QUE PARLI EL PENSAMENT

Des què va esclatar la crisi en la qual estem immersos han estat molts analistes, fonamentalment del món de la política, l’economia i els mitjans de comunicació qui ens han donat la seva visió de quines han estat les causes de la crisi, quins són els seus efectes i quines serien les mesures a prendre per a superar aquesta difícil i complexa situació.

Res a dir. Tothom ha de dir la seva, i està bé que polítics, economistes i professionals de la comunicació –a banda de totes aquelles persones anònimes, o no, utilitàries de les diverses xarxes socials- manifestin les seves opinions. Però falten veus. Trobo a faltar veus d’altres perfils professionals, socials i acadèmics. Trobo a faltar veus que, des del món del pensament ens donin la seva visió del què i el perquè han succeït tantes coses. Fins i tot trobo a faltar veus raonades, racionals i emotives de ciutadans de a peu, que manifestin obertament (i sense tenir la sensació de pregonar en el desert) el seu parer del què ens està passant i cap on voldrien anar.

Aquesta és una crisi de gran abast, no només econòmica i financera sinó també institucional i política. Certament és una gran crisi, amb font d’origen multicausal, que ens està abocant a una crisi social i de valors més àmplia. Tant és així que aquesta successió de “crisis”, en un entorn global com l’actual, ens està conduint a una veritable crisi sistèmica on, fins i tot, es podria posar en qüestió el propi sistema democràtic. És el mateix sistema imperant el que ha entrat en caiguda lliure. L’actual sistema capitalista ha fet fallida. Suportat en un model de mercat neoliberal, sense regulació ni principis i a cavall galopant d’una especulació ferotge i nihilista que només pensa en l’enriquiment ràpid, el sistema capitalista ha fet figa. Ha perdut, si alguna vegada ho tenia, la capacitat moral i ètica de pensar que no tot s’hi val. Que no tot justifica l’enriquiment abusiu d’uns quants, davant la impotència de la majoria. Que no és possible que un sistema social se sustenti sota la tirania d’uns mercats insensibles, on l’única regla de joc consisteix en quadrar uns balanços que prèviament han estat desquadrats, en benefici de foscos personatges sense escrúpols.

I semblaria, que davant una crisi sistèmica com la que ens trobem, l’aplicació de solucions haurien d’adequar-se a les causes reals del problema. És a dir, s’hauria d’abordar de manera radical un canvi en profunditat del model. No ens serveixen els pedaços que hom estan aplicant des de l’ortodòxia dels propis mercats. Si els mercats han fracassat, no poden ser ells mateixos qui apliquin les reformes per a superar una crisi que, prèviament, han originat. No ho aconseguiran, i per una doble raó: per incapacitat manifesta de qui només pensa en la cartera, i per pròpia cobdícia personal. I la gravetat del cas és què intentin fer-nos creure que la solució són ells mateixos. Com si el món, la societat en el seu conjunt, no tingués altre alternativa que plegar-se al caprici dels mercats, de l’especulació i del capital.

Però no és cert. Altre sistema és possible. Només cal posar les bases d’un nuo model social al servei dels ciutadans. I és aquí, en la definició del nou model, que falten veus. Veus amb visions complementàries a les ja tradicionals.

Si hem de trobar un nou model social que faci més justa, equilibrada, sostenible, democràtica i transparent la nostra relació i convivència, necessitem que noves veus s’incorporin al debat de les idees. El pensament ha de fluir en la construcció del nou sistema, incorporant visions i opinions de persones procedents de diversos àmbits. Al pensament polític i econòmic hem d’incorporar reflexions procedents de la sociologia, la psicologia, la pedagogia, la filosofia, del món acadèmic i científic, de la sensibilitat artística, del món civil, de l’ecologia. La jurisprudència ha de ser l’exponent de principis bàsics com la justícia, l’equitat, la mesura i la transparència. Ha d’estar en tot moment al servei dels drets de la ciutadania.

Les noves realitats necessiten nous abordatges, aplicats des d’un model social que trenqui amb el nepotisme d’un sistema neocapitalista superat per la seva pròpia incompetència.

I en aquest repte extraordinari necessitem que s’expressin noves veus...necessitem que parli el pensament.

RECUPERAR LA CREDIBILITAT

Certament estem passant per una etapa molt complexa, excessivament complexa. Des de fa mesos és difícil trobar-nos amb una setmana –per no acotar un període més curt- on no aparegui als mitjans de comunicació alguna notícia que alimenti i alteri una mica més l’estat d’insatisfacció d’un ample i majoritari ventall de ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Tant és així que la indignació de la població ha superat amb escreix els col·lectius que inicialment començaren a ocupar els carrers i places de les nostres ciutats.

És molt probable (podríem assegurar-ho) que la galopant crisi econòmica que ha colpejat el món occidental, i de manera més brusca l’Europa de l’euro, ens ha deixat en una situació de feblesa i desprotecció pròpia de qui ha perdut gran part de les seves defenses a mans d’una pandèmia desbordant i desconeguda.

És més greu encara quan els ciutadans d’aquesta vella Europa comproven en carns pròpies que les solucions que els governs estan aplicant, lluny d’abordar l’arrel del problema, allò que podríem considerar com la causa originària del mal que ens afecta, està –torpement- actuant contra els efectes originats pels propis problemes. I actuant contra els efectes (que també s’hauran d’abordar) i no contra les causes, es posaran pedaços a un vestit tan malmès que difícilment suporti més intervencions maquilladores. Actuar contra les causes seria anar al moll de l’os del problema. I això no interessa a qui pren les decisions, perquè suposaria un qüestionament dels sistema polític, econòmic i social en tota regla. En definitiva, suposaria una revisió dels valors en els què s’està movent la societat capitalista actualment.

I mentrestant la ciutadania no entén - perquè per començar, ni ens ho expliquen amb claredat meridiana- què ha passat amb el món financer per a haver arribat al punt tant crític en què es troba, amb necessitat d’injecció permanent de diners públics que no sabem si retornaran algun dia, i en quines condicions, a les arques públiques (que són diners de tothom). No s’entén perquè no s’exigeixen responsabilitats als causants de tants disbarats, en comptes de voler amagar el cap sota l’ala.

No s’entén com ha estat possible que l’especulació imposada per uns mercats desregulats hagi arribat a condicionar l’acció de governs i parlaments. I per a acabar de fer-la més grossa, els responsables de la desfeta financera encara es jubilen (després d’ensorrar les seves empreses) amb indemnitzacions i plans de jubilació milionaris.

No s’entén com el govern aprova una amnistia fiscal encoberta, en comptes de perseguir fermament els defraudadors i actuar amb contundència contra el paradisos fiscals.

No s’entén que per a equilibrar les balances (desequilibrades per la mala praxis dels financers i per la passivitat dels legisladors) s’ataquin els drets dels ciutadans, retallant serveis públics de primer ordre.

La ciutadania, finalment, acaba perdent la confiança en el món de la política (governs i parlaments). Acaba no confiant en aquells en qui havien dipositat la confiança del poder popular per a gestionar les qüestions públiques. I aquesta desconfiança progressivament es converteix en descrèdit.

I si al descrèdit de les institucions polítiques afegim el descrèdit d’altres institucions, com pot ser la pròpia monarquia (d’altra banda, ja caduca, sense necessitat de pèrdua de credibilitat, però reforçada per les darreres actuacions del propi monarca, i sense oblidar els foscos negocis d’altres membres de la família); la institució judicial (amb les dificultats permanents per a renovar els seus òrgans, algunes sentències qüestionades pel seu perfil ideològic, els darrers escàndols del seu màxim representant, l’opacitat absoluta del seu funcionament intern, la dificultat de control extern...); la institució religiosa majoritària del país, com és l’església catòlica (dedicada més a activitats que poc tenen a veure amb la defensa de la doctrina i fe cristiana, amb escàndols de finances, amb nul·la transparència de gestió –en quant al finançament públic-, amb usurpació de funcions que no li pertoquen)...

Es podria dir que les institucions del país, en el seu conjunt, han perdut confiança i guanyat descrèdit. I si no som capaços de capgirar aquesta situació podem córrer el risc de posar en perill inclús el sistema democràtic, que al cap i a la fi és el sistema de permet i garanteix la convivència de totes les institucions del propi sistema.

És necessari –més aviat urgent- recuperar la credibilitat perduda, i així anar retornant als nivells de confiança d’uns ciutadans i ciutadanes que darrerament tenen motius més que sobrats per a estar indignats.

La política, i els seus representants, han de donar el primer pas. Al cap i la fi és la institució delegada per la ciutadania per a establir unes normes de convivència, de funcionament, de regulació, de distribució... Que la resta d’institucions actuïn d’acord amb les normes que entre tots ens atorguem, depèn i és responsabilitat de les institucions polítiques (poder legislatiu i poder executiu). La resta de poders i institucions de l’estat han d’actuar en base a l’emmarcarem jurídic establert.

Segurament la recuperació de la credibilitat i de la confiança mútua seran factors de primer ordre per a ajudar-nos a superar la complexa situació en la que ens trobem immersos.

AQUEST DESPROPÒSIT NO ÉS UNA REFORMA

Molt s’està parlant aquests dies de la mal nomenada reforma del mercat laboral. I, d’entrada, ni és una reforma –en un sentit estricte del terme- ni intenta regular l’equilibri –de vegades fràgil- que es produeix en les relacions dels actors laborals –. O dit d’una altra manera, no fa el més mínim esforç per a ordenar les relacions entre la patronal i els treballadors, cercant l’equilibri entre l’interès d’uns i els drets dels altres. Al contrari, es posiciona obertament a favor dels interessos de la patronal, a qui dóna –pràcticament- tota la potestat decisòria en casos de dificultats econòmiques o flexibilitat contractual. Els treballadors, al contrari, perden capacitat negociadora, perden drets laborals, perden seguretat, perden drets socials... ho perden pràcticament tot, inclús la feina, a poc que l’empresari vulgui acomiadar-lo. Però, realment, no tot ho perden, alguna cosa hi guanyen. Guanyen, tot s’ha de dir, precarietat laboral, mobilitat forçosa, reduccions econòmiques i de jornada quan sigui convenient per a mantenir la capacitat econòmica de l’empresa, un comiat ràpid i sense massa entrebancs en cas de què l’empresari tingui una reducció en el seus beneficis, s’estalviaran també les feixugues negociacions col·lectives quan vulguin defensar els seus drets, podran gaudir d’un acomiadament procedent i barat quan les baixes laborals no li permetin acudir al seu lloc de treball durant uns quants dies. Per tant, no tot està perdut... ens queda la misèria, i el retornar –en qüestió de drets laborals- a l’etapa predemocràtica.

Però no vull que algú pensi que estic generalitzant amb aquesta exposició la creença de què tots els empresaris aprofitaran en propi benefici la contrareforma laboral (Que és això el que és en realitat: una contrareforma regressiva de les relacions laborals, on es trenquen tots els equilibris negociats i conquerits fins ara. Hom tracten les relacions laborals com a un pur acte especulatiu de mercat, on qui necessita, compra, i quan creu que ja no necessita, llença l’objecte. Es tracte el treball –i els treballadors- com a purs objectes d’un mercat salvatge que tot ho vol dominar). Però per sort tots els empresaris no cauran en la trampa. Hi ha empresaris –molts- que tenen consciència del què són i del què representen. Saben del valor social corporatiu que simbolitza la seva empresa. Saben que l’empresa té dues potes fonamentals per a mantenir el seu equilibri. I una d’aquestes potes són els seus treballadors. I saben també que una empresa sense treballadors pot ser qualsevol cosa, menys una empresa. Sabem també, aquests empresaris, que allò que realment  necessiten en aquests moments de dificultat no és “carta blanca” per a facilitar l’acomiadament dels treballadors, sinó millorar els mecanismes de producció, facilitar-los finançament per a fer front als reptes econòmics, donar-los suport per a augmentar la competitivitat, impulsar l’adaptació formativa i organitzativa als nous reptes, facilitar-los mitjans per a fer front a un món global que tot ho devora. Aquests empresaris no necessiten la contrareforma laboral del PP. Amb aquesta contrareforma, o sense, algunes empreses estan condemnades al fracàs si no s’actua realment en el moll de l’os del problema que està afectant al model productiu del país. Per tant, per a qui s’ha fet la contrareforma laboral, si, d’una banda, perjudica els treballadors i, d’altra, no facilita la generació d’ocupació i per tant de nova producció?

És una fal·làcia del govern del PP i de qui li riuen les gràcies (podria ser CiU?) presentar la regressiva contrareforma laboral com a única solució a la sortida de la crisi actual del món empresarial i productiu. La crisi és molt més àmplia que tot això. I ells –i allò que representen- ho saben, entre altres coses, perquè han estat part activa en el seu origen. Ho van iniciar amb una gran crisi financera, que es va escampar com a taca d’oli gràcies a la globalització dels mercats. La crisi financera s’ha portat per davant l’economia de les empreses, de les famílies i, fins i tot, de les administracions. Mentrestant hem salvat la banca amb diners públics; i la banca tapa els seus forats i es nega a revertir en l’economia productiva. És més rendible –deuen pensar- especular amb els diners que reinvertir-los en crear treball...

I com a gran solució el govern retalla drets i serveis. I com a gran argument la barroera pretensió de fer-nos creure de què tots som responsables de la desfeta, i ara ens toca pagar els plats trencats. I, lògicament, no n’hi ha més alternatives que les tisores i l’esclavatge.

Però no podem resignar-nos a admetre tot el que pretenen. És falç. És senzillament mentida que no hi ha hagi alternatives a la caòtica situació a la que ens ha portat una economia especulativa al servei de foscos interessos. La solució no passa per retallar drets dels ciutadans i convertir els serveis públics en un mercadeig al servei de qui els pugui pagar. La solució haurem de buscar-la en una reforma fiscal més justa, solidària i redistributiva, que lluiti contra el frau i els paradisos fiscals. Haurem d’apostar per una reforma financera profunda, que reguli els mercats financers i els posi al servei de l’economia productiva i la generació d’ocupació i riquesa col·lectiva. Haurem d’incorporar un canvi real en el sistema productiu, que aposti per la competitivitat, la qualitat i la formació a l’empresa. Hem d’apostar, també, per l’increment de polítiques públiques que reinverteixin en serveis essencials per a impulsar els drets de ciutadania.

Quan adoptin totes aquestes mesures que vinguin a explicar-nos si n’hi ha, o no, alternatives.

PERQUÈ UN ESTAT FEDERAL?

És possible que algú pensi que en aquests moments no és ni oportú ni prioritari el parlar d’un model d’estat federal. I per tant, no val la pena malbaratar esforços en una qüestió com aquesta, encara que sigui a nivell de posicionament ideològic i de compromís polític. En aquests moments de gran incertesa política i econòmica, on les grans discussions s’articulen al voltant dels desequilibris de les balances financeres i la inestabilitat dels mercats, sembla que la gran urgència -imposada pels mercaders insensibles- es focalitza en restablir els equilibris de les balances (amb el risc, si es continua pel camí de les retallades sense potenciar l’economia productiva i les polítiques actives d’ocupació, d’estrangular definitivament el país i abocar-lo a un llarg període de recessió econòmica). Però, tot i reconèixer la urgència de les actuacions que requereix la situació política/econòmica actual, no podem deixar de banda el plantejament d’abordar de manera decidida algunes qüestions   necessàries. Molt sovint tendim a instal·lar-nos en la resolució de les urgències, en detriment de no tractar –també- les coses necessàries. I amb aquest posicionament, propi d’un pragmatisme absurd, miop i poc eficaç, l’avenç es fa difícil i ferragós. Tant és així que prescindint de l’abordatge de les coses necessàries ens aboquem, inevitablement, a l’immobilisme. I d’aquesta manera es perpetuen els problemes, fins arribar a convertir-se novament a curt termini en situacions crítiques. (Les abordem, aleshores, amb caràcter d’una certa emergència... i tornem a començar el cicle. L’entrada i sortida del bucle es pot fer infinitament inacabable).

Arribat aquí algun pragmàtic inconfés podria preguntar-ne el perquè plantejar  una qüestió tan recurrent com la del model d’estat en aquests moments. I podríem donar –segur que entre moltes més- dues raons de pes:
La primera: perquès és una qüestió necessària. I si no es tracta adequadament, es convertirà en una d’aquelles qüestions que emergeixen periòdicament, amb caràcter de més o menys urgència. I les situacions d’urgència ja hem vist que tendeixen a ser tractades de manera ràpida i amb solucions poc sòlides i duradores.
La segona: per una qüestió d’oportunitat. Ens trobem a les portes d’un important i transcendent congrés del PSOE, en el qual es tractaran diverses matèries (segurament, i de manera decidida, s’haurà d’entrar a fons en les causes de la crisi econòmica i en les dificultats actuals de donar respostes als mercats des del món de la política). Però –justament en aquests moments- fóra bo que s’incorporés al debat, de manera seriosa i prioritària, el model d’estat. Aquesta és una qüestió que reiteradament, i malgrat formar part dels principis i declaracions assumides com a pròpies pels socialistes espanyols -i catalans-, fins ara, i per raons diverses, no han tingut la consideració i el tractament desitjats. És una aposta que l’esquerra d’aquest país ha de saldar amb la ciutadania, i sobre tot amb la part de ciutadania que reiteradament li dóna suport. Segurament serà un llarg recorregut, però hem de començar a fer via. I si el PSOE, com a partit majoritari de l’esquerra del país, no ho planteja amb decisió, no ens en sortirem. El PP mai ho plantejarà, i la resta de grups de la Càmera no tenen prou representació al territori de l’estat per a plantejar-lo amb garanties de suport suficient.

El PSOE hauria d’apostar fermament per l’organització territorial i política d’un Estat Federal. Aquesta concepció, que forma part intrínseca de l’ideari socialista, hauria de portar, d’una manera natural i convincent, a incorporar un nou discurs i propostes programàtiques amb aquesta orientació. Cal reforçar la idea de què l’estat autonòmic (sense el qual possiblement ens hauria estat impossible arribar al nivell d’autonomia actual dels territoris) haurà d’evolucionar i finalitzar el seu procés, convertint-se en un estat federal modern i avançat, on perdin força les visions centralistes i uniformadores de la classe conservadora, així com la voluntat segregacionista d’altres grups, de vegades impulsats per la necessitat de trobar sortida a una situació territorial massa encotillada.

En un estat federal (ja ho sabem) cada territori haurà d’assumir les responsabilitats de les competències que per voluntat i capacitat hagi adquirit. I, d’altra banda –conseqüència d’unes balances fiscals transparents- assumirà la corresponsabilitat subsidiària amb altres territoris, així com el finançament de les competències que assumeixi directament l’Estat.

Així, en un escenari federal, l’Estat tindrà la fortalesa del conjunt dels seus territoris, avalada per la capacitat individual i conjunta de les diverses federacions.  D’altra banda, per principi fundacional, un estat federal ha de ser  capaç d’acollir, respectar i defensar en el seu si els trets  propis de qualsevol dels territoris. Tanmateix els territoris se sentiran partícips  d’un estat comú i compartit, del qual formen part de manera molt activa i directa.

L’aposta tindrà, lògicament, les seves dificultats. Ha de ser un recorregut a mig termini que el PSOE ha de poder abordar en el seu proper Congrés. Hem de començar a caminar, aprofitant tota l’extraordinària experiència que ha suposat el desplegament de l’estat de les autonomies. Ara el repte és avançar.

MASSA PREGUNTES SENSE RESPOSTA

Portem uns mesos que sembla que la vida comença i s’acaba amb la crisi econòmica. Els mercats, la prima de risc, les agències de qualificació, les balances fiscals, el deute públic, el finançament de la despesa, la davallada de la borsa, la reforma laboral... són conceptes que han esdevingut en l’eix central dels nostres debats, de les nostres tertúlies –formals i informals- de les nostres discussions i preocupacions -en públic i en privat-. Sembla que algú hagi escrit un guió que, per art d’alguna màgia incontrolable, tots estem interpretant al peu de la lletra: els governs, les empreses, les centrals sindicals, les famílies, els partits polítics, la societat civil... Dóna tota la sensació de què no quedi lloc ni espai per a altres qüestions. La predestinació ens ha envaït.

Però... no ho podem donar tot per perdut. Sempre ens quedarà un petit alè per a combatre la resignació, per a oposar-nos a la maledicció,  per a manifestar la nostra radical oposició a aquells que ens volen fer partícips d’una situació crítica que altres han provocat (una cosa és la corresponsabilitat per a arribar a la sortida del túnel, que al final –i de manera obligada- haurem d’assumir; i altra, molt diferent, l’haver de compartir –lliurament- la culpabilitat d’una crisi generada pels errors, la incompetència i la cobdícia d’uns pocs desaprensius).

I en aquesta situació, no pot ser que ens aboquem en una mena d’espiral sense fi que l’únic que pretén és mantenir-nos ocupats i amoïnats. Mentre amoïnats com estem, i ocupats en cos i ànima intentant interpretar els missatges contradictoris que dia rere dia ens arriben dels especuladors de torn, no som capaços de posar les nostres capacitats al servei d’una causa més raonable, com seria esbrinar les causes reals que han originat la delicada situació en la que ens trobem immersos, per a intentar corregir la trajectòria i evitar –en la mesura del possible- tornar a caure, de manera cíclica, en una situació similar al cap d’un temps.

En aquesta situació complexa i perplexa no trobem respostes raonables al perquè les economies internacionals –i de manera més evident les de la zona euro- han caigut de manera estrepitosa una rere l’altra. On eren mentrestant les agències de qualificació? Qui hi ha darrera i quins interessos defensen aquestes agències? Què feien els governs europeus (fonamentalment) mentre la banca i els poders financers operaven de manera quasi temerària? Perquè els mercats s’han apoderat de l’escenari internacional? Perquè la política ha cedit el seu protagonisme i responsabilitat davant dels mercats? Perquè la desregulació ha estat la doctrina que ha imperat en el món de l’economia? Perquè la banca ha deixat –si alguna vegada feia aquesta funció- de ser el motor i suport de l’activitat econòmica i empresarial? Perquè les caixes han perdut els seus –teòrics- objectius i principis socials? Perquè hem de socialitzar les pèrdues de la banca, quan els beneficis estan perfectament privatitzats? Perquè l’única solució per a millorar l’eficàcia i l’eficiència dels serveis públics ha de passar per la seva privatització? Perquè el món empresarial deixa de banda les seves responsabilitats socials? Perquè l’especulació s’ha convertit en la màxima que ha conduït qualsevol activitat econòmica? Perquè la corrupció ha arrelat en tants dirigents polítics, financers i empresarials? Perquè la política no planta cara, de manera rotunda, al frau fiscal, a l’evasió de capitals i als paradisos fiscals? Perquè la il·lusió d’una Europa Unida s’ha convertit en un mal somni? Perquè la globalització només ha servit per a deslocalitzar la producció de les empreses en territoris més barats? Perquè continuem sotmesos a la voluntat de governs que no defensen el benestar col·lectiu, la justícia social i l’equitat? Què es pretén quan es vol superar la crisi econòmica exclusivament reduint despeses (retallant serveis públics, drets laborals i salaris dels treballadors)? Perquè l’estimulació per a la creació de treball ha d’estar suportada bàsicament en l’abaratiment dels salaris, la precarietat de la contractació i les facilitats a l’hora d’acomiadar els treballadors? Què es persegueix amb les solucions aplicades, sempre en detriment dels més febles?

Massa preguntes sense resposta.

És evident que ens trobem davant una situació complexa, i per tant, de difícil abordatge. Però les situacions complexes, justament, no es poden resoldre amb solucions immediates i simples, com de vegades sembla que es vulguin abordar. Quan les coses han arribat al punt que ens trobem, és necessari fer una anàlisi profunda de la situació. I molts dels indicadors sembla que ens donen pistes de què el model socioeconòmic utilitzat s’ha esgotat. El sistema neoliberal que dóna suport al capitalisme en aquests moments sembla que no és la millor garantia per a reorganitzar una societat desbordada com l’actual.

Caldrà, de tota manera, donar algunes respostes a curt termini, però amb la mirada posada més enllà. I en aquests escenaris (curt, mig i llarg termini) és necessari que la política (regenerada, actualitzada, democratitzada, participada..., més transparent, més dialogant, més representativa, més ètica...) recuperi la confiança i la complicitat de la societat civil per a explorar i obrir nous camins de futur. Un futur, que en aquests moments d’inseguretat i incertesa, no sabem cap a on ens porta.

És moment -no podem esperar més- de què la política surti de la seva crisi (que sens dubte és el desencadenant de la crisi econòmica i financera a què hem estat abocats) i resituï els mercats –i els mercaders- allà on els hi correspon. En cas contrari els mercats ens acabaran portant a la selva... i allà, ja ho sabem, guanya sempre el més fort.

EL COLOBROT DE L’ESTIU: UNA PÈSSIMA GESTIÓ DE LA RMI... O COM CREAR UNA SITUACIÓ CRÍTICA, INJUSTA I INNECESSÀRIA.

Reconec que no és fàcil, però de vegades la realitat supera amb escreix no només la ficció, sinó la més desperta imaginació. Ha calgut només una sèrie d’esdeveniments confluint en el temps per a produir un fenomen difícilment superable.

Ha calgut, d’una banda, que dos consellers del govern de Catalunya –d’aquells que fa uns mesos s’anunciaven a bombo i plateret com “el govern dels millors”- es posessin d’acord per a posar en marxa una actuació difícilment superable dins dels cànons de la feina (no) ben feta. O senzillament, ni els hi ha calgut estar-hi d’acord, o conèixer les motivacions que han impulsat una actuació tan poc encertada. La qüestió, semblaria, era fer alguna cosa destacable i que tingués un bon ressò, per a poder lluir posteriorment l’eficàcia d’una bona gestió.

Què millor que aprofitar el mes d’agost per a posar en marxa una actuació d’aquestes característiques, quan els serveis, tant dels propis Departaments (Empresa i Economia i Benestar Social i Família) com dels Ajuntaments i altres entitats estan de vacances? Segurament, deurien pensar, que el tema que els ocupava era un tema menor, i que es podria resoldre amb els serveis mínims preventius d’un mes d’agost.

Però, per la importància i gravetat del tema que els va ocupar durant la iniciació de les vacances, que no era altra que aflorar un “important frau”, valia la pena actuar amb la màxima celeritat. Només així es podrien salvaguardar els nivells d’eficàcia i eficiència dels que les noves escoles de negocis fan bandera. Y a més, segons paraules del propi President d’aquest sorprenent govern, si no es resolia la fraudulenta situació, es corria el risc de no poder pagar la RMI (Renda Mínima d’Inserció) al tornar de les vacances.

Davant la sospita de frau (que deurien suposar massiu, quan en realitat era purament marginal) es va adoptar una decisió salomònica: tallar, durant el mes d’agost, la transferència del pagament de la renda a tots els perceptors; fer la transferència per un mitjà tan artesanal, poc habitual i ineficient com és l’enviament de talons bancaris als beneficiaris; iniciar de manera precipitada una entrevista personal amb alguns beneficiaris, mitjançant un petit qüestionari que pretenia actualitzar la informació disponible.

Paral·lelament han aprofitat per a fer una modificació de la normativa reguladora de la RMI (quantia de la renda, temps d’empadronament previ a la percepció de la renda, temps màxim de percepció de la renda...) sense comptar en aquest procés ni amb els ajuntaments (com administracions més properes a les persones que estan reben la prestació i que participen activament en els processos d’inserció i/o reinserció d’aquestes persones), ni amb els professionals (que estan treballant i fent el seguiment dels processos d’inserció/reinserció dels beneficiaris), ni tampoc amb les entitats socials que estan implicades en aquests mateixos processos.

Tot plegat uns canvis normatius que requerien més anàlisi, més participació, més consens i més sensibilitat amb uns col·lectius molt vulnerables davant diverses situacions de precarietat social.

Veritablement sorprenent l’actuació del suposat govern dels millors. (A aquestes alçades ja n’han fet mèrits suficients per a canviar la categoria).

Com tots ja sabem, després d’aquest agitat mes d’agost (alguns –com, per exemple, els professionals que treballen amb els col·lectius beneficiaris de la RMI- ja ho sabien abans de la posta en escena d’aquesta mena de tragicomèdia), la RMI, és una acció de solidaritat de caràcter universal que té com a finalitat el desenvolupament coordinat de les accions destinades a ajudar les persones que no disposen dels mitjans econòmics suficients per atendre les necessitats essencials de la vida quotidiana, mentre se les prepara per a la seva inserció o reinserció social i laboral (Web del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya).

Per tant, si el que volien era revisar els criteris de la RMI i actualitzar les dades dels perceptors, hi ha millors maneres i moments més oportuns per a fer-ho. Ho tenen tot al seu favor: la complicitat dels ajuntaments per a participar en el procés, la voluntat i el coneixement dels professionals, tota la informació disponible a l’administració per a contrastar les dades necessàries... Només cal voluntat i decisió, amanides amb una bona dosi de confiança en els professionals, el món local i les entitats. La resta no és tan difícil.

I si el que pretenien era iniciar una campanya contra el frau (cap escola aconsellaria caçar mosques a canonades) recordem que les veritables borses de frau no es troben, justament, en els col·lectius més desprotegits. 

No hi caben sorpreses... són els de sempre!

No ens podem sorprendre. Són els de sempre. Són qui s’omplen la boca amb grandiloqüents afirmacions patriòtiques... i en realitat el país, la nació o la pàtria els importa un pebrot (per no dir alguna cosa de color més indefinit).
Són d’aquells qui pensen que quan pitjor... millor. Que, si convé, es destrueix per a treure millor rendibilitat -personal i partidista- . Són qui no tenen regles. O millor dit, tenen les seves pròpies, que apliquen segons els hi convingui. Són dels qui pensen –encara- que pertanyen a una casta superior que està en possessió de la veritat; i que els drets només s’apliquen de manera equànime quan són ells qui els imparteixen d’acord amb la seva ideologia.
Són els de sempre. Volen amagar la seva pell aspra sota la càndida pell d’un anyell innocent, però les seves accions acaben descobrint la fera que s’amaga.
La veritat és que no ens sorprenen per molt que ens acabi indignant la foscor de la seves males arts.
Certament, i a qualsevol preu, volen recuperar el poder (que segons messiàniques profecies mai no havien d’haver perdut, com a hereus naturals d’un do que els hi ve transmès genèticament).
Els altres no en saben, no hi entenen, no han aprés ni ho faran mai –deuen pensar- . Els altres no poden estar al capdavant d’un país que pertanyia, i volen que segueixi pertanyent, als de sempre.
Aquests nou vinguts al món de la política, dels negocis, de la intel•ligència, de la creació... deuen estar ben sonats, si intenten ocupar un espai que no els hi és gens natural –continuen pensant els de sempre- .
Els de sempre, gent assenyada on calgui, ja s’encarreguen de vetllar pels indefensos ciudatans d’aquest país i pels il•lustres i entranyables valors que mai s’haurien d’haver posat en entredit. No sigui que tanta llibertat, tanta igualtat i tanta justícia social acabi empobrint i debilitant les ments de gent noble i senzilla que no tenen la capacitat de discernir davant els perills que ens pot aportar la pèrdua dels valors i les creences de tradicions atàviques.
Els de sempre, els qui ens han portat en gran mesura a la situació de crisi que estem patint, són i seran en part –en una gran part- els responsables de què la sortida de la crisi sigui més dura, més llarga i més penosa per a molta gent que poc ha tingut a veure amb aquest cataclisme que se’ns ha vingut a sobra. Perquè a ningú se li escapa que una crisi d’aquestes magnituds no la genera l’increment de l’IPC dels assalariats d’un país, ni el fet d’incrementar les polítiques socials, ni tampoc les inversions públiques per a millorar les condicions de vida dels ciutadans. Les grans crisis venen generades per la cobdícia d’alguns, per les ganes de fer fortuna ràpida i sense massa escrúpols, per la manca d’ètica dels especuladors, pel frau fiscal reiterat, per l’evasió de capitals, per la proliferació de paradisos fiscals, pel vergonyós principi darwinià que els forts s’engoleixen els febles, per la manca de visió dels qui pensaven que les vaques grasses no s’aprimarien mai... Són els de sempre.
I com reaccionen?
Com sempre!
No fent ni deixant fer. Oposant-se per sistema. Obstruint qualsevol proposta que pugui donar alè a l’adversari. Com ha passat, per exemple, actuant contra una iniciativa cívica i social de gran calat com és ESTO SÓLO LO ARREGLAMOS ENTRE TODOS, de gran difusió mediàtica i cibernètica, que pretén fomentar l’actitud positiva de la ciutadania davant una crisi que no beneficia ningú (O això pensem la majoria de persones que no ens dediquem a veure fantasmes arreu).
No sembla pensar el mateix aquesta dreta estàtica i macilenta que, amagada rere unes sigles –PP- que voldrien representar una altra cosa, a qui representa en realitat és a la dreta de sempre, a la dreta del quan pitjor... millor.
I aquesta dreta, la de sempre, acaba d’aconseguir una altra victòria (i no serà la darrera, em temo) en contra del civisme ciutadà: retirar de TVE l’anunci de la campanya Estoloarreglamosentretodos. El seu argument ha estat que aquesta és una campanya que pretén donar suport al Govern...
Alerta a la propera que està al caure. I és què... no hi caben sorpreses amb la dreta de sempre!