No deixen de sorprendre’ns algunes de les sentències del Tribunal Constitucional. La darrera, de fa uns dies, ha estat la sentència contra el comiat d’una professora de religió a Canàries que, després de 10 anys de docència ha estat acomiadada per la jerarquia de l’Església Catòlica. El seu pecat –i mai millor dit- és fruit de mantenir una relació de convivència afectiva amb un home amb el que no està casada. Sembla que el TC, en aquest cas, ha actuat més com a corretja de transmissió de la cúria episcopal que com a representant i garant dels drets constitucionals dels ciutadans.
El TC no entra a valorar si el comiat de la professora és o no constitucional (que és allò que correspon a les seves competències), si no que es queda en l’anàlisi –i sentència- del que ha de ser el comportament personal de la professora, malgrat aquest comportament pertanyi a la seva vida privada, i no afecti, per tant, a la matèria que imparteix.
El TC sembla que no té gens en compte l’aconfessionalitat de l’Estat, i dictamina la seva sentència com si d’un tribunal de l’Església es tractés (En aquest cas, cosa curiosa, la jerarquia episcopal i la cúpula del PP, en harmònica coincidència, han manifestat la seva més completa conformitat amb l’estrambòtica sentència).
La sentència del TC més que recolzar-se en els propis drets fonamentals que la pròpia Carta Magna atorga a tots els ciutadans, i emparar-se tanmateix en els drets jurisdiccionals dels treballadors, raona la sentència en els acords subscrits entre l’Estat Espanyol i el Vaticà l’any 1979.
És realment decepcionant (per injust) que, fruit d’aquests acords, els professors de religió (catòlica) de les escoles públiques, malgrat estar contractats i finançats per l’Estat, són seleccionats i cessats per la cúria catòlica. I no només per qüestions purament acadèmiques, si no també per discutibles qüestions morals que no estiguin d’acord amb una desfasada doctrina que –encara- intenten transmetre des de les aules de l’escola pública (laica i aconfessional, per si a més no ho recorden).
Sembla que l’Església Catòlica vol continuar gaudint dels privilegis que tradicionalment han suposat els acords amb l’Estat, sense adonar-se que els temps han canviat, que els ciutadans tenen drets, que el comportament dels ciutadans es regeixen per jurisdiccions civils aprovades pels parlaments, que la religió (totes les religions) ha de formar part de la vida privada de les persones i les famílies, que els treballadors tenen obligacions i drets regulats per jurisdicció laboral, que vivim en un Estat no confessional que ha de respectar les creences de cada persona, però sense imposar des de l'aula cap creença per damunt d’altres.
L’Estat – i el TC en forma part d'aquest- ha de garantir el dret dels ciutadans i aplicar la seva jurisprudència de manera equitativa, no interpretar-la a conveniència de grups de pressió, o moguda per motius morals que res tenen a veure amb allò que han de regular.
diumenge, 25 de febrer del 2007
dimarts, 20 de febrer del 2007
Cosas veredes... amigo Sancho
| Vagi per davant la meva més sincera felicitació als ciutadans d’Andalusia per l’aclaparador suport que ha rebut el nou Estatut d’Autonomia en el darrer referèndum del passat diumenge. Crec que Andalusia mereix situar-se –com tots els pobles d’Espanya- en els vagons capdavanters del desenvolupament autonòmic, del progrés i la modernitat política. Altra cosa diferent és la preocupació que podem experimentar per l’escassa participació en un sufragi d’aquestes característiques. Sembla que els ciutadans no acaben de veure la relació directa d’allò que s’aprova en algunes consultes i l’aplicació en la resolució dels seus problemes quotidians. Sembla, tanmateix, que des del món de la política no es troba la fórmula adequada per a incentivar, motivar i fer participar suficientment els ciutadans. Però aquesta realitat (generalitzada arreu, en major o menor grau) és fruit d’altre reflexió que deixo per a un altre moment. Ara vull centrar-me –ja que estem parlant d’Estatuts- en l’actitud i els criteris adoptats pel PP davant dels Estatuts de Catalunya i d’Andalusia. Cosa difícil d’entendre per a ments instal·lades en la normalitat d’una persona que intenti servir-se del raonament i el sentit comú com a elements d’anàlisi. Mentre el PP dóna suport (amb la boca petita) a l’Estatut d’Andalusia, manifestant que gràcies a la seva contribució aquest és un estatut íntegrament constitucional, en altre moment, no només va estar en contra de l’Estatut de Catalunya, si no que va acabar interposant un recurs d’inconstitucionalitat (a l’igual que el defensor del pueblo, que tampoc s’ha manifestat en contra de l’estatut andalús). La cosa no tindria més rellevància si no fos perquè una part important de l’articulat de l’Estatut d’Andalusia ha estat pràcticament calcat de l’Estatut de Catalunya. A tota aquesta maquiavèlica operació hem d’afegir una nova jugada del PP, típica –com ja comença a tenir-nos acostumats- de jugadors avantatgistes: la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que, per a major sorpresa i indignació –encara- ha estat acceptada pel Tribunal Constitucional. La recusació del magistrat l’obligarà a inhibir-se en la sentència del recurs contra l’Estatut de Catalunya, i es produirà una majoria conservadora en el si del TC quan es tracti aquesta qüestió. Sorpresa rera sorpresa. Però tampoc no es mereix passar per alt l’actuació del defensor del pueblo (de quin poble?... ens podríem preguntar) davant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No deixa de sorprendre tanta diligència en alguns actes... I davant tota aquesta posta en escena podríem plantejar-nos algunes preguntes: 1) Com és possible que el PP formuli un recurs contra l’Estatut de Catalunya i no contra altres –posteriors- que han copiat part de les bondats del nostre? 2) Com és possible que el Tribunal Constitucional accepti la recusació –presentada pel PP- d’un del seus membres (per primera vegada en la història contemporània) per un treball acadèmic anterior a la seva incorporació al TC, i no recusi altres magistrats que han realitzat treballs similars? 3) Com és possible que el defensor del pueblo plantegi recurs contra l’estatut català i no tingui res a dir d’altres estatuts que plantegen coses similars? 4) Com és possible que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés del Diputats, pel Senat i ratificat majoritàriament pels ciutadans de Catalunya es vegi recusat pel teòric sostenidor de les llibertats i la justícia (defensor del pueblo)? 5) Si l’Estatut de Catalunya es declarés inconstitucional –cosa més que improbable- suposaria la reprovació conjunta del Parlament de Catalunya, Congrés, Senat i poble de Catalunya per aprovar el seu redactat? 6) En el cas d’inconstitucionalitat, es declararien inconstitucionals tots els articles similars d’altres estatuts, malgrat no haver estat recusats pel PP ni pel defensor del pueblo? 7) En cas de declarar-se inconstitucional l’Estatut, tornaríem a l’Estatut del 79, o podríem adoptar algun altre dels què ha transitat amb més èxit que el nostre? Tot plegat... podem donar gràcies al PP i als seus correligionaris pels nostres dubtes i preocupacions... encara sense resposta coherent. I com li diria en Quixot al seu estimat escuder: cosas veredes... amigo Sancho. |
diumenge, 18 de febrer del 2007
Cap a on va la política?
Continuo indignat amb el partit de la por... Però no és cosa nova.
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).
diumenge, 21 de gener del 2007
La frase del milió
| Fa uns dies, amb motiu del debat parlamentari originat després del terrible, absurd i desconcertant atempta d’ETA a Barajas, el líder (que em perdonin els líders) del PP, va alliberar de les seves entranyes una manifestació que, com a mínim, requereix uns minuts de reflexió. Encara que això comporti atorgar una categoria al protagonista i a la frase que, ni l’un ni l’altra, no es mereixen. La floreta és la següent: “Si usted no cumple sus compromisos le pondrán bombas. Y si no hay bombas es porque ha cedido”. Rajoy (que així es diu l’autor de la dita), mitjançant la difamació i la calumnia, parteix de la convicció que el President Zapatero ha claudicat al xantatge de la banda terrorista i ha arribat a compromisos inconfessables contraris a un Estat democràtic i de dret. Il·luminat per aquesta inconsistent i fal·laç argumentació Rajoy es construeix un pensament tautològic: faci el que faci en Zapatero (una cosa o la contrària) estarà predestinat al fracàs. Si no hi ha bombes és perquè ha cedit al xantatge i les exigències del terrorisme (i a canvi, els victoriosos terroristes, no posen bombes). Si hi ha bombes és perquè no ha complert els compromisos als que havia arribat amb els terroristes (i el terrorisme, frustrat, utilitza la violència i el crim com a resposta). Quin és l’error d’aquesta tautologia? L’error està en la base de l’afirmació de què parteix en Rajoy. Aquest es fonamenta en una única veritat –falsa veritat, en realitat- quan atribueix al President Zapatero la submissió incondicional als interessos de la banda terrorista. Y a partir d’aquest sofisma (que pretén passar per cert allò que no ho és), té la pobre genialitat de regalar-nos una frase per l’anecdotari. Deuria, més aviat, recordar què va fer el PP en el procés de contactes i negociació amb el Movimiento Vasco de Liberación durant l’any 1998, on segons manifestacions dels governants de l’època (n’entenguis PP) “nos abrimos al perdón y la generosidad..” i ...”no tiene que haber vencedores ni vencidos”. I també recordi que davant l’esforç d’aquell Govern –del tot i per tot legítim- l’oposició i els seus representants (entre els qui hi havia l’actual President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero) varen brindar en tot moment un suport unànime al Govern del PP (del que en Rajoy era ministre destacat). La gran diferència deuria ser que en aquells moments el Govern tenia davant seu una oposició democràtica, responsable i amb un sentit de l’Estat del que, molt problement, i de manera ridícula, sembla mancar-li a l’actual força majoritària de l’oposició. Segurament la ciutadania, que és més intel·ligent que alguns dels seus desafortunats representants, prendran bona nota de les desqualificacions, insults i mentides amb què ens estan obsequiant, de manera gratuïta, els emissaris d’una dreta reaccionària que continua pensant que el país encara els hi pertany... |
dimarts, 2 de gener del 2007
Irracionalitat
Quan la irracionalitat intenta adquirir carta de naturalesa alguna cosa no acaba d’anar bé. El pensament irracional, per molt que es vulgui vestir de pur racionalisme, no deixa de ser la reflexió d’una mentalitat paranoica que vol convèncer al món de la bondat de les seves idees, més properes al deliri que a la realitat.
Qui així actua ho fa amb el convenciment que tothom està equivocat, excepte ell mateix. El seu pensament s’enfronta a una realitat que no accepta, i a la qual acaba negant, com si en realitat es tractés d’una conxorxa externa contra la seva persona.
Però en els actes terroristes la irracionalitat encara va més enllà. No només es pot explicar a través de cert trets de deliri (que seria massa fàcil), sinó que es barregen altres elements més complexos. Es podria incloure una certa dosi de la megalomania pròpia d’aquells que s’autoatribueixen la categoria d’alliberadors de les essències perdudes. Podríem també pensar –i això encara seria més greu- que alguns troben un cert plaer en contacte amb situacions de risc i violència (generalment gratuïtes).
Inclús –per explorar tota la casuística- darrera les actuacions violentes es podria incorporar, com a (mala) justificació, un cert component (erròniament nomenat) ideològic. Però, si fos el cas, tota acció quedaria invalidada des del moment que els arguments intenten recolzar-se en la violència i el terror, deixant de banda els mecanismes democràtics que tant ens han costat arribar a conquerir. En una societat democràtica (objectivament millorable) no es pot utilitzar la violència, el terror i la mort com a argúcies de defensa en favor de la llibertat, la identitat, l’autodeterminació, la justícia, o qualsevol altre valor que es vulgui protegir.
I és el que (malauradament) ha tornat ha succeït a les acaballes de l’any 2006. Quasi aprofitant les darreres hores hàbils, abans –segurament- d’anar a passar el fi d’any en companyia dels seus éssers estimats (que, segurament, els tindran), ETA ha tornat a posar un nou pal a les rodes d’una treva llargament esperada, desitjada i necessària per a acabar amb un conflicte que –com tots els conflictes- només es pot resoldre a través de la paraula, la reflexió, la raó, la negociació, l’acord, la voluntat... Mai –com qualsevol conflicte- a través de la violència. La violència –ja l’haurien de saber- només pot generar més violència. I així començar una nova espiral que acabaria ofegant a tots els actors d’aquesta tragèdia inacabable.
És això el que volen realment? ... pescar en una mar revolta?
I mentrestant la dreta extrema es frega les mans, manipula la sensibilitat dels qui l’escolten, i torna a colpejar –obsessivament- en la mateixa pedra.
La dreta extrema (instal·lada en un mal anomenat partit popular) fent gala, tanmateix, de poca racionalitat, torna a posar el carro davant dels bous...
Al final els terroristes pot ser aconseguiran el contrari d’allò que pretenien, o d’allò que deien pretendre...
Qui així actua ho fa amb el convenciment que tothom està equivocat, excepte ell mateix. El seu pensament s’enfronta a una realitat que no accepta, i a la qual acaba negant, com si en realitat es tractés d’una conxorxa externa contra la seva persona.
Però en els actes terroristes la irracionalitat encara va més enllà. No només es pot explicar a través de cert trets de deliri (que seria massa fàcil), sinó que es barregen altres elements més complexos. Es podria incloure una certa dosi de la megalomania pròpia d’aquells que s’autoatribueixen la categoria d’alliberadors de les essències perdudes. Podríem també pensar –i això encara seria més greu- que alguns troben un cert plaer en contacte amb situacions de risc i violència (generalment gratuïtes).
Inclús –per explorar tota la casuística- darrera les actuacions violentes es podria incorporar, com a (mala) justificació, un cert component (erròniament nomenat) ideològic. Però, si fos el cas, tota acció quedaria invalidada des del moment que els arguments intenten recolzar-se en la violència i el terror, deixant de banda els mecanismes democràtics que tant ens han costat arribar a conquerir. En una societat democràtica (objectivament millorable) no es pot utilitzar la violència, el terror i la mort com a argúcies de defensa en favor de la llibertat, la identitat, l’autodeterminació, la justícia, o qualsevol altre valor que es vulgui protegir.
I és el que (malauradament) ha tornat ha succeït a les acaballes de l’any 2006. Quasi aprofitant les darreres hores hàbils, abans –segurament- d’anar a passar el fi d’any en companyia dels seus éssers estimats (que, segurament, els tindran), ETA ha tornat a posar un nou pal a les rodes d’una treva llargament esperada, desitjada i necessària per a acabar amb un conflicte que –com tots els conflictes- només es pot resoldre a través de la paraula, la reflexió, la raó, la negociació, l’acord, la voluntat... Mai –com qualsevol conflicte- a través de la violència. La violència –ja l’haurien de saber- només pot generar més violència. I així començar una nova espiral que acabaria ofegant a tots els actors d’aquesta tragèdia inacabable.
És això el que volen realment? ... pescar en una mar revolta?
I mentrestant la dreta extrema es frega les mans, manipula la sensibilitat dels qui l’escolten, i torna a colpejar –obsessivament- en la mateixa pedra.
La dreta extrema (instal·lada en un mal anomenat partit popular) fent gala, tanmateix, de poca racionalitat, torna a posar el carro davant dels bous...
Al final els terroristes pot ser aconseguiran el contrari d’allò que pretenien, o d’allò que deien pretendre...
dimecres, 20 de desembre del 2006
Ideologia i/o identitat
L’altre dia, sopant amb una amiga, en l’escenari del que era un sopar més multitudinari, evocàvem una cita anterior. En aquell moment, previ a les darreres eleccions autonòmiques, parlàvem de les imminents eleccions i dels candidats a la Presidència de la Generalitat. Tots dos érem conscients que possibilitats reals n’hi havien dues: un president nacionalista i de dretes (moderada, segons es defineixen alguns dels seus partidaris) i altre d’esquerres i catalanista (segons definicions del propis).
Les previsions d’un cert empat tècnic feien també sospitar –com així va ser- que el desempat podria estar en mans d’una tercera força, d’esquerra i nacionalista (com es defineixen a si mateixos). El dubte sorgia en pensar quin dels dos components prevaldria a l’hora de fer l’elecció: si la part més ideològica (sociològicament parlant) o més identitària (com a sentiment de pertinença a un territori propi).
Tos dos érem conscients que en l’imaginari de molta gent aquesta dicotomia no existeix. És més, el fet de sentir-se fortament identificat amb el territori (i tot el que això comporta: tradicions, cultura, llengua, història...) acaba convencent, a molts dels qui així pensen, que la identitat és sinònim de progressisme, equitat i justícia social. En definitiva, hom acaba confonent la identitat amb la ideologia. I en aquesta confusió de mar revolta, qui treu els millors guanys són aquells pescadors que utilitzen confuses arts per a barrejar conceptes.
La ideologia i la identitat són dos components complementaris de la manera com l’individu veu i viu la seva realitat social. La ideologia l’ajuda a establir uns principis, unes regles de joc, uns paràmetres i normes per a organitzar la convivència, la distribució del treball i la riquesa de la societat. La ideologia, com a corpus de les idees i valors que comparteix un col·lectiu, orienta les seves accions cap el bé i l’interès comú, cap la tolerància, el respecte i la llibertat, no només dels individus, sinó, també, del conjunt del grup.
La identitat és la capacitat emocional amb que un individu –o un col·lectiu- se sent identificat amb un territori i la seva cultura (en un sentit ampli). En el punt que el territori es defineixi com a nació podrem parlar de nacionalisme; si el definim com a pàtria, patriotisme; si l’atribuïm nom propi, i ho associem a un territori concret, podrem parlar de catalanisme, espanyolisme, europeisme, etc.
És per tant un sentiment associat a una terra concreta (més o menys extensa i amb uns límits més o menys definits), i a tot allò que la identifica amb una tradició cultural pròpia.
Però de cap manera es pot contraposar ideologia i identitat, com si fossin dues coses contradictòries i antagòniques. La ideologia, per si sola, no té capacitat d’associar els individus a un territori concret (senzillament els hi dóna els instruments per a organitzar-se socialment d’una manera determinada). En contraposició, la identitat no facilita els instruments necessaris per a què les societats s’organitzin (merament els hi dóna uns trets característics, inspirats en elements històrics i culturals comuns).
Per tant, és una fal·làcia parlar exclusivament d’identitat i sentiments nacionals, com fan alguns partits polítics (generalment de dretes) i deixar de banda del debat qüestions tan importants com són les tendències ideològiques que els mouen a l’hora d’organitzar la societat.
Al no ser excloents, ambdós conceptes poden conviure en una simbiosi perfecta. Des d’un punt de vista identitari es pot ser nacionalista o no; i des d’un punt de vista ideològic, d’esquerres o dretes (utilitzant una clàssica i simple classificació). Per tant, ser nacionalista no és sinònim de ser de dretes ni d’esquerres; de la mateixa manera que ser de dretes o d’esquerres no és cap garantia per a sentir-se nacionalista o no nacionalista.
A on vull anar a parar amb tota aquesta reflexió?
A manifestar –tancant aquesta mena de laberint, però que no ho és- que si la política ha de ser l’art i el motor que inspiren les normes de funcionament d’una societat, em sembla d’allò més raonable que, definitivament, els pactes de govern se sostinguin en aspectes ideològics més que en altres qüestions. I això em porta a declarar la meva complaença en què ERC –definitivament- fes possible un nou govern d’esquerres i de progrés a Catalunya, conjuntament amb ICV-EUA i el PSC.
Els qui tenien altres pretensions no han aconseguit els seus objectius. En aquesta ocasió han guanyat les idees.
Les previsions d’un cert empat tècnic feien també sospitar –com així va ser- que el desempat podria estar en mans d’una tercera força, d’esquerra i nacionalista (com es defineixen a si mateixos). El dubte sorgia en pensar quin dels dos components prevaldria a l’hora de fer l’elecció: si la part més ideològica (sociològicament parlant) o més identitària (com a sentiment de pertinença a un territori propi).
Tos dos érem conscients que en l’imaginari de molta gent aquesta dicotomia no existeix. És més, el fet de sentir-se fortament identificat amb el territori (i tot el que això comporta: tradicions, cultura, llengua, història...) acaba convencent, a molts dels qui així pensen, que la identitat és sinònim de progressisme, equitat i justícia social. En definitiva, hom acaba confonent la identitat amb la ideologia. I en aquesta confusió de mar revolta, qui treu els millors guanys són aquells pescadors que utilitzen confuses arts per a barrejar conceptes.
La ideologia i la identitat són dos components complementaris de la manera com l’individu veu i viu la seva realitat social. La ideologia l’ajuda a establir uns principis, unes regles de joc, uns paràmetres i normes per a organitzar la convivència, la distribució del treball i la riquesa de la societat. La ideologia, com a corpus de les idees i valors que comparteix un col·lectiu, orienta les seves accions cap el bé i l’interès comú, cap la tolerància, el respecte i la llibertat, no només dels individus, sinó, també, del conjunt del grup.
La identitat és la capacitat emocional amb que un individu –o un col·lectiu- se sent identificat amb un territori i la seva cultura (en un sentit ampli). En el punt que el territori es defineixi com a nació podrem parlar de nacionalisme; si el definim com a pàtria, patriotisme; si l’atribuïm nom propi, i ho associem a un territori concret, podrem parlar de catalanisme, espanyolisme, europeisme, etc.
És per tant un sentiment associat a una terra concreta (més o menys extensa i amb uns límits més o menys definits), i a tot allò que la identifica amb una tradició cultural pròpia.
Però de cap manera es pot contraposar ideologia i identitat, com si fossin dues coses contradictòries i antagòniques. La ideologia, per si sola, no té capacitat d’associar els individus a un territori concret (senzillament els hi dóna els instruments per a organitzar-se socialment d’una manera determinada). En contraposició, la identitat no facilita els instruments necessaris per a què les societats s’organitzin (merament els hi dóna uns trets característics, inspirats en elements històrics i culturals comuns).
Per tant, és una fal·làcia parlar exclusivament d’identitat i sentiments nacionals, com fan alguns partits polítics (generalment de dretes) i deixar de banda del debat qüestions tan importants com són les tendències ideològiques que els mouen a l’hora d’organitzar la societat.
Al no ser excloents, ambdós conceptes poden conviure en una simbiosi perfecta. Des d’un punt de vista identitari es pot ser nacionalista o no; i des d’un punt de vista ideològic, d’esquerres o dretes (utilitzant una clàssica i simple classificació). Per tant, ser nacionalista no és sinònim de ser de dretes ni d’esquerres; de la mateixa manera que ser de dretes o d’esquerres no és cap garantia per a sentir-se nacionalista o no nacionalista.
A on vull anar a parar amb tota aquesta reflexió?
A manifestar –tancant aquesta mena de laberint, però que no ho és- que si la política ha de ser l’art i el motor que inspiren les normes de funcionament d’una societat, em sembla d’allò més raonable que, definitivament, els pactes de govern se sostinguin en aspectes ideològics més que en altres qüestions. I això em porta a declarar la meva complaença en què ERC –definitivament- fes possible un nou govern d’esquerres i de progrés a Catalunya, conjuntament amb ICV-EUA i el PSC.
Els qui tenien altres pretensions no han aconseguit els seus objectius. En aquesta ocasió han guanyat les idees.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)