No deixen de sorprendre’ns algunes de les sentències del Tribunal Constitucional. La darrera, de fa uns dies, ha estat la sentència contra el comiat d’una professora de religió a Canàries que, després de 10 anys de docència ha estat acomiadada per la jerarquia de l’Església Catòlica. El seu pecat –i mai millor dit- és fruit de mantenir una relació de convivència afectiva amb un home amb el que no està casada. Sembla que el TC, en aquest cas, ha actuat més com a corretja de transmissió de la cúria episcopal que com a representant i garant dels drets constitucionals dels ciutadans.
El TC no entra a valorar si el comiat de la professora és o no constitucional (que és allò que correspon a les seves competències), si no que es queda en l’anàlisi –i sentència- del que ha de ser el comportament personal de la professora, malgrat aquest comportament pertanyi a la seva vida privada, i no afecti, per tant, a la matèria que imparteix.
El TC sembla que no té gens en compte l’aconfessionalitat de l’Estat, i dictamina la seva sentència com si d’un tribunal de l’Església es tractés (En aquest cas, cosa curiosa, la jerarquia episcopal i la cúpula del PP, en harmònica coincidència, han manifestat la seva més completa conformitat amb l’estrambòtica sentència).
La sentència del TC més que recolzar-se en els propis drets fonamentals que la pròpia Carta Magna atorga a tots els ciutadans, i emparar-se tanmateix en els drets jurisdiccionals dels treballadors, raona la sentència en els acords subscrits entre l’Estat Espanyol i el Vaticà l’any 1979.
És realment decepcionant (per injust) que, fruit d’aquests acords, els professors de religió (catòlica) de les escoles públiques, malgrat estar contractats i finançats per l’Estat, són seleccionats i cessats per la cúria catòlica. I no només per qüestions purament acadèmiques, si no també per discutibles qüestions morals que no estiguin d’acord amb una desfasada doctrina que –encara- intenten transmetre des de les aules de l’escola pública (laica i aconfessional, per si a més no ho recorden).
Sembla que l’Església Catòlica vol continuar gaudint dels privilegis que tradicionalment han suposat els acords amb l’Estat, sense adonar-se que els temps han canviat, que els ciutadans tenen drets, que el comportament dels ciutadans es regeixen per jurisdiccions civils aprovades pels parlaments, que la religió (totes les religions) ha de formar part de la vida privada de les persones i les famílies, que els treballadors tenen obligacions i drets regulats per jurisdicció laboral, que vivim en un Estat no confessional que ha de respectar les creences de cada persona, però sense imposar des de l'aula cap creença per damunt d’altres.
L’Estat – i el TC en forma part d'aquest- ha de garantir el dret dels ciutadans i aplicar la seva jurisprudència de manera equitativa, no interpretar-la a conveniència de grups de pressió, o moguda per motius morals que res tenen a veure amb allò que han de regular.
diumenge, 25 de febrer del 2007
dimarts, 20 de febrer del 2007
Cosas veredes... amigo Sancho
| Vagi per davant la meva més sincera felicitació als ciutadans d’Andalusia per l’aclaparador suport que ha rebut el nou Estatut d’Autonomia en el darrer referèndum del passat diumenge. Crec que Andalusia mereix situar-se –com tots els pobles d’Espanya- en els vagons capdavanters del desenvolupament autonòmic, del progrés i la modernitat política. Altra cosa diferent és la preocupació que podem experimentar per l’escassa participació en un sufragi d’aquestes característiques. Sembla que els ciutadans no acaben de veure la relació directa d’allò que s’aprova en algunes consultes i l’aplicació en la resolució dels seus problemes quotidians. Sembla, tanmateix, que des del món de la política no es troba la fórmula adequada per a incentivar, motivar i fer participar suficientment els ciutadans. Però aquesta realitat (generalitzada arreu, en major o menor grau) és fruit d’altre reflexió que deixo per a un altre moment. Ara vull centrar-me –ja que estem parlant d’Estatuts- en l’actitud i els criteris adoptats pel PP davant dels Estatuts de Catalunya i d’Andalusia. Cosa difícil d’entendre per a ments instal·lades en la normalitat d’una persona que intenti servir-se del raonament i el sentit comú com a elements d’anàlisi. Mentre el PP dóna suport (amb la boca petita) a l’Estatut d’Andalusia, manifestant que gràcies a la seva contribució aquest és un estatut íntegrament constitucional, en altre moment, no només va estar en contra de l’Estatut de Catalunya, si no que va acabar interposant un recurs d’inconstitucionalitat (a l’igual que el defensor del pueblo, que tampoc s’ha manifestat en contra de l’estatut andalús). La cosa no tindria més rellevància si no fos perquè una part important de l’articulat de l’Estatut d’Andalusia ha estat pràcticament calcat de l’Estatut de Catalunya. A tota aquesta maquiavèlica operació hem d’afegir una nova jugada del PP, típica –com ja comença a tenir-nos acostumats- de jugadors avantatgistes: la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que, per a major sorpresa i indignació –encara- ha estat acceptada pel Tribunal Constitucional. La recusació del magistrat l’obligarà a inhibir-se en la sentència del recurs contra l’Estatut de Catalunya, i es produirà una majoria conservadora en el si del TC quan es tracti aquesta qüestió. Sorpresa rera sorpresa. Però tampoc no es mereix passar per alt l’actuació del defensor del pueblo (de quin poble?... ens podríem preguntar) davant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No deixa de sorprendre tanta diligència en alguns actes... I davant tota aquesta posta en escena podríem plantejar-nos algunes preguntes: 1) Com és possible que el PP formuli un recurs contra l’Estatut de Catalunya i no contra altres –posteriors- que han copiat part de les bondats del nostre? 2) Com és possible que el Tribunal Constitucional accepti la recusació –presentada pel PP- d’un del seus membres (per primera vegada en la història contemporània) per un treball acadèmic anterior a la seva incorporació al TC, i no recusi altres magistrats que han realitzat treballs similars? 3) Com és possible que el defensor del pueblo plantegi recurs contra l’estatut català i no tingui res a dir d’altres estatuts que plantegen coses similars? 4) Com és possible que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés del Diputats, pel Senat i ratificat majoritàriament pels ciutadans de Catalunya es vegi recusat pel teòric sostenidor de les llibertats i la justícia (defensor del pueblo)? 5) Si l’Estatut de Catalunya es declarés inconstitucional –cosa més que improbable- suposaria la reprovació conjunta del Parlament de Catalunya, Congrés, Senat i poble de Catalunya per aprovar el seu redactat? 6) En el cas d’inconstitucionalitat, es declararien inconstitucionals tots els articles similars d’altres estatuts, malgrat no haver estat recusats pel PP ni pel defensor del pueblo? 7) En cas de declarar-se inconstitucional l’Estatut, tornaríem a l’Estatut del 79, o podríem adoptar algun altre dels què ha transitat amb més èxit que el nostre? Tot plegat... podem donar gràcies al PP i als seus correligionaris pels nostres dubtes i preocupacions... encara sense resposta coherent. I com li diria en Quixot al seu estimat escuder: cosas veredes... amigo Sancho. |
diumenge, 18 de febrer del 2007
Cap a on va la política?
Continuo indignat amb el partit de la por... Però no és cosa nova.
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)