OBRIR PORTES

Durant la segona setmana de novembre (de 2015) el Parlament de Catalunya ha viscut una experiència inusitada al voltant de l’independentisme català. Entre dimarts i dijous el candidat del grup parlamentari Junts pel SÍ (JxS) ha sofert un doble fiasco en l’intent de ser investit President de la Generalitat, al no comptar amb més suport que el del seu propi grup. Prèviament, dilluns, el plenari aprovava una declaració conjunta entre JxS i la CUP (i el rebuig de la resta de grups de la càmera) amb la intenció de començar un procés de desconnexió (entenguis ruptura) amb l’Estat Espanyol. Hom inicia així la segona fase del procés cap a la independència (la primera fase podríem entendre que fineix amb les eleccions del 27S). Però està per veure com acabarà aquesta segona fase amb la incapacitat manifesta –fins aquest moment- per a investir un president, i constituir així un govern, que impulsi la tercera part del procés (d’impossible predicció en aquests moments). Segurament el més prudent per a garantir aquesta tercera –i definitiva?- fase del procés passaria perquè els seus responsables fessin un pas enrere, aturessin els comptadors, reajustessin els objectius i calendaris, i busquessin noves aliances per a ajustar un procés que –en aquests moments- no ens porta a en lloc.

Però difícil serà, si no és a partir d’aconseguir una àmplia majoria social i política que ens permeti redefinir el llibre de ruta. Tal com està configurat en aquests moments, és més que probable que el procés iniciat estigui abocat al fracàs. I ho estarà perquè a mesura que el temps ha anat avençant (i s’han anant escorant les posicions), han anat accentuant-se les discrepàncies i perdent un suport imprescindible, com havia estat –en altres moments previs- la convicció quasi unànime a la vida social i política catalana de redefinir el futur de Catalunya. Majoritàriament érem conscients que estàvem arribant a un final d’etapa en la vida i la història del nostre país que calia redefinir, reorientar i donar un nou impuls que ens permetés continuar avançant durant els propers decennis. Un impuls que ens permetés establir les millors condicions per a fer front al futur, un futur complex, però engrescador. Si érem capaços de sumar i no restar, d’unir i no disgregar, de fer aliances i no divergències, l’èxit estava garantit. Necessitàvem trobar els punts forts que unifiquessin la nostra capacitat com a societat i com a país per a millorar –entre altres- la capacitat de diàleg, enteniment i acord amb els nostres veïns. Necessitàvem que Catalunya tingués un model de futur comú que ens ajudés a redefinir el nostre encaix amb la resta dels pobles d’Espanya i, perquè no?, amb l’Europa federal a què tots aspirem. Necessitàvem convèncer i convèncer-nos que la unitat fa la força i la desunió debilita.

Però, què ha succeït per a trobar-nos on som?

La memòria és curta, i sovint tendeix a trair-nos. Però és obligat activar-la de tant en tant, i esprémer-la fins on les neurones ens permetin, per tal d’entendre algunes coses que han succeït, i estan succeint, a Catalunya.

Si recordem, fa uns mesos, al Parlament de Catalunya hi havia més unanimitat que la que pugui haver avui en una qüestió tan cabdal. I la societat catalana –molt majoritàriament- pensava que era un bon moment per a plantejar-ne un debat seré, obert i plural sobre el futur del país, i definir el paper que Catalunya podia continuar jugant a Espanya i a Europa. Crèiem, de manera àmplia, que el “dret a decidir” podia ser l’instrument que ens permetés avançar.

Però varem cometre un error, previsiblement. I que ningú va esmenar de manera adequada. Parlàvem eufemísticament del “dret a decidir”, però sense definir amb massa precisió de què estàvem parlant. I aquí comença –de manera interessada- el conflicte de Babel:

. Alguns manifestaven que el poble de Catalunya ja feia ús del dret a decidir cada cop que, democràticament, es participa en una contesa electoral. I, tot i ser cert, no era aquest l’abast estricte a què es volia fer referència.

. Altres assimilaven el dret a decidir amb l’autodeterminació dels pobles. Un altre eufemisme que es presta a confusió, màxim quan internacionalment aquesta accepció s’aplica a situacions que no tenen massa a veure amb la conjuntura de Catalunya.

. Uns tercers defensaven com a dret a decidir l’exploració, valoració i defensa de les diverses opcions que es poguessin plantejar com a alternatives de futur a Catalunya, per a acabar decidint de manera plural, inclusiva i democràtica l’opció més plausible. Però va faltar convicció i oportunitat per a plantejar-lo amb fermesa.

. I, uns altres van acabar assimilant el dret a decidir amb un procés d’impuls i d’implementació unilateral de la independència a Catalunya. I així, com a conseqüència de l’eufemisme inicial, el moviment secessionista, que ha comptat en tot moment a casa nostra amb un gran suport institucional, mediàtic i de mobilització al carrer, ha transfigurat el “dret a decidir” inicial en un “pacte pel dret a decidir per la independència de Catalunya”. Excloent-hi així qualsevol altre alternativa de debat que, des d’aquest posicionament, queda exclosa de manera automàtica.

Però si alguns poden pensar que aquesta maniobra ha suposat el triomf irresistible del moviment independentista, s’estan equivocant. El cert és que la societat catalana ha quedat dividida. I el que podia haver representat una bona oportunitat per a redefinir el futur de Catalunya, a hores d’ara és tota una incertesa que s’haurà de reprendre en algun moment.

I, fins aquí hem arribat, com a conseqüència de la usurpació del debat públic per una opció que –tot i legítima, com d’altres- es vol presentar com l’única opció de futur per a Catalunya. És com si al marge de la secessió només tingués existència el no res.

Però per molta passió i emoció que es vulgui incorporar, la independència no és per si mateixa l’única resposta davant un possible debat pel dret a decidir. És una opció més. I com la resta, és una opció a la qual s’hauria d’arribar després d’un procés de diàleg, negociació, acords i pacte. No des d’una posició de sortida innegociable. D’aquesta manera s’ha tergiversat la situació, s’ha manipulat el desig de molts ciutadans de Catalunya a reflexionar sobre el seu futur, a debatre de manera assossegada, argumentada, plural i pacífica sobre les diferents opcions que es puguin plantejar, i, com a conclusió d’aquest procés plural, democràtic i equilibrat, on tothom tingui les mateixes oportunitats, decidir col·lectivament una solució acceptable, acceptada i beneficiosa per a tots. Aquesta serà, sens dubte, la millor alternativa.

Al contrari, allò que es planteja és la reducció al pensament únic, defensat pels partidaris de la secessió. La ruptura es converteix així en l’única solució de futur. Segons el reduccionisme plantejat no n’hi ha altre alternativa.

D’aquesta manera, un procés que podia haver representat perfectament la pluralitat del poble de Catalunya mitjançant un plantejament més obert i plural, amb les diverses opcions que configurin les diferents sensibilitats de la ciutadania davant el statu quo actual, es converteix en opció única i, per tant,  excloent de la resta. I aquesta no és la solució. La solució passa -i això ho sabem perfectament la societat catalana- per obrir portes, i no barrar el pas.

27S envers 20D. MOLT MÉS QUE SEMBLANCES

Article publicat a Viu Molins de Rei, diari digital

Veient els termes en què es va plantejar la campanya electoral del 27S a Catalunya, i la lectura i utilització que les forces partidàries de la secessió estan fent dels resultats, d’una banda; i, d’altra banda, veient com comença a enfocar la contesa electoral de les properes eleccions del 20D el PP, un dels partits que té aspiracions a guanyar-les, es podria esbrinar que ambdues campanyes electorals tenen quelcom més que semblances casuals.

Podem trobar un primer fil conductor entre les estratègies que fins ara han estat utilitzant els impulsors d’una i altra contesa, que els hi ha servit per a retroalimentar-se mútuament en un enfrontament estèril per a resoldre el conflicte que han generat, però ben beneficiós per a defensar davant els seus uns posicionaments immobilistes que pretenien consolidar la figura de dos presidents de govern liquidats i amortitzats políticament. A una banda la provocació de Mas, plantant cara permanentment al govern central, li donava força davant el moviment independentista a Catalunya (però, indirectament, enfortia la figura d’un president espanyol que presumia de no deixar-se intimidar). De l’altra banda la prepotència de Rajoy, amenaçant una i altra vegada amb la legalitat vigent i la sobirania nacional –espanyola-, li feia guanyar força davant els seus (però, indirectament, reforçava a un president català que es podia presentar com a víctima de l’opressió i la injustícia del govern central).

Tota una estratègia que –per ambdues bandes- fuig de cercar solucions als problemes existents i s’instal·la en un relat èpic que persegueix l’enfortiment propi, a costa –això sí- de tancar-se en posicionaments cada cop més enfrontats i de difícil reconciliació. Com a conseqüència de tot plegat, creix el sentiment independentista a Catalunya, per un extrem, i, per l’altre, s’accentua el sentiment contrari de rebuig a tot allò que pot representar la disgregació de l’Estat. Una perfecta retroalimentació de sentiments contraposats.

D’aquesta manera, cadascú a casa seva incrementa el seu posicionament, amb el suport indirecte de l’altre. Així doncs, es pot entendre que ningú dels dos abandoni la posició de partida. Al contrari, es refermen amb cada nova actuació en allò que cadascú està defensant, enfortint la immobilista posició inicial, i reforçant –indirectament i per reacció- la posició de l’altre.

Però a banda d’aquest interessant fil conductor, que està condicionant les estratègies de dos presidents (Mas i Rajoy) que anteposen els seus interessos personals i partidistes per davant els interessos generals de la ciutadania a la qual haurien de representar, ens trobem amb alguns altres elements de coincidència que caldria considerar. Per exemple:

1)     Al plantejar les forces independentistes des de Catalunya (majoritàriament Junts pel Sí) les eleccions del 27S com a un plebiscit, i focalitzar la seva campanya en la defensa del SÍ a la independència, s’abandona per complet l’objectiu essencial de tota campanya electoral democràtica, que no és altre que avaluar l’acció del govern sortint (en aquest cas de CiU) i valorar les diferents propostes electorals per al nou mandat. Lluny d’això, l’objectiu primordial de la campanya de JxS està enfocat a explicar les bondats èpiques d’un nou país, que naixerà amb totes les virtuts imaginables. La resta no importa excessivament. Ni polítiques socials, ni econòmiques, ni nova fiscalitat, ni ocupació, ni educació, ni justícia, ni salut, ni lluita contra la corrupció (que també queda amagada, i si hi ha alguna és dels altres, com totes les coses negatives que ens amenacen. Què bé li està sortint a CDC!)... Tot queda relegat, per tant, al moment que tinguem el nou país. Mentrestant, aturem el temps.

L’única obsessió de JxS és continuar defensant un “procés” cap a la independència, i crear un relat que serveixi per a poder justificar davant els seus el trencament (o desconnexió, com alguns diuen) amb la resta dels territoris d’Espanya. I així apareix l’últim capítol de la història (fins aquest moment) com serà intentar aprovar una declaració del Parlament de Catalunya (que encara no està plenament constituït) per a instar el Govern de la Generalitat (que no se sap quan es constituirà) a què doni els primers passos per a aprovar en un temps impossible (un mes) tres lleis cabdals (seguret social, hisenda i procés constituent), necessàries (segons els seus inspiradors) per a començar la desconnexió amb l’Estat Espanyol. I, com si això fos un bufar i fer ampolles, simultaneïxar tota aquesta acció, amb la desobediència a les lleis i institucions vigents.

D’aquesta manera, com l’únic objectiu és la independència, Artur Mas, el candidat camuflat i aspirant a president del proper govern de la Generalitat, segueix sense donar comptes de la seva acció de govern, segueix sense explicar el perquè de l’avançament sistemàtic de les eleccions, segueix sense clarificar el finançament irregular de CDC, segueix sense obrir un debat necessari per a parlar de la corrupció i les corrupteles a casa nostra (no a casa del veí; que també). Però totes aquestes coses (segurament supèrflues per a qui té la mirada allunyada en l’infinit) hauran d’esperar a arribar a Ítaca. El poble pot esperar, ha d’esperar.

2)     I si CDC i el president Mas tot ho amaguen darrera el “procés”, el PP i el president Rajoy sembla que ja han trobat el moment i l’oportunitat per a sortir de d’immobilisme. Ara podran reaccionar de valent per a oposar-se als separatistes catalans que volen trencar Espanya. A l’igual que per a CDC, la pàtria serà l’excusa perfecta, la pàtria passarà per damunt de tot. L’objectiu bàsic de la campanya electoral per al PP el 20D podrà focalitzar-se en la defensa de la unitat territorial de la nació –espanyola-. “España no se rompe”, sembla que serà el nou eslògan de campanya del PP. Lògicament res a dir de les retallades, res a valorar de les contrareformes durant quatre anys de prepotència insultant i menyspreu de qualsevol proposta de l’oposició, res a fer respecte a la corrupció i el frau galopant que sembla ser ha estat la pràctica quotidiana de molts membres del PP, res a comentar del creixement de les desigualtats socials, res de res sobre la tur i la precarietat laboral. Mutis total... i si alguna cosa es diu és per a continuar mentint en relació a la recuperació econòmica (que certament, per les dades macroeconòmiques, sembla que han afavorit als de sempre).

I de la mateixa manera que CDC i el president Mas s’han atorgat de manera il·lícita la representació de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya per a justificar unes actituds que estan ratllant la megalomania dels seus actors, els homònims a l’altra banda de l’Estat (PP i Rajoy) volen convertir-se en els defensors aferrissats de la unitat d’Espanya. Com si l’única versió de Catalunya i Espanya fos la que defensen, respectivament, qui volen trencar l’harmonia i la convivència, d’una banda, o qui intenta, per l’altra banda, tornar a les essències de l’Espanya única del passat.

No és per tant una interpretació esbiaixada quan alguns (entre ells, jo mateix) veuen certes semblances entre les eleccions del 27S i el 20D. Al menys en la utilització que han fet –i continuen fent- Mas i Rajoy (CDC i PP) per a intentar treure renda electoral: amagant els fracassos de les respectives gestions de govern; soterrant pràctiques fraudulentes de finançament dels seus partits –quan no, actuacions més que sospitoses de corrupció-; quan l’un i l’altre usurpen les voluntats ciutadanes en intentar convertir-se en els únics defensors d’uns països que només existeixen en els seus imaginaris.

Però si el 27S no va ser un mer plebiscit que pogués justificar la ruptura entre Catalunya i Espanya, per molt que les forces secessionistes així ho han volgut vendre, el 20D no serà un acte de confirmació de l’immobilisme. Al contrari, ha de ser el reactiu que faciliti un canvi substancial del pes polític del PP al Parlament Espanyol i, per tant, un canvi de Govern. Serà la manera de fer possible una reforma a fons de l’Estat, una millora de les regles de joc  democràtiques i un encaix satisfactori de Catalunya (i altres territoris) en el conjunt de l’Estat.

El 20D és la data, doncs, per a posar fil a l’agulla.

RUPTURA o DIÀLEG: L'ordre dels factors sí altera el producte

Article publicat el 24/09/2015 a Viu Molins de Rei, diari digital

Hi ha una regla matemàtica que ens diu que, en algunes operacions, “l’orde dels factors no altera el valor del producte”. I, certament, en algunes operacions aritmètiques –com poden ser les sumes i les multiplicacions- aquest principi es compleix de manera precisa. Podem alterar a plaer l’ordre dels factors, que el resultat no variarà. Però no passa el mateix amb altres tipus d’operacions que si alterem l’ordre dels seus factors, ni una ciència tan exacta com són les matemàtiques, és capaç de garantir la inalterabilitat del resultat. Al contrari, el producte obtingut és radicalment diferent, i en altres casos, senzillament impossible de realitzar.

I em ve la cita al cap quan observo, amb una certa preocupació, els moviments tàctics que s’estan generant a una i altra banda, en un tema tan cabdal com és la fràgil situació en què es troben les relacions entre Catalunya i Espanya. És aquesta una relació complexa (a ningú se’ns escapa), que darrerament està arribant a una situació de fragilitat preocupant, on la complexitat de l’anàlisi i l’abordatge que hom requereix han estat substituïdes de manera irresponsable per la més burda simplicitat d’acció. Mala sort, podríem pensar: s’han trobat cara a cara un provocador i un prepotent (metafòricament parlant, perquè en realitat ni l’un ni l’altre han tingut la capacitat, ni tan sol la voluntat, d’aproximar-se). Una raó més per a arribar a aquest punt d’inflexió, on ambdós personatges amaguen les mútues incompetències per a resoldre un conflicte que, en bona part, han originat ells mateixos. Hi ha altres raons, certament, que podríem afegir a la incompetència dels dos presidents de govern (Mas i Rajoy) per a resoldre un conflicte que s’ha anat gestant des de fa –massa- temps. Però la primera responsabilitat d’un president de govern és donar resposta i cercar solucions als problemes que en cada moment vagin sorgint. No amagar el cap sota l’ala, o mirar cap a altra costat.

Però a on hem arribat? A la paradoxa que el problema complex que tenim, en comptes de trobar-li solució, encara hi ha qui el complica més. Des del govern de Catalunya, el seu president, s’embolcalla en l’estelada i planteja la segregació de Catalunya de la resta d’Espanya, com a solució màgica a tots els problemes que té el país. Tots els mals venen de fora i, lògicament, els governs de CDC –que han governat Catalunya quasi sempre- no tenen cap responsabilitat ni en el model de país que tenim, ni del seus dèficits, ni de les polítiques aplicades, ni de l’acció de govern. Tot ha estat una conxorxa de l’imperialisme extern contra el poble de Catalunya. I què fa l’altra part? Posa cara de plasma, es fa el distret i espera que esclareixi la tempesta.

El guió de la tragèdia ja està a punt.

A Catalunya, els secessionistes amenacen amb una declaració unilateral d’independència, cas que el govern central no estigui disposat a facilitar les condicions necessàries per a poder arribar a una separació acordada. És a dir, si el govern del PP no facilita les coses per a què Catalunya se’n vagi d’Espanya, Catalunya se’n va pel seu compte. Caixa o faixa. Tot o res. No hi ha alternativa. Lògicament, l’estratègia del “tot o res” és el pitjor escenari per a voler negociar qualsevol cosa. És, més aviat, una prova irrefutable de no voler ni entrar en converses. Després, tot serà victimisme...

Allà (a l’”obscura” Espanya) es respon amb més immobilisme. No hi ha resposta. És a dir, si el govern català pretén marxar d’Espanya, el govern del PP mai seurà en una taula per a negociar absolutament res. Com a molt, exhibirà alguna amenaça amb les taules de la llei.  

Així, l’un i l’altre (Mas i Rajoy) retroalimenten els seus posicionaments primaris, i justifiquen la inacció des d’una i d’altra banda. La culpa –recíprocament- sempre és de l’altre. Mentrestant, continuen incrementant el conflicte, alimentant el malestar i generant un alt grau de frustració.

Però el que està clar és què en un moment o altre les parts (i aquí s’inclouen totes aquelles opcions que es plantegin com a alternativa al conflicte) hauran de seure i parlar, trobar noves fórmules, nous escenaris a partir dels quals construir una nova relació, una millor Catalunya i una Espanya diferent. És el que estan demanant, cadascú a la seva manera, alguns mandataris estrangers, partits polítics com el PSC, però també des del món de les empreses, de la banca, de la cultura, la mateixa ciutadania. Hi ha un fort clam que està reclamant diàleg, negociació i acords a un conflicte esperpèntic que no fa bé a ningú.

I si en la resolució de qualsevol conflicte entre parts (i aquest ho és), l’única solució civilitzada és la negociació, no s’hi val utilitzar la tàctica del “tot o res”, que acaba sempre convertint-se en sinònim del fracàs més absolut. És de calaix doncs que, tard o d’hora, (els representants de) Catalunya i Espanya han de recuperar la sensatesa, seure, parlar i cercar els acords que permetin recuperar el nivell de convivència i enteniment que tant necessitem en aquests moments.

I la reflexió final és la següent:   

- Si qualsevol conflicte requereix de diàleg i negociació per a arribar als millors acords

- Si la negociació és inevitable per a arribar a resoldre els conflictes de manera civilitzada

- Si tard o d’hora s’haurà d’iniciar el diàleg i la negociació per a trobar la sortida de l’actual laberint

- Si en qualsevol dels casos, i amb qualsevol resultat de les properes eleccions, (els governs de) Catalunya i Espanya estan obligades a recuperar el diàleg per a trobar noves vies d’entesa entre les parts

Perquè esperar més del necessari per a recuperar el diàleg? Sempre serà millor actuar preventivament, abans que els conflictes es converteixin en veritables problemes crònics. A ningú beneficia la situació de tensió i crispació a la que s’ha arribat. A no ser que els partits que mantenen la tensió a una i altra banda, estiguin pensant en algun tipus d’espuri rèdit electoral.

I és aquí on l’ordre dels factors sí altera el resultat de l’operació: NO seran els mateixos resultats que produeixi la negociació, si es vol utilitzar la suposada (i poc probable) declaració unilateral de ruptura com a condició necessària per a iniciar el diàleg, que iniciar el diàleg justament abans de començar la trencadissa.

REFLEXIÓ TARDANA SOBRE EL 9N

Ara, que el calendari ens apropa inexorablement al 9N, em preguntava, en una reflexió que a aquestes alçades ja no té resposta, què hauria passat, on ens trobaríem si tot aquest procés s’hagués iniciat d’una altra manera?  On seríem, si a l’hora de pactar la famosa pregunta que -segons el parer de molts- ens ha deixat a una part important dels previsibles participants, sense alternativa vàlida ni engrescadora per a anar a donar el nostre suport a l’opció que pensàvem més idònia, però què no apareixia a les paperetes? Què hauria passat, si amb una actitud més generosa i una visió més plural dels qui van pactar el contingut de la papereta, s’hagués fet l’esforç d’incorporar, si més no a aquells que estaven a favor de la consulta (encara que fos en un marc de legalitat i acords no compartits –d’entrada- plenament per tothom)?

Hauria canviat alguna cosa si s’hagués incorporat l’opció federal a la papereta, donat que es tractava –suposadament- de copsar l’opinió dels catalans i catalanes respecte al futur polític de Catalunya? I aquesta és una opció tant vàlida com qualsevol altre, si una part important de la ciutadania li dóna suport. I en un model de pregunta doble, com era el plantejat a la papereta, es podia incorporar perfectament de manera clara i concisa, i no fent interpretacions que  no estan ni escrites ni suportades en cap documentació reguladora del procés.

(Fent un exercici imaginatiu, adjunto al final d’aquesta reflexió sense resposta un model alternatiu de papereta, amb la incorporació de la invisible opció federalista).

Algú que pugui no estar d’acord amb el suggeriment podria afirmar que ens trobaríem en la mateixa situació de col·lapse que la que tenim en aquests moments. Que el PP, des del govern central, hauria impugnat qualsevol proposta, sempre a l’empara de formalismes legals. I és possible que hagués succeït d’aquesta manera. Però alguna cosa hauria canviat substancialment: la proposta hauria estat més respectuosa, més plural i més representativa del conjunt de la societat catalana. El suport a la consulta hauria estat molt més ampli que el que ha tingut –que ha estat força important-. La força negociadora, amb la incorporació dels defensors de l’opció federal, hauria augmentat considerablement. Potser la proposta hauria tingut una millor percepció i acolliment fora de Catalunya, al no viure-la com a una opció -quasi exclusiva- de ruptura. És possible, si s’hagués començat d’una altra manera, que es pogués haver iniciat un procés negociador – per exemple, de la manera de fer la consulta- i després fer la consulta, i no a l’inrevés, la qual cosa ha generat una tensió i confrontació permanent.

Mai sabrem com hauria anat tot plegat, però, a l’incrementar-ne el consens intern a Catalunya sobre la consulta, molt probablement s’haurien obtingut millores en els resultats del procés. Però també és cert que amb la incorporació d’una alternativa federalista, l’opció independentista perdia força i, fóra possible que els resultats no fossin els desitjats per qui, a la fi, han organitzat el procés i la pretesa consulta tal com la hem conegut.

         

Model de papereta

CONSULTA:

Per tal de decidir sobre el futur polític de Catalunya, dins del marc de la legalitat i d’un procés de negociació entre els governs de Catalunya i Espanya,

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

o SÍ                   o NO                                                                                              

                                                            (Ja m’està bé l’estatus actual)

En cas afirmatiu,

Vol que Catalunya esdevingui

Un Estat Federat             o 

Un Estat Independent     o  

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (III)

A la vista dels resultats del debat celebrat el passat 8 d’abril al Congrés dels Diputats, en relació a la petició de transferir o delegar a la Generalitat de Catalunya, la competència per a convocar una consulta, es podria dir que hem assistit a la pèrdua d’una gran oportunitat per a crear un espai de trobada, on les parts, a partir de les seves exposicions i  posicionaments, tingueren la capacitat i la generositat de fer propostes en la línia de retrobar un espai comú on participar d’un futur més esperançador del que en aquests moments ens estan plantejant les respectives majories parlamentàries. Però, vist el que es va veure, semblaria que els monòlegs són la peça preferida de ses senyories. I quan un monòleg s’enfronta a un altre monòleg, no hi ha manera d’establir un diàleg, per molt que des d’una i altra banda es faci al·lusió permanent a aquest desig, que no deixa de convertir-se en una autèntica fal·làcia.

Malgrat aquesta sensació generalitzada, però per donar també una nota d’optimisme i esperança a l’esdeveniment, s’ha de valorar de manera positiva que el Congrés dels Diputats dediqués tota una –llarga- tarda de sessions a tractar el “tema català”. Una qüestió aquesta que, segons manifestacions del propi Alfredo Pérez Rubalcaba, li atribueix categoria de problema i, per tant, se li hauria de prestar tota la transcendència necessària per a resoldre una situació que no afavoreix ni a Catalunya ni  a Espanya.

Però, certament, les voluntats de trobada es van quedar només en gestos, sobre tot en les posicions més allunyades, com van ser la immobilista (del PP i UPiD, fonamentalment) i la rupturista (d’ERC, bàsicament). La resta, amb diferents matisos, van donar mostres de reconèixer en el diàleg la millor eina per a arribar a un camí de retrobament: des de CiU (per boca de Duran i Lleida) que explicità que “tot es pot negociar” i va demanar “dia i hora” a Rajoy per a començar la negociació; fins el PSOE (per boca de Pérez Rubalcaba) que va insistir en la reforma constitucional cap un Estat Federal que reconegui la pluralitat del territori i les seves peculiaritats; i passant per ICV que var demanar que el poble català pugui ser consultat.

La conclusió que es podria treure és que res no canviarà de manera immediata. No es va autoritzar el traspàs de la competència per a convocar la consulta que es demanava, malgrat no tots els “NO” es podien interpretar de la mateixa manera, ni amb la mateixa intencionalitat (segons van defensar els portaveus dels grups que ho van subscriure, fonamentalment el PSOE, que es va voler desmarcar en tot moment de la negativa del PP). Tampoc en el “SI” a la convocatòria de la consulta es defensava el mateix principi (malgrat ICV i CiU manifestaven que la intenció de la consulta era demanar l’opinió –no vinculant- dels catalans sobre el futur de Catalunya, ERC concretava que la consulta era per a decidir sobre la independència de Catalunya).

En definitiva, un debat intens i apassionat que ens ha deixat quasi com estàvem. Si més no, i això és clarificador, ha servit per a escenificar en clau parlamentària el posicionament d’uns i altres, i marcar el terreny del que partirà cada formació quan –esperem que més aviat que tard- es donin les primeres passes cap a un desitjable i inevitable diàleg.

I mentrestant què? Què fem? Què faran qui han de prendre decisions al respecte a partir de l'endemà?

Encara no ho sabem. I és possible que ells (alguns d’ells) tampoc no ho sàpiguen.

Però el cert és que no podem aturar-nos. No podem deixar que el temps resolgui un problema que només es resoldrà amb voluntat i capacitat política de totes les parts. S’ha de començar un nou procés reconstituent que superi els posicionaments enfrontats actuals i ens situïn en un nou escenari de futur. Cal molta dosi de diàleg, negociació i generositat.

Segurament caldria, per a trencar el gel i començar a generar calidesa, que els presidents de Catalunya i Espanya (com a representats de dos pobles que en aquest moments tenen un problema a resoldre) fessin un gran gest d’humilitat i reconeixement mutu, si no per ells mateixos –que també- sí pels pobles que representen, que no sempre són responsables de les ruqueries d'alguns dels seus dirigents. Els presidents Mas i Rajoy, en comptes de jugar

quasi permanentment al gat i la rata –i quan descansen, practicar el cuit i amagar- haurien de fer l'esforç de trobar-se cara a cara, i resoldre el problema que amb la seva passivitat estan ajudant a incrementar. És la seva responsabilitat.

Si el PP tingués veritablement visió de futur, el president Rajoy hauria de convocar, amb agenda a la mà, l’inici d’un procés de diàleg i negociació tendent a cosir descosits, i superar la situació d’esgotament constitucional actual. Malauradament, en aquests moments, la veritable clau de tot plegat passa perquè l’actual majoria del PP desbloquegi el pinyó fix amb què circula i canviï el seu rumb. Si el PP tingués visió de futur entendria que s’ha de tancar el període autonòmic de la transició i donar pas a un nou període que avanci i resolgui de millor manera l’encaix dels diferents territoris de l’Estat i reconegui la pluralitat dels seus pobles, i de manera molt particular la realitat de Catalunya.

I si CiU, en la mateixa línia, estigués per la labor de cercar solucions, i no de aferrar-se a situacions conjunturals de les que intenta només obtenir rèdit polític i electoral, abandonaria la seva trinxera i forçaria un veritable procés de diàleg i negociació.

La retrobada, amb la voluntat –i la necessitat- de cercar solucions amb les que tothom surti beneficiat (com manifesta darrerament el president Mas), aconsella posar els comptadors a cero, sense apriorismes inicials. Cal recordar que en els processos de negociació on es busca el benefici de totes les parts, tothom ha de renunciar a part de les seves pretensions, justament per a trobar punts intermedis d’encontre on el benefici de cadascú justifiqui l’acceptació de l’acord.

Serà en un escenari d’aquestes característiques on es podran garantir les millors condicions per al diàleg, que no serà fàcil. Rajoy hauria de comprometre’s a iniciar un procés de negociació que porti a consultar el poble de Catalunya, i a escoltar l’opinió d’una ciutadania que està farta de sentir-se maltractada (per múltiples raons), i que té dret a plantejar-ne diferents solucions alternatives de futur, que permetin la sortida del col·lapse actual. De manera conjunta, Mas, per no ser menys, hauria de suspendre la consulta prevista per al mes de novembre, facilitant així un nou procés negociador amb el govern de l’Estat que posi damunt la taula les bases, condicions i contingut de la futura consulta.

Comptadors a zero, i ferma voluntat de diàleg sense apriorismes, seria la clau.

La introducció d'un debat seré, democràtic i plural, on es poguessin plantejar les diferents alternatives de futur que representen les diverses sensibilitats socials i polítiques del país, donarien peu a explicar abastament les avantatges i desavantatges de les diferents alternatives que s'estan plantejant per a solucionar el –de vegades- complicat  encaix entre Catalunya i Espanya.

El procés acabaria amb una consulta no vinculant al poble de Catalunya (que podria convocar el govern de l'Estat directament –article 92 de la CE, o delegar en la mateixa Generalitat –article 150.2 de la CE-).

D'aquesta manera, Catalunya “podria decidir” sobre les opcions que es plantegin de cap a on orientar el seu futur. I a partir d'aquí s'obriria un procés en tot l'Estat per a determinar l'actualització d'un nou marc de legalitat que, no només donés cabuda a les aspiracions del poble català –iniciades a partir del diàleg i la negociació entre els governs de Catalunya i Espanya-, sinó que hauria d'aprofitar per a tancar alguns aspectes que l'actual Constitució, sorgida de la transició a la democràcia, no va poder solucionar en el moment de ruptura amb la dictadura franquista (entre ells el model territorial i de reconeixement real de la pluralitat dels pobles que componen l'Estat). Aquest procés hauria d’acabar amb un referèndum vinculant a nivell estatal que ratifiqués la nova estructura de l’Estat i les seves “regles del joc”, així com la necessitat d’adaptar aquesta nova realitat a la Carta Magna. El procés, en definitiva, seria l’equivalent a un procediment constituent de nou Estat, o reconstituent de l’Estat actual.

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (II)

Per les declaracions realitzades pels partits polítics majoritaris d’àmbit estatal, sembla més que evident que la petició adreçada des del Parlament Català al Govern del PP demanant, mitjançant l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, la transferència de competència per tal de poder celebrar una consulta sobre la possible independència de Catalunya, serà àmpliament rebutjada pels representants del Congrés dels Diputats.

L’article 150.2 preveu que l’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació.

El rebuig del Congrés dels Diputats a la petició del Parlament de Catalunya tancarà la via a poder celebrar la consulta sobiranista per la qual havia apostat una majoria del Parlament (conformada aquesta per CiU, ERC, ICV i la CUP), al menys per la via d’una transferència de competència específica com es pretenia amb la petició.

A la línia de no acceptar una consulta en els termes que s’estan orientant, es podria afegir la recent sentència del Tribunal Constitucional, donant resposta a un recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP, davant la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013. Dita declaració del Parlament, que és un dels pilars sobre els que es fonamenta la petició de la consulta per a la independència de Catalunya, manifestava en el seu text que «D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu». En la declaració també s'afirma que «el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà».

La sentència del TC, malgrat rebutja que Catalunya sigui “subjecte polític sobirà”, declara constitucionals les referències del text quan parla del "dret a decidir" com una aspiració política, deslligada del dret d'autodeterminació, que no reconeix la Constitució. Manifesta el TC que a aquesta aspiració política només es pot accedir mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional, amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”.

També la sentència manifesta que en l’ordenament constitucional no té cabuda un model de “democràcia militant”, és a dir, un model on s’imposi, no el respecte a la pròpia Constitució, sinó una adhesió impositiva. El TC reconeix explícitament que en l’ordenament constitucional tenen cabuda totes les idees que es vulguin defensar, i que “no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional”, sempre que aquesta es defensi mitjançant activitats que no vulnerin ni els principis democràtics ni els drets fonamentals.

Amb aquesta sentència salomònica el TC posa el debat sobre el dret a decidir del poble de Catalunya fora de l’àmbit jurídic, i el col·loca en una via estrictament política. Tot és possible i legítim. Si hi ha voluntat i acords, com a màxims exponents de la democràcia i el pluralisme polític, és perfectament lícit iniciar un procés generador de corpus jurídic que doni cobertura a les aspiracions del poble de Catalunya. Ningú no podrà dir, dins dels paràmetres que incorpora la pròpia sentència del TC, que el “dret a decidir” queda fora de l’àmbit constitucional.

Vist això, si el TC interpreta que el “dret a decidir” és una aspiració política que pot tenir empara constitucional acollint-se a la legalitat vigent, i d’altra banda, la pròpia Constitució, al no oposar-s’hi explícitament a qualsevol plantejament polític que es pugui formular –dins d’un marc de voluntat i respecte als principis democràtics-, deixa la porta oberta a poder iniciar un procés de reforma amb tota l’envergadura que la ciutadania, de manera plural, democràtica i lliure aspiri a plantejar.

I en aquest escenari, on la Constitució no s’hi oposa a què la ciutadania –de Catalunya, en el cas que ens ocupa- pugui decidir sobre el seu futur, correspon als poders públics facilitar les vies i els mecanismes d’accés. Així, correspondrà als respectius Governs i Parlaments de Catalunya i Espanya (com a representants i garants màxims dels drets i la voluntat ciutadana) recollir els anhels de la població per a trobar la millor solució al mal encaix actual. Una solució, d’altra banda, a la qual ni la pròpia Constitució s’hi oposa (segons el dictamen del mateix TC).

En aquesta línia argumental, si la clau per a què el poble de Catalunya pugui decidir sobre el seu futur ha de sustentar-se en un respecte escrupolós als  principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”, no ha d’haver massa problema, si ens atenem a allò que estan postulant els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP). Pot ser, això sí, ambdós hauran de reajustar les seves exigències inicials, com, d’altra banda, succeeix en qualsevol procés negociador. (Si alguna de les parts no volgués entrar en el procés del diàleg i la negociació que deixa oberta la sentència del TC, que ho digui. Automàticament quedaria deslegitimada per si mateixa). 

És plausible pensar que si el govern de Catalunya ha manifestat des del principi de tot el procés la voluntat de celebrar la consulta sempre des de la legalitat i de manera acordada, haurà d’explorar noves vies per a donar resposta a la pluralitat de totes les sensibilitats que actualment es plantegen a Catalunya respecte a la futura relació amb Espanya. No val, per tant, una consulta maximalista i dicotòmica que deixi fora a una important part de la població que no defensa ni l’estatus quo actual, ni la segregació unilateral. En la línia de sumar, i representar els interessos i voluntats de tots els catalans, s’hauria d’obrir la consulta a les diferents opcions. Si no, alguns principis que ha de respectar el propi “dret a decidir”, com són la pluralitat i la democràcia, es podrien veure minimitzats per una consulta que, amb un cert camuflatge, intenta esbiaixar la resposta en benefici de la segregació.

A l’altra banda, si el govern del PP tingués visió de futur no hauria de tancar les vies de diàleg a què moralment i políticament obliga la sentència del TC. Dins d’un escrupolós servei a la democràcia, no pot seguir mantenint la seva negació a què Catalunya pugui decidir sobre el seu futur. Ni tan sols pot negar-se a què Catalunya expressi el seu desig d’un millor i/o diferent encaix amb Espanya, al·legant que aquesta decisió afecta a la resta de ciutadans de l’Estat. És la seva responsabilitat proposar alternatives per a què el poble de Catalunya pugui ser consultat (que no deixa de ser això: una consulta no vinculant, que doni peu a iniciar un procés d’anàlisi, diàleg i negociació amb l’objectiu d’arribar a un acord satisfactori per a totes les parts).

Tingui l’abast que tingui el procés de diàleg, les alternatives a les que es puguin arribar en aquest procés de redefinició del futur, han de comportar –inevitablement- una reforma constitucional que contempli una nova configuració de l’Estat. I és en aquest procés de redefinició i transformació de l’estat actual en un nou Estat –Federal- que donarà un millor encaix a tots el pobles que el configuren, on hauran de participar i decidir molt activament els ciutadans dels diferents territoris. No es tracta de treure la paraula a ningú, al contrari, que tothom participi en la definició del seu futur.

Si realment el PP tingués visió de futur, no malbarataria aquesta oportunitat que se li planteja, i seria el propi govern del PP qui convocaria la consulta a Catalunya, iniciant així un procés altament democràtic, plural i participatiu que finalitzés en una reforma àmplia i federalitzadora de la Constitució del 78. Mataria, com qui diu, dos pardals d’un tret: d’una banda, donaria sortida a les aspiracions del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. D’altra banda, iniciaria un necessari procés de reforma i actualització constitucional.

Només resta que el PP tingués visió de futur. 

SI EL PP TINGUÉS VISIÓ DE FUTUR (I)

Si el PP tingués visió de futur i realment volgués el millor per a l’Espanya que tant diu defensar per damunt de totes les coses, és ben segur que hauria adoptat una actitud molt diferent a la que fa mesos que defensa en relació a la forçada brega amb Catalunya. La turpitud amb què està actuant el govern estatal és pròpia de qui fa servir la seva força (en aquest cas suportada per una majoria electoral) per damunt de la raó, la lògica, la sensatesa, el diàleg i, fins i tot, la bona convivència.

No ajuda. Al contrari, està reforçant allò que sembla que intenti combatre. La supèrbia d’una còmoda majoria parlamentària per a fer les coses més per pebrots que per convenciment està incrementant, un dia sí i un altre també, el posicionament contrari. El PP (sembla incomprensible que no se’n adoni) s’ha convertit en el millor estímul per a engruixir el graner dels partidaris de la segregació de Catalunya.

Certament que l’amenaça d’una consulta unilateral, amb data i pregunta inclosa, no ajuda a facilitar el millor clima per al diàleg. Inclús la forma i contingut de la consulta proposada és tan tendenciosa (per a abocar al sí a la independència) que tampoc les forces polítiques catalanes que defensen el dret democràtic a decidir, s’han pogut posar d’acord per a fer una proposta unitària en contraposició a la intransigència del PP.  

Si volem definir-nos, i que ens defineixin, com a poble madur, avançat, demòcrata i tolerant és del tot necessari que recuperem una capacitat de diàleg a la qual sembla que hem renunciat. En qualsevol escenari Espanya i Catalunya, Catalunya i Espanya, estan condemnades a entendre’s-en. En qualsevol alternativa que es pugui presentar, ja sigui per a continuar fent el camí junts –però en diferents condicions- o per separat, Catalunya i Espanya han de superar l’estatus quo actual i crear un nou escenari que permeti la pacificació i la convivència de dos pobles i cultures que tenen més en comú del que volen destacar alguns dels seus dirigents,  a una i altra banda de la discòrdia.

No serveix amagar-se a la Constitució, com si fos una llei infranquejable, inamovible, inalterable... Si una Constitució ha de conformar la base jurídica de referència per la qual un poble organitza els seus drets i deures fonamentals, està clar que haurà d’adaptar-se en el temps als nous reptes i realitats que els pobles van configurant. En cas contrari no donarà resposta als nous desafiaments que l’evolució social requereixi, i deixarà, per tant, d’acomplir amb els objectius inspiradors de qualsevol carta magna, que no són altres que, en cada moment, poder donar resposta a les necessitats bàsiques, de seguretat i de convivència, garantint un escrupolós respecte als drets fonamentals de la ciutadania, a la que s’ha de sotmetre en tot moment.

És evident que l’actual Constitució ha acomplert amb escreix amb el seu mandat originari, que no era altre que transitar en la transformació d’un estat dictatorial a un nou estat democràtic. Amb totes les mancances que ara podem atribuir-li, no hem de deixar en l’oblit que ha estat un instrument vàlid per a organitzar un país que ressorgia de quaranta anys de dictadura. Però el temps canvia i evoluciona inexorablement. I l’Espanya i la Catalunya de 2014, no són les de 1978. I per tant, si la Constitució del 78 ha de donar resposta a les exigències de les noves realitats, haurà d’adaptar-se, igual que han fet les constitucions d’altres països amb més tradició democràtica i constitucional que el nostre. I no ha passat res, al contrari, les constitucions es reformen per a adaptar-se i continuar tenint el vigor, la vigència i la capacitat que tenien en el seus moments instituïens . 

Per tant, no és bona estratègia emparar-se en el text constitucional com si aquest fos una cortina pètria que no permeti la seva interpretació, adaptació, modificació i reforma. Més aviat és la justificació perversa i maquiavèl·lica d’un govern ancorat en el passat i de la força política que li dóna suport, per a no avançar cap a una societat més plural, més oberta i més democràtica que la, ja superada, del període de la transició a la democràcia espanyola.

Quant no canviaria la realitat si el PP tingués visió de futur?, i fos capaç de dialogar amb la voluntat d’arribar als acords necessaris per a fer una reforma de la Constitució! Una reforma amb un doble objectiu: resoldre l’encaix territorial dels diversos territoris de l’Estat, personalitzat de manera molt particular per  la polèmica generada pel desencaixament de Catalunya i Espanya (com a fita prioritària). I d’altra banda finalitzar la transició espanyola amb valentia, convertint l’estat de les autonomies en allò que la pròpia sortida de la dictadura no va poder plantejar: un autèntic Estat Federal.

Si el PP canviés d’actitud i modifiqués les estratègies immobilistes que ha utilitzat fins ara, es podria crear un nou escenari on Catalunya podria ser consultada sobre el seu futur; la resta de l’Estat podria participar –lògicament- de la nova configuració que el nou Estat hauria d’adoptar; i es resoldria –com a conseqüència- de manera civilitzada, democràtica i racional la tibant relació entre Catalunya i Espanya.

Mitjançant el diàleg s’ha de generar el consens necessari per a permetre’ns arribar a la millor solució. Ha de ser una solució de retrobament satisfactori per a les parts i, sobre tot, satisfactori per al conjunt. Aquest és el repte. Però no assolir-lo és condemnar, tant a Catalunya com a Espanya a un llarg període d’incerteses que en aquests moments ningú està en condicions de valorar de manera massa fiable. El que sí seria segur d’entrada, i a mig termini, és que ambdues parts sortirien greument perjudicades. I parlar de parts (Catalunya i Espanya) és parlar dels seus ciutadans.

No val excusar-se en la dificultat de la fita. No val a dir que la negociació entre els governs de Catalunya (CiU) i Espanya (PP) és inviable, donat que no existeix la mútua voluntat d’iniciar un diàleg en positiu. Hi ha exemples que ens indiquen que PP i CiU tenen un diàleg fluït, i fins i tot concurrent, més sovint del que ens volen fer creure (per a distreure’ns). Si no, com arriben a acords permanentment per a aprovar la majoria de retallades i contrareformes del PP al Congrés, malgrat els vots de CiU no són ni necessaris, donada la majoria del PP? I com el PP arriba a donar suport a CiU quan aquests han de plantar cara a les esquerres per a evitar compareixences incòmodes o no admetre propostes parlamentàries de progrés?

Què no ens vulguin enredar i, de la mateixa manera que parlen dels temes que a ells els hi interessa, que parlin dels temes que –aparentment- no en parlen, però que sí interessen a una gran part de la ciutadania del país.