no tindria més rellevància si no fos perquè una part important de l’articulat de l’Estatut d’Andalusia ha estat pràcticament calcat de l’Estatut de Catalunya. A tota aquesta maquiavèlica operació hem d’afegir una nova jugada del PP, típica –com ja comença a tenir-nos acostumats- de jugadors avantatgistes: la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que, per a major sorpresa i indignació –encara- ha estat acceptada pel Tribunal Constitucional. La recusació del magistrat l’obligarà a inhibir-se en la sentència del recurs contra l’Estatut de Catalunya, i es produirà una majoria conservadora en el si del TC quan es tracti aquesta qüestió. Sorpresa rera sorpresa. Però tampoc no es mereix passar per alt l’actuació del defensor del pueblo (de quin poble?... ens podríem preguntar) davant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No deixa de sorprendre tanta diligència en alguns actes... I davant tota aquesta posta en escena podríem plantejar-nos algunes preguntes: 1) Com és possible que el PP formuli un recurs contra l’Estatut de Catalunya i no contra altres –posteriors- que han copiat part de les bondats del nostre? 2) Com és possible que el Tribunal Constitucional accepti la recusació –presentada pel PP- d’un del seus membres (per primera vegada en la història contemporània) per un treball acadèmic anterior a la seva incorporació al TC, i no recusi altres magistrats que han realitzat treballs similars? 3) Com és possible que el defensor del pueblo plantegi recurs contra l’estatut català i no tingui res a dir d’altres estatuts que plantegen coses similars? 4) Com és possible que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés del Diputats, pel Senat i ratificat majoritàriament pels ciutadans de Catalunya es vegi recusat pel teòric sostenidor de les llibertats i la justícia (defensor del pueblo)? 5) Si l’Estatut de Catalunya es declarés inconstitucional –cosa més que improbable- suposaria la reprovació conjunta del Parlament de Catalunya, Congrés, Senat i poble de Catalunya per aprovar el seu redactat? 6) En el cas d’inconstitucionalitat, es declararien inconstitucionals tots els articles similars d’altres estatuts, malgrat no haver estat recusats pel PP ni pel defensor del pueblo? 7) En cas de declarar-se inconstitucional l’Estatut, tornaríem a l’Estatut del 79, o podríem adoptar algun altre dels què ha transitat amb més èxit que el nostre? Tot plegat... podem donar gràcies al PP i als seus correligionaris pels nostres dubtes i preocupacions... encara sense resposta coherent. I com li diria en Quixot al seu estimat escuder: cosas veredes... amigo Sancho.

Cap a on va la política?

Continuo indignat amb el partit de la por... Però no és cosa nova.
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).

La frase del milió

Fa uns dies, amb motiu del debat parlamentari originat després del terrible, absurd i desconcertant atempta d’ETA a Barajas, el líder (que em perdonin els líders) del PP, va alliberar de les seves entranyes una manifestació que, com a mínim, requereix uns minuts de reflexió. Encara que això comporti atorgar una categoria al protagonista i a la frase que, ni l’un ni l’altra, no es mereixen. La floreta és la següent: “Si usted no cumple sus compromisos le pondrán bombas. Y si no hay bombas es porque ha cedido”. Rajoy (que així es diu l’autor de la dita), mitjançant la difamació i la calumnia, parteix de la convicció que el President Zapatero ha claudicat al xantatge de la banda terrorista i ha arribat a compromisos inconfessables contraris a un Estat democràtic i de dret. Il·luminat per aquesta inconsistent i fal·laç argumentació Rajoy es construeix un pensament tautològic: faci el que faci en Zapatero (una cosa o la contrària) estarà predestinat al fracàs. Si no hi ha bombes és perquè ha cedit al xantatge i les exigències del terrorisme (i a canvi, els victoriosos terroristes, no posen bombes). Si hi ha bombes és perquè no ha complert els compromisos als que havia arribat amb els terroristes (i el terrorisme, frustrat, utilitza la violència i el crim com a resposta). Quin és l’error d’aquesta tautologia? L’error està en la base de l’afirmació de què parteix en Rajoy. Aquest es fonamenta en una única veritat –falsa veritat, en realitat- quan atribueix al President Zapatero la submissió incondicional als interessos de la banda terrorista. Y a partir d’aquest sofisma (que pretén passar per cert allò que no ho és), té la pobre genialitat de regalar-nos una frase per l’anecdotari. Deuria, més aviat, recordar què va fer el PP en el procés de contactes i negociació amb el Movimiento Vasco de Liberación durant l’any 1998, on segons manifestacions dels governants de l’època (n’entenguis PP) “nos abrimos al perdón y la generosidad..” i ...”no tiene que haber vencedores ni vencidos”. I també recordi que davant l’esforç d’aquell Govern –del tot i per tot legítim- l’oposició i els seus representants (entre els qui hi havia l’actual President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero) varen brindar en tot moment un suport unànime al Govern del PP (del que en Rajoy era ministre destacat). La gran diferència deuria ser que en aquells moments el Govern tenia davant seu una oposició democràtica, responsable i amb un sentit de l’Estat del que, molt problement, i de manera ridícula, sembla mancar-li a l’actual força majoritària de l’oposició. Segurament la ciutadania, que és més intel·ligent que alguns dels seus desafortunats representants, prendran bona nota de les desqualificacions, insults i mentides amb què ens estan obsequiant, de manera gratuïta, els emissaris d’una dreta reaccionària que continua pensant que el país encara els hi pertany...