¿... Hay alguién más?

Qui ens havia de dir que després de 30 de anys de recuperar la democràcia, la dreta d’aquest país ocuparia els carrers i les places a l’antiga usança dels qui lluitaren per la democràcia, la llibertat, la igualtat i la justícia. La gran diferència –sempre ha d’haver diferències!- és que aleshores una part d’aquesta dreta no es manifestava. Una part de la dreta que, sospitosament, sembla que ha ocupat el poder dins l’espai polític i mediàtic de la sociologia conservadora del país.
Abans, els defensors de la democràcia es manifestaven en defensa d’un estat de dret i llibertats que, anys enrera, havien estat segrestats per una dictadura militar. Ara, una dreta extrema, com no hi ha altra en el món civilitzat que ens envolta, que ha governat aquest país i aspira a tornar a fer-ho, ocupa els carrers de manera virulenta, provocadora i ofensiva. Sembla que han perdut alguna cosa i no estan disposats a trigar quaranta anys a recuperar-la (com van trigar els demòcrates en recuperar la llibertat).
Aquest és un país complex i difícil on les passions molt sovint superen la raó. I quan aquest fenomen envaeix la vida pública, correm el risc de trobar-nos en una situació com l’actual, en què un partit polític, per afany d’arribar al poder –que considera genèticament propi- no dubta en utilitzar vies poc democràtiques per a recuperar-lo de la manera més ràpida possible.
Semblaria que aquesta dreta, acostumada a ostentar (també) el poder polític del país, té una certa enyorança per tornar a recuperar-lo. Fins al punt d’importar-li ben poc la manera com aconseguir-lo.
No oblidem que en el decurs del temps només ha hagut tres períodes en aquest país en què la dreta ha estat descavalcada de la cúpula del poder. Tres períodes en què, lògicament, han governat els partits d’esquerres. El primer, la segona república, que va acabar amb un cop d’estat; el segon, els anys del primer període socialista presidit per Felipe González, que ja va patir en els seus darrers temps l’embat del partit de la por (pp); i el tercer, l’actual, en què l’atàvica i ancestral dreta reaccionaria s’ha apoderat de l’espai polític del conservadorisme del país, i vol fer fora, a qualsevol preu, l’actual president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Quin miratge, quan al principi de la transició la dreta s’aixoplugava majoritàriament sota les moderades sigles de la UCD, i AP (embrió de l’actual partit de la por) era només un partit minoritari. Amb la desaparició d’UCD, la dreta, orfe, acabà engruixint les files d’AP, per a convertir-se, posteriorment en allò que és ara, el partit de la por (PP).
El miratge s’ha esvaït, i la dreta ha emergit de les cendres del passat mostrant la seva cara menys amable (per ser suau en l’expressió, i no haver de buscar en la part més fosca del diccionari).
I veient el panorama de la dreta política que ens ha tocat patir (amb perdó... per a aquells que no se senten representats per aquestes celebritats dretanes), podríem atrevir-nos a dir, recordant al seriós Eugeni “Pero... hay alguien más?”.