OBRIR PORTES

Durant la segona setmana de novembre (de 2015) el Parlament de Catalunya ha viscut una experiència inusitada al voltant de l’independentisme català. Entre dimarts i dijous el candidat del grup parlamentari Junts pel SÍ (JxS) ha sofert un doble fiasco en l’intent de ser investit President de la Generalitat, al no comptar amb més suport que el del seu propi grup. Prèviament, dilluns, el plenari aprovava una declaració conjunta entre JxS i la CUP (i el rebuig de la resta de grups de la càmera) amb la intenció de començar un procés de desconnexió (entenguis ruptura) amb l’Estat Espanyol. Hom inicia així la segona fase del procés cap a la independència (la primera fase podríem entendre que fineix amb les eleccions del 27S). Però està per veure com acabarà aquesta segona fase amb la incapacitat manifesta –fins aquest moment- per a investir un president, i constituir així un govern, que impulsi la tercera part del procés (d’impossible predicció en aquests moments). Segurament el més prudent per a garantir aquesta tercera –i definitiva?- fase del procés passaria perquè els seus responsables fessin un pas enrere, aturessin els comptadors, reajustessin els objectius i calendaris, i busquessin noves aliances per a ajustar un procés que –en aquests moments- no ens porta a en lloc.

Però difícil serà, si no és a partir d’aconseguir una àmplia majoria social i política que ens permeti redefinir el llibre de ruta. Tal com està configurat en aquests moments, és més que probable que el procés iniciat estigui abocat al fracàs. I ho estarà perquè a mesura que el temps ha anat avençant (i s’han anant escorant les posicions), han anat accentuant-se les discrepàncies i perdent un suport imprescindible, com havia estat –en altres moments previs- la convicció quasi unànime a la vida social i política catalana de redefinir el futur de Catalunya. Majoritàriament érem conscients que estàvem arribant a un final d’etapa en la vida i la història del nostre país que calia redefinir, reorientar i donar un nou impuls que ens permetés continuar avançant durant els propers decennis. Un impuls que ens permetés establir les millors condicions per a fer front al futur, un futur complex, però engrescador. Si érem capaços de sumar i no restar, d’unir i no disgregar, de fer aliances i no divergències, l’èxit estava garantit. Necessitàvem trobar els punts forts que unifiquessin la nostra capacitat com a societat i com a país per a millorar –entre altres- la capacitat de diàleg, enteniment i acord amb els nostres veïns. Necessitàvem que Catalunya tingués un model de futur comú que ens ajudés a redefinir el nostre encaix amb la resta dels pobles d’Espanya i, perquè no?, amb l’Europa federal a què tots aspirem. Necessitàvem convèncer i convèncer-nos que la unitat fa la força i la desunió debilita.

Però, què ha succeït per a trobar-nos on som?

La memòria és curta, i sovint tendeix a trair-nos. Però és obligat activar-la de tant en tant, i esprémer-la fins on les neurones ens permetin, per tal d’entendre algunes coses que han succeït, i estan succeint, a Catalunya.

Si recordem, fa uns mesos, al Parlament de Catalunya hi havia més unanimitat que la que pugui haver avui en una qüestió tan cabdal. I la societat catalana –molt majoritàriament- pensava que era un bon moment per a plantejar-ne un debat seré, obert i plural sobre el futur del país, i definir el paper que Catalunya podia continuar jugant a Espanya i a Europa. Crèiem, de manera àmplia, que el “dret a decidir” podia ser l’instrument que ens permetés avançar.

Però varem cometre un error, previsiblement. I que ningú va esmenar de manera adequada. Parlàvem eufemísticament del “dret a decidir”, però sense definir amb massa precisió de què estàvem parlant. I aquí comença –de manera interessada- el conflicte de Babel:

. Alguns manifestaven que el poble de Catalunya ja feia ús del dret a decidir cada cop que, democràticament, es participa en una contesa electoral. I, tot i ser cert, no era aquest l’abast estricte a què es volia fer referència.

. Altres assimilaven el dret a decidir amb l’autodeterminació dels pobles. Un altre eufemisme que es presta a confusió, màxim quan internacionalment aquesta accepció s’aplica a situacions que no tenen massa a veure amb la conjuntura de Catalunya.

. Uns tercers defensaven com a dret a decidir l’exploració, valoració i defensa de les diverses opcions que es poguessin plantejar com a alternatives de futur a Catalunya, per a acabar decidint de manera plural, inclusiva i democràtica l’opció més plausible. Però va faltar convicció i oportunitat per a plantejar-lo amb fermesa.

. I, uns altres van acabar assimilant el dret a decidir amb un procés d’impuls i d’implementació unilateral de la independència a Catalunya. I així, com a conseqüència de l’eufemisme inicial, el moviment secessionista, que ha comptat en tot moment a casa nostra amb un gran suport institucional, mediàtic i de mobilització al carrer, ha transfigurat el “dret a decidir” inicial en un “pacte pel dret a decidir per la independència de Catalunya”. Excloent-hi així qualsevol altre alternativa de debat que, des d’aquest posicionament, queda exclosa de manera automàtica.

Però si alguns poden pensar que aquesta maniobra ha suposat el triomf irresistible del moviment independentista, s’estan equivocant. El cert és que la societat catalana ha quedat dividida. I el que podia haver representat una bona oportunitat per a redefinir el futur de Catalunya, a hores d’ara és tota una incertesa que s’haurà de reprendre en algun moment.

I, fins aquí hem arribat, com a conseqüència de la usurpació del debat públic per una opció que –tot i legítima, com d’altres- es vol presentar com l’única opció de futur per a Catalunya. És com si al marge de la secessió només tingués existència el no res.

Però per molta passió i emoció que es vulgui incorporar, la independència no és per si mateixa l’única resposta davant un possible debat pel dret a decidir. És una opció més. I com la resta, és una opció a la qual s’hauria d’arribar després d’un procés de diàleg, negociació, acords i pacte. No des d’una posició de sortida innegociable. D’aquesta manera s’ha tergiversat la situació, s’ha manipulat el desig de molts ciutadans de Catalunya a reflexionar sobre el seu futur, a debatre de manera assossegada, argumentada, plural i pacífica sobre les diferents opcions que es puguin plantejar, i, com a conclusió d’aquest procés plural, democràtic i equilibrat, on tothom tingui les mateixes oportunitats, decidir col·lectivament una solució acceptable, acceptada i beneficiosa per a tots. Aquesta serà, sens dubte, la millor alternativa.

Al contrari, allò que es planteja és la reducció al pensament únic, defensat pels partidaris de la secessió. La ruptura es converteix així en l’única solució de futur. Segons el reduccionisme plantejat no n’hi ha altre alternativa.

D’aquesta manera, un procés que podia haver representat perfectament la pluralitat del poble de Catalunya mitjançant un plantejament més obert i plural, amb les diverses opcions que configurin les diferents sensibilitats de la ciutadania davant el statu quo actual, es converteix en opció única i, per tant,  excloent de la resta. I aquesta no és la solució. La solució passa -i això ho sabem perfectament la societat catalana- per obrir portes, i no barrar el pas.