RECUPERAR LA CREDIBILITAT

Certament estem passant per una etapa molt complexa, excessivament complexa. Des de fa mesos és difícil trobar-nos amb una setmana –per no acotar un període més curt- on no aparegui als mitjans de comunicació alguna notícia que alimenti i alteri una mica més l’estat d’insatisfacció d’un ample i majoritari ventall de ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Tant és així que la indignació de la població ha superat amb escreix els col·lectius que inicialment començaren a ocupar els carrers i places de les nostres ciutats.

És molt probable (podríem assegurar-ho) que la galopant crisi econòmica que ha colpejat el món occidental, i de manera més brusca l’Europa de l’euro, ens ha deixat en una situació de feblesa i desprotecció pròpia de qui ha perdut gran part de les seves defenses a mans d’una pandèmia desbordant i desconeguda.

És més greu encara quan els ciutadans d’aquesta vella Europa comproven en carns pròpies que les solucions que els governs estan aplicant, lluny d’abordar l’arrel del problema, allò que podríem considerar com la causa originària del mal que ens afecta, està –torpement- actuant contra els efectes originats pels propis problemes. I actuant contra els efectes (que també s’hauran d’abordar) i no contra les causes, es posaran pedaços a un vestit tan malmès que difícilment suporti més intervencions maquilladores. Actuar contra les causes seria anar al moll de l’os del problema. I això no interessa a qui pren les decisions, perquè suposaria un qüestionament dels sistema polític, econòmic i social en tota regla. En definitiva, suposaria una revisió dels valors en els què s’està movent la societat capitalista actualment.

I mentrestant la ciutadania no entén - perquè per començar, ni ens ho expliquen amb claredat meridiana- què ha passat amb el món financer per a haver arribat al punt tant crític en què es troba, amb necessitat d’injecció permanent de diners públics que no sabem si retornaran algun dia, i en quines condicions, a les arques públiques (que són diners de tothom). No s’entén perquè no s’exigeixen responsabilitats als causants de tants disbarats, en comptes de voler amagar el cap sota l’ala.

No s’entén com ha estat possible que l’especulació imposada per uns mercats desregulats hagi arribat a condicionar l’acció de governs i parlaments. I per a acabar de fer-la més grossa, els responsables de la desfeta financera encara es jubilen (després d’ensorrar les seves empreses) amb indemnitzacions i plans de jubilació milionaris.

No s’entén com el govern aprova una amnistia fiscal encoberta, en comptes de perseguir fermament els defraudadors i actuar amb contundència contra el paradisos fiscals.

No s’entén que per a equilibrar les balances (desequilibrades per la mala praxis dels financers i per la passivitat dels legisladors) s’ataquin els drets dels ciutadans, retallant serveis públics de primer ordre.

La ciutadania, finalment, acaba perdent la confiança en el món de la política (governs i parlaments). Acaba no confiant en aquells en qui havien dipositat la confiança del poder popular per a gestionar les qüestions públiques. I aquesta desconfiança progressivament es converteix en descrèdit.

I si al descrèdit de les institucions polítiques afegim el descrèdit d’altres institucions, com pot ser la pròpia monarquia (d’altra banda, ja caduca, sense necessitat de pèrdua de credibilitat, però reforçada per les darreres actuacions del propi monarca, i sense oblidar els foscos negocis d’altres membres de la família); la institució judicial (amb les dificultats permanents per a renovar els seus òrgans, algunes sentències qüestionades pel seu perfil ideològic, els darrers escàndols del seu màxim representant, l’opacitat absoluta del seu funcionament intern, la dificultat de control extern...); la institució religiosa majoritària del país, com és l’església catòlica (dedicada més a activitats que poc tenen a veure amb la defensa de la doctrina i fe cristiana, amb escàndols de finances, amb nul·la transparència de gestió –en quant al finançament públic-, amb usurpació de funcions que no li pertoquen)...

Es podria dir que les institucions del país, en el seu conjunt, han perdut confiança i guanyat descrèdit. I si no som capaços de capgirar aquesta situació podem córrer el risc de posar en perill inclús el sistema democràtic, que al cap i a la fi és el sistema de permet i garanteix la convivència de totes les institucions del propi sistema.

És necessari –més aviat urgent- recuperar la credibilitat perduda, i així anar retornant als nivells de confiança d’uns ciutadans i ciutadanes que darrerament tenen motius més que sobrats per a estar indignats.

La política, i els seus representants, han de donar el primer pas. Al cap i la fi és la institució delegada per la ciutadania per a establir unes normes de convivència, de funcionament, de regulació, de distribució... Que la resta d’institucions actuïn d’acord amb les normes que entre tots ens atorguem, depèn i és responsabilitat de les institucions polítiques (poder legislatiu i poder executiu). La resta de poders i institucions de l’estat han d’actuar en base a l’emmarcarem jurídic establert.

Segurament la recuperació de la credibilitat i de la confiança mútua seran factors de primer ordre per a ajudar-nos a superar la complexa situació en la que ens trobem immersos.