A partir de la gran
manifestació de l’Onze de Setembre, encara que alguns pretenguin afirmar de
manera contundent que no ha canviat res en el panorama polític del país, tots
sabem que l’afluència pacífica de molts milers de ciutadans i ciutadanes pels
carrers de Barcelona, han accelerat la vida política, i no només a Catalunya,
sinó a la resta de l’Estat. Com si d’una reacció química es tractés, sembla que
un catalitzador hagi precipitat, de manera sobtada tota l’activitat del país.
Tot ha pres velocitat i ha agafat noves dimensions. CiU, de manera oportunista,
i aprofitant altres conjuntures que han potenciat el reclam sobiranista, s’ha
fet amb la bandera de la independència, com a solució messiànica de tots els
mals del país (i mentrestant no parlem de les retallades, ni de l’atur, ni de
la precarietat de moltes famílies, ni de l’acció de govern). El PP, sense
moure’s del seu paper immobilista, defensa, aferrant-se a la lletra de la Constitució com a
argument bíblic, la unitat indivisible de la pàtria Espanya (i mentrestant no
es parla de la destrucció de l’estat de benestar, ni del fracàs del model especulatiu
del capital, ni de la tirania dels mercats, ni de la incapacitat del
neoliberalisme per a superar la crisis, ni del nou model social a què ens estan
abocant amb successives contrareformes). El PSC, recuperant el clàssic desig
del socialisme democràtic, aposta fort per un Estat Federal que, llargament
havia estat hivernant en diferents documents programàtics (i recupera, més tard
que d’hora, un vell debat que haurà de comportar profundes reformes en
l’organització i funcionament de l’Estat).
Ens trobem així amb tres abordatges
contraposats, que intenten donar resposta al que podria ser un final d’etapa de
l’Estat de les Autonomies. Sembla que tothom coincideix en què el model està
esgotat, i és necessari trobar nous mecanismes que permetin continuar avançant.
Mentrestant CiU (i altres opcions polítiques) aposten per la ruptura i la
segregació de Catalunya de la resta de l’Estat, mitjançant una proposta d’independència;
el PP emfatitza en les retallades de
competències autonòmiques, volent retornar alguna d’elles a l’Estat central i
centralitzant la presa de decisions d’altres; el PSC, per la seva banda, es
compromet en la defensa d’un Estat Federal, que evolucioni de l’actual Estat
Autonòmic, i que, reconeixent la
pluralitat dels territoris, potenciï la capacitat i voluntat de cadascun d’ells,
en un projecte de futur compartit i solidari.
Arribat aquest moment convé que
recordem el nostre punt de partida i cap a on volem anar. Actualment formem
part d’un Estat Autonòmic, regulat per la Constitució de 1978 i
els diferents Estatus d’Autonomia de les diverses Comunitats Autònomes. L’Estat
de les Autonomies és el fruit d’un gran pacte constituent entre totes les
forces polítiques i socials de l’Estat, que facilità la superació del que era
un estat fortament centralitzat, que es va forjar fèrriament a l’ombra de la
postguerra civil espanyola i més de quatre dècades de dictadura. En aquest
sentit l’Estat de les Autonomies ha representat, des del punt de vista de
l’organització de l’estat, una via intermèdia entre el que seria un estat
centralitzat i un estat federal, donat què disposa en la seva organització de diferents
elements característics d’una estructura federalitzada i, d’altra banda,
conserva alguns factors propis d’un estat centralitzat. No obstant l’Estat de
les Autonomies ha suposat el major avenç en l’àmbit social i polític a la
història contemporània de l’Estat Espanyol.
Però també és cert que per
les pròpies limitacions de l’Estat Autonòmic, d’una banda, per l’escassa
voluntat en fer una lectura i una aplicació més flexible del que s’ha fet de la Constitució i la
mateixa incomprensió per a validar una reforma de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya (aprovat prèviament pel Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles
i un Referèndum del poble català), ha arribat un moment que el desencaix de
Catalunya i Espanya ha guanyat força enters. Tant és així que en aquests moments
l’acoblament de Catalunya i Espanya no acaba de trobar un encaix satisfactori
en la configuració de l’actual Estat Autonòmic. Es corre el risc de què petin
les costures d’un vestit massa encotillat que, de fet, se’ns ha quedat un pel
petit.
I davant de veus alternatives
en defensa de la segregació o la recentralització, apareix una tercera via des
del socialisme català (que en realitat, situada en el temps, seria la primera)
que proposa un Estat Federal, com a millor i més viable solució a l’esgotament
de l’Estat de les Autonomies. Un Estat Federal que doni seguretat davant
incerteses rupturistes i garanties de futur davant immobilismes
centralitzadors. Un Estat Federal respectuós, plural, cohesionat i solidari. Un
Estat que, partint de la igualtat de drets fonamentals de tots els seus
ciutadans, potenciï les capacitats dels territoris, faciliti el seu creixement
i participi de les seves inquietuds i sensibilitats. Un Estat Federal, en
definitiva, que s’identifiqui i representi la suma dels diversos territoris.
Aquest és el repte...
il·lusionant, per cert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada