L’Europa que no ens agrada

Acabem d’inaugurar l’estiu de 2008. Sortosament, després d’un mes de maig, on la pluja ha estat la nostra estimada acompanyant dia rera dia, els pantans han tornat a la situació habitual. És com si els déus del cel, que normalment no s’entretenen baixant la mirada cap a la terra, aquesta vegada haguessin escoltat les pregàries d’algun insigne feligrès.
Les restriccions en el consum de l’aigua, com a mesura d’estalvi –necessària, però no suficient- han donat pas a una situació més estable d’autocontrol del consum excessiu. Els apologistes de sempre, que només necessiten una raó per a poder oposar-se, han hagut de replegar les veles per a una millor ocasió. De moment la pluja ens ha salvat.
Però no de tot ens allibera l’aigua caiguda del cel. L’aigua abundant del mes de maig no ens ha alleugerat la càrrega de l’increment del petroli, de la congelació dels crèdits bancaris, de l’increment dels interessos hipotecaris, de la davallada –més que prevista- del món de la construcció, de la desacceleració de l’economia... L’aigua de maig no ha satisfet l’insaciable desig dels especuladors de sempre, d’aquells que privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues.
I és que no sempre plou a gust de tothom.
I si no que li preguntin a la vella Europa. Aquella Europa Unida que havia d’instaurar al continent valors de tan profund calat com la democràcia, la igualtat, la solidaritat, l’equitat, la justícia social, el dret dels treballadors. Una Europa que aspirava a ser reflex i mirall per a altres indrets del planeta.
Una Europa social, que aspirava a convertir-se en el contrapunt d’una societat socialment més equilibrada.
Però Europa, darrerament, està donant proves de què no se’n ensurt.
D’una banda, i de tant en tant, algun dels seus membres es mira el melic, i pensa que encara té drets de privilegi davant els altres membres. No se’n donen que Europa la farem entre tots, o no la farem. Es dirà Europa, però no serà l’Europa a què aspiraven (al menys els que estem decebuts de tal com van algunes coses al vell continent).
Europa no pot viure a expenses del xantatge dels seus membres.
Però d’altra banda –i això encara és més greu- no pot avançar cap la societat oberta, plural, acollidora i solidària a què espira l’Europa social, si es deixa arrossegar per les polítiques ultralliberals de governants de tan poca transparència com els presidents italià i francès.
Europa no pot eliminar, com si fos una qüestió trivial, els avenços de moltes dècades de lluita obrera, sindical i d’esquerres. Europa, si aspira a constituir-se en una societat moderna i de progrés, no pot tornar a les jornades de 65 hores, pròpies de l’inici de l’era industrial, on l’únic que prevalia era l’interès d’una força explotadora i poc respectuosa amb els treballadors. Europa no pot recuperar els acords individuals entre treballador i empresari, com elements reguladors de les condicions del treball (fóra com a condemnar els treballadors a la voluntat dels seus contractants).
L’Europa social a què aspirem ha de defugir dels principis neoconservadors que en època de bonança econòmica tendeixen a obrir les fronteres a treballadors de baix salari i contracte precari, per a tancar-les hermèticament en moments de dificultat. No és possible que els principis de la ultra dreta europea s’instaurin impunement... i ens quedem tan tranquils.
Europa no pot oblidar que una part important del seu benestar, de les seves matèries primeres, de la seva producció en empreses deslocalitzades, de la seva mà d’obra, de la seva riquesa... tenen el seu origen en països del tercer món. Un tercer món al que, de manera impune, Europa vol deixar de banda.
Aquesta no és l’Europa que ens agrada!