Temps de dilemes

Les acaballes del segle XX i, per suposat, aquest principi del segle XXI, ens estan fent viure veritables temps de dilemes. Si a les persones sempre ens ha caracteritzat, com a tret diferencial davant altres espècies, la capacitat de poder triar entre dues alternatives contraposades, aquesta nova època ens està mostrant una realitat certament complexa. De vegades no es tracta de triar entre el blanc i el negre. La nostra realitat social no té una interpretació tan simple, ni respon a una única representació del món. Tant és així que davant alguns fenòmens no podem respondre amb la simplicitat de donar una única resposta, per molt que aquesta sigui correcta.
El món ha experimentat una celeritat tan extraordinària, que respostes que, fa unes dècades, ningú hauria qüestionat, avui podem aplicar-li valors, no només complementaris, sinó inclús –aparentment- contradictoris. D’aquesta manera, molt sovint, quan volem donar valor a un argument concret, ens trobem amb la dificultat d’haver de discernir entre dues proposicions contràries, però que formen part d’una mateixa realitat. O dit amb altres paraules: intel·lectualment no sembla massa correcte donar una resposta simple, davant la complexitat d’alguns fenòmens socials que ens envolten. Com no podria ser d’altra manera.
Tenim així que conviure amb valors semànticament contraris, però que no podem destriar, si no volem perdre de vista una part de la realitat, que, necessàriament, ens ajuda a entendre –i solucionar- l’altra part.
Intentar trencar aquests dilemes, i quedar-nos amb valors únics, és caure en el més absurd dels simplismes... o fer-ho per mala fe (cosa encara pitjor).
Seré més concret... i passaré a algun exemple...
No podem parlar d’individus, sense considerar els col·lectius. Què són sinó els col·lectius, que la pluralitat d’individus?. O què és l’individu, sinó un membre del col·lectiu?
Parlem –també- d’identitat, però sense deixar de banda la pluralitat. És lícit identificar-nos amb allò que creiem... però també ho ha de ser per als altres.
I si pensem en la igualtat, com a tret homogeni de les persones, no hem d’oblidar la diversitat que aquestes representen.
I quan parlem del proteccionisme –necessari- d’allò que tenim més a prop, no podem contraposar-lo a la solidaritat –obligatòria- d’allò que trobem més enllà.
Tampoc no és possible parlar de nacionalisme, sense mirar de reüll la globalització del món en què estem immersos. En un món interactiu i de ràpida evolució, com el nostre, els valors nacionals no poden ser l’estendard d’una societat egocèntrica i tancada en si mateixa; molt al contrari, han de constituir-se en elements d’intercanvi, interacció, convivència i creixement en la relació amb els altres pobles.
Estem –ja ho podem veure- vivint i convivint en un temps de veritables dilemes. L’èxit o el fracàs dependrà de la nostra capacitat de comprensió, adaptació i vivència de la realitat complexa. La simplicitat, per incompleta, no és la resposta adequada...