Lliure mercat: trampa més que solució

Porto dies donant-li voltes a una idea que ja tenia clara, però que havia d’articular a partir d’un raonament coherent. A voltes de la maleïda crisi que ens ha envaït, apoderant-se de les nostres vides, invalidant el present i condicionant el futur, calia trobar un fill conductor que ens portés des de l’origen del terratrèmol fins el moment caòtic actual.

Podríem coincidir en què la crisi ha estat originada per la cobdícia desmesurada d’un capitalisme especulatiu que, acollint-se a un model neoliberal de mercat desregulat i salvatge, crea i alimenta diferents bombolles financeres amb la finalitat d’arribar al més gran benefici de la manera més ràpida possible. Fins aquí res de nou, és la màxima del capital, que utilitza els mercats per a expandir els seus beneficis. Els elements diferenciadors en aquests moments –que han servit per a multiplicar els seus efectes- han estat la desregulació, la globalització i les noves tecnologies. Tot un còctel explosiu que ha jugat a favor d’una especulació globalitzada (sense fronteres físiques de contenció), volàtil (amb una gran mobilitat, per la irrupció de les noves tecnologies) i sense control (per la manca de regulació específica).

En aquest punt, quan la crisi entra en escena, el capital, lluny de rectificar i potenciar una economia productiva més regulada i continguda, que donés impuls a un creixement sostingut i una redistribució dels beneficis més equilibrat, fa la fugida irracional de l’ase. No rectifica, ans al contrari. Insisteix en les seves tesis.

El capital sempre s’ha cregut en possessió de la legítima veritat, sempre ha pensat (per propi interès, lògicament) que els mercats, i no els estats (organització col·lectiva de la ciutadania), són els únics que poden conduir l’economia d’un país. És qüestió, com sempre han defensat, de deixar el mercat que marqui les seves pròpies regles. Sempre han defensat que el “mercat” és un sistema que tendeix, per si mateix, a un equilibri perfecte. I per a què aquesta premissa s’assoleixi, el capital imposa el compliment de tres principis, que aferrissadament defensa: la desregulació del mercat, per a què aquest, lliure de qualsevol encotillament, marqui les seves pròpies regles del joc; la privatització dels serveis, com a instrument per a incorporar-los al mercat i regir-los per les mateixes regles, allunyant-los així de la influència de l’estat; i les retallades de les inversions en serveis públics, com a conseqüència del paper secundari que li atribueix a l’estat i del protagonisme que concedeix al mercat en l’oferta de qualsevol tipus de servei.

Els dogmàtics del capital –representats actualment per la corrent neoliberal imperant a nivell planetari- continuen defensant a capa i espasa la llibertat més absoluta del mercat. El “lliure mercat”, segons la seva doctrina, és l’única solució. I obcecats per un fanatisme econòmic que només acaba donant respostes i beneficis a una classe privilegiada, continuen pitjant l’accelerador.

Quin és l’anàlisi que en fan en resposta al fracàs absolut de la seva política econòmica? Fàcil: no s’estan aplicant com cal les regles del “lliure mercat”. Pensen, doncs, que cal aprofundir en els seus principis, que sens dubte s’estan imposant d’una manera laxa. Creuen que cal insistir –i potenciar fins on calgui- en les regles d’or del neoliberalisme ortodox: més desregulació, més privatització i més retallades. I, segons el seu criteri, cal arribar a una situació (límit) on el mercat aconsegueixi estabilitzar-se.

I al final d’una lluita injusta i desigual imposada pel poder del capital, lògicament, el “mercat” s’equilibrarà, convertint les condicions de l’actual crisi en el nou estatus quo. La crisi, si és que ho era en un principi, s’acaba convertint en un gran frau que ha arribat per a quedar-se.

Les forces neoliberals, defensores del ranci poder del capital, ens voldran fer creure que hem viscut per damunt de les nostre possibilitats individuals i col·lectives. Que la responsabilitat de la fallida del pervers sistema que ens han organitzat és de tots. Que hem d’assumir la part que a cadascú ens toqui, renunciant als febles avenços conquerits en els darrers decennis.

I tot per a alimentar la pervivència i garantir el futur d’una casta que només defensa els seus privilegis...