La recta final

Torno al blog després d’una certa inactivitat que no desitjaria. Crec que hauria de mimar-lo una mica més, però la feina em té un pèl atrapat... Malgrat tot aquí estic de nou, amb ànims de comentar alguna cosa, en relació a les eleccions municipals del proper 27 de maig. A Molins de Rei (MdR), la meva estimada vila (ho aclareixo per als visitadors forans), el dissabte 21 d’abril el PSC va presentar la candidatura per a les properes municipals (crec que el Xavi Paz és un bon candidat, i fins i tot, arribat el cas, podria ser un bon alcalde). Amb aquesta posta en escena ja han sorgit a la llum les principals ofertes dels partits polítics que acabaran configurant el proper consistori. Com ja és habitual, a MdR ens trobem en la recta final d’una cursa que promet una arribada a meta certament imprevista, com diríem en termes esportius. Fins i tot podríem dir que hi ha una doble incertesa en els resultats. D’una banda la incertesa de saber quina serà la força política que obtindrà més nombre de butlletes favorables; d’altra banda la imprevisió de saber qui serà la persona que estarà al front del nou govern municipal (hem de recordar que sense majoria absoluta l’alcaldia només s’aconsegueix gràcies als pactes post electorals i al marge dels vots aconseguits. Justament el que va succeir a les darreres eleccions municipals, quan el PSC, malgrat guanyar per un estret marge de vots, va estar condemnat a escalfar durant quatre anys la banqueta de l’oposició). En la propera contesa ens trobem, com ja és habitual en les eleccions municipals a MdR, amb dues forces polítiques amb un potencial similar (PSC i IE) i altres dues que, en funció de la conjuntura, cotitzen la seva aliança amb una rendibilitat política –de vegades- per sobre de la seva representació real (ERC i CiU). Sorprenentment aquests resultats no es reprodueixen en les eleccions autonòmiques, generals ni europees, on el PSC (en el seu conjunt) treu millors resultats que la resta. Aquesta paradoxa, que no és exclusiva de Molins, ens porta a pensar que els ciutadans, a l’hora de triar, fan servir criteris diversos, segons que les eleccions siguin municipals, autonòmiques o generals. A banda d’una base ideològica indefugible, cada elector utilitza altres criteris de pragmatisme personal que el porten a elegir la força política que creu que defensarà millor els seus interessos (del propi elector) en cada moment. Cosa similar, però no idèntica, succeeix en el moment de tancar els pactes de govern post electorals. Hi ha (o deuria haver) una base ideològica important. De fet aquest element hauria de ser el fonament de l’aliança, per tal de ser el més rigorosos possibles amb els respectius electors. A banda també es valoren criteris de pragmatisme polític que, en contra del que podria ser l’interès particular de cada elector, els grups polítics -a l’hora dels pactes- han de vetllar per l’interès general de la població a la que representen, i no dels interessos partidistes del seu grup. Per tant, un pacte de govern ha de ser un acte d’humilitat on els grups polítics han de pensar en primer (i en segon i en tercer...) lloc en els interessos dels ciutadans i en allò que aquests estan esperant dels polítics. Fonamentalment un pacte de govern ha de servir –a banda de governar - per a afegir esforços, energies, capacitats, voluntats i recursos al governament d’un poble. El sumar, i no el restar, és el millor servei que des de la política es pot fer als electors, que no són altra cosa que els ciutadans a qui han de servir els poders públics. Ara, situats en la recta final, és el moment de començar a imaginar quina serà la foto d’arribada a la meta. Les diferents opcions polítiques han de fer l’últim esprint, i, de la mateixa manera que en el ciclisme, recordar que la política és una acció d’equip, on els millors resultats són fruit de l’esforç col·lectiu i les bones aliances durant la cursa. I parlant de ciclisme... ningú no pot obviar les condicions a l’alça d’en Xavi Paz.