La frase del milió

Fa uns dies, amb motiu del debat parlamentari originat després del terrible, absurd i desconcertant atempta d’ETA a Barajas, el líder (que em perdonin els líders) del PP, va alliberar de les seves entranyes una manifestació que, com a mínim, requereix uns minuts de reflexió. Encara que això comporti atorgar una categoria al protagonista i a la frase que, ni l’un ni l’altra, no es mereixen. La floreta és la següent: “Si usted no cumple sus compromisos le pondrán bombas. Y si no hay bombas es porque ha cedido”. Rajoy (que així es diu l’autor de la dita), mitjançant la difamació i la calumnia, parteix de la convicció que el President Zapatero ha claudicat al xantatge de la banda terrorista i ha arribat a compromisos inconfessables contraris a un Estat democràtic i de dret. Il·luminat per aquesta inconsistent i fal·laç argumentació Rajoy es construeix un pensament tautològic: faci el que faci en Zapatero (una cosa o la contrària) estarà predestinat al fracàs. Si no hi ha bombes és perquè ha cedit al xantatge i les exigències del terrorisme (i a canvi, els victoriosos terroristes, no posen bombes). Si hi ha bombes és perquè no ha complert els compromisos als que havia arribat amb els terroristes (i el terrorisme, frustrat, utilitza la violència i el crim com a resposta). Quin és l’error d’aquesta tautologia? L’error està en la base de l’afirmació de què parteix en Rajoy. Aquest es fonamenta en una única veritat –falsa veritat, en realitat- quan atribueix al President Zapatero la submissió incondicional als interessos de la banda terrorista. Y a partir d’aquest sofisma (que pretén passar per cert allò que no ho és), té la pobre genialitat de regalar-nos una frase per l’anecdotari. Deuria, més aviat, recordar què va fer el PP en el procés de contactes i negociació amb el Movimiento Vasco de Liberación durant l’any 1998, on segons manifestacions dels governants de l’època (n’entenguis PP) “nos abrimos al perdón y la generosidad..” i ...”no tiene que haber vencedores ni vencidos”. I també recordi que davant l’esforç d’aquell Govern –del tot i per tot legítim- l’oposició i els seus representants (entre els qui hi havia l’actual President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero) varen brindar en tot moment un suport unànime al Govern del PP (del que en Rajoy era ministre destacat). La gran diferència deuria ser que en aquells moments el Govern tenia davant seu una oposició democràtica, responsable i amb un sentit de l’Estat del que, molt problement, i de manera ridícula, sembla mancar-li a l’actual força majoritària de l’oposició. Segurament la ciutadania, que és més intel·ligent que alguns dels seus desafortunats representants, prendran bona nota de les desqualificacions, insults i mentides amb què ens estan obsequiant, de manera gratuïta, els emissaris d’una dreta reaccionària que continua pensant que el país encara els hi pertany...