Cosas veredes... amigo Sancho

Vagi per davant la meva més sincera felicitació als ciutadans d’Andalusia per l’aclaparador suport que ha rebut el nou Estatut d’Autonomia en el darrer referèndum del passat diumenge. Crec que Andalusia mereix situar-se –com tots els pobles d’Espanya- en els vagons capdavanters del desenvolupament autonòmic, del progrés i la modernitat política. Altra cosa diferent és la preocupació que podem experimentar per l’escassa participació en un sufragi d’aquestes característiques. Sembla que els ciutadans no acaben de veure la relació directa d’allò que s’aprova en algunes consultes i l’aplicació en la resolució dels seus problemes quotidians. Sembla, tanmateix, que des del món de la política no es troba la fórmula adequada per a incentivar, motivar i fer participar suficientment els ciutadans. Però aquesta realitat (generalitzada arreu, en major o menor grau) és fruit d’altre reflexió que deixo per a un altre moment. Ara vull centrar-me –ja que estem parlant d’Estatuts- en l’actitud i els criteris adoptats pel PP davant dels Estatuts de Catalunya i d’Andalusia. Cosa difícil d’entendre per a ments instal·lades en la normalitat d’una persona que intenti servir-se del raonament i el sentit comú com a elements d’anàlisi. Mentre el PP dóna suport (amb la boca petita) a l’Estatut d’Andalusia, manifestant que gràcies a la seva contribució aquest és un estatut íntegrament constitucional, en altre moment, no només va estar en contra de l’Estatut de Catalunya, si no que va acabar interposant un recurs d’inconstitucionalitat (a l’igual que el defensor del pueblo, que tampoc s’ha manifestat en contra de l’estatut andalús). La cosa no tindria més rellevància si no fos perquè una part important de l’articulat de l’Estatut d’Andalusia ha estat pràcticament calcat de l’Estatut de Catalunya. A tota aquesta maquiavèlica operació hem d’afegir una nova jugada del PP, típica –com ja comença a tenir-nos acostumats- de jugadors avantatgistes: la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que, per a major sorpresa i indignació –encara- ha estat acceptada pel Tribunal Constitucional. La recusació del magistrat l’obligarà a inhibir-se en la sentència del recurs contra l’Estatut de Catalunya, i es produirà una majoria conservadora en el si del TC quan es tracti aquesta qüestió. Sorpresa rera sorpresa. Però tampoc no es mereix passar per alt l’actuació del defensor del pueblo (de quin poble?... ens podríem preguntar) davant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No deixa de sorprendre tanta diligència en alguns actes... I davant tota aquesta posta en escena podríem plantejar-nos algunes preguntes: 1) Com és possible que el PP formuli un recurs contra l’Estatut de Catalunya i no contra altres –posteriors- que han copiat part de les bondats del nostre? 2) Com és possible que el Tribunal Constitucional accepti la recusació –presentada pel PP- d’un del seus membres (per primera vegada en la història contemporània) per un treball acadèmic anterior a la seva incorporació al TC, i no recusi altres magistrats que han realitzat treballs similars? 3) Com és possible que el defensor del pueblo plantegi recurs contra l’estatut català i no tingui res a dir d’altres estatuts que plantegen coses similars? 4) Com és possible que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés del Diputats, pel Senat i ratificat majoritàriament pels ciutadans de Catalunya es vegi recusat pel teòric sostenidor de les llibertats i la justícia (defensor del pueblo)? 5) Si l’Estatut de Catalunya es declarés inconstitucional –cosa més que improbable- suposaria la reprovació conjunta del Parlament de Catalunya, Congrés, Senat i poble de Catalunya per aprovar el seu redactat? 6) En el cas d’inconstitucionalitat, es declararien inconstitucionals tots els articles similars d’altres estatuts, malgrat no haver estat recusats pel PP ni pel defensor del pueblo? 7) En cas de declarar-se inconstitucional l’Estatut, tornaríem a l’Estatut del 79, o podríem adoptar algun altre dels què ha transitat amb més èxit que el nostre? Tot plegat... podem donar gràcies al PP i als seus correligionaris pels nostres dubtes i preocupacions... encara sense resposta coherent. I com li diria en Quixot al seu estimat escuder: cosas veredes... amigo Sancho.