dimarts, 26 de juny de 2007

Pactes... i “pastetes”

Un cop finalitzada la constitució dels nous ajuntaments ens torna a envair una estranya sensació de no entendre massa bé que ha passat en la composició d’alguns dels seus governs.
És evident que el joc democràtic i la pura lògica matemàtica permeten composar unes majories que, previ a la celebració de la contesa electoral, cap polític que es preï tindria el valor –i la gosadia- de fer-les públiques.
Un cop que els ciutadans han passat per les urnes, i verificat que és possible establir majories sumant, si és necessari, naps i cols, els aritmètics de la política es posen mans a l’obra. El final de l’operació és sumar suficient per a obtenir una majoria que permeti fer-se amb el poder. Les “justificacions” vindran després... evidentment. Tot es fa –fins i tot a contracor i en contra d’allò que la lògica i la raó aconsellaria als sacrificats aritmètics ficats a polítics- pel bé de la ciutadania i del futur de la població. És com si alguna estranya força interna els hi empenyés a fer alguna cosa que estan convençuts que no haurien de fer. Però... tot sacrifici és poc pel governament del poble, la vila, la ciutat.
Els arguments seran més o menys convincents, però hi seran:
“No ens agrada la mateixa música”, “Anem amb el pas canviat”, “Tenim un model diferent de ciutat”, “No em saluda pel carrer”, “No compartim els mateixos gustos”, “Jo les prefereixo rosses”... i un llarg etcètera.
Al final els interessos personals i partidistes dels artífexs dels –estranys- pactes se sobreposen als interessos reals de la ciutadania i a les veritables necessitats dels pobles. I els aritmètics polítics, amb la cara vermella i la mirada perduda, pensen –justificant les consciències- que tenen quatre anys per a demostrar als ciutadans que la decisió, encara que incompresa, era la justa i encertada.
Però la realitat és una altra. Els ciutadans, un xic despistats, deixen de representar el seu paper d’elector passiu, i passen a engruixir les files dels abstencionistes actius.