Cap a on va la política?

Continuo indignat amb el partit de la por... Però no és cosa nova.
Aquest cap de setmana, ordenant papers, he recuperat un escrit que em va publicar la revista El Llaç, de Molins de Rei, el gener de 2005. No he pogut, donada la seva actualitat, deixar d'exposar-la de nou a la llum, per a tots aquells que no vàreu tenir oportunitat de llegir-la. (Perdoneu la meva vanitat).
L’escrit deia el que segueix:
Llegint el títol, que ningú s’espanti, que no m’he begut l’enteniment. De fet, el títol hauria d’haver estat “Cap a on van alguns individus que fan política?”, o encara més encertat “Cap a on van certs personatges que es dediquen a la política?”. Però l’enunciat era massa llarg, i he optat per un de més curt, malgrat ara he hagut d’estendre’m per a puntualitzar la brevetat inicial.
De fet, si la Política (escrita en majúscules, que és com s’hauria de sentir i practicar) és la ciència social que tracta sobre el govern de les societats i de les activitats relacionades amb els afers públics, no estaria de més que li poguéssim atribuir un plus intrínsec d’equitat, honestedat i ètica. Parlar de Política, en definitiva, és parlar d’una acció d’utilitat pública al servei dels ciutadans. Els Polítics (en majúscula) són aquelles persones –dones i homes- que, amb una vocació quasi innata d’entrega i defensa dels altres, tenen com a finalitat la millora i el benestar dels ciutadans i, per tant, el progrés en llibertat i justícia de les societats que aquests constitueixen. Si a més a més, en un sistema democràtic, els Polítics han estat nomenats (escollits) pels ciutadans per a representar-los en la defensa dels interessos col·lectius, podem cloure –tancant el cercle- que la bondat de la Política depèn de la qualitat dels Polítics, més que de qualsevol altra qüestió.
Per tant, la Política, per si mateixa, no deixa d’ésser un mer instrument (encara que, en aquest cas, amb categoria de ciència social) que ajuda a analitzar i dóna pautes als governants per a distribuir de la millor manera possible la convivència, l’avenç i el governament social. Que es pugui escriure en majúscula (Política) o minúscula (política) dependrà del propi ús que en facin aquells que l’exerceixen.
I per posar un exemple del que podríem definir com a la utilització nefasta que fan alguns polítics de la política (tot en minúscula), i que dóna origen al títol d’aquest escrit, tenim l’actuació que està portant a terme el Partit Popular (PP) des que va perdre les eleccions generals, i que culmina (culminava en el moment d’escriure aquest article) amb les compareixences davant la Comissió de l’inefable 11M. Des del 14 de març de 2004, el PP està ocupant, per mèrits propis i guanyats a pols, l’espai de l’oposició majoritària de l’Estat. I si durant el darrer mandat del seu govern ja anava amb el pas canviat i havia perdut els papers, ara, des de l’oposició, ha perdut el nord, les maneres –si és que encara en tenia- i l’objectiu de qualsevol partit polític en un sistema democràtic (que, no hauria de perdre’s de vista, és el servei als ciutadans, sigui des del govern o des de l’oposició).
La Política (en majúscula) no pot acceptar que les “regles del joc” estiguin subordinades a interessos partidistes (en el sentit més ampli que es vulgui entendre) que variïn, s’interpretin o es matisin en funció de la rendibilitat personal o del mateix grup. Si és així es converteix en una política (en minúscula) de segon ordre, de baix nivell, incoherent i allunyada dels ciutadans. I els polítics (també en minúscula) acaben desprestigiant la Política i la converteixen en un “mal menor i suportable”; però, només... perquè és necessària.
Els Polítics (en majúscula) entenen perfectament que, en un sistema democràtic, cada part –govern i oposició- és complementària una de l’altra. Per delegació dels ciutadans, en tot moment, cadascuna de les parts ha de “jugar el paper” que li ha estat atribuït: el govern, marcant les pautes, les directrius i els objectius de les actuacions a portar a terme des del governament; l’oposició, vetllant per la netedat de les actuacions del govern i presentant alternatives creïbles i engrescadores als ciutadans, per tal que aquests acabin percebent-la com a veritable alternativa i relleu al govern de torn.
El contrari (governar des de la prepotència i la manca de respecte, des de la supèrbia i l’autosuficiència; o, com en aquest cas, fer una oposició destructiva, insultant i desqualificadora, que s’hi oposa per sistema) és propi d’alguns personatges que es dediquen a la política com a “modus vivendi” particular, molt allunyat, per cert, dels cànons de la Política (en majúscula).